Ho reconec, no en tenia ni idea. De moltes coses, però en concret del moviment de fronteres entre Itàlia i Iugoslàvia en acabant la Segona Guerra Mundial.
Ho he descobert tot llegint aquest "Verd aigua" de Marisa Madieri. Entenc que a la publicitat del llibre ens expliquen que era la parella de Claudio Magris, però el llibre és una delícia en ell mateix, que viatja del passat al present per explicar allò que l'ha perfeta com a persona.
Serena, delicada però ferma. Així és la seua prosa, que l'editorial Minúscula ens posa ara a l'abast.
Us en copie una entrada de les més breus, relacionada amb el present de l'escriptura, encara que abunden més les relacionades amb el record.
"21 de febrer del 1983
París ha sigut unes vacances breus i joioses, fetes de dies freds i blancs de sol, de llocs encantadors i molta alegria còmplice.
Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algun núvol ha torbat el meu hotizó serè, si els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'alabada i les ombres de la nit."
"Verd aigua", Marisa Madieri, Editorial Minúscula, Barcelona, 2010.
dilluns, 31 de maig del 2010
Així a internet com a la vida
Hi ha algun pesat que insereix comentaris amb -supose- finalitat propagandística en uns caràcters xinesos o japonesos preciosos però força incomprensibles per a mi.
Accepte -i m'agraden- les criques, agraesc les lloances i més encara les opinions. No en pense llevar cap, mentre les puga llegir. No pense censurar cap missatge, però no m'interessa col·laborar en la xarxa d'aquells que volen converir internet en un món tan similar al real.
Accepte -i m'agraden- les criques, agraesc les lloances i més encara les opinions. No en pense llevar cap, mentre les puga llegir. No pense censurar cap missatge, però no m'interessa col·laborar en la xarxa d'aquells que volen converir internet en un món tan similar al real.
dilluns, 24 de maig del 2010
Presentació de "For sale o 50 veus de la terra"
Presentació de "For sale o 50 veus de la terra", que tindrà lloc el proper divendres 28 de maig a Calp.
En concret serà a les 20.00h al Saló Blau de la Casa de la Cultura.
En concret serà a les 20.00h al Saló Blau de la Casa de la Cultura.
dimecres, 12 de maig del 2010
poetes valencians contra l'especulació
La gent d'edicions 96 (i és la gent, qui mou les coses), es va proposar de fer una antologia de poetes valencians que reflexionaren sobre la utilització (urbanització)del paisatge valencià (altrament anomenat barbàrie). Hi caben la bellesa, el lament, la reflexió, la descripció, les ganivetades,...
Ja posaré ací alguns dels poemes, més endavant, però el llibre paga molt la pena i canvia la visió que els poetes només som una cosa incapaç de tocar de peus a terra.
La pàgina wb és:
http://www.edicions96.com/col%C2%B7leccions/List/show/for-sale-o-50-veus-de-la-terra-439
I la portada en si ja és espectacular (com la contraportada):
dilluns, 10 de maig del 2010
SOCIOLINGÜÍSTICA VALENCIANA I
Al meu poble (Oliva) l'agricultura ha tingut un paper preponderant al llarg dels últims segles però ara, llastimosament, s'està llançant a perdre. Això, i l'evolució de la poca agricultura que es practica, provoca que determinades paraules desaparesquen. Per exemple "xércol" (variant de cércol) que segons l'Alcover-Moll existeix a Pego i a algun lloc per allà la Ribagorça (coses del repoblament, supose).
Doncs bé, al meu poble s'anomena xércol al cavalló que envoltava la soca dels tarongers.
Tot això ho explique perquè l'altre dia, un amic del meu fill (i el meu mateix fill) no sabien què volia dir xèrcol. Va eixir per atzar, enmig d'una conversa i la frase exacta de l'amic del meu fill va ser "això serà català".
Tan bon punt sa mare va arribar a ma casa, davant d'ell, li vaig demanar si coneixia la paraula. Jo ja sabia que tothom de la meua edat cap amunt la utilitzava. Eren cartes marcades. I li vaig explicar que el seu fill no la coneixia. Llavors / aleshores sa mare va exclamar: "Què poc valencià eres". I fi. La conclusió és tan trista o divertida que potser ja l'escriuré en un altre moment.
(Per cert, entre la llista de paraules perdudes n'hi ha alguna com la de mon pare que engreixava el carro amb sagí (o segí) i ara engrassa el tractor o ma mare que per desinfectar la post feien lleixiu amb cendra i no-sé-què més o la modista que marcava per on tallar amb guix o...)
Doncs bé, al meu poble s'anomena xércol al cavalló que envoltava la soca dels tarongers.
Tot això ho explique perquè l'altre dia, un amic del meu fill (i el meu mateix fill) no sabien què volia dir xèrcol. Va eixir per atzar, enmig d'una conversa i la frase exacta de l'amic del meu fill va ser "això serà català".
Tan bon punt sa mare va arribar a ma casa, davant d'ell, li vaig demanar si coneixia la paraula. Jo ja sabia que tothom de la meua edat cap amunt la utilitzava. Eren cartes marcades. I li vaig explicar que el seu fill no la coneixia. Llavors / aleshores sa mare va exclamar: "Què poc valencià eres". I fi. La conclusió és tan trista o divertida que potser ja l'escriuré en un altre moment.
(Per cert, entre la llista de paraules perdudes n'hi ha alguna com la de mon pare que engreixava el carro amb sagí (o segí) i ara engrassa el tractor o ma mare que per desinfectar la post feien lleixiu amb cendra i no-sé-què més o la modista que marcava per on tallar amb guix o...)
divendres, 7 de maig del 2010
Joan M. Monjo
Per motius que no fan al cas, mentre buscava alguna ressenya sobre "Oasi breu" (jo no em guarde res de ressenyes i similar, quan em demanen si tinc alguna cosa sobre la meua obra, agraïsc al món l'invent d'internet).
Bé, el cas és que m'he trobat el text que va escriure Joan per la presentació d'"Ebri del vi perdut" a Gandia (http://www.raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/viewFile/65287/101858)
I m'ha tornat de cop la seua presència. El vaig conèixer en persona l'any 1998, i m'atreviria a dir que vam travar una intensa amistat. Jo el coneixia d'abans, com a autor de l'esplèndid "Ducat d'ombres", una novel·la realment redona i cabdal.
Després es dedicà a altres coses, malgrat no oblidar mai del tot l'escriptura narrativa.
Joan era d'aquelles persones a qui la lucidesa de vegades li impedeix l'acció. Però per això mateix la conversa amb ell em produïa un gaudi incessant. Avui me l'he retrobat, gairebé per atzar, en forma de ressenya benevolent, que va fer com a bon amic: ressaltar allò positiu, ser suau amb les arestes.
Ell va ser dels primers a patir la meua escriptura teatral, ell va llegir alguns poemes meus per primer cop. I el millor homenatge que li puc fer és rellegir-lo. I "Ducat d'ombres" és sempre un plaer. Quan arribe a casa el buscaré. Era introbable, però la van reeditar després de la seua mort, per a fortuna dels lectors.
Bé, el cas és que m'he trobat el text que va escriure Joan per la presentació d'"Ebri del vi perdut" a Gandia (http://www.raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/viewFile/65287/101858)
I m'ha tornat de cop la seua presència. El vaig conèixer en persona l'any 1998, i m'atreviria a dir que vam travar una intensa amistat. Jo el coneixia d'abans, com a autor de l'esplèndid "Ducat d'ombres", una novel·la realment redona i cabdal.
Després es dedicà a altres coses, malgrat no oblidar mai del tot l'escriptura narrativa.
Joan era d'aquelles persones a qui la lucidesa de vegades li impedeix l'acció. Però per això mateix la conversa amb ell em produïa un gaudi incessant. Avui me l'he retrobat, gairebé per atzar, en forma de ressenya benevolent, que va fer com a bon amic: ressaltar allò positiu, ser suau amb les arestes.
Ell va ser dels primers a patir la meua escriptura teatral, ell va llegir alguns poemes meus per primer cop. I el millor homenatge que li puc fer és rellegir-lo. I "Ducat d'ombres" és sempre un plaer. Quan arribe a casa el buscaré. Era introbable, però la van reeditar després de la seua mort, per a fortuna dels lectors.
dijous, 6 de maig del 2010
Josep Vicent
Josep Vicent (Cabrera) ha tret un altre llibre. De poesia. Ell, que és un autor a qui li agrada jugar seriosament, no pot -ni vol- evitar que la seua mirada perplexa es refletisca als propis versos, per replantejar-se el món que mira. A mi m'agrada la seua artificiositat tan natural. Amb un títol irreverent, "Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari", ha congriat els versos a l'editorial Setzevents:
http://www.setzevents.cat/autor_josepvicent.html
Alhora que també manté un blog:
http://dospoals.blogspot.com/
I ara insisteix a regalar-nos, als amics (no sé si només els literaris o a tots i totes)els poemes que escriu (que formaran un possible llibre futur), com aquell que fa:
Solcant la buidor
congries incerteses.
Illes sense fi.
La mar és un ornament
dolç de sirenes.
Constel·lacions.
Remotes les esferes,
mamprenc el retorn
insegur dels indicis
vers un futur indulgent.
http://www.setzevents.cat/autor_josepvicent.html
Alhora que també manté un blog:
http://dospoals.blogspot.com/
I ara insisteix a regalar-nos, als amics (no sé si només els literaris o a tots i totes)els poemes que escriu (que formaran un possible llibre futur), com aquell que fa:
Solcant la buidor
congries incerteses.
Illes sense fi.
La mar és un ornament
dolç de sirenes.
Constel·lacions.
Remotes les esferes,
mamprenc el retorn
insegur dels indicis
vers un futur indulgent.
dimarts, 4 de maig del 2010
A deslloc
Joan Navarro torna a estar en plena forma. Fa poc va publicar "Atlas (Correspondència 2005-2007)" a Tàndem, un llibre magnífic i també bellíssim físicamnet, perquè establia un diàleg poema-pintura entre Joan Navarro i Pere Salinas.
Ara acaba de traure "A deslloc", a la col·lecció de poesia edicions de la guerra, editorial Denes.
I és ell, amb els seus poemes d'un únic -llarg- vers (allò que alguns en deien prosa poètica, el seu amor pels mots i per la complexitat de dir i entendre el món. És ell que torna amb la vitalitat dels seus primers poemes als anys 70, del seu "Bardissa de foc" imprescindible.
Per a aquesta cultura curta de memòria, sembla que cal tornar a escriure per existir. Doncs Joan Navarro ha retornat. Ja no és un secret.
Com a exemple, un poema:
"Els camins de la por. La trama bosquetana del foc. L'enigma del fòsfor oxidat. Sota l'arcada de les turbines, els cossos lluminosos, la tensió de l'ala quieta, el vesc de la matèria sorda que es dilata, aquestes confuses mars de l'interior, el magma del basalt que somieja: L'eco del quitrà: La sintaxi de la pena."
Joan Navarro, "A deslloc", poesia de la guerra, editorial Denes.
Ara acaba de traure "A deslloc", a la col·lecció de poesia edicions de la guerra, editorial Denes.
I és ell, amb els seus poemes d'un únic -llarg- vers (allò que alguns en deien prosa poètica, el seu amor pels mots i per la complexitat de dir i entendre el món. És ell que torna amb la vitalitat dels seus primers poemes als anys 70, del seu "Bardissa de foc" imprescindible.
Per a aquesta cultura curta de memòria, sembla que cal tornar a escriure per existir. Doncs Joan Navarro ha retornat. Ja no és un secret.
Com a exemple, un poema:
"Els camins de la por. La trama bosquetana del foc. L'enigma del fòsfor oxidat. Sota l'arcada de les turbines, els cossos lluminosos, la tensió de l'ala quieta, el vesc de la matèria sorda que es dilata, aquestes confuses mars de l'interior, el magma del basalt que somieja: L'eco del quitrà: La sintaxi de la pena."
Joan Navarro, "A deslloc", poesia de la guerra, editorial Denes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)