"El poll humà sembla una mena de llagosta de mà en petit, i viu principalment en els pantalons de l'home. Només te'n pots desfer cremant tota la roba que portes. Al llarg de les costures dels pantalons ponen llurs ous, blancs, brillants, com minúsculs grans d'arròs, que produeixen noves generacions de polls a una velocitat espantosa. Penso que, als pacifistes, els seria útils d'il·lustrar llurs pamflets amb fotografies ampliades de polls. La glòria de la guerra, ai las! En les guerres, TOTS els soldats van plens de polls, almenys quan fa prou calor. Els homes que lluitaren a Verdum, a Waterloo, a Flodden, a Senlac, a les Termòpiles, tots i cadascun d'ells tenien polls que se'ls passejaven pels testicles".
George Orwell, "Homenatge a Catalunya"
dilluns, 21 de juny del 2010
divendres, 18 de juny del 2010
OLIVA I LA POESIA
La Safor manté un idili amb la literatura que entronca directament amb el nostre segle d'or. No de bades escriptors com Ausiàs March o Joanot Martorell hi estan directament relacionats.
El cas d'Oliva, dins de la Safor, és una miqueta peculiar: de tota la vida només hi havia hagut una carretera plena de retencions, impracticable (que segueix igual, tristament igual), un gran il·lustrat (Gregori Maians) i un matemàtic Regent d'Espanya (Gabriel Císcar).
Tanmateix, en entrar al segle XX, la poesia va prendre Oliva que va començar a ser utilitzada, també, com a rerefons poètic. Des de Francisco Brines, Joan Narvarro, Enric Sòria, Àngels gregori, qui escriu aquestes línies, Jose V. Sala, José Iniesta (que no hi ha nascut però hi viu) i un llarg etcètera de poetes amb qualitat que comencen en alguns casos a poder publicar.
Val a dir que la visió d'Oliva per part d'aquests poetes tendeix a ser positiva o idealitzada. En part és normal: és la pàtria de la infantesa o d'alguns moments màgics. Per això m'ha fet gràcia que algú de prop però de fora en parle com, justament, el lloc de l'embús mític. Vos copie el poema i vos convide a llegir el seu llibre, ple d'un humor que semblaria anglès però resident a La Marina.
IMPOTÈNCIA
En aquests moments de sensibilitat, et poses a recordar i et ve al cap quan havies de travessar Oliva, el desfici i l'agonia que t'entraven; la paciència tan gran que s'havia de tindre; la indignació que et prenia perquè la cosa no anava avant i no podies fer-hi res, només que ofegar la ràbia assegut al cotxe, i esperar, esperar, esperar.
Josep Vicent, "Els hòmens primer, si és home i després les dones i al contrari", Setzevents editorial, 2010.
El cas d'Oliva, dins de la Safor, és una miqueta peculiar: de tota la vida només hi havia hagut una carretera plena de retencions, impracticable (que segueix igual, tristament igual), un gran il·lustrat (Gregori Maians) i un matemàtic Regent d'Espanya (Gabriel Císcar).
Tanmateix, en entrar al segle XX, la poesia va prendre Oliva que va començar a ser utilitzada, també, com a rerefons poètic. Des de Francisco Brines, Joan Narvarro, Enric Sòria, Àngels gregori, qui escriu aquestes línies, Jose V. Sala, José Iniesta (que no hi ha nascut però hi viu) i un llarg etcètera de poetes amb qualitat que comencen en alguns casos a poder publicar.
Val a dir que la visió d'Oliva per part d'aquests poetes tendeix a ser positiva o idealitzada. En part és normal: és la pàtria de la infantesa o d'alguns moments màgics. Per això m'ha fet gràcia que algú de prop però de fora en parle com, justament, el lloc de l'embús mític. Vos copie el poema i vos convide a llegir el seu llibre, ple d'un humor que semblaria anglès però resident a La Marina.
IMPOTÈNCIA
En aquests moments de sensibilitat, et poses a recordar i et ve al cap quan havies de travessar Oliva, el desfici i l'agonia que t'entraven; la paciència tan gran que s'havia de tindre; la indignació que et prenia perquè la cosa no anava avant i no podies fer-hi res, només que ofegar la ràbia assegut al cotxe, i esperar, esperar, esperar.
Josep Vicent, "Els hòmens primer, si és home i després les dones i al contrari", Setzevents editorial, 2010.
dijous, 17 de juny del 2010
Fira de Fires Oliva 2010, actes literaris
Dissabte 19 de juny, a les 20'30 h., al Mercat d'Oliva (al carrer Mercat, molt lògicament) hi ha un recital de música i poesia. Hi intervindran María José Marrodan, Begonya Pozo, Alfons Navarret, Elena Escribano, Josep Lluís Roig, José V. Sala, Miquel Sanchis Poquet, Joan Andreu Gascó, Irene Verdú i Pau López Anquela, conjuntament amb el grup de vent ENTRAVESSATS. La idea és crear un espectacle dinàmic tot evitant l'escenari tradicional.
També dins dels actes de la Fira d'Oliva, es presentaran les dos últimes novetats d'Edicions del Bullent. Serà el diumenge dia 20, a partir de les 19h. al Mercat Municipal.
En primer lloc, presentarem per als més menuts Poemes al jardí, d'Irene Verdú amb il·lustracions de Noèlia Conca. Ens acompanyaran les autores, la regidora Rosanna Torres, i estarà amenitzat per Natalia i Felipe, que ens cantaran els poemes del llibre.
Seguidament (a les 20 h.), la novel·la per a adults El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils, amb la presència de l'autora, la regidora Rosanna Torres, i comptarem amb l'actuació de La Sonora del Maurà.
A continuació, vos adjuntem informació al voltant dels llibres:
Poemes al jardí, d'Irene Verdú. Il·lustracions de Noèlia Conca
Quin lloc millor que el jardí per a descobrir la poesia? Un lloc on el temps descansa, satisfet com la sargantana, per a després alçar el vol, lleuger com la marieta.
L’abella, les granotes, els teuladins i caragols, tots tenen els seus racons i els seus jocs, el seu poema.
Irene Verdú va trobar un dia la poesia al seu jardí, la va regar, i amb molt de sol i afecte la va fer créixer. Aquest llibre n’és el fruit.
Noèlia Conca té una flor preciosa, la de la imaginació, i unes mans meravelloses que saben bé tenir cura d’ella.
Vols fer un tast del llibre? Polsa ací per veure el vídeo sobre el llibre en Youtube.
Dades del llibre:
Col. Cavallet de mar, 12
A partir de 5 anys
ISBN: 978-84-9904-16-5 - Preu: 5,95€
32 pàgs 16,5 x 19 cm
El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils
Sinopsi
L’interés per l’escriptora valenciana Maria Cambrils, defensora dels drets de les dones al primer terç del segle XX, constitueix el punt de partida d’una recerca que ajudarà a la protagonista de la novel·la a endinsar-se en la maduresa encarant les inseguretats personals en un món a la deriva. La resistència a la depredació urbanística del territori, el temor per la pèrdua de la identitat cultural, la complexa relació entre amor i sexe, la qüestió feminista i la literatura acompanyen la protagonista en el recorregut pels esdeveniments històrics d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. La riquesa humana dels personatges, rescatats de l’oblit, com el metge Guitart, Maria Cambrils, el ti Fernando Sena, Antonio Abad o Pepa Pons, construeix un calidoscopi de les inquietuds socials i polítiques d’una època marcada per la il·lusió a pesar de les adversitats.
L'autora
Elvira Cambrils (Pego, 1955), professora de filosofia, s’inicia en l’escriptura creativa amb relats breus per al programa Graffiti de Ràdio Lliure (1985-88). Segueix amb els escrits de divulgació filosòfica, cròniques de viatge i contes del programa Estirant el fil de Ràdio Municipal de Pego (2003-2006). L’any 2006, el llibre de relats Mira’m, Amor (2007) guanya el premi de narrativa Blai Bellver de Xàtiva. Amb El bes de l’aigua s’estrena com a novel·lista.
També dins dels actes de la Fira d'Oliva, es presentaran les dos últimes novetats d'Edicions del Bullent. Serà el diumenge dia 20, a partir de les 19h. al Mercat Municipal.
En primer lloc, presentarem per als més menuts Poemes al jardí, d'Irene Verdú amb il·lustracions de Noèlia Conca. Ens acompanyaran les autores, la regidora Rosanna Torres, i estarà amenitzat per Natalia i Felipe, que ens cantaran els poemes del llibre.
Seguidament (a les 20 h.), la novel·la per a adults El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils, amb la presència de l'autora, la regidora Rosanna Torres, i comptarem amb l'actuació de La Sonora del Maurà.
A continuació, vos adjuntem informació al voltant dels llibres:
Poemes al jardí, d'Irene Verdú. Il·lustracions de Noèlia Conca
Quin lloc millor que el jardí per a descobrir la poesia? Un lloc on el temps descansa, satisfet com la sargantana, per a després alçar el vol, lleuger com la marieta.
L’abella, les granotes, els teuladins i caragols, tots tenen els seus racons i els seus jocs, el seu poema.
Irene Verdú va trobar un dia la poesia al seu jardí, la va regar, i amb molt de sol i afecte la va fer créixer. Aquest llibre n’és el fruit.
Noèlia Conca té una flor preciosa, la de la imaginació, i unes mans meravelloses que saben bé tenir cura d’ella.
Vols fer un tast del llibre? Polsa ací per veure el vídeo sobre el llibre en Youtube.
Dades del llibre:
Col. Cavallet de mar, 12
A partir de 5 anys
ISBN: 978-84-9904-16-5 - Preu: 5,95€
32 pàgs 16,5 x 19 cm
El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils
Sinopsi
L’interés per l’escriptora valenciana Maria Cambrils, defensora dels drets de les dones al primer terç del segle XX, constitueix el punt de partida d’una recerca que ajudarà a la protagonista de la novel·la a endinsar-se en la maduresa encarant les inseguretats personals en un món a la deriva. La resistència a la depredació urbanística del territori, el temor per la pèrdua de la identitat cultural, la complexa relació entre amor i sexe, la qüestió feminista i la literatura acompanyen la protagonista en el recorregut pels esdeveniments històrics d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. La riquesa humana dels personatges, rescatats de l’oblit, com el metge Guitart, Maria Cambrils, el ti Fernando Sena, Antonio Abad o Pepa Pons, construeix un calidoscopi de les inquietuds socials i polítiques d’una època marcada per la il·lusió a pesar de les adversitats.
L'autora
Elvira Cambrils (Pego, 1955), professora de filosofia, s’inicia en l’escriptura creativa amb relats breus per al programa Graffiti de Ràdio Lliure (1985-88). Segueix amb els escrits de divulgació filosòfica, cròniques de viatge i contes del programa Estirant el fil de Ràdio Municipal de Pego (2003-2006). L’any 2006, el llibre de relats Mira’m, Amor (2007) guanya el premi de narrativa Blai Bellver de Xàtiva. Amb El bes de l’aigua s’estrena com a novel·lista.
MÚSICA I MÉS, A OLIVA I PEGO
Aquest divendres 18 Hugo Mas actuarà al Mercat Municipal d'Oliva (C/ Mercat) a les 21 h.Hugo Mas és un dels músics més interessants del panorama actual valencià. A mig camí entre cantautor i grup de música, igual canta Baudelaire que Esther Xargay que cançons pròpies.
Paga la pena. I molt.
I el dissabte, a Pego, La gossa sorda, que fan una versió mig rapejada del tàndem Raimon-Espriu que cal no perdre's.
http://www.myspace.com/gossasorda
Paga la pena. I molt.
I el dissabte, a Pego, La gossa sorda, que fan una versió mig rapejada del tàndem Raimon-Espriu que cal no perdre's.
http://www.myspace.com/gossasorda
dilluns, 14 de juny del 2010
POESIA PER LA REVOLTA AQUEST DIJOUS A VALÈNCIA
El riu
Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
ni és ma casa.
Maria Josep Escrivà
Cercle de mots
Perquè l’anècdota és, també, essència,
així com una taca de llum és
la llum, i la conforma i l’acarona
com un amor és qualsevol amor
absolut, únic i cada vegada,
ja se sap, nou.
A la piscina dels somnis, la llum
s’espanta de la llum i del misteri
del cos que la captura amb cercles d’aire:
a cada esclat les perles es desfan
per a deixar el no-res de l’essència:
de tu a mi, els besos que ens confonen.
Josep Lluís Roig
dissabte, 12 de juny del 2010
POEMA SENSE TÍTOL
Cansat, cansat,
cansat, cansat, cansat.
Cada matí comença un nou dia impossible per al meu país.
Josep Lluís Roig, "Sal lenta", ed. 62, 1992.
(Ahir o avui he llegit la notícia que la Generalitat Valenciana ha decidit que ja no s'ha de promocionar més el valencià, que és l'hora de l'anglès, el xinès o el romanès, i que tenen algun principi d'acord per fer classes de cultura búlgara, que evidentment és més important per als valencians que el valencià: al cap i a la fi no importa qui ets sinó en qui et pots transvestir. I ho dic jo, que ja recomane als meus alumnes que aprenguen tantes llengües com puguen, però sense oblidar la pròpia: si no ens respectem nosaltres mateixos difícilment ens respectaran de fora: podem aspirar a ser la platja de Madrid o de Liverpool, els seus criats. I punt. No res més)
cansat, cansat, cansat.
Cada matí comença un nou dia impossible per al meu país.
Josep Lluís Roig, "Sal lenta", ed. 62, 1992.
(Ahir o avui he llegit la notícia que la Generalitat Valenciana ha decidit que ja no s'ha de promocionar més el valencià, que és l'hora de l'anglès, el xinès o el romanès, i que tenen algun principi d'acord per fer classes de cultura búlgara, que evidentment és més important per als valencians que el valencià: al cap i a la fi no importa qui ets sinó en qui et pots transvestir. I ho dic jo, que ja recomane als meus alumnes que aprenguen tantes llengües com puguen, però sense oblidar la pròpia: si no ens respectem nosaltres mateixos difícilment ens respectaran de fora: podem aspirar a ser la platja de Madrid o de Liverpool, els seus criats. I punt. No res més)
divendres, 11 de juny del 2010
OMBRES ESVALOTADES
OMBRES ESVALOTADES
Tan normalment compres l’entrada del cine que ets un espectador més. La sala mig buida, fins i tot pots gaudir de diverses butaques lliures a cada costat, deixar la jaqueta ocupant debades una butaca altra que la teua i recordar plàcidament -restes d’un temps caduc, hui- quan, la sala plena, has hagut de tenir-la damunt teu i t’ha fet por que els veïns pensaren que era per ocultar tèrboles manipulacions.
Una previsible però igualment meravellosa història de personatges durs i sentimentals arrossegats per un fat quasi grec i uns passats una mica foscos -cosa que sempre dóna un agradable halo de misteri.
A mitjan pel•lícula encara no l’ha besada. Millor. Perquè després del primer bes tot serà un vertigen. tan cast com vulgues -perquè són prou ficticis aquests revisitats besos de postguerra- però vertigen.
Ja.
Li ha vingut de sorpresa, ella no en té la culpa.
Això no se sap mai.
Tot allò de la fragilitat de la dona, inconsistència de la busca que sense saber ni com es troba a l’espira més exterior. I gira i gira i gira, apropant-se al centre del vòrtex, i, sense saber ni com, es troba que no sap on es troba: torna a besar-la -i ara no hi ha sorpresa.
Però mai no se sap, concedeixes de nou.
Un laberint de malentesos els separa i et renaix l’esperança que vindrà a tu i sabrà què li convé i ja no la perdràs. Un altre laberint no menys previst els uneix novament i ara ja sí que no i quan torna a besar-la ja tens la jaqueta en la mà i quan se separen les boques un moment i sense deixar d’abraçar-se se somriuen tu t’has alçat i ja dispares un, dos, tres, quatre, cinc, sis, tirs mentre crides puta, puta, puta, i els altres espectadors han adoptat solucions diverses i a tu les llàgrimes t’emboiren els ulls i no veus si cauen mortes les imatges.
Juli Avinent, "Ombres esvalotades", Universitat de València, 1988
(Des que el vaig descobrir, sempre he considerat aquest petit llibre de contes breus una petita joia. Em va agradar molt la primera vegada i totes les altres. I especialment és el conte que presta el títol al recull -aquest- el que més m'agrada. Una llàstima que no he localitzat res més que escriguera l'autor)
Tan normalment compres l’entrada del cine que ets un espectador més. La sala mig buida, fins i tot pots gaudir de diverses butaques lliures a cada costat, deixar la jaqueta ocupant debades una butaca altra que la teua i recordar plàcidament -restes d’un temps caduc, hui- quan, la sala plena, has hagut de tenir-la damunt teu i t’ha fet por que els veïns pensaren que era per ocultar tèrboles manipulacions.
Una previsible però igualment meravellosa història de personatges durs i sentimentals arrossegats per un fat quasi grec i uns passats una mica foscos -cosa que sempre dóna un agradable halo de misteri.
A mitjan pel•lícula encara no l’ha besada. Millor. Perquè després del primer bes tot serà un vertigen. tan cast com vulgues -perquè són prou ficticis aquests revisitats besos de postguerra- però vertigen.
Ja.
Li ha vingut de sorpresa, ella no en té la culpa.
Això no se sap mai.
Tot allò de la fragilitat de la dona, inconsistència de la busca que sense saber ni com es troba a l’espira més exterior. I gira i gira i gira, apropant-se al centre del vòrtex, i, sense saber ni com, es troba que no sap on es troba: torna a besar-la -i ara no hi ha sorpresa.
Però mai no se sap, concedeixes de nou.
Un laberint de malentesos els separa i et renaix l’esperança que vindrà a tu i sabrà què li convé i ja no la perdràs. Un altre laberint no menys previst els uneix novament i ara ja sí que no i quan torna a besar-la ja tens la jaqueta en la mà i quan se separen les boques un moment i sense deixar d’abraçar-se se somriuen tu t’has alçat i ja dispares un, dos, tres, quatre, cinc, sis, tirs mentre crides puta, puta, puta, i els altres espectadors han adoptat solucions diverses i a tu les llàgrimes t’emboiren els ulls i no veus si cauen mortes les imatges.
Juli Avinent, "Ombres esvalotades", Universitat de València, 1988
(Des que el vaig descobrir, sempre he considerat aquest petit llibre de contes breus una petita joia. Em va agradar molt la primera vegada i totes les altres. I especialment és el conte que presta el títol al recull -aquest- el que més m'agrada. Una llàstima que no he localitzat res més que escriguera l'autor)
dilluns, 7 de juny del 2010
divendres, 4 de juny del 2010
GEORGE ORWELL
Recorde que fa temps que volia llegir-me "Homenatge a Catalunya" d'Orwell. Una de les persones més lúcides que he trobat mai. Quan dus una quinzena de pàgines ja comprens perfectament per què la democràcia va perdre la Guerra Civil, per què la Humanitat va perdre la Guera Civil.
El que més m'espanta d'"Homenatge a Catalunya" és "1984". Cada vegada més ens hi dirigim. En nom de la por, del terrorisme, de la seguretat. "Homenatge a Catalunya" explica el passat com mai no l'hevia llegit en boca de ningú. "1984" anuncia un futur més que possible. Amb tantes variants tecnològiques com voldreu, amb el maquillatge que li adjudiqueu. Per entendre el passat i per saber cap a on anem, és convenient llegir el personatge lúcid (i amb humor!)que és Orwell.
En acabant, obres el diari i se't posen els pèls de punta.
El que més m'espanta d'"Homenatge a Catalunya" és "1984". Cada vegada més ens hi dirigim. En nom de la por, del terrorisme, de la seguretat. "Homenatge a Catalunya" explica el passat com mai no l'hevia llegit en boca de ningú. "1984" anuncia un futur més que possible. Amb tantes variants tecnològiques com voldreu, amb el maquillatge que li adjudiqueu. Per entendre el passat i per saber cap a on anem, és convenient llegir el personatge lúcid (i amb humor!)que és Orwell.
En acabant, obres el diari i se't posen els pèls de punta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)