Amadeu Vidal i Bonafont

Amadeu Vidal i Bonafont és un poeta que sempre m’ha interessat, agradat, despertat coses. Com preferiu dir-ho. Fa la impressió que, en el món aquest de la poesia, sempre va una mica a la seua, malgrat que això implique massa voltes la necessitat de presentar-se a premis per seguir amb la publicació dels versos. I que el ritme dels llibres siga, en conseqüència, irregular.
Darrerament, havia publicat “Cròniques des de la banyera”, per l’editorial Moll. Un poemari on l’autor esguarda el món amb la distància que li proporciona l’únic espai privat: el bany. Amb alguns poemes veritablement brillants.
Ara ha tret aquest nou “Estevanac”. Encara no me l’he comprat, però ho faré. De moment, els poemes de la pàgina web de l’editorial prometen:

Mosquits
Cau la nit, amor, com un mirall
damunt nostre. Vénen tots de cop.
I sentim l’ànima de la lluna
com ens travessa la pell. Zumzegen
per la volta dels ulls, suïcides,
amb la mirada plena d’agulles
cap al color líquid de la mort.
Tu, porugament reculls la roba
i m’expliques, amb veu rogallosa,
que t’has d’allunyar d’aquí, de pressa,
cap al recer d’una nit benigna,
fumigada, neta de poetes.

Estevanac, ed. Meteora, Barcelona, 2008.

Sobre la poesia

Crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos. No autocomplaents. Ho dic perquè en aquesta història parle dels llibres que m'agraden, dels que m'interessen. I em seria fàcil parlar dels punts positius i obviar els dubtes. Com tothom. Crec que és impagable que algú opinara obertament el que pensa. Des del respecte, però també des de l'exigència. Que és l'única manera d'avançar que conec (bé, la casualitat de vegades també hi té coses a dir...).
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.