dilluns, 23 d’abril del 2012

NOU LLIBRE I PREMI DE BENIARJÓ

Aquest dissabte passat no vaig poder veure un partit de futbol (ni el fora de joc en el primer gol que va marcar un jugador de nacionalitat alemanya) perquè a la mateixa hora es lliurava el premi de Beniarjó, el Senyoriu d'Ausiàs March (més renyit que mai, amb més llibres que mai) i que finalment va guanyar, després de moltes deliberacions, Carles Miret amb "Belleses arbitràries".
I també es va presentar el llibre guanyador de l'any anterior. Vos en copie un poema:

S'han dit paraules molt grosses.
Insults terribles, imprecacions doloroses.
Però passat l'avalot en hem tornat a ajuntar,
com persones civilitzades que som.
I això està bé.
Ho diuen els savis.
A mi em donarà matèria per a poemes,
i a tu un tema per a contar.
La nit és llarga,
i aquesta la gaudirem.

Vicent Olaso, "El soroll de la pedra", ed. 3i4, 2012

dimarts, 17 d’abril del 2012

Batalles de Sardenya

"La poesia i la vida"

Un dels efectes més nocius de la creixent i dramàtica distància
cultural entre Barcelona i València és la constant pèrdua de valors
literaris. Aquest és el cas del poeta, traductor i professor Iban L.
Llop (Borriana, 1975), una de les veus líriques més sòlides de la
literatura actual.
Llop acaba de publicar un nou i excel·lent poemari, “Batalles de
Sardenya”, premi Ibn Jafadja d’Alzira. El recull clou una trilogia
poètica sobre les experiències de l’autor durant els seus anys de
residència a Itàlia. Els dos volums anteriors del cicle eren “Llibre
de Nàpols” (2003, premi Ausiàs March de Gandia) i “Crònica de
Calàbria” (2009, premi Alfons el Magnànim de València).
“Batalles de Sardenya” és un llibre que opera clarament a dos
nivells: de secció en secció i de manera transversal. El recull està
estructurat en quatre parts ben definides, amb 9, 8, 16 i 14 poemes,
respectivament. Si llegim el llibre de forma successiva, cada secció
gira puntualment a l’entorn d’un tema principal: l’exercici de
memòria i la recuperació del passat; la relació amb la tradició per
mitjà de la lectura d’altres poetes; els estadis de la construcció
d’un poema; les experiències de la vida contemporània.
Després, tenim la lectura transversal, potser més rica i ambiciosa,
que es desprèn del conjunt dels 47 poemes. Llegit d’aquesta manera,
el títol es converteix en una metàfora heroica que comprèn el sentit
general del llibre. Les batalles de Sardenya no són les conteses
èpiques de Pere el Cerimoniós sinó que són els conflictes de gran
intensitat que viu Llop entre la poesia i la vida.
En aquest sentit, cal recordar que Llop pertany a l’estirp de poetes
vitalistes que arrenca amb Maragall i es prolonga a través de figures
com Salvat-Papasseit, Bartra, Estellés, Solà i Margarit, per dir
alguns noms. I per un vitalista sempre existeix la terrible pugna
entre l’art i la vida. L’art intenta reflectir la vida però, per tal
de fer-ho, s’ha d’apartar de la vida, provocant així una gran pèrdua.
En canvi, si el poeta deixa el seu art d’una banda i intenta endinsar-
se de ple en la vida, experimenta novament una sensació de pèrdua
perquè acaba prevalent la inconsciència i la inèrcia.
De cap a cap de “Les batalles de Sardenya” Llop es debat entre la
vida i la poesia, la consciència i la inconsciència, el passat i el
present, el coratge i la feblesa, el vitalisme i la domesticitat, el
viatge i el retorn, l’exploració i el retraïment, l’expressió i la
mudesa, la geografia i la imaginació, la veritat i la mentida, les
limitacions i la llibertat, la confrontació i la fuga... Llop és
punyent i autèntic, i mostra el veritable sentit de la poesia actual:
el conflicte que inquieta i aquieta.

D. Sam Abrams

divendres, 13 d’abril del 2012

PARÍS

PARIS
Caminaré Paris en pluja de diumenge:
per les llambordes humides relliscarà
la pena com un bes de bronze al jardins
de Rodin. Ningú dirà cap nom:
passejarem pel riu de tons marrons
on, tanmateix, s'entesten a esbossar-se les esglésies,
els arbres, el cel en pluja de diumenge
i on, per uns instants, tan sols per uns moments,
veurem el món -en un enllaç de mans- més bell.

Josep Lluís Roig, Oasi breu, ed. Tàndem, València, 2001.

dilluns, 2 d’abril del 2012

CONTE SOBRE EL POEFESTA

Ara que el Poefesta ja s'ha acabat i ha segut un èxit, aprofite per adjuntar un conte que vaig escriure fa uns mesos i que aprofita una anècdota real: vaig tenir un accident (el cotxe va parar a la ferralla) just el dia que començaven els actes de la Poefesta 2011.


L’accident


- Merda! –va encertar a exclamar ell en veure el cotxe que se li venia al damunt. Aquesta simple exclamació inconscient que després no recordaria va aprofitar al seu fill per aferrar-se al cinturó de seguretat i esmorteir el xoc, alhora que es disparaven els airbags i els pretensors pirotècnics dels cinturons de seguretat. En aquell moment era difícil preveure que el cotxe acabaria a la ferralla, però fàcil que el dolor lateral i el del cinturó es convertirien en unes marques morades que s’allargarien en el temps. Com tampoc no va pensar en aquell moment que no podria col•laborar com d’habitud amb Àngels en el Poefesta de cada any. Àngels tenia aquella habilitat per interactuar i trucar a les portes que calguera que ell no tenia gens. Llavors tampoc no podia preveure que, justament per l’accident i llurs seqüeles, divendres al matí passejaria per Oliva amb la filla i María Eloy, una poetessa andalusa fascinant i jove, prima com una mala cosa, indissoluble d’una cervesa a la mà que mai no acabava de beure; que havia estat capaç de convertir un tiquet de supermercat en un poema. Com tampoc no podia endevinar que acompanyarien una estona Josep Tero, que s’havia passat una bona estona col•locant el tamboret davant el micro com si això li regalara la seguretat que les coses eixirien bé, mentre esperaven el cotxe, que ell no podria conduir pel dolor de les cervicals, per dirigir-se al restaurant on dinarien; una espera farcida d’anècdotes lingüístiques i olor de flor de taronger, i etcètera fins arribar al recital del dissabte per la nit, sense poder conduir pel dolor però bé per caminar tranquil, per arribar fins el Teatre Olímpia, un nom d’allò més original per al teatre municipal, ple de gom a gom, més de quatre-centes persones a punt per a escoltar els poetes que recitarien. Ell, adolorit, va seure cap endarrere i el recital se li va fer curt. Pels comentaris del públic, des de velletes a jovenetes i jovenets, era una impressió general que desmentia el rellotge. Tanmateix, quan l’accident, no podia saber això, com tampoc que, el diumenge, quan ja no quedava gairebé ningú a l’hotel edificat en la barrera litoral de la Marjal de Pego-Oliva, amb una platja magnífica i solitària, el diumenge, els pocs que quedaven van acordar un dinar improvisat. Un dinar on tots, Àngels, Ramon, Pep, les parelles i ell van estar relaxats i tranquils, perquè el festival havia anat molt bé, perquè senzillament podien gaudir del menjar i la conversa, però tot això no ho podia saber ell, en aquells moments de colp i fum a dins del cotxe, quan va provar d’obrir la porta del conductor però no va poder perquè estava encaixada i acabà per eixir per la del copilot, per on havia escapat el seu fill per, una vegada a fora, preguntar-li- Estàs bé? Com ha anat?
El seu fill es va espolsar un poc el fum de sobre la roba, es va mirar les mans, va esguardar els dos cotxes destrossats –el que s’havia botat l’estop a una velocitat excessiva i el propi- i va exclamar, tot allargant les os:
-Mooola.