diumenge, 5 de novembre del 2017

AL VENTRE DE LA BALENA (REVISTA CARÀCTERS NÚMERO 79)

Dins la llarga dualitat entre camp i ciutat a la cultura occidental, ens trobem un ramal molt interessant al País Valencià on el camp, la natura, es converteix en símbol tant de resistència o tradició com d’abandó. Els motius en serien múltiples i diversos però potser un de destacable rauria en el fet incontestable que les zones més culturalment valencianes no estan tant a les ciutats més grans com a les zones intermèdies: Gandia – Dènia – La Vila Joiosa – Alcoi – Xàtiva (allò que hom anomena Comarques Centrals Valencianes) que marcarien un dels eixos més importants; l’altre serien les comarques de Castelló.
Així, no hauria de resultar estrany que a l’hora de triar una simbologia reivindicativa, una (po)ètica, existesca tota una línia consistent de reivindicació de la simbologia rural, no per oposició a la ciutat, sinó com a reivindicació pròpia: així un poble pot esdevenir El Poble i el territori és El Territori. Amb l’afegit que és en aquest àmbit –entre resistent i reivindicatiu– pràcticament l’únic on la poesia en català té la voluntat d’interactuar amb els oients i lectors. On la poesia en català existeix sense quedar amagada.
Per a seguir una mica aquest fil caldria destriar entre els llibres d’autor i les antologies, ornades amb una certa urgència, per fer-ho curt.
D’entre els llibres d’autor –i sense voluntat d’antologia– podríem destacar L’horta nostra de Marc Granell amb fotos de Susi Artal, editat PER L’HORTA, València, 2002, on ens trobem un dels focus de reivindicació contra la ciutat de València pensada pel PSOE i perpetrada pel PP, que ha devorat una de les zones cultivades més fèrtils de la península. Amb poemes breus que interactuen amb les fotografies, però sempre amb l’actitud moral de reconèixer l’esforç, la voluntat: L’esforç engendra / dolor i triomf / quan el fruit esclata.
Antoni Espí també s’inclouria en aquesta línia, amb el seu Reconstrucció, Cossetània, 2006 i amb el darrer El grum i la morca, ed. Meteora, 2014 on ja fins i tot el títol ens remet al vocabulari –ric– d’una ruralitat antiga però alhora resistent: el grum és la flor de l’olivera i la morca el soll que queda en fer oli. Títol on, en la seua línia, empra la simbologia de la natura per a parlar de la vida: Una escuma blanca i groga, / el grum de l'olivera, / l'esperança.
Tomàs Llopis és, sens dubte, un dels seus instigadors més decidits, i al seu llibre Sospirs de Babel, El Tall editorial, Mallorca, 2006, dedica una part d’aquest a la temàtica rural: Floreix la terra, / un dia de fred la sobta. / Hores perdudes. Simbolisme, reivindicació de l’esforç, voluntat de resistir: no és estrany que tot açò trobe eco dins la poesia valenciana. O, com diu Jordi Solà en una ressenya sobre Serena barca de Maria Josep Escrivà (edicions del Buc, 2016), el jo poètic es mimetitza amb el territori. Perquè a la seua obra es condensa tant la voluntat de recuperar vocabulari i territori com d’utilitzar-lo per a definir l’altre territori, l’interior, en simbiosi.
També és aquesta la base de l’obra poètica de Carles Vicent Síscar tant a Carn endins, ed. 3i4, 2012: A penes et quedes / perquè et respire arrel i terra, / coratge. Com a Exposició temporal, ed. Bromera, 2016: L’altra cosa que cruix / mentre mire aquesta meua terra / és la solitud. / Tanta és la força / d’aquesta posta encesa.
Per a acabar aquest llistat amb molta majoria de noms masculins –reflex, potser i innecessàriament, del tradicional repartiment de tasques al camp?– acabarem amb Carles Miret, que ja a Belleses arbitràries, ed 3i4, 2013, utilitza els elements rurals, agraris si voleu, com a referents majoritaris: De menuda t'agradava menjar magranes. / Intentava recordar totes les magranes: / sobretot les menjades, però també les penjades, / les tendres, les madures i esclatades, / les caigudes a terra... / Podia arribar a veure'ns tots dos, / menjant la mateixa magrana. / Però l'instant et pertanyia. Una línia que continuarà amb el seu darrer poemari, Auir, ed. Perifèric, 2016, on a aquestes imatges orgàniques, que continuen, afegeix l’element reivindicatiu, de defensa de la natura i especialment de l’Auir, una zona humida a la costa entre Gandia i Xeraco que estava a punt per a la construcció d’apartaments per a estiuar a prop del mar. Un símbol però també una història concreta, palpable i trista com la història del País, posem per cas.
Però potser el més important ha estat la part reivindicativa de les antologies, que han compartit espai amb les fotografies, amb la voluntat de crear dinàmiques, canvis, d’incidir en la societat. En destacaríem, per resumir, només dues: For sale o 50 veus de la terra, ed. 96, Carcaixent, 2010, que s’acompanyava, als recitals, de fotos de Natxo Francés. I Enllà del foc, la Safor se’ns crema, ed. 96, Carcaixent, 2013. Totes dues de títol descriptiu, totes dues acompanyades de fotografies que fan de testimoni a les paraules, totes dues contra la destrucció, per diferents motius, del territori, del país, d’un país on tot pot ser enderrocat.
Josep Lluís Roig
- Publicat a "Caràcters" número 79.

dimecres, 1 de novembre del 2017

"Barcelona. Viatge a la perifèria criminal".

El repte era, com a mínim, interessant: deu autors i deu autores, aparellats per a parlar de deu barris de Barcelona que no solen aparéixer a les novel·les negres que tenen com a protagonista Barcelona. Autors barcelonins però també mallorquins, valencians, catalans. La part pràctica de caçar els autors i donar forma a tot plegat l'han realitzada Àlex Martin i Sebastià Benassar.
I, el resultat, sorprenentment bo. Superior a les premisses inicials: divers pel que respecta al to, al tipus de trames, als personatges. Un llibre complex, de lectures diferents, que ens mostra la diversitat d'escriptures que existeix dins d'aquesta realitat que és la nostra literatura. Divers, complex i, de vegades, salvatge o irònic o sexual o... L'excusa, Barcelona. La realitat, complicada.
- "Barcelona. Viatge a la perifèria criminal", antologia a càrrec d'Àlex Martín i Sebastià Benassar, col. Crims.cat, ed. Alrevés.

I aquest dissabte es presenta a la Plaça del llibre de València a les 18:30

divendres, 22 de setembre del 2017

La Safor a la Festa Estellés de Benimaclet

Aquest dissabte, a la Plaça de Benimaclet, a més de llegir poemes d'Estellés, se'n llegiran també d'autors de La Safor. Al cap i a la fi ell reivindica a l'Inventari clement de Gandia la seua dona com a vincle d'unió amb aquestes terres saforenques. Una proposta interessant, en definitiva per a llegir els versos del mestre i constatar que tot allò no va ser flor d'un dia.

dimecres, 20 de setembre del 2017

Sepulcres blanquejats. Sobre el govern espanyol i el 20-IX-2017

Si, dels governs, en traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?
Sant Agustí, "De civitate Dei".

Jo no ho sabria dir millor.

dijous, 7 de setembre del 2017

Barcelona. Viatge A La Perifèria Criminal (crims.cat)


Barcelona. Viatge A La Perifèria Criminal (crims.cat)

Vint autors, deu dones i deu homes, escriuen sobre deu barris de la Barcelona més criminal i perifèrica Barcelona o Barcelones? Potser no ho havíeu pensat, però la capital de Catalunya amaga moltes possibles ciutats en el seu interior. I en totes shi produeixen crims. O com a mínim això pensen vint dels millors escriptors de novel·la negra del país, que per parelles ens esbudellen deu barris de la ciutat i els converteixen en objecte literari. Negre, és clar. Perquè hi ha molta vida i molta mort més enllà de les Rambles i del passeig de Gràcia. I mereix que algú ens els expliqui. I és que des de les Olimpíades —ara fa vint-i-cinc anys—, Barcelona sha transformat de forma espectacular. Duna banda hi ha hagut la recuperació del front marítim, primer al Poblenou i més recentment, amb el Fòrum, a la zona del Besòs. Després hi ha hagut les intervencions puntuals en barris com el Raval —obertura de la Rambla— o la zona de Glòries, que vol convertir-se en el nou districte empresarial i tecnològic amb el 22@, una mica frustrat per la crisi econòmica. I després amb el pla de millora de tots i cadascun dels districtes. Deu noves Barcelones i vint relats us esperen. Mireia Llinàs + Josep Lluís Roig (MONTBAU) Empar Fernández + Lluís Bosch (VERDUM) Margarida Aritzeta + Andreu Martín (POBLENOU) Graziella Moreno + Albert Figueras (GUINARDÓ) Núria Cadenes + Juli Alandes (BELLVITGE) Susana Hernández + David Marín (VERNEDA) Anna Maria Villalonga + Rafa Melero (CARMEL) Raquel Gámez Serrano + Lluís Llort (POBLE-SEC) Esperança Camps + Emili Bayo (HORTA) Sílvia Mayans + Jordi de Manuel (BESÒS)



Aquest dissabte hi serem, alguns dels autors a la presentació del llibre a la Setmana, a Barcelona:
Dissabte 9 de setembre 12:45 Presentació de llibre Barcelona: viatge a la perifèria criminal
Reflexions i mirades Editorial Alrevés/Crims.cat Escenari 1 Adult
A càrrec de Àlex Martín, Sebastià Bennassar i 18 autors
Mòdul
27-28
Web editorial
http://www.alreveseditorial.com

http://www.lasetmana.cat/llistat-activitats/?dia=9%20SET&format=6


divendres, 1 de setembre del 2017

Petit homenatge a Jesús Tuson

Ara que ja no, ni l'editorial, ni Jesús, explicar que va ser per a mi un honor i un plaer participar en aquella bonica història, plena d'entusiasme. Potser es van avançar al seu temps, però va ser un dels intents més respectables que conec. I J.T. va ser tan amables amb tothom com només ho pot ser un gran home.

Festa presentació Tria Llibres from triallibres on Vimeo.


https://vimeo.com/8602350

dimarts, 20 de juny del 2017

Al ventre de la balena: sobre l'editorial Godall

AL VENTRE DE LA BALENA
Des de fa uns anys, la dimissió de les editorials que eren “importants” respecte de la poesia –i moltes altres coses– ha provocat la consolidació d’editorials que eren més petites, alhora que l’aparició de noves col•leccions i editorials; així com quan un arbre gran es podreix, creix tant l’herba com d’altres arbres on abans dominava l’ombra. Una d’aquestes editorials, petita però amb vocació de personalitat pròpia, és Godall edicions. Una editorial on l’estrella és la col•lecció de poesia, on un dels darrers volums publicats és Tot el blat de Christelle Enguix (2016), el seu tercer llibre, que trau després de vuit anys de l’últim El cor del minotaure (Premi Senyoriu d’Ausiàs March).
El primer que hauríem de comentar és que l’estil d’Enguix resulta perfectament recognoscible. Canvien les circumstàncies –perquè la seua obra s’alimenta de la vida– però no la manera com la conta: amb una visió íntima però alhora distanciada, gràcies a la ironia. Així, el motiu bàsic del poemari –la concepció, el naixement i creixement d’un fill– no resulta edulcorat, sinó incitador de noves perspectives. També en la constatació que de vegades és la vida qui pren les decisions, més enllà de les voluntats personals: és un cocodril invisible, /el desig d’engendrar-nos la pell. / un cocodril immòbil, ocult / sota les aigües nilòtiques de l’ànima. / fins que un plàcid matí de diumenge / hi emergeix vora nostre / i ens ensenya, desafiant, l’esplèndida dentada.
Potser per això, per a no deixar descontrolats els sentiments, l’autora també construeix el llibre d’una manera molt meditada, amb una estructura molt definida, sense espai per als excessos. Així, aconsegueix transmetre les emocions sense idealitzar la situació. De lectura necessària.
La trajectòria lliure i amb personalitat pròpia de la col•lecció de poesia es demostra amb llibres com Un riu als ulls del corb, de Josep Maria Capilla, un autor que des del 1993 havia publicat dos llibres, abans d’aquest. És, aquest, un poemari de dualitats marcades pel pas del temps –passat / present– i també per la distància física –Barcelona / Orient– entre les dues realitats que l’autor habita. Així, per exemple, al poema de la p. 42 trobem, gairebé en un mateix espai, Kobe, Hanoi, Barcelona i Xangai.
Però marca més el poemari el temps que l’espai. Escriu amb la serenor de qui ja ha viscut prou per a aprendre a observar, amb poemes descriptius que guarden, per als últims versos, alguna sorpresa que obliga a la relectura. És aquest pas del temps simbolitzat pel corb que apareix tant al títol com a diversos poemes. Però és més un corb plàstic, bell, que observa, que no pas carronyer. Perquè, al cap i a la fi, el pas del temps no és vist com a terrible, sinó com una bellesa crepuscular: Els plàtans que a l’estiu verdegen / són ja els plàtans de la tardor que han de venir. / I batuda pel temps una altra lleva.
En un altre dels volums de la col•lecció, Laura López Granell, a Forat, opta per un poesia que remet a la recitació: té una lírica del dir, amb una base més oral que guarda repeticions, jocs lingüístics,... Però aquest poemari, que comença decididament oral, és trasbalsat per l’amor o, més feridor encara, el desamor. Tant, que fins i tot arriba a la reflexió poètica, on es planteja una certa disjuntiva entre amor i poesia. Perquè és en la poesia on troba la capacitat de redefinir-se: Gràcia sota pressió, en digué Hemingway, del coratge. / Com el poema en diu dansar, de caure. I tot això potser perquè la pell no en té, d’orgull: / sucumbeix si la toca / l’enrabiada de l’aigua. // La pell no en sap, de sal / corcant genives. / La pell sap de la set. // I del deler dels porus / boquejant. // I del caire esberlat / de l’ona. // I del ferro / al llavi.
I és així, amb aquesta diversitat però alhora amb una coherència interna, com les petites editorials es reivindiquen. Perquè creuen en el que fan. I perquè l’arbre gran està tan podrit que ja no sap fer ni ombra.
Josep Lluís Roig

Publicat a la revista "Caràcters" tardor 2016.
(I això que quan vaig escriure l'article encara no coneixia -ni havia llegit- Gonzalo Hermo, traduït per Adrià Targa: "Celebració", ed. Godall: altament recomanables. Podeu llegir informació sobre el llibre a: http://www.llegirencasdincendi.cat/2016/11/celebracio-gonzalo-hermo-adria-targa/ o també a: http://www.promoart.cat/es/noticias/2017/05/08/celebracio-entrevista-a-gonzalo-hermo-poeta)

diumenge, 11 de juny del 2017

Laia Noguera: "Amor total"

M'atreviria a dir que és un llibre volcànic, que esclata en direccions diferents. Divers, no tot són encerts, però els encerts ho són molt.
Paga la pena la immersió.
-Laia Noguera, "Amor total", ed. La Garúa poesia - Tanit, segona edició, febrer de 2017.

dilluns, 5 de juny del 2017

Aquest dimarts, Jaume Pont a València

Aquest dimarts 6/6 a les 19, a la llibreria Fan set, podrem descobrir per on va la poètica de Jaume Pont, de qui sóc especialment admirador des d'aquell "Llibre de la frontera" (2000), una antologia apòcrifa de poetes àrabs lleidatans. Encara no m'he llegit el nou, però dimarts comence.
Un poema del "Llibre de la frontera", ed. Proa, 2000.

L'incendi

A la llengua
l'incendi
que mai s'acaba.

A la saliva
es besen
el foc
i l'aigua.



I la publicitat de l'acte:

dijous, 18 de maig del 2017

El poeta Ricard Garcia a Fan set (la llibreria de l'Octubre) aquest divendres 19 de maig a València

Ricard Garcia és un poeta d'aquells que té un món interior tan intens que no li cal fer-ne propaganda. Ell escriu els seus poemes. No li cal més.
Però no vull ser jo qui ho diga i copiaré un fragment del que en va explicar Jordi Llavina:
No forma part de cap d'aquelles capelletes poètiques principalment barcelonines i generalment detestables. No fa passadissos. No opta a res, més enllà d'escriure els seus poemes (bons poemes). No para atenció a res de superflu, no acostuma a ser convidat als mitjans. Però va construint una obra sòlida, al marge de les modes. Que és el que ha de fer qualsevol poeta de debò.
I aquest poeta ve aquest divendres a València: tot un luxe.
A sota hi ha la invitació i un poema.

dilluns, 8 de maig del 2017

Poema d'homenatge a Joan M. Monjo

LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.

És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.


Aquesta entrada la vaig fer el 12 de maig de 2008. Només he copiat el text literalment:

http://lapresodelaigua.blogspot.com.es/2008/05/cries.html


dimarts, 2 de maig del 2017

Joan M. Monjo, en el present

Vaig conéixer en persona Joan el curs 1998-99, a Bellreguard. Crec que ens vam fer amics amb rapidesa. Jo m'havia llegit "Oh!", "Ducat d'ombres", "Les ales d'Àngel Vidal" (novel·la juvenil) i ¡Esborreu-me el record! (que ens va fer llegir Jaume Pérez Montaner, a 5é de filologia). Encara mantinc ara que la seua gran novel·la va ser "Ducat d'ombres".
Perquè ell sempre em va semblar que posseïa una lucidesa que, en molts casos, li impedia l'acció, l'escriptura. Tenia aquella consciència que formàvem part d'una petita anotació en la història... i això mateix va marcar la major part de la seua literatura: anotacions de caràcter gairebé poètic, lúcides, volgudament i buscada senzilles, volgudament i buscada al marge de les competicions literàries: un plaer per a l'esperit i la lectura.
Fa deu anys que va morir i ara l'editorial Lletra Impresa (una petita i jove editorial de Gandia) ha reeditat el dietari "Oh!", guanyador de la primera edició del premi Joanot Martorell i descatalogat de fa anys, conjuntament amb d'altre material inèdit amb el títol "Oh! Dietaris inèdits", Joan M. Monjo, ed. Lletra Impresa. Altament recomanable.
A banda d'això, Joan té molt poques coses més publicades: una darrera novel·la juvenil ("Examen de verbs irregulars") que vaig tenir l'honor de fer-li de presentador i un llibret pòstum, publicat com a homenatge pel CEIC Alfons el Vell i que supose que es pot demanar a la institució, que el ven, trobe. De tota manera, com que és difícil d'aconseguir per a aquells que no siguen saforencs, es pot llegir a internet:

https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/38115/JOAN%20MONJO.pdf?sequence=1

Són un conjunt d'anotacions sobre la seua estada a Altea. Belles, intuïtives, en el límit aquell entre prosa i poesia on tot és real quan deixa de ser-ho. Com molts dels apunts del dietari.
Encara que a banda de tot això que he explicat i que són dades i més dades que, és cert, m'ha agradat concentrar per a aquells lectors que no tinguen el goig d'haver llegit la seua obra, a banda de tot això, per a mi, el record més preuat són les converses. Recorde que el meu camí feia marrada sempre un dia a la setmana: de camí cap a la feina, parava a l'IES Joan fuster de Bellreguard i no existia l'institut, ni el temps, mentre esmorzàvem o, senzillament, ens féiem un calentet.
I han passat ja més de deu anys. Més de deu anys. Quin vertigen i quina desolació, ara que he tornat a treballar al mateix centre i ja no el tinc per a donar-me la seua visió de les coses i de la vida... Sens dubte, el meu llibre "Oasi breu" li deu alguna cosa, més en la perspectiva que en els continguts, possiblement. Perquè a mi sempre em costava allunyar-me de les coses i ell sempre tenia la capacitat de la distància. De graduar-la. Com tampoc no vaig escriure la presentació que li vaig fer d'"Examen de verbs irregulars", perquè aquells que em coneixen saben que m'agrada fer l'esquema del que explicaré, però no dur-ho escrit: mai no m'ha agradat avorrir la gent. Però em sap greu no tenir-ho.
Perquè ara, de tot això, me'n queda el record, la lectura i un parell de coses: l'últim llibre dels que em deixava per a llegir, que ja no vaig ser a temps de tornar-li ("La miel" de Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, en una edició trilingüe romanyol - castellà - italià) i la presentació que em va fer del llibre de poemes "Ebri del vi perdut", que després es va publicar a l'"Aiguadolç" i que ara em prenc la llibertat de copiar ací:

ENVERS L'OASI
Josep LL. Roig: Ebri del vi perdut,
Ed. Aguaclara, Alacant, 2000
Joan M. Monjo*

Josep Lluís Roig naix a Oliva, l'any 1967. Ha realitzat estudis de Filologia
a la Universitat de Barcelona, a l'Estudi General de Lleida i a la Universitat
de València.
Fa una aparició estel·lar a les nostres lletres, l'any 1991, en publicar el
seu primer llibre: Amb el gest de les hores (Editorial Tres i Quatre), poemari
que havia obtingut el X Premi "Senyoriu d'Ausiàs March" de poesia,
convocat per l'Ajuntament de Beniarjó. El mateix any, mesos més tard,
l'editorial Columna publicarà el seu segon llibre: Per a dansar la llum. Li
havia valgut el premi "Martí Dot" de l'any 1990.1 l'any 1992 s'editarà Sal
lenta a Edicions 62. Amb aquesta obra havia obtingut el VI premi "Salvador
Espriu per a poetes joves".
A més, Roig ha participat en diverses publicacions literàries, ha estat
antologat en diverses ocasions -entre altres, a Dotze poetes joves valencians,
de Francesc Calafat i Marc Granell, editat per Tàndem-, ha col·laborat en
llibres amb els seus poemes, o n'ha fet recitals i presentacions.
Paral·lel al seu treball poètic -el més definitori de la seua obra-,
m'agradaria destacar els seus treballs de crítica literària sobre diversos
autors i gèneres Les Cròniques, Agustí Bartra, Marià Vayreda, poesia
actual...).
Ara, després de Sal lenta -recordem que fou publicat l'any 1992- torna
amb un altre llibre, que li ha valgut el II Premi "Gorgos", de poesia. Es
tracta del poemari Ebri del vi perdut, publicat el 2000 per l'Editorial
Aguaclara.
Segons hi diu l'autor a l'apartat de "Dedicatòries i notes": "és el títol
d'una novel·la nefasta i francesa que em vaig comprar justament pel títol".
I l'ha reutilitzat, seguint la mania de la cleptomania de títols, o, en ocasions,
de versos, que també trobem en aquest llibre.
Ebri del vi perdut-estructat en sis apartats i, com diu l'autor, on "es
troba condensat tot el procés que m'ha portat des de Sal lenta fins el que
escric ara"- comença amb "Memòria de l'instant". Ací se'ns mostren uns
poemes que tracten el tema de l'amor. L'amor, que genera vitalitat. Als
poemes d'"El gust salat de la memòria", ha canviat la visió que es donava
de les relacions amoroses. Ha arribat el moment en què s'ensorra el bell
palau. Ara, ja, tan sols en resta de tot aquell àpat, la punxada, el record
incòmode. En cert moment, l'autor arriba a dir:

Adolorit, recorde que recorde,
algunes voltes,
el teus pits, l'enyor, les matinades blanques,
tant de cos, de bes, d'allò que no tinguérem
o tinguérem.
Voluble, m'enteste, no sé per què,
a dibuixar aquells dies que no enyore
i que potser invente.
Així, doncs, per a tu, que no sé si existeixes,
aquest record famolenc d'altres mirades.

Aniran succeint-se les altres parts del poemari: "L'ofici de viure", "Tebi
de llum", "Fira desolada" i "Ebri del vi perdut". Apartats que, en un evident
"anar a més", traçarà i dibuixarà, vers a vers, un paisatge humà ple de
dolor i desolació. En aquests darrers apartats trobem -d'una manera
evident- una poesia de dura reflexió humana, on, en un principi, sembla
que l'autor no creu en cap mena de futur. En algunes ocasions, hi utilitza
elements que habitualment són tinguts com a positius -per exemple,
coloms i gavines que apareixen als poemes de les pàgines 50 i 51-, i que
als seus textos esdevenen amb càrrega negativa. Per tant: una nova lectura
de certs elements ja sacralitzats i fossilitzats -i sacarinats- per la societat i
la cultura.
Ara bé, si abans hem dit que en una part important del seus poemes
d'Ebri del vi perdut detectàvem una certa orfandat de futur, ara haurem de
dir, per matisar amb propietat, que tant al poema de la pàgina 56, "Crec en
el futur, i no és ironia", com al darrer poema del llibre, hi trobem importants
elements que resolen l'orfandat i el problema. Al text de la pàgina 58 hi
trobem un "oasi", un tauló de salvació:


L'esperança s'acaba ací, supose.
Ebri del vi perdut m'esgarre ungles
i pells damunt l'arena: moriré
nu i desert somiant l'oasi verd
d'algun somriure: cremaré la pell.
M'he fet cert en les hores que he viscut:
ara ja sé que la sang és la barca
que naufraga, els ulls cecs del terror
quan m'ature al carrer i la gent, tota,
compra rebaixes. Ja no queda res.
Si ni és això. Que l'oasi existeix
quan el desert és més profund, més gran,
inassolible. He viscut, no ho negue;
també he estat feliç i espere ser-ho,
però aquesta angoixa és qui em menja el viure,
qui els ulls m'esgarra cada dia al vespre,
quan no es possible creure en els refugis
i revisc l'esperança de l'incendi,
de tanta neu atenta a les pupil·les.


Idea aquesta -la de l'oasi- que Roig reprendrà i desenvoluparà en el
seu proper llibre, Oasi breu, publicat per l'Editorial Tàndem en el 2001.


* Aquest text fou llegit a l'acte de presentació del llibre de J.LL Roig, Ebri del vi perdut, a la
Casa de Cultura Marqués Gonzàlez de Quirós (Gandia, 2-VI-2000). Acte organitzat pel C.E.I.C. Alfons el Vell.

http://www.raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/viewFile/65287/101858


Gràcies per tot, Joan, i gràcies a la gent de Lletra Impresa per obligar-me a rellegir-te.

dimecres, 12 d’abril del 2017

Un poema inèdit


Uns anys després, vam tapar la piscina
amb terra, alhora que vam llençar, de la cotxera,
tot de químics que ja no ens calien.
Hi vam trobar, també, unes botelles de vi
que dormien un son tebi, arrecerades.
En encetar-les, tenien aquell toc teula
propi d’haver envellit bé, però no conservaven
aquell gust estranyament redó de la maduresa.

No som millors que el vi que ens bevem.

dimarts, 11 d’abril del 2017

Yolanda Esteve guanya el Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó

Enguany, ha guanyat Yolanda Esteve (1970) que, després de molt de temps d'escriptura, s'ha trobat de sobte amb dos llibres publicats el mateix mes: Perifèries de Cossetània edicions i aquest Intercity de 3i4.
Més enllà de la crònica de l'acte, preferesc deixar-vos amb dos poemes del llibre acabat de publicar:

dimecres, 5 d’abril del 2017

AQUEST DISSABTE, S'ENTREGUEN ELS PREMIS SENYORIU D'AUSIÀS MARCH, A BENIARJÓ

Aquest dissabte, s'entreguen els premis amb moltes novetats. Per primera vegada es donarà el premi amb el llibre ja publicat, de manera que no caldrà esperar tot un any per a llegir-lo i també s'han organitzat tot un seguit d'actes, com el de divendres 7 a les 20 on Maria Josep Escrivà, que va guanyar el premi fa molts anys, ja, i Cristina Martí -de les millors guitarres que he escoltat- faran un espectacle sobre poesia, al mateix auditori a les 20 h.
Tots els actes els podeu trobar a: https://www.facebook.com/Premi-de-poesia-Senyoriu-dAusiàs-March-1429748180420592/
I el central, el dissabte, amb el lliurament del premi:

De tota manera, el millor de tot és que, a la fi, queden els llibres. Per això no puc deixar d'afegir dos poemes de l'última guanyadora, la del 2016, que va estar fa uns pocs mesos per a presentar el seu llibre, del qual vos en recomane la lectura. Vivament.

dijous, 30 de març del 2017

En castellà millor, naturalment

Quan algun suposat intel·lectual, persona o el que siga explica coses tan boniques com que el castellà es va imposar de manera "natural" a les altres llengües peninsulars i americanes, la primera cosa que m'entra és un dubte sobre la humanitat d'algunes persones. Perquè això vol dir que si en un institut el més fort o el més bèstia s'imposa als seus companys i els pega i els maltracta i els furta material, diners o l'entrepà, també ho farà de manera natural, no?
I segon, que no m'agrada que es neguen les evidències: com que en són més i tenen més força, no dubten a utilitzar aquest poder. Per tant, imposen de manera "natural" el castellà: no en són més? No tenen les lleis del seu costat? Per què no havien d'imposar-se "naturalment"?
Adjunte només tres documents "naturals": un de la democràcia i dos d'anteriors.

Així, no és estrany que algú vinga a València i demane que "naturalment" se li parle en castellà. Que per a això en són més i tenen la força, "naturalment".

dimecres, 22 de març del 2017

COMENÇA EL POEFESTA!

SEMBLA MENTIDA, però anem ja per la XIII edició d'un festival que s'ha consolidat i que aporta sempre novetats i activitats més que interessants. El programa és el següent:

22 de març de 2017 20:00h Teatre Olímpia d'Oliva
Les vivències poètiques de Francisco Brines
Projecció del documental sobre la figura del poeta dirigit pels realitzadors cubans Manuel Rodríguez Ramos y Marié Pereira. Un recorregut per la vida i l’obra del poeta acompanyat d’una gran quantitat de reflexions personals i de testimonis que han compartit amb ell la passió per la literatura. Durant l’acte comptarem amb la presència dels realitzadors […]

23 de març de 2017 20:00h Llibreria Pàgina3 d'Oliva
Els «Trobadors amb turbant» de Josep Piera
El poeta Josep Piera ens presentarà el seu últim lliurament poètic, una antologia de versions que ha fet de d’una de les passions que l’han acompanyat al llarg dels anys: els poetes arabigovalencians. Una obra que pot ser llegida com un diwan andalusí d’un poeta actual o també com una tria de poemes que han […]

24 de març de 2017 20:00h Teatre Olímpia d'Oliva
Festival de Poesia
Una nova edició del festival al Teatre Olímpia. En esta ocasió ens acompanyaran Xuan Bello (Paniceiros, Astúries, 1965), Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), Carles Santos (Vinaròs, 1940), Aurora Luque (Almeria, 1962), Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953), María Eloy-García (Màlaga, 1972), August Bover (Barcelona, 1949), Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948) i Alba Fluixà (Alzira, 1988). A més, comptarem amb la presència del cantautor Amancio […]

25 de març de 2017 12:00h Llibreria Pàgina 3 d'Oliva
Un vermut amb Carme Morera & Tona Català
«Jo sóc Carme. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent». Així comença A mi què em passa?, l’obra de Carme Morera i Tona Català (i amb il·lustracions de Cristina Durán) que s’ha convertit en […]

(Podeu consultar la informació completa a: http://www.poefesta.com/edicions/2017/programa/ )

He d'afegir que enguany estic molt content perquè ve, entre d'altres, Xuan Bello. Un escriptor en asturià àmpliament traduït al català i al castellà. Vam coincidir fa molts anys ja a Farrera, on ens vam dedicar a traduir dos autors -ell i Ana Vanessa Gutiérrez - d'on vaig eixir amb la constatació que no hi ha literatures petites. Que en tot cas existeixen els bàrbars que són incapaços de mirar què es dediquen a destrossar.
La veritat és que tot el Poefesta -especialment el del divendres- és espectacular, amb molta gent que m'estime.

I aprofite per a deixar-vos un poema de Xuan Bello d'aquells que vam traduir al regne màgic de Farrera:

dilluns, 20 de març del 2017

Nou llibre de Vicent Alonso

M'han arribat les novetats de Jardins de Samarcanda. M'ha fet gràcia perquè són dos títols nous de dos autors que seguesc fa molt de temps, d'una edat semblant i amb títols d'una unicitat compartida.
El cas és que aquest dijous es presenta a València el poemari "Vinces" de Vicent Alonso.
Alonso és un activista de la literatura, que va promoure a la universitat fins que es va jubilar i, per a parlar de la seua poesia, m'agrada explicar una anècdota que va ocórrer en una presentació de Joan Gregori fa mil anys ja: en un moment d'aquesta, l'autor -Joan Gregori- va explicar una figura d'un poema, que es basava en la forma de la uralita, a onades. Hi ha poetes als quals els agrada explicar les seues imatges -que no el poema- i d'altres que no. Jo és una cosa que respecte molt. Potser per això em va sobtar que Vicent Alonso botara per a queixar-se que li havia desgraciat el poema, que ell no necessitava aquella informació.
Ho comente perquè els seus poemes -els d'Alonso- fan el viatge entre el símbol i la realitat per a ser caçats en algun moment d'aquest camí.
I, en conseqüència, la reflexió sobre la poesia i sobre la paraula bategarà a cada poema. De vegades ben visible, de vegades en aquell punt dissimulat.
Bé, per a mostra, un botó. Del llibre "Vinces", de Vicent Alonso, Jardins de Samarcanda, 2017; dos poemes:

I un epíleg que no vull deixar passar, perquè és un autor que només va publicar dos llibres, però dos llibres plenament defensables, encara. Del llibre "El setge de l'albir" de Joan Gregori, ed. 3i4, 1994; un poema:

dimarts, 24 de gener del 2017

IX Nit de les Lletres Catalanes a València

S'arriba enguany a la novena edició de la Nit de les Lletres Catalanes, una idea del malaguanyat i polifacètic Simó Aguilar que, des del Club "A la Nostra Marxa", va iniciar l'any 2002.

L'acte està obert a qualsevol persona interessada en la literatura catalana actual i consistirà en la presentació de les novetats literàries d'aquells escriptors i escriptores que ho desitgen, un sopar popular i una mostra dels llibres presentats, que es podran adquirir amb la signatura dels autors.

L'esdeveniment tindrà lloc el dijous dia 26 de gener de 2017 a les sales de la Societat Coral el Micalet (c/ Guillem de Castro, 73, València) i començarà amb un sopar a les 20.30 hores, per continuar amb la presentació de les novetats literàries per part dels seus autors. Durant la sobretaula, els comensals podran gaudir d'una mostra dels llibres presentats i de la compra i signatura d'exemplars.

Com en l'edició dels altres anys, l'AELC organitza l'acte, la Societat Coral El Micalet hi col·labora i la llibreria Fan Set s'encarrega de la mostra i la venda de llibres.
http://www.escriptors.cat/node/13732


Per la meua banda, participaré amb un petit llibre, "Els peus gelats" (ed. Perifèric, 2016) que té dues narracions relacionades entre elles: la primera amb un subjecte masculí i la segona amb un subjecte femení (a partir de la pàgina 70) que duu per títol "El meu diari Bratz". Un relat de no arriba a trenta pàgines del qual n'estic molt orgullós.
Un fragment del subjecte masculí el podeu trobar a l'entrada anterior (http://lapresodelaigua.blogspot.com.es/2017/01/presentacio-de-quinze-poemes-inedits.html).
I un fragment del femení:
El cas és que al gimnàs em vaig trobar el fill de l’ama del pis. El coneixia perquè venia ell a cobrar el lloguer. Fou molt amable. Vam estar xarrant, em demanà si volia sopar, jo no tenia res per fer que fóra urgent i una cosa va dur-ne una altra i acabàrem comprovant l’estat dels llits d’un pis que el llogater havia deixat feia un parell de setmanes.
No era amor, però sí desfici. Entre setmana, ens hi trobàvem cada dia. Millor que el gimnàs. No era amor i Vicent era lluny. No l’enganyava. Omplia el desfici, només. Ell n’està satisfet de mi. D’haver-me. Li agrada que el busque. No sap, però, que em va costar un parell de setmanes recordar-me’n, del seu nom. Bé, però tot això no té cap importància.
Així que duia la meua vida nova discretament i jo no diria que amb excessos. No ho crec. Malgrat que ningú sabera de mi, no he comés cap excés imperdonable.
Fins que ahir divendres em vaig trobar al tren amb en Zus. D’ell en sabia el nom fins i tot abans de conèixer-lo. Havia estat la notícia de la setmana: era el propietari d’un manuscrit d’Ausiàs March. Com si diguérem la bomba, doncs més. Al departament, a l’institut, ho havíem comentat. Ja sé que no és com la mort d’Elvis ni res de tot això, però, per a aquells que ens dediquem al tema, era la bomba. Com si el color roig passara a dir-se verd, per exemple. Que es trobaren uns textos impagables del segle XV a veure com ho anomenaves, si no. La bomba.
Jo vaig pujar al tren com sempre. Entre setmana el gimnasta musculós, els caps de setmana a parlar de matrimoni i dinar amb la sogra. Jo, fins ahir, ho duia amb naturalitat. Sense problemes.
Però ahir vaig pujar al tren com sempre i el meu seient era a la vora del que ocupava el rei dels manuscrits, el mateix noble italià que apareixia a la premsa i a la televisió i de qui jo havia exclamat a la sala de professors que ja m’agradaria agafar-lo per a mi.
En directe, era com a la foto però millor. I això que dormia. Per sort. Perquè la meua feia era aconseguir seure sense muntar cap numeret, perquè crec que em vaig marejar i tot, en veure’l. Una sensació física, terrible i exacta. Una passada.
Vaig seure, obrir el diari, tremolar per dins. Passava les pàgines i les pàgines. Com si llegira el diari. Però jo sabia què cercava. Ho havia llegit al matí. Ell no dormia. Esguardava per la finestra, aliè a mi. No dormia, gairebé d’esquena a mi, per entre les persianes del desvetllar. Però passaven els quilòmetres i passaven els quilòmetres. Calia fer alguna cosa. Prendre una decisió, la iniciativa, si no volia acabar amb la cara amb què es quedava el gosset de ma mare quan ella eixia per la porta i se’l deixava dins.
Tenia els fulls preparats i a la fi, com una muntanya russa, em vaig llençar. La veu em devia eixir terrible, lamentable. Jo només sabia que parlava però no m’escoltava. S’assembla molt a vosté, o similar, li vaig amollar tot mostrant-li la seua foto al diari. Em sentia estúpida i estúpida i estúpida i estúpida i ell va dir quelcom però tampoc no el sentia. Llavors li vaig explicar a tota velocitat i a tota castanya que jo treballava en un institut però que en realitat era del poble de l’autor dels seus manuscrits i no-sé-quantes-coses-més de les quals no me’n puc fer responsable perquè els nervis són molt mala cosa.

dimecres, 11 de gener del 2017

Presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March

Presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March
IEC, Carrer del Carme, 47,
Casa de la Misericòrdia,
08001 Barcelona.
A les 19’30.

Fragment d'una versió prosificada i actualitzada:
Bellesa de dona i de savi cor. I cavallers armats que siguen gentils. Cantar d’ocells i enraonar d’amor. Adornats llenys enmig d’un mar amb forts corrents i blanca neu descendir mentre apareix l’albada. [...] Tot això ho supera la bellesa de la meua dona. Tant com el cel és major que la terra.


I un fragment on apareix la notícia:

Un parell de mesos després, vaig rebre una invitació per a una presentació de quinze poemes inèdits d’Ausiàs March, a l’ IEC, Carrer del Carme, 47, Casa de la Misericòrdia, 08001 Barcelona. A les 19’30. L’interès em va poder.[...]
Mitja hora abans, a les 19, que ja hi era. L’edifici respirava pausa. Com un oasi al mig de la selva. Vaig passejar una mica pel jardí, pel pati. Em vaig passejar per la biblioteca... No esperava ben bé res. Però, en entrar, la sala era plena de gom a gom. Uns poemes atribuïbles a mossèn Ausiàs encara eren notícia.
L’acte va ser bonic. Jo m’havia assegut al fons, discretament. Però Constanzo em clissà, tot i que jo no me’n vaig adonar. Van fer tota la presentació, els parlaments. Van referir-se a la meua família. Com a agraïment i com a explicació. I, ja a la fi, va reclamar la meua presència. No crec ésser especialment vanitós, però els aplaudiments, l’interès, l’enveja de totes aquelles persones.
Entenc que era com una revolució. Que era una cosa fascinant, un d’aquells miracles. Hi ha coses que. Coses que coses que coses. L’atzar, en forma d’accident i de miracle.


(Fragments del llibre "Els peus gelats", Josep Lluís Roig, ed. Perifèric, Catarroja, 2016)