Des de sempre, m'ha semblat el teatre una eina perfecta per a reflexionar sobre el present. El llistat d'obres en català que ho han fet magníficament seria molt llarga. Només com a tast: "Després de la pluja" de Sergi Belbel, "Abú Magrib" de Manuel Molins, "Quid pro quo" de Gerard Vàzquez, "Pare nostre que esteu en el cel" de Meritxell Cucurella-Jorba,...
Però darrerament s'han publicat algunes obres en una línia que m'interessa força: aquella que lliga el passat amb el present... En algun lloc he explicat ja que la novel·la històrica, en general, no m'interessa gaire... no per res, sinó perquè el passat, en abstracte, és això: passat.
Bé, al cas, que volia destacar dues obres de teatre amb una estructura diferent, més complexa, i que, de manera més directa (Helena Tornero) o més indirecta (Manuel Molins) interroguen directament el present, des del passat.
Així, amb "No parlis amb estranys", Arola editors, Helena Tornero entrecreua tot un seguit d'històries que es van alternant les unes amb les altres i que lliguen el passat (una guerra civil mal resolta) amb el present.
Mentrestant, a "Blut und Boden (Sang i Pàtria)", ed. Cossetània, Manuel Molins fa un gir de força per a reflexionar sobre si va estar ben resolta una altra guerra: la II G. M. Així, des d'un plantejament difícil, reflexiona sobre les bases ideològiques del feixisme quin camí pogueren seguir, després de la guerra. Una obra on apareixen personatges reals, on la filosofia és la base... I, tanmateix, malgrat les dificultats pròpies del plantejament, aconsegueix uns resultats brillants.
Així, des del meu punt de vista, malgrat les dificultats i etc, la creativitat del teatre català sembla ben viva. A vore si no la maten, entre tots.