dimecres, 31 de desembre del 2008

Any vell, any nou

Enguany, en lloc d'una felicitació de Nadal, vaig enviar un poema antinostàlgic, als amics i amigues a qui el meu correu electrònic em va deixar. Com sempre, em van ser retornats alguns correus per motius que desconec i d'altres hauran estat desats amb molta delicadesa al correu brossa. És un poema que correspon a una comanda però que, alhora, també és molt personal. Demanaven que fera referència als anys 70 i deu fer referència als anys 73-74-75. I, efectivament, aquells anys, per a mi, ja ho són, el que diu el poema. També és una forma de dir que les coses poden anar a millor...
Com esperem que aquest 2009 que ja és a punt ens duga un món millor, una mica més habitable, un pessic de felicitat, totes questes coses.


És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d'altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l'escola de Santa Anna, a prop del castell d'Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d'aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem -formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Dos primers poemes de "Peixos d'un mar sec"

Cada poema és com un fill. I te'ls estimes individualment. I els escrius individualment. Però, de vegades, tendeixen a formar grups o, si voleu, famílies. De vegades els lligams són evidents, de vegades no tant, de vegades són invisibles. En aquest nou llibre meu, contra tot el que havia escrit fins ara, els poemes estan escrits de dos en dos i, a més, formen un conjunt. Malgrat que són poemes individuals, que es poden llegir individualment. Com persones que formen part d'una família. En formen part i, alhora, tenen una vida independent. Fins i tot poden emancipar-se.
Bé, el cas és que aquests són els dos primers poemes de Peixos d'un mar sec, un llibre encara inèdit però ja amb la promesa de la publicació.

El concepte és secret, ocult.
La paraula, muda; i el signe,
gravat en roca arenosa brillant,
ha perdut el relleu.

Queda el crit i, darrere,
el dolor.



(1)









No cap enlloc, el dolor, que creix i creix
fins a vessar pels dits en gotes de tinta
que escric incessant sense que es buide el pou,
sense esgotar l’aqüífer de color negre
mentre s’omplin els pantans,
mentre s’inunden els rius, mentre el mar puja
precipitadament, en un tsunami de paraules.
Pense, llavors, en el dolor d’altres persones,
que el deixaren escrit en llengües ja oblidades,
en signes que palpem amb els dits a les pedres,
ja incomprensibles, però constants i tan exactes
com cridar a les fosques per a ningú.

Només espere que algun diluvi o el plor esborre aquestes lletres
fins fer-les il·legibles com aquells signes ja oblidats
que amaguen, secrets, aquesta força que ens arrenca la pell
fins que ja no queda carn per separar dels ossos vius.
(1)

diumenge, 28 de desembre del 2008

divendres, 26 de desembre del 2008

paisatge d'hivern

BONES FESTES A TOTS I TOTES!

dijous, 25 de desembre del 2008

Autorretrat d'hivern


Comença l'hivern i ens envaeix la nostalgia. Per esquivar-la, ens han mostrat l'excitació de les compres, però és encara molt millor un bon dia de sol del nostre hivern plàcid quan és plàcid. Passejar, mirar, saber-se viu...

dilluns, 15 de desembre del 2008

Presentació de Porcar i de Mora

Vaig anar el dijous a la presentació de Porcar a València. Hi havia uns pocs poetes i amics. És aquest un tema real: els poetes, els escriptors, estem cada vegada més desmobilitzats: sí, tots escrivim, fins i tot ens apreciem o fins i tot ens estimem, però costa treure'ns de casa. Jo feia molt de temps que no veia Josep i m'abellia molt tornar-lo a veure. Tenia la mateixa cara que favuit o nou anys, una miqueta més redona, però igual.
La conversa fou llarga i amena, amb els poetes que hi havia. I l'alegria de tornar a comptar amb un gran autor per la literatura: independentment dels molt bons poemes que hi ha a "Els estius", en va llegir dos d'inèdits que em fan pensar que, ara que ha tornat, la cosa és ja inaturable.
Qui no hi va anar, s'ho va perdre.
Com jo em vaig perdre el dimecres la presentació d'"Ulisses II" d'Igansi Mora en un vaixell de Baleària al port de València.
Respecte de la novel·la, que ha estat molt criticada pels mitjans de Barcelona, he de dir que m'ha agradat com va desenvolupant-se, com presenta el personatge, com el fa deambular gairebé a l'atzar, tot inconsciència, ell. És amnèsic i s'autoinventa. I és aquest deambular el que molesta la crítica i a mi no. Hi ha detalls de verosimilitud discutibles que es poden justificar o no (com pot un ressenyista criticar que puga llegir el correu electrònic? Que potser no saben que l'ordinador pot autocompletar-se?) que no importen per al desenvolupament de la no trama.
Ara bé, sí que m'ha molestat que vullga tancar la novel.la precipitadament, i que, a més, li vullga donar un to ecologista que s'afegeix com una pinzellada absurda per finalitzar. Crec que ha volgut tancar lògicament una història oberta: un objectiu impossible.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Poetes a Oliva

Dimecres, les sis de la vesprada un poc passades, jo esperava que la meua filla acabara una de les seues activitats extraescolars a prop de la casa de José Iniesta, un poeta que, tot i no haver-hi nascut, viu a Oliva.

Just quan eixia la meua filla, han passat pel carrer -estret, de voreres imaginàries- Francisco Brines, Antonio Cabrera i el mateix José Iniesta. A José el veig sovint: els seus fills i els meus van a la mateixa escola i, encara que les converses al mig de la cridòria no puguen ser gaire cosa, trobe que ens alegrem de trobar-nos-hi, de constatar que escriure poesia no ens allunya del món real, perquè el món real s'entesta justament en això: en ser real.

A Brines me'l trobe de tant en tant per Oliva. L'he vist bé. Millor del que comentava la gent. Hem parlat una miqueta perquè feia vent i fred i no convidava a allargar la conversa.

I a Antonio Cabrera el vaig conéixer per Castelló, ja fa anys, en un recital al poble on viu. D'ell, aleshores, encara no havia llegit res. I recorde encara les imatges d'aus que travessen marjals...
Vam parlar. No hi havia llengües ni fornteres. La literatura no entén de tot això. Hi ha persones que no ho entendran mai. Elles s'ho perden.

dilluns, 8 de desembre del 2008

presentació Els Estius, de Josep Porcar

Si no m'erre, el presentador serà LLuís Roda. Així que és una bona opció per veure dos dels poetes valencians que, a més de grans, han provat de dir coses noves en el terreny poètic.

dimarts, 2 de desembre del 2008

+ besos

Crec que algú hauria de fer una antologia sobre els besos. Sobre les visions i possibilitats que engloben. Les diversitats de lectures i possibilitats. Només un altre exemple:

"Durant molt de temps, només la vostra poesia m'ha acompanyat. No ens hem pogut veure, però això tampoc no és gaire important. Us saludo amb afecte: el parèntesi d'una vida tan sols permet un bes o dos, atorgats amb sentit. Jo us l'ofereixo, per la llum que heu donat a la meva ceguesa."
Susanna Rafart, Les tombes blanques.

divendres, 28 de novembre del 2008

SUITE DELS BONS AMORS

EL LLARG CARRER
No té sentit el bes
si no ve el do cobert de carn:
llavis, llengua, el llarg corredor
prop del qual la sang constructora,
com l’aigua en el molí,
revifa els camps i el gra i els ceps;
després seguim el descens sacre
al món inferior, al regne de les coves,
on, amagats, hi ha tot de lladres,
experts explotadors de penes i dolors
-i aquí també cal travessar el no-res.
Més avall se sent ja la calor que s'enfila,
som al centre i al cim, som al punt
en què patim els embats de la mar
i toquem, delitosos, la pedra lunar
-aquell jardí a les fosques i amb pas franc...

Si no té obert el pas la carn,
no té sentit el bes;
i no té cap sentit parlar d'aquesta forma
d'aquest tan llarg carrer de doble direcció.

De "Suite dels Bons amors"
Jaume Creus
Edicions de 1984

dimecres, 26 de novembre del 2008

Activitats literàries diverses per a novembre, encara

Sembla que novembre és un mes d’un no parar. Per a acabar-lo dignament, hi ha, com a mínim, per a triar entre totes aquestes activitats:
*******
Divendres 28 al vespre Maria Josep Escrivà presentarà Atlas (Correspondència 2005-2007) de Joan Navarro realitzat amb el pintor Pere Salinas a la Biblioteca Tamarit d'Oliva (Carrer Tamarit, 4)
***********
Dissabte 29 de novembre
15 h CLUB DE LECTURA
L'home manuscrit de Manuel Baixauli
Proa. Premi Mallorca 2006.
Hi serà presenta l'autor del llibre.
4t pis del Casal
(a les 13.30 h, dinar a Tano Passeig amb Manuel Baixauli)
**************
Dijous 27 de novembre de 2008
20.00 h Jaume I i la cultura trobadoresca
A càrrec d’Albert Hauf, Universitat de València i Institut
d’Estudis Catalans
Casa de Cultura Marqués de González de Quirós
Pg. de les Germanies, 13
46700 Gandia

**************
Amigues, amics:
Tenim el plaer de comunicar-vos que, dintre el conjunt de les activitats que durant tot el mes de novembre estem dedicant a celebrar la llarga trajectòria literària de Josep Piera, el pròxim dijous 27 de novembre tindrà lloc, a Dénia, la presentació del núm. 35 de la revista L’Aiguadolç, que inclou el dossier «Josep Piera. 40 anys de vida literària», editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.
Hi intervindran:
Llúcia Signes, bibliotecària
Antoni Prats, director de la revista L'Aiguadolç
Maria Josep Escrivà, coordinadora del dossier
Josep Piera, escriptor

Lloc: Agència de lectura de Baix la mar de Dénia (ronda de les Muralles, s/n. Antic Institut de FP).
Hora: 20:30
Organitza: Departament de Cultura de l'Ajuntament de Dénia

«Vaig entendre també millor aquella colla d’escriptors que coneixem com a 'generació dels 70' i que cada vegada em sembla més que hem tractat, emparats en el dubtós encert de l’etiqueta, amb una displicència del tot impertinent. Dins del context valencià, la seua va ser una efervescència inusitada, sorgida quasi del no-res, i que va deixar un llegat sòlid: bona part del que se sosté en matèria cultural i en català, a hores d’ara, al País Valencià, els ho devem. Cert que de vegades van estirar el braç deu pams més que la mànega. No ho és menys que la seua voluntat de posar al dia aquesta terra i traure-la d’una vegada del seu erm ensopiment provincià va ser una aposta tan encertada com intrèpida, i que, en conjunt, es van meréixer un país molt més receptiu que el que els va tocar en sort. Sens dubte, Josep Piera, amb el seu cap ple de cançons pop, estrelles de cel·luloide, ecos morescos, versos avantguardistes i pel·lícules franceses, va ser un dels adalils més tenaços i efectius d’aquesta empresa».
(Enric Sòria, «Una feliç sorpresa», L'Aiguadolç, núm. 35)

*********************

Manel Marí i Vicent Penya a "Escriptors al terrat"
Els autors llegiran els seus textos a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània

Els escriptors Manel Marí i Vicent Penya seran els convidats d'una nova cita amb "Escriptors al Terrat", una lectura de textos que es realitzarà a l'Edifici El Segle de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València (carrer de Sant Ferran, 12) el proper dijous, 27 de novembre, a les 19.30 hores. El cicle està organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i reuneix sempre dos escriptors que parlen de les seves respectives obres.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Darrers actes de l'homenatge a Piera

Aquest dijous es presenta un dels darrers actes dels homenatges a Piera: presentació de L'aiguadolç a Dénia, amb un monogràfic sobre Josep Piera. La veritat és que gairebé ja m'acabe la revista i l'he trobada més que molt interessant. Amb articles diversos (nostàlgics, lúcids, erudits,...) i una llarga entrevista. Jo crec que cal llegir-se'l per a adonar-nos de quin desert cultural i social venien tots aquests autors de l'anomenada generació dels 70 i com seria impossible el nostre present sense ells. Tan senzill com això.
L'últim acte serà dissabte a Can Alcover, a Mallorca.
I, respecte dels actes, si algú vol trobar algun vídeo d'actes passats, ho pot fer, entre d'altres llocs, a:
http://poesiadeproximitat.blogspot.com/

dilluns, 24 de novembre del 2008

San Gimigniano

Aquest diumenge vaig encetar una botella (la darrera de tres) de vi que vaig comprar a San Gimigniano, l’any 94, crec, en una excursió que hi vam fer amb alumnes de l’ aleshores 3r de BUP. Tot ha passat, però el vi encara es conservava en bon estat.
No és que fóra un gran vi ja en origen. Senzill, correcte, el record d’un antic monestir franciscà. Beure aquest vi és, també, reviure tot això, un glop de fa catorze anys, tantes persones que no he tornat a veure, que no tornaré a veure. Persones que m’eren indiferents, que estimava, que.
La bona poesia, de la classe que siga, també és una mica això: ens transporta a sensacions que vam viure o no, que imaginem o vivim. O hem viscut. Fa hores, dies o anys. Que ens fa reviure coses que no hem viscut. La poesia no té preu. Aquell vi tenia una bona relació qualitat-preu.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Josep Lluís Abad

De vegades estem tan pendents de cercar la perfecció i totes aquestes coses que oblidem altres virtuts no gens menyspreables de la poesia. Als darrers premis d'Alzira, en la secció poesia, va quedar finalista Josep Lluís Abad, amb un llibre ple de poesia. Poesia senzilla però bona poesia. És una llàstima que, en aquest món de premis on vivim, coste de trobar una eixida per a llibres com aquest, que mereix ser publicat i llegit.
De moment, com a alternativa, hom pot gaudir del seu blog:
http://espaiclaudator.blogspot.com/2008/11/com-esdevenir-poeta.html

diumenge, 9 de novembre del 2008

Homenatge a Josep Piera a Barcelona

POEPIERA! Festa a Josep Piera
De la Drova a l'Horiginal amb...
MARINA ROSSELL, RAIMON, ENRIC SÒRIA, MIQUEL DE PALOL, MANUEL FORCANO, RAMON PINYOL, JOSEP LLUÍS ROIG, ENRIC CASASSES, CARLES HAC MOR, RAFAEL VALLBONA, VÍCTOR OBIOLS, DAVID CASTILLO, SEBASTIÀ ALZAMORA,MIREIA MUR, XAVIER BRU DE SALA, ESTER XARGAY, JOSÉ V. SALA, JAUME PONT, TXEMA MARTÍNEZ-INGLÉS, SUSANNA RAFART, JAUME P. ALORDA, EDUARD CARMONA, JOSEP PEDRALS ,ÀNGELS GREGORI.....I MÉS....I MÉS I MÉS I MÉS I TOTHOM!!!!!!!!

DIMARTS 11 DE NOVEMBRE A LES 20'30 HORES A L'HORIGINAL (C/ Ferlandina. Davant del MACBA. Barcelona)

I si encara en voleu més, el divendres que ve també té un altre acte a BCN:
19.30 h: Presentació de Monodia de l’absència i de La sonrisa de la hierba y otros poemas(Denes editorial)Hi intervenen: Sam Abrams, Manuel Forcano i Vicent BerenguerLloc: Llibreria Catalònia. Ronda sant Pere 3,Barcelona

Miquel Àngel Riera

Fa un poc de temps, Edicions del Salobre va treure en una magnífica edició, l'obra poètica de Miquel Àngel Riera. Un autor magnífic, una descoberta que no ho hauria de ser, perquè hauria de ser un autor d'aquells més que reconeguts, d'aquells que qualsevol cànon inclouria. "Et diria t'estim i semblaria que la puresa em venç. T'enganyaria."
Doncs bé, ara Edicions del Salobre ha tret l'Obra narrativa completa. Recorde un parell d'obres que em van impactar en la meua joventut. D'aquelles dures, sense espai per les concessions. Qui tinga l'ocasió, que no dubte a apropiar-se d'aquestes mil cinc-centes pàgines en paper bíblia. Un paper addient per a deixar escrit el desassossec del món.
I la meua admiració cap a Edicions del Salobre, que té un catàleg d'aquells indiscutibles. I necessari. I, a més, amb llibres bellament editats.

divendres, 7 de novembre del 2008

Més Josep Piera

A Josep Piera li agrada dir que Gandia és la Salamanca de les lletres catalanes. No sé si té raó, però és possible que sí. La veritat és que ell i uns poc més s'hi van comprometre quan aquest esplendor invisible era poca cosa més que una utopia. Ell i uns pocs més es van treballar la llengua també, per trobar-li un ús possible -literari i estàndar- a partir d'allò que es parlava al carrer, a partir dels clàssics i a partir, també, de la descoberta als diccionaris. Per tot això, trobe més que merescut l'homenatge que se li fa i que aquest cap de setmana té, entre altres coses, els següents actes:

Divendres dia 7 inaugurarem l'exposició titulada JOSEP PIERA, LA PASSIÓ DE LES PARAULES, de la qual s'ha fet càrrec Víctor G. Labrado. Es tracta d'una mostra que pretén ubicar i relacionar Josep Piera amb el seu context vital i artístic. Lloc: Espai d'Art de la plaça del Prado de Gandia; hora: 20.00.

Dissabte dia 8, a les 19.00 i a la llibreria Ambra de Gandia (Av. d'Alacant, 12): presentació dels llibres Monodia de l'absència (traducció de l'inèdit castellà Monodia de la ausencia) i La sonrisa de la hierba y otros poemas (a partir de l'homònim català i d'una selecció d'altres textos). Els dos de l'editorial Denes. L'edició ha estat promoguda pel CEIC Alfons el Vell i patrocinada per l'AVL.Hi intervenen: Marc Granell (traductor de La sonrisa...); José Luis Falcó (prologuista de Monodia...) i Vicent Berenguer (editor).

dimarts, 4 de novembre del 2008

La vida

Quan tot va de cara, tendim a oblidar com de fràgil és la felicitat, la vida. Tanamteix, la vida ja s'entreté a demostrar-nos-ho en forma de malalties, cabrons o similar. Així que alternem les bones amb les dolentes, "una de cal y otra de arena", la felicitat amb la tristesa o la preocupació, la vida amb la vida.

dilluns, 3 de novembre del 2008

El cementiri dels anglesos

Isidre Martínez ha escrit "El cementiri dels anglesos", una novel.la, publicada per 3i4, on l'autor parteix d'una anècdota concreta (aquest cementeri existeix realment a Dénia) per recrear la història d'aquella epopeia ja llunyana. Algun crític n'ha malparlat perquè els personatges no tenen gaire profunditat psicològica i d'altres qüestions relativament relacionades amb la versemblança.
Certament, potser tenen raó en això, però són completament miops a d'altres virtuts, com si tothom haguera d'estar condemnat a llegir perennement novel.les juvenils. No són capaços de capir les virtuts de la novel.la: l'amor pel paisatge, per la mar, per la terra, per la llengua. El treball lingüístic intenssím, la voluntat de mostrar-nos amb quina facilitat oblidem el passat. No només el nostre com a valencians, sinó qualsevol passat que interferesca en la proliferació d'adossats i multipropietats, de xalets i d'urbanisme.
A qui li agraden els llibres escrits centímetre a centímetre, amb amor pel que descriuen i escrits amb una cura més que maternal, aquells que s'estimen la terra on viuen i vulguen llegir-la escrita, a totes aquestes persones, els puc recomanar aquesta novel.la breu però intensa. Aquells que busquen una història fàcil i els crítics amb idees preconcebudes, que se n'abstinguen.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

De "Per a dansar la llum"

Amor, a mort, ací és la vida.
Amb tots els somnis perduts,
amarat de recança.
Amor, perdrem la vida en el combat
de les paraules,
no podrem defensar
els nostres límits.
Ma pell i mes paraules
seran totes per tu,
cada centímetre immens de coneixença.
Amor, a mort, ací és la vida.
I no m'importa
donar-ho tot per perdre,
infinitament, amb tota la recança.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Mare meua!

La nit dels Octubre va ser màgica. I que em donaren l'Estellés, una satisfacció alhora que una responsabilitat. Sé que al premi s'havia presentat algun escriptor que admire molt i només puc dir que provaré d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Que és un honor i un estímul per a seguir en aquest camí de la literatura, de les satisfacions momentànies i la recerca constant, sempre insatisfeta. Que estic content, que la moneda va eixir cara, però també prodria haver tret creu.

divendres, 24 d’octubre del 2008

De "Per a dansar la llum"

Alfarrassàvem tempestes
pels arbres del futur;
i del passat.
Temíem la certesa del llamp,
del sostre immens esmicolant-se.
Fugíem per ofrenes i rialles
del nostre camí sense fites.
Saps?
Les pitjors tempestes vénen del nostre
horitzó,
dels deserts dels nostres silencis.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Homenatge a Josep Piera

Els homenatges, millor pels vius que no pels morts. I crec que ell s'ho mereix. Que, realment, el món literari nostre no seria el mateix sense ell. Seria pitjor.
Jo puc dir que vaig descobrir que el meu valencià era literari gràcies a ell. L'any 86-87 vaig començar a llegir la generació dels 70 (i moltes d'altres coses). Però el seu llenguatge em va impactar, perquè m'hi reconeixia completament.
Així que l'homenatge ha començat amb una expoisció de pintura sobre textos de Piera a la Universitat de València, al carrer la Nau. El programa complet és:

HOMENATGE A
JOSEP PIERA
40 anys de vida literària
octubre-novembre de 2008
Dimarts, 21 d’octubre
20.00 h: Inauguració de l’exposició de pintura Del
naufragi del temps. F. V. Nogueroles llegeix Josep Piera
Hi intervenen Joan F. Mira, Ignasi Mora i Ferran
Garcia-Oliver
Lloc: Sala Oberta, Universitat de València, C./ de
la Nau, València (oberta fins al 23 de novembre)
Divendres, 7 de novembre
20.00 h: Inauguració de l’exposició Josep Piera, la
passió de les paraules. Coordinada per Víctor Labrado
Lloc: Espai d’Art (Sala A). Pl. del Prado, Gandia
(oberta fins al 7 de desembre)
Dissabte, 8 de novembre
19.00 h: Presentació dels llibres Monodia de
l’absència (traducció de l’inèdit Monodia de la
ausencia) i La sonrisa de la hierba y otros poemas
(Denes editorial)
Hi intervindran: Vicent Berenguer, Marc Granell i
José Luis Falcó
Lloc: Llibreria Ambra, Av. d’Alacant 12, Gandia
Diumenge, 9 de novembre
12.00 h: Passejada literària per la Drova amb
Josep Piera
14.00 h: Dinar al bar Parpalló de la Drova
Dimarts, 11 de novembre
20.30 h: De la Drova a l’Horiginal. Poefesta poètica
Àngels Gregori i Josep Pedrals, coordinadors
Lloc: Pub Horiginal. C/. Fernandina 26, Barcelona

Divendres, 14 de novembre
14.00 h: Edicions 62 homenatja Josep Piera.
Dinar literari. Barcelona
19.30 h: Presentació de Monodia de l’absència
i de La sonrisa de la hierba y otros poemas
(Denes editorial)
Hi intervenen: Sam Abrams, Manuel Forcano
i Vicent Berenguer
Lloc: Llibreria Catalònia. Ronda sant Pere 3,
Barcelona
Dimarts, 18 de novembre
20.00 h: Conferència sobre Josep Piera i
lectura de poemes a càrrec dels poetes de
Ponent
Lloc: Institut d’Estudis Ilerdencs. Plaça de la
Catedral s/n, Lleida
Dissabte, 22 de novembre
20.00 h: Homenatge a la paraula: Ací no
s’acaba tot. Espectacle i antologia. (CEIC
Alfons el Vell, coordinació; Ximo Vidal,
direcció)
Lloc: Casa de Cultura. Av. Germanies 13,
Gandia
Dijous, 27 de novembre
20.30 h: Presentació del número 35 de la
revista L’Aiguadolç: Dossier «Josep Piera.
Quaranta anys de vida literària» (Institut
d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, ed.)
Hi intervenen: Antoni Prats, Josep Piera i
Maria Josep Escrivà (coordinadora)
Lloc: Agència de lectura Baix la Mar. Ronda
de les Muralles s/n, Dénia
Dissabte, 29 de novembre
19.00 h: Els poetes mallorquins a Josep Piera
Lloc: Can Alcover. Carrer Sant Alonso 24,
Ciutat de Palma

De "Per a dansar la llum"

Tristesa per damunt la meua terra aspra.
Com una flama,
com l’oratge pels espadats
de la mort.
Tristesa bruta i apegalosa,
qui sap si un pas vers algun lloc,
per mars punyents
de vidres glaçats en alta mar.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

De "Per a dansar la llum"

Tristesa per damunt la meua terra aspra.
Com una flama,
com l'oratge pels espadats
de la mort.
Tristesa bruta i apegalosa,
qui sap si un pas vers algun lloc,
per mars punyents
de vidres glaçats en alta mar.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

bona poesia i crítica

Coincidir amb els crítics no sempre és fàcil. De vegades hom dubta de si tots llegim els mateixos llibres o si no serà que, amb el mateix títol, s’amaguen obres diferents sota la mateixa portada. Així que és un plaer coincidir amb els crítics, per a variar. I per partida doble! Això em va passar el dissabte passat amb el suplement de l’AVUI. Són dues ressenyes de dos llibres que em van agradar: Un de Manuel Forcano i l’altre de Miquel Cardell, a qui no coneixia abans d’aquest llibre.
De Forcano només dir que segueix amb la seua línia de metàfores sorprenents, a la recerca d’un món per habitar i de Cardell que, qui no el conega, que no se’l perda.
http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1011/081011sup_a015.pdf

dijous, 16 d’octubre del 2008

Guido Cavalcanti

Vaig descobrir Cavalcanti a primer de carrera a la UB, l'any 86-87, crec recordar. Però ara fa temps que no el sovintejava, malgrat que diverses vegades he pegat voltes a la possibilitat de traduir-lo. És un autor molt interessant, que queda una mica com a l'ombra de Dant, Petrarca,... però que mereix la lectura tant com ells.
Per culpa d'una narració que tinc embastada, he buscat informació sobre ell (que hi apareix d'una manera totalment secundària) i m'he trobat le següent blog/c: http://laura.balearweb.net/post/31497 amb el següent poema, que és una versió de Cavalcanti:

S'avenen amb vós les flors, la verdor,
i tot el que lluu o és bell de veure;
la vostra figura dóna més claror
que el sol, qui no et veu ja no s'ho pot creure.
Dins el món no hi ha cap animaló
que ajunti plaer amb tanta bellesa;
i qui d'Amor no en sap un borralló,
quan et veu t'estima amb tota grandesa.
He vist dones belles, les vaig veure un dia,
també les estim i els don amor,
i vull que elles facin una cortesia:
Vull que la més bella, de més gallardia,
et serveixi sempre, de nit i de dia,
ja que tu, de totes, n'ets tu la millor.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Nit d’argent, plata oblidada,
llit d’argent, passa la flama.

Nit d’argent, plata oblidada;
tot un vers fos en l’onada
de les flors que van obrint-se
i, suaument,
tot un cos va fent-se meu.
En llit d’argent,
nit sense vent.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Els teus llavis, com el cel,
suaus, de foc, d’argent fos,
dels teus llavis, lentament.
Dels teus llavis, suaument,
llunyà, de res, de sospirs morts,
el cel, com els teus llavis.
Si els estels una nit lluïren de mots,
si les escales tocaren el frec de l’infinit.
Si anàrem plantant cases contra l’horitzó,
com tots els fets de tots els mots.
Tot, tot, tot.
O pensàveu que la vida donava temps?
Caus de por en l’infinit per carenes de crits
o somnis d’infant que vam esgrafiar.
Tot com una mà damunt del cap.
Vàreu cremar totes les ciutats i no vau aconseguir res.
Mai.
Com les creus que dibuixen núvols en la nit.

divendres, 10 d’octubre del 2008

DUES RECOMANACIONS

M’ha agradat “Àcrates” de Juli Alandes (ed. Proa). Un llibre no molt gros, compost per quatre narracions sobre la República / la Guerra Civil. Molt recomanable perquè és capaç de prestar la cara més humana, fins i tot tendra a situacions en les quals no sé com hauríem reaccionat nosaltres. Pense que paga la pena.
També m’he llegit “Jardí públic” de Vicent Nàcher (ed. Brosquil). I també m’ha agradat. El trobe molt recomanable, encara que he d’advertir que, en alguns poemes, l’autor necessita pegar el crit de ja estic fart i quedar-se ben descansat. Però el llibre, en conjunt, molt recomanable. És un autor que m’ha interessat des de ja fa molts anys, que l’últim llibre que va publicar és del 1997 (que va rebre el Premi Marià Manent de 1996 per Desig o Llibre dels abismes), així que benvingut de nou!
Voldria destacar que la necessitat de pegar quatre crits en poesia és una cosa que darrerament ocorre més. I caldria reflexionar-hi. Perquè les crítiques o queixes contra aquesta societat panxacontenta i anihiladora són més que justificades: són necessàries. Però hauríem de trobar el camí per evitar quedar-nos només en un crit. La veritat és que no tinc molt clar com fer-ho: Al seu últim llibre, que encara no he acabat, Carles Torner aprofita textos de Papasseit per escopir a la closca pelada de Putin, per exemple. Jo reconec que vaig començar a escriure narrativa i teatre perquè em calia pegar quatre crits ben pegats (els temes són, per exemple, els atemptats de les Torres bessones, maltractaments, Camerun,...) i ja no sabia com fer-ho en poesia sense repetir-me.
Així que estic pegant-li voltes de ja fa temps. Tinc algunes idees però vull treballar-les més. I, si algú té alguna proposta o acció, seria molt ben rebuda.
La meua eternitat
no passa d’això:
un silenci cru,
i amarg,
com les paraules.

dijous, 9 d’octubre del 2008

I vindrà la mort
i dirà el meu nom,
qualsevol dia d’aquests.
I vindrà la mort,
com el temps,
sense demanar permís,
com un lladre secret
que plantarà geranis
a la meua boca.
I vindrà la mort
en un segon d’aquests,
com passen els dies
al calendari de la llar.



(Malgrat que ho semble, jo no havia llegit encara Cesare Pavese quan vaig escriure aquest poema. I Estellés, en general, no m’agradava. El trobava massa d’eixe tipus d’humor bast valencià, eixa visió del món que, per a mi, era molt típica de l’Horta de València. Val a dir, també, que llavors jo era jove i buscava identificar-me. Respecte de Pavese, val a dir que per a mi va ser tot un honor, la coincidència, perquè quan va publicar-se el llibre jo m’estava llegint “L’ofici de viure” en un exemplar que em va deixar Marc Granell. I n’estava completament fascinat)

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Veus?
T’occiran de matinada,
com les papallones arreu del matí.
No tindràs cap pas per donar
cap a l’almoina de l’amor.
Recomanàveu tenebres
per no veure el somni esquinçat.
I què et quedarà ara?
El silenci.
O eixe pas vers el demà.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Tens totes les ones de la mar,
al teu front.
I la teua pell
tot el meu caliu,
la meua aspror per portar-te,
ara de nou,
aquell dormir d’herba
salvatge...
Podria dir-te eternament
totes les tendreses,
posseir la veritat de la vida,
els purs fills de la ira de la llibertat,
núvia dels cims,
estel alat
que acoltella els meus silencis.



(Ara que ho llig, hi veig tantes influències òbvies: escrit entre el 1986 i el 1990, reflexa perfectament el descobriment d'autors com Josep Piera, Joan Navarro, Marc Granell,... I, alhora, la fascinació que vaig sentir en descobrir certs autors com, per exemple, Agustí Bartra (això de "la ira de la llibertat" és un préstec literal que li vaig emprar amb tota l'admiració), de qui enguany es celebra l'any Bartra. I reconec que em va impressionar més amb la seua narrativa que amb la prosa. Ara han reeditat "Crist de 200000 braços" però recorde també una novel.la sobre la revolució mexicana que em va deixar els pèls de punta.)
Pujava escales de silenci
per nits de somnis.
I la llum, d’olor roja,
com de magrana, retallava
edificis i espais.
Per retornar-me
el meu silenci.
Fa fred de tant de somni
i silenci.
Tinc fred. I el dia
va quedant-se mut, callat...

Ara és lluna el meu silenci.
I la meua espasa, estrella:
Canta la nit,
i calla el meu silenci,
amarg, com les paraules.
1ª part:
AMB ROSES A LA PELL

Per a dansar la llum

Títol: Per a dansar la llum
Autor: Josep Lluís Roig
Editorial Columna, Barcelona, 1991
Premi Martí Dot 1990

Nova proposta

Em costa d'arrencar, després de l'aturada. Per moltes coses. Reconec que em va sorprendre que molestaren les meues reflexions, que naixien més amb la voluntat de proposta. Potser no vaig tenir el tacte suficient.
També em passa que estic immers en una narració que m'asseca el poc temps que tinc per a escriure. Ja vorem si l'acabe. Així que he pensat una altra cosa: Vaig a copiar cada dia un poema del meu primer llibre de poemes. És un llibre molt inicial, amb voluntat de deixar constància d'allò que vaig considerar els meus primers "encerts". Més o menys relatius, els encerts, però que són el fonament d'un "Sal lenta" posterior i millor, crec. Tanmateix, hi ha alguns poemes que, llegits des d'ara, m'han sorprès.
Bé, cada dia, un poema. Des del començament cap a la fi.

dijous, 25 de setembre del 2008

Esforços

Una de les coses que se'm va quedar per puntualitzar és que el fet que jo haja fracassat en els propòsits inicials, no implica que els poemes del llibre siguen millors o pitjors, sinó que no són el que jo volia.
Crec que, en general, hem de ser ambiciosos, exigir-nos apuntar alt. Si després el tret ens ix més baix, o cap a la dreta o l'esquerre, la cosa haurà pagat la pena.

dimecres, 24 de setembre del 2008

I, de nou, recomencem

Vaig a provar a reprendre aquests fulls. No he llegit massa, aquest estiu, així que tinc un munt de lectures pendents i unes poques d’ acomplertes. I més d’un tema pendent, que es va quedar penjat. Així que allà anem.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Tancat per vacances

Jo pensava que l'estiu seria un bom moment per allargar aquesta història, però entre xiquets i endreçar munts i muntanyes de papers, arribe esgotat a la nit i ja sense ganes.
Així que tanque per vacances. Fins a darreries d'agost, si no hi ha cap cosa en contra.
Bon estiu!

dilluns, 30 de juny del 2008

Vaig passar tots els canals un parell de cops, fins que al final em vaig quedar mirant un informatiu. Algun conflicte fronterer, un edifici incendiat, els tipus de canvi que pujaven i baixaven, un nou límit en la importació de vehicles, una competició de natació en ple hivern, el suïcidi d’una família... Tots aquests esdeveniments semblaven estar relacionats d’alguna manera, com les fotografies de l’orla d’un institut.
(Del mateix conte de Haruki Murakami, “La catàstrofe minera a Nova York”)
La veritat, és que, quan vaig començar aquests escrits, m'agradava de pensar que serien gairebé secrets. Que només algun atzar, molt escadusserament... Però la vida va com va i, a banda d'algun fangar en el qual m'he ficat, també hi ha hagut més persones de les que jo em pensava que s'hi han topat, de diferents maneres.
M'ha sorprés que ara m'arribe, de retruc, en les amables paraules de Jordi Llavina:
http://www.elmundo.es/papel/2008/06/20/catalunya/2427090.html

diumenge, 29 de juny del 2008

I els meus amics tenien, si fa no fa, la mateixa edat que jo. Vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou... Una edat poc indicada per morir. Els poetes es poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els “rockers” als vint-i-quatre. Però quan superes aquesta edat, t’imagines que ja tot anirà bé. Ja has passat el mític Revolt de la mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d’avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T’has tallat els cabells i t’afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni “rocker”. Ja no dorms la mona en una cabina de telèfons, ja no beus fins a perdre el sentit i ja no poses els discos dels Doors a tot drap a les quatre de la matinada. En canvi, tens una assegurança de vida que has contractat a un conegut, beus als bars dels hotels i guardes les factures dels dentistes perquè desgraven. Què hi vols fer, ja en tens vint-i-vuit...
(Del conte “La catàstrofe minera a Nova York” dins El salze sec i la dona adormida de Haruki Murakami)

dilluns, 23 de juny del 2008

Encara estic viu.

divendres, 6 de juny del 2008

Presentació Agustí Bartra

Presentació del llibre 'El Crist de 200.000 braços', d'Agustí Bartra, a càrrec de Lluís Solà, Sam Abrams i Maria Muntaner. A l'Espai Mallorca (Carme, 55 - Barcelona). dilluns, 9 de juny del 2008 19:30 hores

A mi, "Crist de 200.000 braços" em va deixar sense paraules, quan el vaig llegir. Jo devia tenir uns 22 anys, quan el vaig descobrir i puc dir, sense por a equivocar-me, que és un dels llibres que més m'ha marcat en la meua vida.
És, aproximadament, una novel.la sobre els camps de refugiats a França, en acabar la Guerra Civil. Poètica i, alhora, dura. Per posar un exemple: el títol ve de les 100.000 persones que malviuen al camp de refugiats, que pateixen com un Crist de 200.000 braços.
El Bartra narrador s'hauria de reivindicar més i més. I, com a personatge, és fascinant. Va escriure, per exemple, una novel.la sobre la revolució mexicana. En català. L'idioma sí. Però ell escrivia des del lloc on vivia.
Una reedició justa i necessària.

dijous, 5 de juny del 2008

Curiositats d'un sopar

El divendres passat van lliurar els premis de la crítica dels escriptors valencians i, alhora, es va fer un homenatge a Jaume Pérez Montaner. I és que la gent comença a complir anys i no hi ha manera d'aturar la cosa.
L'acte va ser força nostàlgic, per diversos motius i va tenir acompanyament musical de Brassens, que va arribar de la veu d'Eva Dénia i els seus acompanyants. Deliciós.
Per cert, que el millor de l'Hotel Astoria, on es feia el sopar, és la vista des de la novena planta, on van desenvolupar tot l'acte: es veu tota la València medieval.
L'anècdota del sopar, fou que a la planta baixa també n'hi havia un del Gav, que és un grup d'aquells de los catalanes nos quieren invadir, nascut als anys 70 per lluitar contra allò de los Países Catalanes. L'estètica era terrible: tots amb "trajos" d'aquells de blau oscur com d'uniforme i repentinats. Però tots vam ser molt civilitzats.
Quan eixíem, un dels del Gav va comentar a un altre: "estos son los escritores catalanes". Clar. Només deuen parlar valencià els catalans, perquè els valencians de debò es veu que parlen espanyol i, molt de tant en tant, solten alguna gracieta en "llauro". No val de res posar-los exemples com que un argentí no es converteix en espanyol pel fet de parlar espanyol i etc, etc, etc.
De tota manera, jo crec que la nostra gran basa dins de la literatura catalana és, justament, ser valencians. Tenim una visió diferent del món i estem a quatre passes: així com els espanyols tenen els sudamericans que han renovat la literatura castellana i els anglesos els indis i els australians i etc, els catalans ens tenen a nosaltres. Ara falta que ells -i nosaltres- ens ho cregam.
Ja feia temps que no hi pensava, però quan vaig traure allò d'"Ebri del vi perdut" algú va parlar de final de la travessia del desert. Feia set anys que no publicava res de res, però no se'm van fer gens llargs. Jo escrivia i anava a la meua. Mai no m'ho vaig mirar com a travessia de cap desert.
També vaig voler publicar "Ebri del vi perdut" perquè dibuixara el pont que m'havia dut des de "Sal lenta" fins a "Oasi breu", que publicava a Tàndem gràcies a Marc Granell i Francesc Calafat.
Allí hi plantejava alguna proposta i certes voluntats de futur.
El llibre, escrit el 98, havia de publicar-se el 99, però finalment va ser el 2000.
A partir d'ahí sí que se'm va fer dur, perquè el 2001 jo ja tenia llibre nou (que és l'esquelet central d' "El somrís de les carreteres secundàries") però no hi havia manera de publicar. Ni amb premi ni sense premi. I jure que ho vaig provar amb ganes i amb més ganes. Fins que ja vaig començar a plantejar-me la possibilitat de deixar de publicar. És molt esgotador haver de fer les voltes i les rondes necessàries. Esgotador.
Mai no m'he plantejat deixar d'escriure, perquè això forma part de mi. Però sí deixar de voler existir públicament: per a què pretendre escriure una poesia que, aproximadament, s'entenga si no existeix el/la lector/a? Potser són molt més realistes les poètiques del silenci. O les poètiques per a poetes only.
El fet és que el premi aquell del Recvll de Blanes em va sorprendre i, alhora, animar. No és un gran premi, però són ben independents i premien qui creuen i qui volen. Amb tot el dret d'errar. I com a distribució, Pagès no és una mala decisió editorial. I després va venir el premi de Xàtiva, que és dels més baixets de tots els que té Bromera (però on també fan prou el que els sembla). I Bromera, per a les meues possibilitats, també era una bona editorial. Són molt eficients i distribueixen molt bé.
No em puc queixar: he decidit viure en el meu racó de món sense córrer darrere de recolzaments ni hòsties i la fortuna (la sort també compta en els premis), a més del treball, m'ha permés seguir amb la publicació d'allò que escric. Ni que siga a base de premis.
Però no ens equivoquem, no crec estar massa amunt en el rànquing de la consideració poètica. Potser perquè s'entén massa el que dic. No sé. Tampoc pretenc meréixer el parnàs. Només escriure amb la màxima exigència possible. Només demanar-me cada vegada més. I continuar amb les publicacions, si el destí m'ho permet.

dimarts, 3 de juny del 2008

Excuses i/o justificacions

Li he escrit una nota a Josep Porcar a Salms, però el seu servidor deu d'estar emprenyat amb mi i em trau HTTP 500 - Error interno del servidor Internet Explorer. De tota manera, com la llista d'errors i/o omissions l'he feta públicament en aquestes pàgines, també és just que les corregesca des d'ací. La nota diu:
De vegades, hom parla més a partir del que està en procés, del que treballa i es bota molts dels passos necessaris per arribar-hi.
A vore si m’explique: Jo estava molt encabotat a evitar que els meus llibres deixaren de ser un anecdotari del jo. Fet i fet, he autoparlat de “Càries” com a un fracàs. I, des d’eixe punt de vista, ho és.
Com que jo estic ara en procés per provar de trobar una altra manera (que no sé si seré capaç) de quadrar tot això, de forma que no partesca d’un llistat d’anècdotes personals, és això el que busque ara als llibres. I és en aquest sentit que tant els meus llibres com aquest teu són un fracàs. I jo més fracàs, perquè jo volia evitar-ho i no he pogut.
I és la mateixa crítica que li faig a Subirana.
I són totes injustes, perquè em centre en allò que jo personalment buscava per ajudar-me en el procés on estic. I són injustes perquè no faig una valoració del llibre com faria en un ressenya amb tots els pros i els contres.
Jo, a internet, buscava una manera d’escriure més lliure, més subjectiva, i que quan deia que algú escriu “de conya” vol dir això, literalment: que escriu molt bé i que enveja em fa i ja no he explicat per què pense que escriu bé. M’he centrat en allò que EM trobe a faltar. I, justament per això, també demanava pensar en la mateixa línia als altres. A tu i a tots. Per a buscar noves maneres de dir el món. I no ho vaig a demanar a aquells que no m’agraden. Ho demane als bons. I mai és tard. Mai dels mais.
Jo, per exemple, vaig estar sense publicar res des del 93 fins el 99 i, si el cap d’any del 2004 m’hagueren dit que el 2008 hauria tret tres llibres més de poesia, m’hauria mort de riure, perquè no hi havia manera de publicar. Podria fer un catàleg d’impossibles.
Així que felicitats pel llibre. Moltes.
I segueixes convidat a pegar-li voltes a això de dir el món amb anècdotes entrellaçades.

dilluns, 2 de juny del 2008

Sobre la poesia

Crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos. No autocomplaents. Ho dic perquè en aquesta història parle dels llibres que m'agraden, dels que m'interessen. I em seria fàcil parlar dels punts positius i obviar els dubtes. Com tothom. Crec que és impagable que algú opinara obertament el que pensa. Des del respecte, però també des de l'exigència. Que és l'única manera d'avançar que conec (bé, la casualitat de vegades també hi té coses a dir...).
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.

dijous, 29 de maig del 2008

Ahir vaig anar a la presentació d'"Aimia" de Juli Capilla a la llibreria Ambra de Gandia. Un poemari que busca un erotisme que viatja d'Ausiàs a Estellés sense anestèsia. De vegades amb molts bons resultats, de vegades resulta que evident com de difícil és dir alguna cosa de nova en això de l'erotisme.
I, a més, em vaig comprar accidentalment uns quants llibres. I vaig menjar pastetes que havia cuinat la seua dona i vaig tenir converses i vaig trencar per uns momements la rutina...

dimecres, 28 de maig del 2008

Fotos d'un parell d'actes




Ja que, ben mirat, tot açò no deixa de tenir un cert to íntim, hi afegesc dues fotos: la primera al Casal Jaume I de Gandia el divendres passat (23/5/08) amb Teresa Pascual i Christelle Enguix i la segona del recital a l'Horiginal amb Àngels Gregori (16/4/08).


dilluns, 26 de maig del 2008

Els estius

Després de molts anys, Josep Porcar torna a l'acció. Jo diria més amb un llibre guerriller que amb un llibre potent, com ens tenia acostumats. I potser era el que calia: resulta evident que una de les motivacions més importants que tenim per a escriure és la insatisfacció que ens regala aquest món nostre on vivim o que ens devora.
I això és la força i el punt feble del recull: per una banda, trobes el desencís, la força de la denúncia en alguns poemes brillants. Hi batega una angoixa i una resignació que crida. Que arriben a arrapar la meua pell. I, alhora, algunes vegades hi ha algun poema que sembla escrit gairebé perquè tocava. I no dic que no tocara però de vegades no podem abarcar-ho tot.
Crec que és un llibre molt recomanable i que li calia a l'autor i ens calia a nosaltres. Però potser hi ha alguns poemes on la denúncia està per sobre de la literatura. Només en alguns.
I la denúncia ens cal. Com la poesia. Encara que de vegades fan de mal mesclar.
Una altre vessant d'aquesta història d'activisme literari que és Josep Porcar, tracta sobre les noves tecnologies i la literatura. Qui vulga baixar-se el libre d'internet ho pot fer a:
http://elsestius.porcar.net/
O també podeu visitar la seua pàgina, que paga molt la pena:
http://www.porcar.net/
I les reflexions sobre les límits de tot açò m'han fet pensar molt. Però encara no he arribat a cap conclusió.
(Amb un parell de llicències: De tota manera, aquest estiu, llegiu-vos els estius. El problema és que de vegades és fàcil identificar-se amb els problemes!)


CLEPSIDRA

Tinc temps
marcat pel conveni
per mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabaràs l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Josep Porcar, "Els estius", ed. Brosquil, València, 2008.

Sona la dipu

Aquest dissabte 24 de maig vaig anar a Gandia amb la family a un concert d'aquests de "Sona la dipu", on la Diputació de València junta com a teloners tres grups valencians i després ix a tocar un grup de "prestigi". Tot gratuït i, a més, et regalaven una samarreta per cap.
El presentador de l'acte era, allí, l'únic que parlava en valencià (en un valencià col·loquial, evidentment, no fóra cas que algú pensara que aprofita per a alguna cosa més que per a dir eh, acabe d'arribar de l'horta i ja he regat el bancal...). Dels tres grups valencians, dos cantaven en castellà i un en anglès. Visca la DIputa(na)CIÓ! Visca!
I ho dic perquè hi ha tot un planter de gent jove (i no tant) que canta en valencià amb una qualitat i unes ganes que no tenen res a envejar, res, a tots eixos grups en d'altres idiomes. I que canten i existeixen malgrat que tampoc existesquen per al poder ni per a la premsa ni per a... Collons! si tenim una cultura que no ens la mereixem!
I crec que això encara fa més ràbia a tots els espanyolistes, els cagats i etc i encara fan més per tancar els ulls davant la realitat.
La xiqueta, que té 6 anys, va aguantar fins la quarta cançó dels Celtas Cortos, que ara, per a mi, ja tenen el to nostàlgic dels "Déus de fang" de Jordi Julià.

dilluns, 19 de maig del 2008

El procés d'escriptura

Ara que no m'escolta ningú, puc dir que "Càries" és el procés d'un fracàs. Bo, en realitat segueix clarament la línia que ve des d'"El somrís de les carreteres secundàries" i "La presó de l'aigua", encara que jo pretenia que fóra diferent (una mica en la línia de poemes com "Vinc del lloc on les plantes arrenquen les persianes..."). O més diferent, si més no. Però em vaig encallar.
Només m’eixien els “meus” poemes. I el procés es va encallar molt. Tant, que si no arriba a ser per circumstàncies personals, que em van obligar a escriure com a teràpia, crec que encara no l’hauria acabat. Perquè no volia repetir-me.
I amb això no vull dir que el llibre siga roín o que no m’agrade: senzillament, no és el llibre que jo volia escriure.
Potser per això li estic pegant tantes voltes a com els altres munten els llibres i què han escrit abans o després. Jo volia una altra cosa, però la mula tira sempre cap al solc fet. I no dic que el llibre no m’agrada. No.
Però no era una altra cosa.
El cas és que va ser tancar “Càries” i vaig trobar un desllorigador que m’ha permés, sense deixar de ser jo, buscar per un camí paral·lel, on m’he trobat molt lliure, en un procés creatiu intens que ara està en procés de correcció.
No sóc qui per a saber si el resultat és millor o pitjor, però sí que estic segur que és un poc diferent, i que estic molt a gust amb els nous poemes. Potser per això mateix, fins i tot a les presentacions de “Càries”, no puc estar-me de llegir algun dels poemes nous.
Ja vorem com acaba la cosa.

El recital

Amb això de la democratització d'internet, pot passar que et trobes blogs/blocs on s'expliquen coses que passen a prop o, fins i tot, on has participat.
L'adreça d'on he tret el text és:
http://lletresballen.blogspot.com/2008/05/una-setmana-ms-hem-tingut-presentaci-de.html

dissabte, 17 / maig / 2008

Poemes i més poemes...
Una setmana més hem tingut presentació de llibres a Oliva. Esta setmana li ha tocat el torn al poeta olivà Josep Lluís Roig i al poeta mallorquí Pere Joan Martorell. En el cas de Josep Lluís ens va presentar el poemari Càries, que ha estat premiat recentment amb el Premi de Poesia Ibn Jafadja Ciutat d'Alzira 2007, mentre que Pere ens va presentar Dansa Nocturna, Premi Ciutat de Palma Jaon Alcover 2006.Doncs, ahir a poqueta nit vam tenir el plaer d'escoltar unes quantes poesies en boca dels seus autors. En el cas de Pere, vam entreveure la seua professió entre el versos de cada poesia, ja que és psicòleg, i totes elles estan pensades per fer reflexionar. En les poesies de Josep Lluís vam poder vore reflectides les seues vivències. Fins i tot, ens va delectar amb uns poemes inèdits amb què està treballant ara mateix, estos últims em van agradar molt. Entre estos, un d'ells parlava d'Oliva, concretament de la marjal, i un altre que portava a la reflexió de com hem deixat de banda paraules que els nostres avis i àvies han dit sempre i que després nosaltres ens hem encarregat de substituir-les per castellanismes.I com en tots els recitals de poesia, els poetes no hagueren parat de recitar i nosaltres tampoc d'escoltar. Els recitals de poesia són eixos tipus d'actes en què t'asseus a la cadira i no vols que s'acabe mai el moment. Sempre ixes d'allí amb ganes de més, i per això hem de matar el cuquet que ens ha deixat llegint el poemari sencer.

dijous, 15 de maig del 2008

José Iniesta

Amb això dels poetes i La Safor, la veritat és que les circumstàncies semblen entestades a donar-nos la raó. Vos copie el que ha escrit Juli Capilla (un altre autor que ha incorporat La Safor i que darrerament ha tret un nou llibre de poemes que em llegiré) sobre un poeta que viu a Oliva des de fa un bon grapat d'anys. Va estudiar Literatura Esànyola a la UV, però va opositar a professor d'educació física. I vaig coincidir amb ell un any a l'Institut de Bellreguard. Callat, tímid, amable.
L'adreça web d'on he tret el fragment és:
http://julicapilla.blogspot.com/2008/04/jos-iniesta.html


dissabte, 26 / abril / 2008
José Iniesta
Ahir vam anar a la presentació del llibre de poemes de José Iniesta, Arder en el cántico, guardonat amb el XXV Premio "Vicente Gaos" de poesía en castellano que convoca anualment l'Ajuntament de València. José Iniesta pertany a una sèrie de poetes d'expressió castellana que, de València estant, formen part del bo i millor de la lírica espanyola. Un altre poeta oliver, Enric Sòria, ha remarcat més d'una vegada l'altura poètica d'alguns noms pròxims, com ara Carlos Marzal o Vicente Gallego. Aquesta "generació" de bons poetes valencians en castellà no ha eixit, cal dir-ho, del no-res. N'hi ha precedents il·lustres que han afaiçonat i propiciat aquesta plèiade nova de saba poètica. César Simón, Jaime Siles, Francisco Brines, Vicente Gaos, Guillermo Carnero, etc., són noms inexcusables de la lírica de finals de segle XX i, en alguns casos, de la primeria de l'actual. El nom d'Iniesta em sembla que està a la mateixa altura que aquests noms il·lustres esmentats.La poesia d'Iniesta és una poesia essencial, al·legòrica, servida en petites dosis, en càpsules condensades; una poesia concentrada, simbòlica -però no críptica-, d'una bellesa enlluernadora. Ahir ens va delectar amb la lectura d'alguns dels seus poemes -per cert, precedida per un estudi introductori perspicaç i intel·ligentíssim d'un crític amic del poeta del qual no recorde el nom (ho sent de veritat), però que va ser francament memorable. La manera de fer d'Iniesta l'acosta a la millor tradició de la mística castellana -no debades, en l'acte hom va parlar de la presència, en la poesia d'Iniesta, de San Juan de la Cruz i de Santa Teresa. Una poesia en què el temps és, en realitat, sempre el mateix temps; en què la llum es filtra pel pati de la casa del poeta tot evocant una llum passada que és sempre la mateixa. Poesia dels instants perfectes que lluiten -i d'alguna manera ho aconsegueixen- contra la mort, en aquest trànsit peremptori, efímer, del nostre pas pel món i per la vida. Ahir, Iniesta em va emocionar, per instants va fer que se m'esborronara la pell... La irrupció d'Iniesta en l'àmbit de la lírica espanyola caldria celebrar-la amb alegria i situar l'autor en el lloc que li pertoca.
La verdad que queda
Al final lo que queda es el silencio,
el rastro de la sal es lo que queda,es la ausencia en el cántaro volcado
del agua derramada.
La verdad en el hueco tan oscuroque encierra con su gesto por el aire
el movimiento ciego de las manos.
Enviat per Juli Capilla a 01:18

dimarts, 13 de maig del 2008

poesia a Oliva



Benvolguts amics i amigues:
El divendres que ve, 16 de maig, a les 20'30 h. tenim el plaer de convidar-vos a la presentació conjunta de dos llibres de poesia: Dansa nocturna de Pere Joan Martorell (editorial Proa i editorial Moll), que va ser premi Joan Alcover-Ciutat de Palma i Càries de Josep Lluís Roig (editorial Bromera), que va guanyar el premi de poesia dels Ciutat d'Alzira.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Tamarit d'Oliva (C/ Tamarit, 6, que està molt a prop de l'Ajuntament d'Oliva, en direcció cap a l'església de Santa Maria).
Crec que és més fàcil coincidir amb els poetes saforencs, però és una oportunitat gairebé única per estar amb un dels poetes mallorquins més interessants que, a més, és un activista cultural.
Si vos abelleix i podeu, vos esperem!
(Aquest és el text "oficial" de la invitació a l'acte de presentació)

dilluns, 12 de maig del 2008

Càries


LLARG
Com el silenci del caçador;
com la llarguíssima fracció de segon
en què el so precedeix la bala;
com el primer parpellejar després de l’impacte,
quan ens mirem les mans roges i encara
no podem creure que és la nostra vida qui fuig
amagada en la bellesa d’aquest color inescrutable;
com la constatació del dolor;
com la mort.
Com una vesprada d’estiu interminable.
Josep Lluís Roig, "Càries", ed. Bromera.
És un poema dedicat a Joan M. Monjo, narrador i amic, que va morir. La dedicatòria, al llibre, diu: per a Joan M. Monjo, ara que ja no hi és. Com a testimoni d’amistat i afecte. Enyore les seues converses, la seua amabilitat, enyore poder aturar el cotxe a mig camí de la feina per poder fer-me un café amb ell.

LES TOMBES BLANQUES

Crec que en aquest recull de contes Susanna Rafart l'ha encertada de ple, la diana de les paraules exactes. Capaç de condensar un segle de tragèdies als Balcans en unes poques pàgines i una sola figura, capaç de presentar un món polièdric, poètic sense excès, detallista d'una manera molt diferent a Llavina però que, alhora utitlitza de tant en tant el macro.
Millor que el recull anterior de contes, sap ser sensible sense apelar al sentimentalisme. Que la vida és dura però, alhora, justament, vital. I potser feliç i tot.

"Entre els plecs de la roba, brillaven fragments de ceràmica que, amb el lleuger moviment de les mans, fulguraven com peixos d’un mar sec, ficats a les butxaques."
Susanna Rafart, "Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània", ed. La Magrana

divendres, 9 de maig del 2008

BIRMÀNIA

Ara que Birmània és notícia, recorde que acabe de llegir "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És un llibre divertit perquè explica les peripècies d'un grup de turistes americans per la Xina i Birmània, però també té detalls duríssims: en un moment determinat uns "nadius" expliquen que ells preferirien llençar-se per un espadat que caure en mans de l'exèrcit del país i expliquen tortures que perpretava l'exèrcit (que és qui mana al país) per als treballadors que provaven d'escapar-se, quan els obligaven a treballar com a esclaus, perquè sí (per exemple en l'oleoducte d'una empresa americana on treballava una Condolisa Rice [ja sé que no s'escriu així]). Tortures com lligar-te les mans al darrere, posar-te un xili a cada ull, una bossa de plàstic a sobre i tirar-te al mig d'una planície, sota el sol, mentre es passaven dos dies seguits violant les filles i dones i etcètera...
I ara esperen que eixos mateixos torturadors es preocupen pels torturats! Quan menys habitants tinguen, més fàcils seran de controlar...
Mentrestant, nosaltres fem com els americans aquells, de la novel.la, que sota els pes de la mala consciència, van decidir donar-los dòlars...
Som tan previsibles, els humans...

dijous, 8 de maig del 2008

UNA LITERATURA INVISIBLE

Supose que és normal parlar dels llibres que hom estima, que el sorprenen, o que troba interessants. I crec que un dels problemes que té la literatura catalana és que no té massa -per no dir cap- altaveu que aprofite per parlar-ne. No queda espai per al diàleg, per a les opinions, per a provar de superar-se.
Vull dir que aquells que escrivim en català gairebé no existim. I no pel fet que siguem millors o pitjors, sinó perquè hi ha tota una pressió per a què no existim. I les persones sí que llegeixen. Però això no es pot reflectir perquè som una veritat amagada.
Cert que hi ha "el escritor catalán" (quatre o cinc, per omplir el "cupo"), de la mateixa manera que existeix el poeta valencià (Josep Piera o, a tot estirar, Enric Sòria) però tota la resta és pura invisibilitat.
I la qüestió és que jo crec que la literatura catalana té una vitalitat increïble, en aquests moments: m'acabe de llegir Jordi Llavina (en prosa i poesia), "Rapala", o "Les tombes blanques" (que ja l'acabe) i són llibres impressionants, que deixarien petjada en qualsevol cultura. I ací no passa res. No es discuteix, no s'exclama. Però els fets hi són, mals que els pese. Poden fer-se els cecs, però la literatrua catalana no té res a envejar, pel que respecta a la producció, de cap literatura occidental contemporània. De cap.
Val que també m'adone que sempre pose pegues, als llibres, però justament perquè són bons i poden anar més enllà. Sempre es pot anar més enllà. Sempre. L'autocomplaença és una cosa terrible.
Dit d'una altra manera, si Ausiàs March alçara el cap, li comentaria uns quants poemes que crec que podria millorar. No perquè no siga un geni, ni perquè jo aprofite com a crític, sinó perquè això obliga a remirar-se les coses.
I, ni que siga perquè sí, o per fotre a la colla de cabrons que s'encabota a no veure'ns, o per superació personal, hem de provar d'anar més enllà, encara que més enllà potser no hi haja res més que silenci.

dimarts, 6 de maig del 2008

UNA LITERATURA AMB MACRO

Més enllà d’una llunyana novel·la inicial, l’aparició de Jordi Llavina en el món de la poesia va ser fascinant: La corda del gronxador (ed. Moll i ed. Proa) era un poemari fascinant que tenia l’habilitat de fer-nos arribar la història i les emocions completes a través d’una mirada detallista que es fixava, aparentment, en detalls allunyats del centre d’interès.
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.

ESMORZAR

Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.

¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista

dissabte, 3 de maig del 2008

Rapala

En general, Jaume Subirana és un poeta que m'agrada. I m'agrada que no es fossilitzara en aquell "Final de festa". "En d'altres coses" va començar la recerca d'una nova expressió, i ara, a "Rapala" em sembla que està més a prop del que buscava.
Potser per això mateix, em molesta que el llibre tinga un aire així com de poemes recollits i amuntegats, quadres amb trastos, poemes en prosa al costat de versos brevíssims...
I em molesten perquè sí que hi ha una proposta i, fins i tot, un fil conductor (el fil invisible de la pesca) i del paisatge que envolta aquest art pacient que és la vida.
Quan tinc "Rapala" a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o...
Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. I el recomane vivament, alhora que m'imagine fins on podria haver arribat.
US COPIE L'ÚLTIM POEMA DEL LLIBRE:



IMITANT LI PO (NEU A MANHATTAN)

Els taxis i la gent s'han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.

Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.

Jaume Subirana, "Rapala", ed. 62.

dijous, 1 de maig del 2008

Amy Tan i Haruki Murakami

Ja em queda poc per a acabar "Un lloc sense nom" d'Amy Tan. És divertit, amable, hi aprens coses (bàsicament sobre l'Orient)... Jo me'l llig abans d'anar a dormir. Em relaxa i és agradable, fins i tot quan passen coses desagradables, perquè fa que no ho semblen tant: la història d'una colla d'occidentals relativament prepotents contada per l'esperit de l'amiga morta, que era qui els havia de guiar...
Res a vore, tot i compartir col.lecció, amb "Tòquio blues. Norwegian Wood" d'Haruki Murakami: una dura història de soledats i drames compartits en el Japó contemporani. Posa els pèls de punta i aprofita mooolt per a plantejar-se cap a on pot derivar la societat on vivim amb molta facilitat. Gens recomanable per a anar a dormir, perquè tanqaues el llibre amb un desassossec terrible, d'aquells que et sacsa la consciència i les neurones. Imprescindible i amarg, com certes medicines.

dilluns, 28 d’abril del 2008

"Desàngel"

La vida és molt és molt seua i fa, decididament, el que vol. Ho dic perquè el 2007 vaig traure una obra de teatre. El tema era sobre maltractament i, realment, la primera escena és dura -i incòmoda- per a mi.
No en vaig fer cap presentació i l'editorial és més bé discreta en la promoció del llibre (tant, que no apareix ni a la seua web), així que jo vaig fer com qui res i em vaig dedicar a d'altres coses (una novel.la que havia d'aparéixer cap al novembre de 2007 i, com sempre, als poemes). Però de vegades hi ha llibres que s'encaboten a traure el nas.
Primer, l'ajuntament del meu poble (que desconec com es va assabentar de l'existència del llibre) en va comprar 50 exemplars per repartir-los per escoles, instituts i biblioteques (i la notícia va eixir en la premsa comarcal) i ara m'han donat el premi 2007 de la crítica dels escriptors valencians en teatre. I de nou a la premsa.
Encara com que és teatre i això no ho llegeix ningú.
Amb això del premi, em van demanar unes ratlles sobre el llibre. Són aquestes:
Desàngel aborda el tema del maltractament i, alhora, el de la immigració. Comença amb un primer acte molt dur i explícit on el maltractador –el marit- humilia i marca la dona. Perquè la vida és així. Perquè quan parlem d’una dona maltractada no parlem de coses abstractes, sinó de coses terriblement concretes.
Després, hi ha un espai per al perdó –hipotètic- i l’esperança, fins i tot un espai per a creure en la humanitat quan les coses semblaven més suaus, que no millors que, posteriorment, es veurà defraudada.
A partir d’aquell primer acte el llibre ja no és descriptiu, sinó reflexiu i el·líptic: allò terrible ja no passa en escena i allò que queda sempre és el plaer dels altres. Mai el de les víctimes.

divendres, 25 d’abril del 2008

SUSANNA RAFART

Me'n vaig a dormir. La setmana ha estat atrafegada i estic cansat. Abans, però, volia deixar constància d'una cosa: he començat a llegir les tombes blanques de Susanna Rafart (ed. La magrana). Només el primer conte. Bestial. Encara tinc la carn de gallina.
No apte per a persones poc sensibles i aquells de literatura fàcil i ràpida. És un conte tendre i, alhora, duríssim. Crec que m'esperaré uns dies a continuar amb la lectura perquè ara em fa por si el segon conte no serà tan bestial. Perquè ser-ho és molt difícil.
Ja escriuré ací com va la cosa.

dimarts, 22 d’abril del 2008

María Eloy-García

Tinc alguns deutes pendents. Un és el de María Eloy-García, una magnífica poeta malaguenya que recomane amb entusiasme. Crec que a la poesia en castellà li cal nou aire i aquest és un vertader vendaval.
L’últim llibre publicat que té és “Cuánto dura cuanto” de El Gaviero ediciones.
Un poema del llibre és, per exemple:

EL BIEN INMUEBLE

la nostalgia vive en el sexto piso
tira un papel por la ventana
y por un segundo
se confunde con el vuelo migratorio
de un pájaro que quiere aparearse
la mierda que lanza desde su arriba
cae sobre la raya en medio
de un preso en libertad condicional
que no recuerda cómo se iba a su casa
aquí el niño lo ve todo
crea en ese momento en la parte izquierda del cerebro
un comienzo de neura
que asociará a la placidez veinte años más tarde
la bondad vive en el tercero
tiene una casa confortable pero incómoda
el odio tiene siempre un perro en la puerta del cuarto
pero la decoración de su casa es impecable
la timidez que vive en el quinto
ve por la mirilla de su puerta blindada
la cabeza distorsionada de un gordo que es el mundo
en el noveno vive la veneración
la soltera que comparte el piso con la envidia
el del octavo que es el tiempo
se quedó justamente cerrado en el ascensor
aquel día que viniste a mi casa
y yo soy ese edificio
pero nunca subo al décimo
la casa de la perfección que es una déspota
suelo sin embargo quedarme en el primero
del que nunca sé salir
allí vive el hastío que nunca pagó la comunidad
la memoria
que vive en el segundo
tiene el síndrome de diógenes
todo lo que sube a su casa
es digno de ser guardado
cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro
pero nunca recuerda al que se olvidó de ella
ese día subiré al séptimo
porque es justo allí donde habita el olvido




I té bloc. Visiteu-lo. Paga la pena:
http://mariaeloy.blogspot.com/

Presentació Pere Joan Martorell i Josep Lluís Roig


Llibre de les revelacions
de Pere Joan Martorell

&
El primer paradís
de Josep Lluís Roig


Dia: 24.04.08
Hora: 19.45
Lloc: Club Diario Levante
Adreça: C/ Traginers, 7. Polígon Vara de Quart. - VALÈNCIA

Presentació conjunta de les dues novel·les
i
conversa amb l'escriptor Josep Piera sobre les interferències entre la narrativa i la poesia.

Pere Joan Martorell (Lloseta, Mallorca, 1967) és psicòleg de professió, polític per compromís social -actualment és el director general de Cultura del Govern de les Illes Balears-- i escriptor per vocació. En aquesta novel·la se'ns presenta com a narrador de primera línia, posseïdor d’una admirable destresa i penetració en la construcció del relat i dels personatges que l’habiten. Llibre de les revelacions és la història d'un personatge singular que pateix en tensió progressiva la força de dues obsessions insuperables: l'ambigüitat sexual i la incertesa dels seus orígens. Una història que constitueix un exercici de novel·la psicològica magistral.

Josep Lluís Roig
(Oliva, La Safor, 1967) és escriptor, llicenciat en filologia i professor de Secundària, i fins ara el coneixíem principalment per la seva poeisa. A El primer paradís, la seva primera novel·la, proposa al lector d'acompanyar el protagonista des de les amargors d'una separació recent fins a l'enlluernament de la descoberta del Camerun, en un itinerari vital que no deixa de ser un retrat, tan fidedigne com incòmode, d'aquella part de nosaltres mateixos que sovint preferiríem postergar.

Josep Piera (Beniopa, La Safor, 1947) és poeta i narrador, i ha estat vicepresident de l'AELC i director de l'editorial Tres i Quatre, entre altres projectes i iniciatives culturals.

UN NO PARAR

Amb això que l'abril és el mes dels llibres, sembla que s'ha de fer tot en aquest mes i, si no, a la merda.
Així, dissabte passat a Tàrrega la cosa va anar força bé, malgrat el temps (de nou va ploure!). Em vaig alegrar de veure Jordi Pàmias, que va ser professor meu a l'institut Màrius Torres fa mil anys, de qui encara reivindique ara i sempre que ve de pas el llibre "Lluna d'estiu".
També hi eren David Castillo (que conduïa l'acte i que avui n'ha fet una petita ressenya a l'avui) a qui feia molt de temps que no veia, de la mateixa manera que a Amadeu Vidal i Bonafont (sempre m'ha agradat la seua manera d'enfocar irònicament les coses serioses) i Antoni Clapés i Carles Camps Mundó, amb qui vam conversar sobre Jordi LLavina i etcètera revestida de botifarrada: un acte que també haurien pogut planejar Esther Xargay i Carles Hac Mor, que també hi eren.
D'aquells que no coneixia, Joan Duran em va produir molt bones vibracions. Me l'apunte a la llista de lectures pendents.
Doncs bé, aquesta setmana el dijous tinc presentació de la novel.la a València, el divendres vull anar (de públic) a la presentació del nou llibre de José Iniesta (va traure un llibre fa dos mil anys i ara aquest, premi Ciutat de València en castellà) a la Biblioteca d'Oliva a les 20'30 (Oliva és el meu poble i on visc ara).
I el dissabte és el lliurament dels premis senyoriu d'Ausiàs March, on feia de jurat. La veritat és que enguany hem tingut moltíssima feina. Molta. Hi ha com a mínim quatre llibre que acabaran per publicar-se. Segur, perquè són molt bons. Així que, en aquest cas, com en molts d'altres, no guanyar un premi no vol dir que el llibre no haja agradat, sinó que diminuts matisos han fet decantar-se la balança cap a un cantó o d'altre... Una putada, al cap i a la fi, perquè no poden guanyar tots.
Au, que el senyor ens agafe confessats!

dijous, 17 d’abril del 2008

LA PRESENTACIÓ A BCN

Definitivament, crec que em poden contractar per eliminar la sequera. Anit no, però aquest matí quan ens hem alçat (la meua parella i jo) s'ha decidit a ploure i ha arribat fins els vint (2o!) litres per metre quadrat a Barcelona.
I per dissabte, que anem a Tàrrega per participar en un acte que commemora els cent números de la col.lecció de poesia de Pagés, també hi ha amenaça de pluja! Ja us/em contaré com acaba la cosa!
Respecte de la presentació, va anar molt i molt i molt bé. Hi havia molta gent (més de cent persones) i Àngels i jo ens vam complementar força bé: jo posava la pausa i ella el nervi. Així, el públic ni es va adormir ni en va eixir amb taquicàrdia.
Va ser força agradable i agradable. I hauria d'agrair als amics i als que no coneixia el venir a acompanyar.
Per cert, que vam dormir en un hotel a tocar de l'Horiginal i del CCCB i del MACBA i a prop de la Plaça Universitat que estava molt bé. Senzill, però amb molta gràcia. I nou. Ciutat Vella, es diu. De tres estrelletes, però molt correcte.

Presentació llibre a Gandia

No em deixa afegir imatges, així que sense tanta cosa:
Demà divendres, a la llibreria Ambra de Gandia (Avinguda d'Alacant, número no-sé-quants) es farà a les 20 h. la presentació de llibre de Christelle Enguix, "L'arbre roig" de l'editorial Brosquil.

diumenge, 13 d’abril del 2008

presentació

Us convidem al
Recital-Presentació dels llibres:

Llibre de les brandàlies, d'Àngels Gregori (ed. 62)
i
Càries, de Josep Lluís Roig (ed. Bromera)

que tindrà lloc el proper dimecres 16 d'abril a les 20'30 hores al bar l'Horiginal
HORIGINAL cafè+poesia
C/ Ferlandina 29 ( davant del macba) Barcelona 08001



com algú que troba una paraula a terra
i la pren i en té cura i la renta i la pentina
i és terrible créixer boca enfora.
Com abraçar la sang i aquesta absència.
(Josep Ll. Roig)

Al diccionari,
les paraules que existeixen s'hi troben,
i les que no hi són,
s'inventen.
(Àngels Gregori)

dijous, 10 d’abril del 2008

NINGÚ

M'agrada pensar que ningú no llig aquestes línies, aquestes paraules que escric ací. I que només algun atzar imprevist pot conduir algú fins a aquestes paraules perdudes.
En realitat, trobe que escriure en un bloc s'assembla molt a escriure en català: quan penses que ningú no et llegirà sempre t'endús alguna (i de vegades gran) sorpresa. No escric en català per nacionalisme ni per altruisme ni perquè m'hi senta obligat, sinó perquè el món és així i en pau. I només algú que siga etnocèntric, egocèntric, que només siga capaç de mirar-se el melic i li importen una merda els demés, només una persona així no seria capaç d'entendre per què escrivim en català i volem viure en català.
Però, alhora, com que aquells que hi escrivim som invisibles per a la societat, això ens dóna un plus de llibertat per escriure allò que ens apetisca. Per sort o per desgràcia, són molts pocs els autors que viuen estrictament de la literatura catalana, i encara aquests casos, darrerament, han hagut de fer estranyes aventures dineràries (Mari Pau Janer, Ferran Torrent, Isabel Clara Simó,...).
No sé, a mi ja em va bé d'escriure el que crec que he d'escriure, sense més. Té l'inconvenient que, després, l'única manera de publicar sol ser a colp de premi, però traure llibres sense es fa llarg, dur i difícil. Per no dir impossible.
I, si no, que li ho pregunten a l'ara multipremiat Manuel Baixauli, que va peregrinar d'editorial en editorial per traure el llibre i tothom li va respondre que no... Sort en va tindre, del premi. I molt que m'alegre per ell.
Però bé, tot açò ve perquè jo volia explicar que vaig començar a escriure aquest bolc perquè, per casualitat, em vaig trobar un dia de cara a cara amb uns versos meus, en un bloc al qual vaig arribar atzarosament (http://univers-privat.blogspot.com/). Em va fer gràcia, que mesclara literatura, i matges i vida. Fet i fet, el mire de tant en tant, i segueixes la vida llunyana que per sort va arribar a les teues mans.
Si faig propaganda dels textos que m'agraden, també és una mica per això, perquè el secretisme que plana sobre els llibres escrits en català els fa invisibles. I m'agrada pensar que algun fat o destí pot fer arribar fins a aquest bolc a algun possible lector.
Benvingut, lector invisible, records des d'aquest món transparent.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Reflexions d'Isidre Martínez

M'agrada explicar que Isidre Martínez i Marzo és el més català dels poetes valencians. A més del millor versificador que conec en llengua catalana i alt poeta (ho dic sense conya, però jugant amb el concepte de poeta que s'ha venut tantes vegades). "La tristesa de Sòcrates" hauria de ser llibre de lectura obligatòria per a la humanitat.
A banda d'això, l'altre dia va enviar un text per correu electrònic que reproduesc, perquè trobe que té interés, a més de menejar més raó que un sant:


Amics, amigues,

Tinc gust d’enviar-vos tot seguit el text que vaig escriure per a la revista El Contemporani (Arts, Història, Societat) per si és del vostre interès. Ha aparegut recentment en el número doble 35-36 dins la secció «plaersdemavida». Si El Contemporani es caracteritza per l’al·licient dels seus temes sempre suggerents —i ara no ho dic pas per aquesta humil col·laboració—, a més duu al darrere el segell de l’editorial Afers, sinònim de rigor i exemple de bona feina.

Aprofite per saludar-vos cordialment. Gràcies pel vostre temps.
·Isidre Martínez Marzo·


LLIBRE DE LLIBRES


L’altre dia conversava amb un amic sobre poesia. O més exactament, sobre llibres de poesia. Evocàvem les visites que fèiem allà pels anys vuitanta a les llibreries de València. Aquella París-València laberíntica, on l’inesperat llom d’un títol s’encenia de sobte com quan un pescador veu que el suro s’enfonsa amb alguna nova presa. O aquella Tres i Quatre, primer petita i estreta, però sempre carregada de llibres pertot, i després, la del trasllat a un espai veí més ample i alt. I tantes altres... Vistes i triades les novetats que el nostre pressupost permetia, preteníem a més descobrir alguna rara avis, d’aquelles que els plau d’amagar-se darrere els matolls.

Fou dura aquella dècada. En alguna ocasió l’he qualificada de «dècada fatal». S’encetà amb una primera mort, la d’Agustí Bartra, l’any 82. L’any 84 moriria Joan Vinyoli i, l’any següent, Salvador Espriu. L’any 86 va morir Pere Quart (i amb ell, Joan Oliver) i el 87 J. V. Foix. Un any després, Marià Manent. Poetes tots ells com una casa, sense excepció. Poetes que van començar el seu ofici quan Catalunya era amb la República, que van viure una guerra i el feixisme, que hagueren d’exiliar-se, o romandre i sobreviure en l’anomenat exili interior. Amb la recuperació de (la majoria de) les llibertats (bàsiques), aquests poetes esdevindrien quelcom més que escriptors: símbols, mites —trieu el mot que menys us desagrade.

Aquests podrien ser els pares literaris dels que avui dia són els nostres clàssics vivents. Perquè, encara que puga semblar mentida, també ara hi ha clàssics vivents. Sí, sí. En les expedicions a llibreries, el meu amic i jo trobàvem de tant en tant volums d’ensomni. Eren reculls d’aquests altres poetes: un poemari emblemàtic, a Óssa Menor, a l’Escorpí, d’un autor volgut, un llibre del Mall d’una poeta estimada. Hi ha, però, dues diferències. La primera és que no han conegut una guerra: van començar a publicar a les acaballes de la Dictadura; potser per això a alguns d’ells els devem el fet d’haver estat els artífex de moltes de les infraestructures de la cultura catalana actual. L’altra diferència és que, a la societat catalana d’inicis de segle, de la poesia, se’n fot.

Amb el pas dels anys, alguns d’aquests poetes van tenir el tracte que es mereixien i van veure recollida la seua obra d’aleshores en un sol llibre. Com es fa a Europa. D’altres, no van tenir aquesta sort. Francesc Parcerisas veié els seus llibres publicats fins aleshores en un sol volum sota el títol Triomf del present. Amb Dictats d’amors, Josep Piera pogué traure un recopilatori dels vint anys de la seua obra. Anys enrere, Feliu Formosa havia publicat aquell Si tot és dintre. També Narcís Comadira, Joan Margarit o Jaume Pont. I pocs més. En concret, al País Valencià, els anys en què Vicent Alonso coordinava les directrius de Tres i Quatre, van eixir al mercat dues grans joies: l’aplec de tots els llibres de Salvador Jàfer i la poesia reunida de la malaguanyada i sempre admirada Maria-Mercè Marçal (hi hagué algú a Barcelona que arribà a afirmar, indignat, que València no era lloc per a això).

Ara aquestes coses només se’ls acut de fer a certs bojos tocats pels versos. Des d’un voluntarisme envejable que recorda el de la resistència franquista, recopilen els llibres ja introbables dels nostres clàssics vivents i ens els fan assequibles als mateixos aparadors. Aquest seria l’exemple de Vicent Berenguer, editor de les poesies reunides de clàssics vivents com ara Marc Granell o Antoni Ferrer. No és l’únic. Tanmateix: un oasi en el desert... Però ¿quan es publicaran les poesies reunides de clàssics vivents com Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro, Anna Montero, Gaspar Jaén, Manel Rodríguez-Castelló, Teresa Pascual, Vicent Alonso, e te ce? I anomene a propòsit poetes valencians per no fer la llista encara més llarga. Sé que es tracta d’una pregunta retòrica.

Isidre Martínez Marzo

diumenge, 6 d’abril del 2008

Christelle Enguix

El divendres 18 d'abril faig de presentador d'un llibre engrescador: L'arbre roig, de Christelle Enguix. Això està publicat per Brosquil i té un premiet d'aquests... Però el llibre està bé. Té poemes millors i pitjors, però, en acabant, tens la sensació que has descobert una nova veu que té coses a dir i que sap dir-les. I no només això: també sap fer diana.
La presentació és el 18 d'abril a les 20 H. a la llibreria Ambra de Gandia, Av. Alacant, 12.

POSTAL
Gosaràs, viatger, fondejar
els recòndits mars de corall

o acabaràs adquirint un bonic
collaret per als diumenges?

Christelle Enguix

dijous, 3 d’abril del 2008

narradors (Emili Rosales i Albert Sànchez-Pinyol)

Avui recomanava novel.les d'autors catalans per llegir i m'he trobat que recomanava "La ciutat invisible" d'Emili Rosales i "La pell freda" d'Albert Sànchez-Pinyol, sense ser cap de les dues perfectes.
A Emili Rosales ja l'havia llegit quan encara era jove i poeta, en aquella col.lecció crema de Columna, als anys noranta-i-poc. Jure que prometia -això es nota en els poemes, encara que sigues jove i totes eixes coses. "Mentre Barcelona dorm", l'altra novel.la seua que he llegit, també prometia i, amb "La ciutat invisible", realment ha començat a complir les promeses.
"La ciutat invisible" és una novel.la actual i històrica al mateix temps, que desenvolupa bé la trama i és molt molt ambiciosa, encara que tota l'estona et trobes un punt fora de la història, com si repel.lira una mica el lector, com si la història fóra una mica impermeable, malgrat que és creïble i que te la vols creure. Fet i fet, fins i tot vaig passar la setmana passada per sant Carles de la Ràpita de manera una mica forçadament, en honor a la novel.la.
Crec que és una novel.la molt recomanable. Molt.
I amb "La pell freda" em passava just al contrari: malgrat que és una novel.la que no busca ser versemblant, tendeixes a creure't la història sense cap problema. El ritme està molt ben solucionat i etcètera. No cal que li faça més publicitat. Tanmateix, trobe que li falta una mica d'ambició, de voler anar més enllà.
Si poguérem empeltar Rosales amb Sànchez-Pinyol tindríem el nou Joanot Martorell. O potser en una propera obra... O potser no seran ells... Però, per favor, ara que ja ha escrit la pell freda i la pell calenta (altrament anomenada "Pandora al Congo"), que canvie una mica el registre, per favor...

dimecres, 2 d’abril del 2008

més coses personals

Crec que si els catalans volen acabar de la sequera ens haurien de proporcionar unes vacances pagades (Pere Quart, un mestre) a la meua família i a mi. Vam estar per Nadal i va ploure, hem estat la setmana després de setmana santa i ha plogut (en aquest cas fins i tot contra els pronòstics! i reiteradament).
A banda d'això, he trobat Tarragona millorada i Tortosa gens evolucionada, amb un casc antic en el mateix estat llastimós. Però, d'entre les dues, em quede amb Reus.
I ja tenia ganes d'acabar amb les vacances, i tenir una mica de temps per a tot. Que, ben mirat, si faig la divisió, en surt un resultat ridícul!

Maria Josep Escrivà i Àngels Gregori


Primavera de sal


Ara aprendràs que la primavera no és res més
que un jardí fictíci edificat per poetes pedants.
La part melancòlica d’uns pares de família davant
d’un calendari per ordenar.
Els dies tristos d’una rosa malaltissa disfressada de festa.
¿No te’n adones? ¿On és el paisatge d’aquella cançó?
L’abril dels teus ulls s’ha perdut al fons de les maletes
que vam fer, de pressa i a desgana, en el nostre llarg viatge.
La roba per planxar,
les sabates brutes,
els calcetins perduts,
el dentrífic escampat dins la bossa del bany...
Ja saps, totes aquestes coses tan prosaiques que passen
a l’hora de plegar sense tenir ganes de marxar.
No t’acontentes amb la lletra lleugera d’una cançoneta d’amor
escrita per un pobre noi desolat,
ni amb els quatre versos que escriu la noia pija enamorada que
amb poca destresa va omplint l’agenda d’estudiant.
La primavera, avui, als teus ulls, no és res més que
unes cerveses mal comptades sobre la taula,
paquets de cigarrets rossos per obrir,
música del Sabina més escanyat de fons,
un billar,
una cambrera amb cara de cony,
diaris caducats escampats per les taules,
una màquina de sexe per als més calents i
una barra apegalosa plena de tasses de café brutes.
És aquesta, mon seigneur, la primavera de flors que tant ens han poetitzat?

Àngels Gregori

El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
llllllllllllllllllPer la porta,
llllllllllllllllllper la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
lllllllllllllllllPer la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
lllllllllllllllPer la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
lllllllllllll Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
llllllllllllllni és ma casa.

Maria Josep Escrivà

(Un comentari al marge: Tots dos llibres em semblen magnífics però sé que encara ho poden fer millor. Tenen marge per millorar. De Maria Josep puc dir que cada libre ha estat millor que l'anterior i, per tant, ja s'hi pot posar i d'Àngels tinc molt d'interès per vore com madurarà.)