dilluns, 19 de desembre del 2016

REFLEXIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL, A PARTIR D'HÈCTOR BOFILL, MARTÍN ABRISKETA, HELENA TORNERO, IGNASI MORA,...

REFLEXIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL

Hi havia una pregunta que em voltava sense una resposta clara: per què justament ara hi ha tota una sèrie d’autors que escriuen d’una manera o altra sobre la Guerra Civil –i el just pre i post- sense buscar el bé i el mal, sinó perquè desitgen contar anècdotes, moments, vivències sense jutjar-les, però amb la voluntat de deixar constància. Potser em picava especialment perquè jo m’hi sent implicat, en tant que autor, però n’hi ha d’altres com Juli Alandes, Vicent Sanz, Maria Folch, Helena Tornero,Hèctor Bofill,... Autors nascuts a darreries dels seixanta, molt principis dels setanta amb una manera molt semblant d’enfocar la realitat.
Així, Juli Alandes aprofita per explicar-nos els detalls sentimentals d’una família benestant valenciana lligats al devenir dels anys 20 i trenta del XX a “Trencatenebres”, mentre aprofita per fer un toc policial a l’obra, amb la investigació d’un assassí en sèrie mesclat amb les quintes dels anarquistes, mentre que Vicent Sanz (“Màxima discreció”) ens conta com alguns exrepubicans havien de renunciar a qualsevol criteri moral per sobreviure. Maria Folch (“Després vénen els anys”) ens explica, per exemple, les vicissituds de l’hospital republicà de reraguarda de Benicàssim; Helena Tornero crea una obra de teatre (“No parlis amb estranys”) farcida de detalls entrecreuats, anecdòtics si voleu, com una dona major que explica, només en un moment, que un dels Corte Inglés de Barcelona està al lloc que ocupava una presó de dones al llarg de molts anys de la dictadura, amb només una mínima placa que ho indica. O Hèctor Bofill (“L’edat dels homes”) que conta les desventures i ventures (poques) de l’avi matern que va començar la guerra al bàndol republicà i acabà a Rússia amb la Divisón Azul feixista (ara que escric això, no puc deixar de remarcar com Maria Josep Escrivà ha estat també involucrada en la creació de la biografia de Joan Climent: “Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX”, d’Ignasi Mora; on ella em comentava les entrevistes, per acabar d’arrodonir la informació, amb una Adelina Bataller, viuda de Climent, assetjada per l’Alzheimer, que recordava molt millor el passat que no el present. Com Escrivà, d’alguna manera, era conscient que era l’última oportunitat de traure informació directa sobre la vida d’aquell poeta que començà la guerra civil al bàndol republicà i que, després de ser fet presoner, l’acabà al bàndol “nacional”; així com Bofill també comença a escriure la seua història en el moment que s’adona que la seua àvia, vídua del protagonista de la seua història també deixa de poder valdre’s per ella mateixa, alhora que, involuntàriament, amenaça de conduir a la mort, amb ella, totes aquelles petites històries, aquells grans drames íntims que involuntàriament formaren part de la gran història).
Escric tot això perquè jo també he escrit una novel•la una mica en aquesta línia, on apareix, per exemple, un hospital infantil que Noruega va construir durant la guerra civil, i del qual no en vaig tenir ni idea, malgrat haver jugat allí de menut, fins el 2012, quan vaig començar a escriure la meua història. El cas és que el 2012 cap d’aquestes obres havia estat publicada i, el pitjor de tot, quan s’acabava el termini, el 2014, del premi que em van donar només estava publicada l’obra de teatre d’Helena Tornero però cap de les altres.
Resulta obvi que tot allò no era una casualitat. És per això que, en escoltar (els valencians no tenim cap ràdio en la nostra llengua, en una democràtica decisió del partit al poder a l’Estat Espanyol) en una entrevista un autor que presentava una novetat (2015), jo me l’havia de comprar: una novel•la que mesclava una mica ficció i no ficció i on s’explicaven les vides durant la guerra civil i la postguerra de quatre germans, quatre xiquets (un dels quals son pare) que queden separats dels pares i acaben recollits en un poble francés a prop dels Alps. Però el que més em va interessar era que l’autor va adduir durant l’entrevista que havia escrit la novel•la perquè el seu pare ja era molt vell: decididament, no existeixen les casualitats.
Bé, el cas és que l’autor és Martín Abrisketa i la novel•la “La lengua de los secretos”. Així les coses, no puc estalviar-me copiar un tros del pròleg (el subratllat és meu, amb paràfrasi de Lluís Roda, com a homenatge). Les conclusions són òbvies i, per tant, me/us les estalviaré:
He esperado más de cuarenta años para permitirme escribir esta historia. Siempre supe que debía contarla, pero también que no podía enfrentarme a ella hasta haber sufrido lo suficiente como para comprender su verdadera dimensión. Por fin ha llegado el momento. Me encuentro al borde del abismo, el lugar perfecto. Ecribo, pues, para intentar salvar la vida, pero sobre todo para revelaros que hay algo puro y bueno en todos nosotros, un secreto que desconocemos. Sí, lo hay, aunque lamentablemente todo se olvida y volverá a suceder de nuevo aquello que sucedió, y alguien, como yo, pensará entonces que debe recoger su recuerdo, sufrirá por ello y habrá mucho dolor entre sus líneas, pero también amor, admiración, sonrisas y esperanzas.
Si queréis imaginaros cómo era mi familia mientras leeis los hechos, encended el televisor. Algún canal emitirá imágenes de refugiados huyendo. En la mirada de esas personas aterradas está escondido mi padre. “Somos nosotros”, me dijo cuando vio a la gente escapar desolada de las aldeas de Bosnia durante la guerra que destruyó la antigua Yugoslavia. “Sé cómo huelen, sé lo que sienten, éramos así, la misma ropa, los mismos piojos, idéntica miseria.” ¿Quién pierde en las guerras? le pregunté un día. Esperaba que respondiera “Los niños”, por lo que le había tocado vivir. Sinembargo, i aita dejó pasar un rato, luego susrró: “Los padres”. Se miró las manos y continuó hablando con una mirada velada hacia adentro. “El ser humano”, dijo, “puede superar la muerte de sus padres; es ley de vida, son mayores que tú. Pero imagina que pierdes a cuatro hijos en la guerra... Eso no lo supera nadie”.
Se me hizo un nudo en el estómago al escuchar su corazón. Años atrás, él mismo había perdido a su hija, mi hermana Izaskun, sabía lo que decía. En la guerra no se salva nadie. Mueren todos.

També es pot optar per la versió d’Hèctor Bofill –sense conclusió, igualment:
[...] mentre prenia cos el neguit de saber més sobre la història del meu avi. Es va aixecar en mi la urgència d’aixecar acta d¡algunes d’aquelles vivències, de provar de concedir a aquells moments evanescents una oportunitat de perdurar. [...]
Escriure sobre el meu avi havia estat la meva promesa fins aleshores incomplerta. Mentre caminava per la carretera de Sants també va comparèixer un altre record que feia molt de temps que estava sepultat.
En Lluís veia que, de petit, m’agradava escriure contes i il•lustrar-los [...]. Així, una tarda, durant la sobretaula d’alguna celebració [...] em va preguntar:
- ¿Algun dia, Hèctor, escriuràs una novel•la sobre la guerra del teu avi?
Vaig fer que sí amb el cap, circumspecte, plenament conscient que l’encàrrec era d’una magnitud superior a les meves llibretes il•lustrades [...].
Després va afegir un segon repte, en aparença més fàcil de satisfer, però que exigia la consecució d’un fet ben trist i renyit amb l’alegria que envoltava la reunió:
- Quan l’avi es mori, Hèctor, ¿li portaràs flors?


Josep Lluís Roig

dijous, 8 de desembre del 2016

Emili Sánchez-Rubio, Agnès Llobet, Josep Checa, Laia Carbonell: EL VENTRE DE LA BALENA

Hom gosaria afirmar que el cànon literari, en una llengua, es basteix al llarg de molts anys, si no de segles. En conseqüència, podem afegir que el cànon català, en aquest sentit, és molt més lliure que els de la majoria de cultures occidentals. Això facilitaria l’aparició de textos que fugen amb certa facilitat d’allò que, suposadament, seria la biga mestra de la poesia catalana. Posar exemples és tan fàcil que la feina s’acumula. Així, n’hem triat uns pocs que exemplifiquen la diversitat de camins de fugida.
Els dos primers s’inscriurien en una fugida del jo, per diverses vies. La primera aprofita, paradoxalment, una relectura del romanticisme. Però no de qualsevol, sinó de l’alemany (oh, Rilke, oh, Hölderlin!) tot passant pels simbolistes francesos fins aplegar a Rosselló-Pòrcel i Vinyoli. Així, en un viatge disciplinat, Emili Sánchez-Rubio penetra dins L’afrau del nigromant (Lleonard Muntaner, 2015) en un llibre dividit en tres parts: la caiguda al precipici, la supervivència, la demència, al fons i l’eixida del pou, en un camí que hagueren signat tant els romàntics com els postromàntics.
El que resulta evident, però, és que no pretén ser llegit com un text autobiogràfic, en el sentit estricte. Més encara, en molts moments gosaríem llegir que qui s’enfonsa i renaix és la pròpia literatura –amb llur llengua– o l’art mateix: A la meva boca es belluga / violada per la inflamació de colors, / una esponja abúlica. / La meva llengua i la llepada. / Invertebrat, em sé darrer indret d’un idioma / que ningú ja no parla. Només l’atreviment de l’autor mereix amb escreix el nostre reconeixement però si, a més, ho fa actualitzant els referents –I després de milions d’anys, / una tempesta de foc / i deixondits xampinyons d’urani / granaran la foscúria alegre– el resultat és de lectura necessària.
En aquest allunyament del jo líric proper a l’autor, destaquem L’incendi de les papallones (Edicions del despropòsit, 2015) on Agnès Llobet presta la veu en primera persona a tres pacients derivats de psiquiatria –ho explica ella mateixa a la introducció–, en un to força narratiu però ple de figures poètiques. Així, passem per tres lectures esborronadores de la realitat que, amb els seus ulls, passa a ser una altra, diferent d’aquella que coneixem i, còmoda, ens acull. És per això que creiem que la primera intenció del poemari és incomodar. I per això les imatges que l’acompanyen tampoc són acollidores, sinó que també semblen lectures d’altres dibuixos que no veiem, fetes pels jo del llibre. Però el poema que dóna nom al recull ho explicarà molt millor:
Cada dilluns he assistit a una sessió d’hora i mitja / durant la qual [...] / m’ensenyen una làmina i em fan explicar què hi veig, [...] // Fa 743 dilluns que parlam de papallones, de gavines i / mèrleres, d’espines codonys i bromur; d’un paraigües... / bla, bla, bla... // Però quan et quedes quieta, tota sola, quieta davant el / mirall; aleshores només restes tu. [...] // Llavors pots escoltar perfectament què et diuen aquelles / taques, pots ensumar la putrefacció del ventre i la / coagulació de la sang, [...] la mà de l’horror agafant-te pels cabells fins a / separar-te els peus de terra.
Un cas ben interessant és L’enteniment de les bèsties (Viena edicions, 2015) de Josep Checa que de vegades presta el subjecte als animals, com en el demolidor: Pensa que és fruit d’una equivocació. / Enquibit a la força dins un receptacle incòmode / compta tothora el temps perdut, / especula amb el temps que resta. / Mira per una escletxa els arbres i les bèsties, / la lliure ignorància.
Així, malgrat que estira massa el tema i que l’oposició camp-ciutat que de vegades apareix és massa òbvia, el llibre té poemes memorables i és original en el plantejament d’observar el nostre món –cruel– des de la perspectiva dels animals. Molt recomanable.
I a Finlàndia (Galerada, 2015) trobem aquesta versió del jo exportat –que no exiliat– al qual ens haurem d’avesar. És aquest un poemari volgudament anecdòtic però descarnat, que descansa a sobre els fets, però aquests són desolats perquè la realitat ho és. Amb aquesta visió que permet veure les coses des de dins i des de fora al mateix temps perquè el subjecte ja no pertany a la terra de la qual ha partit però tampoc a la que ha anat. Així, no li és aliena ni una ni l’altra realitat però totes dues li presten el desassossec, que tanmateix és contat d’una manera delicada i tendra, com si no fera mal però, tanmateix, som conscients que sí. Així com de la distància inabastable entre emissor i receptor, entre el jo i el tu. Com a EL SUICIDI: El suïcidi / no t’ha sortit bé. / La buidada de blísters / t’ha fet caure de la cadira, / i estirada a la catifa / sents la impotència / de l’escarabat panxa enlaire. [...] Em parles d’humiliació / i de ganes de morir. / La resta del dia dorms / mentre rento els teus plats, / frego el teu terra, / estenc la teva roba / i fullejo el teu diari en aquest idioma / que entenc ben poc.
És per això, potser, que alguna cosa canvia al cànon, quan un jo no és, necessàriament ja, un jo.
Josep Lluís Roig, EL VENTRE DE LA BALENA.
Dins "Caràcters", número 75-76, p. 35.


dilluns, 5 de desembre del 2016

Nou llibre de poemes de Christelle Enguix


Christelle Enguix ha tret, després de dèsset anys, un nou llibre de poemes. Vaig tenir l'honor que em demanara de fer´li el pròleg. És per això que, més que dir-ne unes poques coses, us el copie. El pròleg i el primer poema del llibre:


Si en aquest llibre només l’anecdotari fóra allò important, seria molt fàcil de resumir: xica coneix xic quan ja tenia edat suficient per a decidir que tindria una vida tranquil•la i la vida, definitivament, se li complica. O se li enriqueix. O se li complica i se li enriqueix. L’amor, un embaràs, el part, els primers passos. Com canvia la vida.
Tot això, que per altra banda ja era hora que es consolidara com a possible temàtica poètica, no fa, tanmateix, el poema. N’és el magma del qual s’alimenta però un poema ha de ser molt més i és aquest el cas. I tot seguit entraré una mica en matèria però no n’espereu una anàlisi aprofundida perquè aquest pròleg és un acte d’amistat. L’autora i el prologuista es coneixen des de fa molts anys, en aquest món de la literatura, i el prologuista l’ha vista créixer poèticament a poc a poc. Fins i tot, en alguns moments, el prologuista va témer que tota aquella sensibilitat i totes aquelles imatges potser mai acabarien per quallar del tot, en el camp de la poesia. Però no va ser així. A banda de moltes altres coses, existeixen dos llibres anteriors que ho demostren: “L’arbre roig” (2007) i “El cor del minotaure” (2009). El primer és difícil de trobar però el segon, publicat a l’editorial 3i4, el recomana de tot cor.
I és per aquests antecedents –l’amistat, alhora que els dos llibres anteriors– que el prologuista acceptà encantat l’encàrrec del pròleg abans d’haver llegit el llibre. És per això que començà la lectura amb una mica de por: què explicarà, si no li agrada el llibre? Com haurà plantejat l’autora els textos? Ella, que als poemes és tendra però amb arestes que fan mal, se n’haurà sortit? Ella, que es reflectia als paisatges de la seua terra, haurà trobat un altre espill?
Però, quan acaba el primer poema, el prologuista ja respira tranquil: la sensibilitat, les imatges delicades segueixen exactament al mateix lloc. I les espines, també.
El prologuista segueix la lectura, pren anotacions, marca poemes. Coses com que el llibre està estructurat cronològicament i lògica: l’amor, l’embaràs, el part, el fill, els primers passos. Coses com que ara l’autora es projecta endins i enfora, que hi ha un poema on ella entra al mar i és, alhora, el mar del seu fill, que explica perfectament com funciona la seua poètica. Però arriba un moment en què el prologuista deixa de prendre notes perquè diseccionar-ho, en un pròleg, no té sentit i decideix que només hauria de fer un text curt –o potser afegir una nota a peu de pàgina amb un breu anàlisi que el lector es puga botar*– on explicar que el llibre li ha agradat i que li ha arribat endins, que el pot recomanar de tot cor i no per compromís. Que la poètica de l’autora s’ha fet més complexa però igual, que la seua veu és reconeixible. Que segueix projectant –a més d’endins– enfora el seu jo, que és definit per allò que l’envolta però que ara ha enriquit aquest paisatge exterior amb els viatges, amb la casa nova, però que tampoc no ha abandonat les seues terres de la Safor.
I ara, ací, faria una nota a peu de pàgina, una reflexió sobre la distància entre llegir en abstracte i llegir en concret: un dels poemes que més gràcia li ha fet és alhora un dels que, com a poema, menys troba. Ella de Beniarjó, Senyoriu d’Ausiàs March, ell d’Arenys, la voluntat de véncer els problemes. Tot, en tres versos que, tanmateix, no tenen arestes: jo sóc de la pàtria de marc. / tu vius al cor de sinera. / què són quatre-cents vuitanta-set quilòmetres? O sí que en tenen? I li fa gràcia perquè la coneix o serien prou les referències culturals i farà gràcia a qualsevol lector? El cas és que tancaria la nota per a acabar, definitivament, el pròleg:
Que si algú busca un llibre blanet sobre la maternitat, que no comence a llegir. La resta, hi sou benvingudes i benvinguts. El prologuista ja no destorba més.
--------------------
*És, aquest, un poemari molt estructurat, malgrat que el llibre tinga una línia temporal de base. Així, comença amb un poema pròleg –com l’acabarà amb un poema epíleg – on l’autora ens presenta el seu espai vital anterior al cataclisme que provoca l’amor. Un amor que ens serà contat a la primera part, ÒRBITES, d’una manera molt referenciada, com si els llocs on ocorren fets incomprensibles –què és l’amor, sinó?– pogueren explicar la raó de les coses. A més de ser un mecanisme que l’autora ha utilitzat sovint i amb èxit també als poemaris anteriors.
Però aquesta primera part no deixa de ser una introducció –lògica, si voleu– al tema central de Tot el blat que és, sense cap mena de dubte, el miracle de crear una nova vida, que és fruit d’aquesta relació amatòria. Potser és per això que les parts restants duen títols entrellaçats entre ells –AIRE, AIGUA, FOC i TERRA– i alhora tan allunyats de la primera part. Perquè, efectivament, a AIRE seguirà utilitzant imatges molt properes al terreny per a explicar la fertilitat de la dona, com les crescudes del Nil, la paciència del camperol quan sembra, l’espiga carregada de fruit, però totes aquestes imatges que li aprofiten per a explicar-se queden deslligades del jo, no com a la primera part. Que, no gens atzarosament, acaba amb la confirmació de l’embaràs: jo t’he anunciat que seré mare.
No cal insistir gaire en el fet que AIGUA –el títol de la següent part– és un dels símbols més universals de la fertilitat. I és que Enguix no vol defugir les imatges tradicionals per a explicar allò que realment és i sent com el miracle de la vida. La meravella, els dubtes, la sorpresa. Tot, hi és en aquests poemes. La fascinació de com una cosa tan petita a dintre seu –una gota d’aigua, una oliva, són imatges que utilitzarà– pot canviar tant una vida. Amb reflexions sobre la dificultat per explicar-ho, tot defugint l’ensucrament innecessari: he buscat als llibres tots els mots / que parlen de tu / i de mi. la formació del teu cos, / la transformació del meu. // però és com llegir-li la definició d’aigua / a qui té set.
Caldria afegir, a més, que per primera vegada ens trobem un nou espai, Begur, encara que, tanmateix, tancarà l’apartat amb una referència al seu espai vital abans de l’amor fèrtil: el barranc d’Atanasi, que ja havia aparegut anteriorment als seus poemaris.
FOC, la següent part, és una referència evident al sofriment, a la passió del part i els principis però també un joc amb la imatge del parir com un volcà entra en erupció: destrucció del món tancat però vida. Ací, trau joc als contrasts entre els termes abstractes i concrets: i el misteri, l’espenta titànica / i els pètals, el ventre il•luminat / i l’aire, l’arrel sagrada / i la llet. tot. tot és a punt. Però la referencialitat externa i la interna queden desplaçades de sobte per l’aparició d’aquesta nova terra que ha provocat el volcà.
Perquè TERRA és el títol d’aquesta darrera part. Una terra que té molts sentits –un món nou, un lloc a cultivar, el lloc d’on u és, el lloc d’on u serà,... – i no debades tornarà a aparéixer una referencialitat molt concreta i dual: la casa nova i la Safor; el present i el record. I tot per a contar com de senzilla és de vegades la felicitat. De l’infant però també de la mare, encara que sempre, també, amb la consciència que tot això és temporal: la consciència de la inconsciència.
I clou el llibre, com suara comentàvem, un poema epíleg on ens raona un dels aprenentatges que ha extret de tota aquesta experiència vital perquè, com ens explica tant la cita final del llibre, en versió Estellés –que potser havia llegit, o no, Kavafis–, com en els versos propis: He aprés sobretot que vaig.

Josep Lluís Roig


Primer poema de "Tot el blat":

una esplèndida llimera
plantada al bell mig del jardí, així
la vida. tot disposat amb la pulcritud
i la bellesa que atorga el temps. prestatgeries
ordenades i finestres paral•leles a la línia de la mar,
música antiga i aroma de te d’hibiscus. semblava que havia arribat
l’hora de la felicitat tranquil•la, d’arxivar correctament
els records i constatar que l’amor és una incisió
que ja no fa mal. l’hora de cuinar per als amics
i compartir l’eloqüència del vi. de planificar
llargs viatges per indrets remots i tenir
la certesa que a la tornada ens
esperen la casa i els llibres,
la llum i la geometria
delicada de la
llimera.

però la vida és un itinerari que es nega a ser traçat.

- "Tot el blat", Christelle Enguix, Godall edicions, 2016.

http://godalledicions.cat/tot-el-blat/

dimarts, 7 de juny del 2016

NOVEL·LA NEGRA I VI NEGRE A MARXUQUERA, AQUEST DISSABTE

Conversa entre Josep Lluís Roig i Juli Alandes sobre novel•la negra
DISSABTE, 11 DE JUNY• 19.00h CENTRE SOCIAL DE MARXUQUERA MARXUQUERA - GANDIA
a partir dels llibres Resurrecció i mort de G. T. i Trencatenebres, dels quals són autors, respectivament.
Diuen que convidaran a vi negre de Fontanars...
Centre Social de Marxuquera, Carrer Assagador de l'Ermita, s/n, Marxuquera, Gandia. Com que el carrer no ix en molts llocs i està enmig de la muntanya, podeu posar les coordenades GPS:
38°58'17.1"N 0°14'51.1"W


I un fragment de cada novel·la:
Vaig vore com queia, estès a terra, el meu Miquel. Vaig córrer cap a ell i em va tombar un dolor enorme en el muscle. Pensava que m’havia mort, però, no sé i per sort o desgràcia, no era així. El meu Miquel, ai, era figa d’un altre paner. Havia empomat una bala, no un perdigó, i havia mort, com quatre companys més. Els ferits pels perdigons de les escopetes de caça dels senyorets eren incomptables, jo entre ells. I molts altres, arraconats pels guàrdies com porcs senglars en una batuda de caça, havien acabat presos. Culpables de voler menjar, culpables de voler cobrar el seu jornal.
- Trencatenebres, Juli Alandes, ed. 3i4

De sobte, tot llegint aquells fulls, em va envair la sensació tendra que no estava obligada, que volia acompanyar-la en aquell viatge, que si el tren ja no arribava a aquell poble anomenat Oliva perquè havien tret les vies i ja no les havien tornades a posar mai més, no era només per la incompetència dels governants, sinó perquè ella es veiera obligada a demanar-me ajuda, perquè jo la poguera veure com una xiqueta, com una persona que no tenia temps per a demostrar-me com m'estimava perquè la vida li havia construït una crosta i obligada a esllomar-se per trobar una vida un poc per damunt de la supervivència.

- Josep Lluís Roig, Resurrecció i mort de G.T., ed. 3i4

dimecres, 1 de juny del 2016

Gemma Gorga, Robert Cortell, Alexandre Navarro

AL VENTRE DE LA BALENA
Hi ha un tipus de poesia que podríem anomenar com a discreta. Discreta no en la qualitat ni ambició, sinó discreta perquè no busca imatges enlluernadores, ni el crit, ni el lament. Busca explicar-se efectivament sense efectes innecessaris. No parlem de millor ni de pitjor, encara que és cert que de vegades pot passar més desapercebuda. Però mai no serà inferior a cap altre tipus de poesia.
Gemma Gorga és, sens dubte, una de les grans de la poesia i de la lírica senzilla. Així a Mur (ed. Meteora, 2015) ens presenta una reflexió densa alhora que delicada sobre el pas del temps i les conseqüències –majoritàriament negatives- que aquest provoca: La soledat, la decadència de les coses, l’enyorança, tot vist a partir de petits detalls: I potser un joiell, / una capseta, / un mirall a qui poder preguntar // tantes coses.
Perquè és a partir dels petits detalls com recupera la història de les coses, les persones. Així a POÈTICA DEL FRAGMENT tot el poema ens explica com prepara uns seitons –a la manera de l’àvia, en podríem dir- per a acabar: Segura que ningú no em veu, / m’oloro el dors de les mans / -sempre queda un vestigi / de mar al ventre dels peixos- / i sé que són les teves.
A més, hi ha tot un joc entre la memòria i l’art: amb l’escriptura, cert, però també en la disposició dels poemes com escenes d’un quadre o d’una fotografia: Veermer, per exemple. El seu gust pels detalls, en un cercle virtuós que posa aquests detalls al centre de l’objectiu.
Amb Hores ingrates (editorial Bromera, 2015) Robert Cortell, també serenament fa una reflexió sobre el pas del temps i el fet d’acarar-se a la fi. Tan serenament que prefereix no escriure les estridències: Com un final que no vull escriure ací. Ara bé, la reflexió en aquest poemari és de caràcter més abstracte, no tan detallista, on el més concret pot ser un viatge quotidià en tren –amb llurs albades– però tot això queda per sota de l’actitud vital del poeta, que prefereix l’ètica i l’estètica: així, l’ètica li demana una actitud vital no desaforada, fins i tot en l’amor: El meu amor no t’escomet amb fúria destructiva, / sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella / que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
Però l’arma que més utilitza per a enfrontar-se amb els problemes que comporta el desgast de la vida és l’estètica. Bàsicament pretén redimir-se en la paraula, apostar per la dignitat: Amb el pas del temps, sobretot es tracta / de preservar una certa estètica en la desfeta, / [...] perquè hem tocat fons, però tenim ungles / per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.
I, malgrat que trobar una altra fi resulte gairebé impossible, serà delicat fins i tot en contar la desfeta: Aquesta casa no s’ha ensorrat tot d’una: / va haver-hi un primer moment / en què no calia arranjar / els esvorancs de la façana / perquè eren insignificants.
Per altra banda, Alexandre Navarro ha tret ara El tren i la torre (Onada edicions, Benicarló, 2015) després d’un parèntesi de deu anys que va trencar amb un irregular Encesa fotografia el 2013. Navarro, que ens tenia avesats al seu magistral domini del decasíl•lab i l’alexandrí en uns poemes narratius amb un lleuger alè estellesià, se separa decididament d’aquesta tipologia de poemes –excepcions són excepcions– per a mostrar-nos un viatge subtil per l’amor, però sense la pretensió d’aconseguir la perfecció, l’èxtasi, sinó que capta els petits sentiments, sensacions, que el voregen: No descobrir / el teu crepuscle / ni caminar / sobre les teues aigües. / El teu camí / o el mapa / encara per dibuixar.
És així, amb aquesta subtilesa que aconsegueix atansar-nos a les seues sensacions sense imposar-les al lector, de la mateixa manera que l’amor ens és presentat com una solució impossible de resoldre, mai no com un èxtasi final: Saber-te / és collir raïm / per a un vi / que beurem / en la imaginació.
El poemari té una segona part més dispersa que, tanmateix, manté el mateix to per a demostrar que als versos no els calen grans imatges per a brillar, sinó les adequades.
Josep Lluís Roig (Publicat a la revista Caràcters)

dijous, 25 de febrer del 2016

Entrevista sobre "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4

Entrevista a "El temps", núm 1654, 23 de febrer de 2015. Per Xavier Aliaga. Foto d'Irene Roig Castellanos.

dimarts, 19 de gener del 2016

INFLUÈNCIES

INFLUÈNCIES

Fa un temps, Juli Alandes, a través de facebook, em va citar per a un joc. La regla d’aquest és fer una llista de 10 llibres que t'han marcat. Sense pensar massa estona, i sense pensar "bo" o "dolent". Jo vaig voler contestar sense reflexionar-ho, efectivament, massa. I des de la infància o, a tot estirar, la primera joventut:
“Mila 18” de Leon Uris [ja sé que, com diu Pawel Spiewak, president de l’Institut Històric Jueu (ZIH), “són representacions artificials d’una cosa que és irepresentable en termes de ficcionalització” però per a l’adolescent que era jo va ser el primer impacte de què va significar tot allò], Obres completes de Lorca i Miguel Hernàndez, “El cor de les tenebres”, Joseph Conrad, “Crist de 200.000 braços” d’A. Bartra, el Tirant lo Blanch, teatre d’Espriu, “L’edat d’or” de Parcerisas, Guido Cavalcanti, Carlos Fuentes, “La muerte de Artemio Cruz”.
Ho he volgut escriure així, sense pensar, sense implicar ningú: llibres anteriors tots als 90, en plena formació, molts dels quals llegits abans dels 14 anys (Leon Uris, Miguel Hernàndez, Lorca, una versió del Tirant, i molts abans dels 20 (Bartra, Cavalcanti, Fuentes, Espriu) i Parcerisas seria l’últim de la meua formació. N’hi ha molts, abans, i moltíssims, després. Potser alguns més importants per al que escric ara. Però llavors jo era jove i segur que em van influenciar més del que trobe des del present.
També són fruit del temps: als anys 80 jo no sabia trobar autors que ara trobe imprescindibles. En la meua llengua o en d’altres.
De les que són posteriors (o no): “La terrorista bona” de Lessing, “Escopiré sobre les vostres tombes” de Vian, “Un mag de Terramar”,... són necessaris... Però també coses molt més recents com “Dents Blanques” de Zadie Smith,... Ai!

En rellegir-ho, no m’he pogut estalviar el pensament de com canvien les coses. Fet i fet, hi he tornat després de llegir “Passat en net” de Doménec Marzà. Un dietari que m’ha encantat sobre lectures, el pas del temps,... Ho dic perquè, en un moment determinat, Marzà explica que, de jove, va llegir Lorca i Miguel Hernández, entre altres, com les típiques lectures d’esquerres d’aquells anys.
Marzà és major que jo. I no he pogut deixar de sorprendre’m pel canvi de perspectiva. Jo vaig descobrir Lorca en un llibre de lectures per a 7é d’EGB (1r d’ESO d’ara). Un poema amb arrels clarament populars que em va fascinar. Prou com per a després buscar-ne textos nous. Miguel Hernández no recorde com el vaig descobrir però me’l vaig demanar de regal de Reis per 8é d’EGB. L’obra poètica completa, ni més ni menys. Encara el tinc, el llibre, tot ple de subratllats i anotacions. El que em sorprén és que ara no m’agrada. Així com no em fa res rellegir Lorca, Hernández procure evitar-lo. Però el que tinc clar és que, per a mi, mai no van ser lectures esquerranoses. Per tant, una altra de les conclusions inevitables, és que hauríem de definir en quin moment ens van influenciar les obres. O potser no ens va influenciar mai i només ens van agradar.
Un altre dels efectes secundaris més interessants, és que existeixen tot d’autors relativament propers en l’edat, que ja han publicat quan tu comences a obrir el camp en el pla de la lectura i que trobes pel teu compte.
Jo, per exemple, vaig llegir-me, als anys universitaris, molts autors en la línia de Llibres del Mall que recorde que em van impactar. Aleshores no tenia gaires diners i la majoria els treia de la biblioteca de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona que estava molt actualitzada.
Recorde, per exemple, Bardissa de foc, de Joan Navarro: un llibre magnífic, que mescla perfectament el dir i el no dir. El seu millor llibre. Va deixar d’escriure molt de temps i després ha retornat però sempre amb una certa autoparàfrasi dels dos primers poemaris, que són els importants.
Del seu retorn destacaria els poemaris en col•laboració amb el pintor Pere Salinas, on text i dibuix dialoguen. Fa un temps, quan la presentació d’O: llibre d’hores, vaig escriure sobre un llibre anterior similar:
ATLAS (CORRESPONDENCIA 2005-2007), TANDEM EDICIONS, 2008 dels dos mateixos autors. En ell, s'estableix un diàleg fascinant entre l'obra gràfica de Pere Salinas i els poemes de Joan Navarro. M'agrada especialment perquè, acarats als dibuixos, els poemes de Joan Navarro esdevenen diàfans, gairebé tan transparents que els pots superposar l'altra banda. I, així, el diàleg enriqueix les dues parts: el poemes transmeten les sensacions d'una pintura abstracta i la pintura ens conta les paraules que amagava.
També recorde amb afecte Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors núbil hibiscus, de Lluís Alpera. M’havia llegit la seua poesia social –un tipus de poesia difícil d’escriure molt bé- i em va sorprendre la capacitat de canvi: llavors em vaig adonar que la poesia és, també, decisió.
He contat més d’una vegada que aquell llibre no el vaig traure de la biblioteca, sinó que el vaig llegir en una llibreria, un Abacus, en uns quants dies, tallant una mica els fulls enganxats: només l’imprescindible per a la lectura. Ara em sap greu no tenir-lo, físicament, però aleshores els diners d’un estudiant com jo, que treballava les vacances escolars a l’hort amb son pare, no prestaven per a tant.
Però aquells que s’estimen els llibres, la lectura, entendran la meua enyorança: no és tant qüestió de llegir-los, només, sinó de posseir-los.
Per això, encara que Bromera el va reeditar fa uns anys, jo no me’l vaig comprar: no tenia res a veure amb aquell de Llibres del Mall que vaig deixar verge a mitges, preciós, en aquella prestatgeria d’una cooperativa llibreria.
També vaig fer amistat amb algun llibre de Josep Piera. Recorde perfectament que, en llegir-lo, vaig pensar que aquell era el model de llengua que jo volia per a mi. El model de llengua i l’actitud poètica cap al món. Ja sé que Estellés és el millor poeta valencià des d’Ausiàs March i un dels millors quatre o cinc poetes catalans. No diré jo si l’u, el dos o el tres. Arribem a uns nivells en què, més que de nivell, parlem de gustos.
Bé, el cas és que a mi em costava identificar-me amb la visió del món d’Estellés i, en canvi, l’ètica i l’estètica de Piera m’eren molt propers. A més, el curs 87-88, per a una revista -“Tirant al Blanc”- que amb els companys de Lleida començàrem aquell any, va tenir l’amabilitat d’enviar-me un poema inèdit. Jo, aleshores, no el coneixia de res i va ser molt emocionant.
Així, mirat des del present, trobe que el model de llengua és reivindicable encara ara: amb arrels populars i un toc clàssic, busca un equilibri amb l’estàndard que no siga asèptic. A mi m’agrada així: orgullós del nostre valencià que ha sobreviscut als segles i, alhora, que forma part d’aquesta comunitat miraculosa que és la cultura catalana.
(A la presentació de “Trencatenebres”, Juli Alandes va reivindicar una cosa similar: que, als diàlegs dels personatges, la llengua nasquera de la tradició oral –valenciana, en aquest cas-, que és molt més rica i variada del que hom pot pensar, després de tants segles de persecució.)
Ja havia tancat l’entrada. Fins ací i punt. Però aleshores he recordat que no havia parlat de molta de la literatura sud-americana –i especialment en narrativa- que havia llegit en la meua joventut. Crec que podria establir una cronologia: a dotze, tretze anys vaig descobrir Juan Rulfo. El primer conte que vaig llegir d’ell és “!Diles que no me maten!”, que encara m’agrada rellegir: aquella tensió, aquella suor a mort, la vida en una conversa.
Als dèsset Borges el magnífic. Me’l vaig llegir tot, completament tot en l’interval entre els dèsset i el divuit. I Carlos Fuentes, que ja n’he parlat, Gabriel García Márquez (“La hojarasca” va ser el primer) i molts d’altres. En aquella època vaig llegir molta literatura sud-americana que trobe que em va fer créixer. Potser per això em va fascinar tant que Agustí Bartra, des de l’exili de Mèxic, escriguera una novel•la de l’estil d’aquella narrativa, amb variacions de veus, aproximadament experimental, de tema mexicà, però en català.
La novel•la es diu “La lluna mor amb aigua” i passà absolutament desapercebuda, en aquella època i ara. En canvi, a mi em sembla d’un valor incalculable, per la valentia de l’autor d’atrevir-se a entrar en el tema i per les innovacions tècniques que utilitza (l’obra és del 1968) que prediu les modernors dels anys 70 però que va passar com si no passara. Decididament, l’exili i la censura van provocar, com pretenien, molt de mal.
Però jo trobe a faltar, des del present, la recuperació d’aquest autor (amb alguna excepció com la de Sam Abrams). Just per això, em va agradar molt llegir en un molt bon llibre d’assaig de Lluís Solà (“La paraula i el món. Assaigs sobre poesia”) on reivindica la figura de Bartra i demana com a lectura obligatòria “Crist de 200.000 braços”, una novel•la simbòlica sobre els camps de concentració que, per a mi, és també una obra clau de la literatura de postguerra i, també per a mi, la millor obra de l’autor (encara que no la veig de lectura obligatòria a l’institut).
I és una novel•la especialment interessant perquè, encara que és propera a la línia de Primo Levi, i també aprofita per a reflexionar sobre què significa ser humà, encara que ocorre en un camp de refugiats, encara que tot; en ella són més importants els paisatges psicològics que no els sociològics, és més importat l’amistat que els enemics, la voluntat de viure que la mort.
Cada vegada que repasse el text m’entren ganes inaturables d’afegir-hi més i més autors, com tota una generació de poetes polonesos com Tadeusz Różewicz (hi ha una molt bona traducció en català feta per Joan Josep Ysern), Wisława Szymborska o, cronològicament, Czesław Miłosz. Supose que vaig aprendre d’ells una mica com la poesia pot ser bona poesia sense deixar de tenir una actitud moral davant del món, sense deixar d’enfrontar-se a la realitat.
Supose que, vist amb perspectiva, sóc molt més deutor en la meua obra d’aquest autors que no dels nostres, ni dels autors d’aquell realisme espanyol que fregaven massa la proclama: molt adients per a convertir-se en lletres de cançons, però amb alguna mancança com a poetes, estrictament.
(I en aquest interval íntim, aprofite per a explicar que, quan els espanyols es dirigeixen als catalans com a “polacos”, és un homenatge i no un insult, encara que molts ignorats pensen que és despectiu: al cap i a la fi, Polònia és un país petit entre dos grans imperis (o eximperis) com són el rus i l’alemany, que ha mantingut la seua llengua, la seua cultura, la seua manera de vore el món malgrat haver patit infinitat d’atacs al llarg de la història, d’haver sofert que les fronteres es corregueren a dreta o esquerra del mapa segons l’imperi dominant,... I que, a més, tenen una literatura impressionant.
Més o menys com Catalunya, presonera entre dos eximperis, que ha patit fronteres amunt i avall i que té una literatura prou impressionant com per a, en el cas d’haver tingut un estat, haver obtingut algun que altre premi Nobel, per exemple.)
Ho sent molt, però no puc resistir-me a afegir més gent, com Doris Lessing, que vaig descobrir amb dèneu anys. Vaig començar per “La terrorista bona”, que en aquell moment em va fascinar. En ella vaig descobrir que l’essència del feminisme no és reivindicar el paper de la dona, o que les dones tinguen els mateixos rols que els homes, sinó que hem d’aprendre a mirar el món també amb ulls de dona. El dia que els homes siguem capaços d’això, el món serà més igualitari i funcionarà millor.
Evidentment, darrere vingueren Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, de qui em vaig encabotar a llegir en francés “Memòries d’Adrià”, que he de reconèixer que em va costar, potser perquè tenia menys nivell de la llengua del que em pensava. En aquesta línia també hauria d’incloure “La passió segons Renée Vivien”, de Maria Mercè Marçal, que em va agradar. Ja sé que hi ha algunes persones a les quals no els va fer el pes, però jo la vaig trobar una manera magnífica de reflexionar sobre les dificultats per a influir en el món, dels perills que suposa pretendre influir en el món alhora que ser una persona sensible.
M’adone, també, que tendesc a recomanar moltes obres narratives de poetes. Serà que, des de sempre, m’han interessat els límits. O que un poeta que és capaç de sotmetre’s a la disciplina de l’escriptura sense perdre l’ànima, em demostra que és un gran poeta perquè és capaç de dur la poesia molt més enllà dels límits.
Un altre afegit: sens dubte, el llibre que m’ha impactat més els darrers anys és “Desgràcia”, de J.M Coetzee. Un retrat íntim i salvatge de Sud-àfrica, on les desgràcies –el títol és descriptiu- que assolen, anorreen, la vida del protagonista són entomades amb una dignitat sorprenent. Potser el títol descriptiu perfecte seria “Desgràcia i dignitat”.
Posats a afegir afegitons, voldria fer constar que m’han interessat algunes obres que reflexionen sobre l’art contemporani, com “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq o l’obra de teatre “Art” de Yasmina Reza. És un tema que m’interessa i també n’he llegit algunes en català, com “La gàbia d’or” d’Antoni Puigverd o, indirectament, “La ciutat invisible” d’Emili Rosales. Val a dir que trobe més aconseguides les franceses perquè tracten el tema amb ironia, que potser és el més necessari per a enfrontar-se al tema. De tota manera, les altres ho fan més que dignament.
Permeteu-me un altre afegit: “El jardí dels set crepuscles” de Miquel de Palol, amb alguns excessos que potser calien, aquest “Mil i una nits” futurista reflexiona sobre totes les obsessions de l’autor, sobre què significa la modernitat, sobre cap a on es dirigeix la nostra societat contemporània. Amb el tema del poder com a centre, sense dubte, i l’ús que hom en pot fer quan la supervivència està en joc. I això és molt de poder.
Evidentment, hom pot deduir les vegades que he corregit el text pels afegitons imprescindibles que se sumen, impossibles d’aturar. Ara li toca a Carles Torner. Per a mi “L’àngel del saqueig” i “Viure després” són dos dels millors llibres europeus de poesia dels darrers cinquanta anys. Els dos llibres anteriors seus els veig més com un exercici, una prèvia. Però en aquests trobem perfectament definit el concepte d’humanitat, de la societat actual, la possibilitat d’un Déu en el present, la perfecció de la violència que s’inicia amb la I Guerra Mundial i continua fins el present –fins la guerra de l’exIugoslàvia. A “L’àngel del saqueig” encara hi ha esquerdes de benestar, però “Viure després” és tan desolador com l’actitud d’Europa davant dels conflictes –i en aquest mateix moment mor algun fugitiu ofegat al Mediterrani. Trobe que ningú pot valorar la poesia catalana sense haver-se’ls llegit tots dos.
Posteriorment, va traure “La núvia d’Europa”, un llibre, certament, no tan excel•lent, però ara que n’he llegit la ressenya que vaig escriure el 2009, m’adone que destaque massa els elements negatius, en lloc dels positius. Sempre per demanar més. Ara no sé si ho faria, però ací copie el que vaig teclejar aleshores. Heu de tenir en compte, però, que el recull té grans poemes, malgrat la visió negativa que destil•le, amb l’excusa que després de dos llibres magistrals jo tenia les expectatives molt i molt altes. És una doble ressenya, dedicada a “Moments feliços” d'Oriol Izquierdo i a “La núvia d'Europa” de Carles Torner:
En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l'anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel•lícula amb la novel•la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d'aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocasions, se'ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes... I no és d'estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix.
Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents. En el cas de Carles Torner, autor de llibres que entrarien en el meu cànon occidental, com L'àngel del saqueig i Viure després, m'atreviria a dir que aquest La núvia d'Europa és clarament inferior. Perquè la voluntat del llibre no és altra que deixar-se portar per les anècdotes. Les morts, la ràbia contra aquest món tan injust. La denúncia contra aquesta Europa autista on vivim. Però les anècdotes en són el fil conductor. I l'anècdota més central, al més inevitable, la que no té solució, és la mort. Per això com Carles Torner mateix explica, un llibre com aquest -escrit, a més, al llarg de força anys- s'assembla a un cementeri. És aquest el motiu pel qual trobe mancances al llibre, en el seu conjunt: la voluntat sembla la d'un succeir d'històries sense cap voluntat concreta, que no la de voler bastir un edifici literari amb aquest mateix bagatge. De la mateixa manera que hi ha algun poema on l'anècdota és clarament major que els versos.
De tota manera, Carles Torner és un autor brillant, que ens mostra, dins del conjunt, grans poemes. I on trobem, a més, la voluntat d'evitar la repetició: per exemple, en alguns poemes utilitza recursos diferents als que ens tenia acostumats, com una àmplia intertextualitat, per parlar d'Anna Politkòvskaia, posem per cas. Es nota que ha treballat el llibre, que ha esquivat la repetició dels recursos, però convinc amb d'altres crítics que el poemari no té una concepció global com la dels anteriors, que en alguna de les composicions pesa més la voluntat de contar que pas el poema. Tanmateix cal remarcar que el poemari té un notable nivell mitjà i algunes peces magnífiques -imprescindibles-, com els versos dedicats a Yael Langella, per posar només un exemple. I pel seu esperit crític i lliure, amb una visió moral del món i llurs injustícies, ens reconforta.
[...]
Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l'anècdota, però en aquests dos poemaris l'anècdota és central i no només l'espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d'Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l'anècdota central.
En general, gosaria dir que d'Oriol Izquierdo m'ha agradat per com transmet la sensació d'ofec, d'absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d'aquells que hom donaria la vida per poder escriure.
Així, veig que al final de la ressenya prove d’apanyar-ho perquè és completament cert que el recull conté poemes magnífics i és una mica simptomàtic de tota la visió que tenim de la poesia catalana quan ens queixem que no hi ha cap poeta “genial”. De manera que els antics sí que ho són, però els contemporanis no. Això és perquè no convivim amb Ausiàs March perquè, si no, no li perdonaríem els poemes de circumstàncies sobre la mort de la dona, per posar un exemple senzill i comprensible.
Això no obstant, també trobe bé l’opció d’exigir més, sempre més. Però cal ressaltar els mèrits, també.

dimarts, 5 de gener del 2016

NOVA NOVEL•LA HISTÒRICA VALENCIANA

NOVA NOVEL•LA HISTÒRICA VALENCIANA

Durant molts anys, bona part de la producció de novel•la històrica catalana, però molt específicament valenciana, s’ha dirigit cap als segles de la unió de les corones castellanes i aragonesa fins la Guerra de Successió i les conseqüències que seguiren. Unes novel•les que, amb l’excepció de llibres com “Crim de Germania” de Josep Lozano, del 1980, no tenien gaire voluntat d’investigació tècnica, argumental o qualsevol altra de les variants. Cert que, en moltes, hi ha un interés pel llenguatge, una reflexió implícita sobre el català que parlaven aquelles gents.
Com diu Vicenç Pagés Jordà –que ha escrit la millor novel•la sobre el passat recent: “Els jugadors de whist”, 2009: El pecat original de les novel•les històriques és que el lector informat ja sap com acabaran. En el cas de la Corona d’Aragó, ningú no ignora que la història acaba malament. A banda d’aquest pecat ineludible, les novel•les que recreen el passat corren un risc històric, com és l’anacronisme, i un risc literari, que és el que ens pertoca de valorar aquí.
Jo hi estic d’acord: una novel•la històrica que no aposta, com a mínim, per un risc literari –apostar, ni tan sols cal encertar-, pot estar molt ben escrita però com a màxim pot aspirar a ser un entreteniment alliçonador, una lectura d’ESO per a ensenyar tanta història com no coneixen als nostres alumnes.
És per això que m’ha sorprés l’aparició de novel•les històriques que tracten el període entre la pre i la post Guerra Civil Espanyola d’una manera diferent a la tradicional: "Després vénen els anys" de Maria Folch, Llibres de la Drassana, 2014 (recomanació de Pau Sif), "Màxima discreció" de Vicent Sanz, Edicions Saldonar, 2015 (recomanació de Sebastià Benassar), "Trencatenebres" de Juli Alandes, ed. 3i4, 2015 (autorecomanació) i "Resurrecció i mort de G.T.", de Josep Lluís Roig, ed. 3i4, 2015.
No ha de ser casualitat que tots quatre autors siguen nascuts entre el 1966 i el 1968 i que el tema siga més proper. M’atreviria a dir que no es tracta de memòria històrica, exactament: res de novel•les tendencioses amb bons i dolents. Es tracta de voler entendre.
La primera, una de les millors novel•les del 2014, estableix un diàleg entre el passat i el present, reflexiona sobre el paper dels historiadors i, alhora, crea un paral•lelisme entre diferents exilis. On bàsicament destaquen els exiliats de Castelló i d’Ístria. Però no són exclusius: hi ha vida, relacions personals, tristesa, reflexions sobre les llengües,... A més de resumir el segle XX en una persona que ha viscut totes les guerres i tots els exilis europeus del XX, des del punt de vista d’una historiadora.
Contada, a més, amb una pluralitat de veus narratives que l’enriqueixen (punt de vista neutre del narrador i punt de vista intern, bàsicament dels correus electrònics que escriu la historiadora). No contaré el final perquè aquest viatge en el temps ens impedeix, com voldria Vicenç Pagès, saber el desenllaç.
Em prendré la llibertat de citar l’entrada de Wiquipèdia sobre els temps moderns a Ístria, perquè l’autora ha estat capaç de resumir-la en una novel•la i això té més que molt de mèrit:
L'Ístria veneciana va passar a Àustria el 1797 pel tractat de Campo Formio, i fou ocupada per França el 19 de novembre de 1805, i per la Pau de Presburg fou cedida a França i unida al regne napoleònic d'Itàlia de l'1 de maig de 1806 al 1809, com a departament d'Ístria, formant des del 1808 un ducat concedit al mariscal Bessières. El 14 d'octubre de 1809 Napoleó va unir l'Ístria, Trieste i Gorízia a les Províncies Il•líries formant dues províncies (Trieste i Gorízia) i el 15 d'abril de 1811 va formar la intendència d'Ístria que fou una província de l'Imperi que del 30 de juny del 1811 al 18 de setembre de 1881 fou dividida en dos districtes militars (Capo d'Istria i Rovigno); l'intendència fou ocupada a finals de 1813 pels austríacs, els quals van entrar a Trieste el 30 de maig de 1814. Àustria va dividir el territori en els districtes de Trieste i Fiume. El Congrés de Viena els va reconèixer la possessió i es va constituir (1816) en part del nominal Regne austríac d'Il•líria. Àustria va afavorir el poblament d'eslaus (eslovens i croats) per por de les reclamacions italianes. El 1849 es va constituir la província d'Ístria amb una dieta provincial.
Al final de la Primera Guerra Mundial (tractat de Saint-Germain-en-Laye del 1919) va passar a Itàlia.
El 1943 fou ocupada pels alemanys però reconquerida pels aliats el 1945.
Al final de la guerra (1945) es va dividir en una zona concedida a Iugoslàvia i la zona de Trieste dividida en zona A i zona B (Territori lliure de Trieste) que de fet va quedar sota administració italiana des del 1954 al dissoldre's el govern del territori. Muggia, a la zona A, va quedar per Itàlia. Tres-cents mil italians van haver d'evacuar el territori. Els fets més dramàtics es van produir a Pola, assignada a Iugoslàvia, i evacuada per 28000 dels seus 32000 habitants alguns dels quals es van emportar fins i tot els taüts amb les restes dels seus ancestres. La regió fou poblada sobretot amb croats i eslovens.
Dins Iugoslàvia fou dividida entre Croàcia i Eslovènia seguint criteris ètnics. Les fronteres internes de Iugoslàvia es van mantenir en accedir Eslovènia i Croàcia a la independència el 1991.

Encara que –i això és un dels mèrits més impressionants de la novel•la- tota aquesta informació no cal per a llegir el llibre.
El següent, "Màxima discreció" de Vicent Sanz, el més clàssic en la veu narrativa, ho compensa amb una trama trepidant digna de la millor novel•la negra. Situat a les terres entre Castelló i Tarragona en temps dels Maquis, l’argument és tan intens que dissimula com l’autor aprofita per a explicar-nos el context. Un context trist, fosc, sense espai per als herois. M’atreviria a afirmar que cap dels personatges que hi apareixen són positius: un bon resum de la postguerra espanyola: o t’embrutaves o vivies a la misèria.
Així, doncs, com en el cas de "Després vénen els anys", res de bons i dolents: no són històries tendencioses, sinó que proven d’entendre, d’explicar.
A més, fer constar que també assaja a nivell lingüístic. No teòric com a Després... sinó pràctic: el narrador utilitza un català estàndard però els seus personatges utilitzen el dialecte nord-valencià / sud-català. Així, trobem dialectalismes de tot tipus (des "d’anar-mo’n" a "mosatros") sense cap marca. Discutible o no, és una aposta diferent, en tot cas.
"Trencatenebres" de Juli Alandes ens explica el moment previ a la Guerra Civil i el principi d’aquesta. Amb una veu coral constituïda per diferents personatges que es relacionaran d’alguna manera amb la Columna de Ferro: una columna anarquista que participà a la Guerra Civil.
És, també aquesta, una novel•la no sense bons i dolents, sinó bons i dolents en tots els costats. Una guerra on no tothom està al bàndol on voldria, ve a explicar. Així, tot i ser una novel•la històrica, manté una pluralitat de veus molt diversa on es dibuixa aquell passat que se’ns ha amagat no des d’una única font, sinó com a matèria viva encara i oberta a interpretacions. No hi ha una única veritat, sinó diverses.
A més, en una jugada també magistral, a tres quarts de narració, aquesta s’empelta de novel•la negra. Amb una investigació que ens serà narrada també d’una manera coral.
Com que parlen els personatges, sense un narrador interposat, aquests s’expressen no en col•loquial, però sí amb una riquesa lingüística que recupera tot de mots que s’han dissolt en el pas d’una societat rural o tradicional a la modernitat, en uns anys, cal no oblidar-ho, de llengua perseguida i prohibida a la qual s’escamotejaven els mecanismes per a actualitzar-se.
I encara cal afegir un últim element del qual s’abstenen les anteriors: la ironia. Perquè aquest mecanisme funciona a la perfecció a l’hora de no creure’ns cap de les versions que donen els personatges. D’aquesta manera facilita que el lector no se n’identifique amb cap i que faça la síntesi pròpia de la història.
"Resurrecció i mort de G.T." viatja entre el present i el passat: des de la Guerra Civil fins l’actualitat, en la línia d’Els anys... En aquest cas ens explica també un cas interessant de la Guerra Civil: que els noruecs, per subscripció popular, muntaren i pagaren hospitals infantils a Oliva i Alcoi, a més de cases de colònies per a xiquets que havien perdut cases, família,... a la guerra; en una espècie d’ONU abans de la ONU. I la repercussió d’alguns actes d’aquell passat al present.
El narrador també és plural però no tant com a "Trencatenebres", que no té narrador que unifique les diverses veus, sinó més en la línia de "Després vénen els anys". Tampoc té bons i dolents unívocs: a la realitat, res no és tan fàcil.
Però, independentment de tot això, no pot deixar d’intrigar-me tanta casualitat. No crec en les generacions, però sí en les circumstàncies. Resulta obvi que una sèrie de persones –no d’autors- trobàvem que amb el pas dels anys les coses es normalitzarien: fa quaranta anys que va morir Franco, segons amunt, segons avall i potser ja seria hora de poder-ne parlar amb normalitat, de totes aquelles coses. Reflexionar-hi.
Encara que potser més que pel passat en ell mateix, podríem creure que és pel present: en aquests anys on la política espanyola ha perdut el nord rere els diners i s’ha notat molt per culpa de la crisi; quan els valencians i els catalans i els mallorquins i bona part dels murcians se senten menystinguts i insultats, munyits, pels governs de Madrid; quan tot això, l’única resposta per part dels dos partits que han dominat la major part de la democràcia, és que ho fan molt bé i que el culpable de tots els mals és l’altre partit majoritari. Així, PP fa política contra el PSOE i a l’inrevés. Sense buscar consensos ni solucions.
El mal és que, si mirem enrere cap als períodes de clar bipartidisme a Espanya, sempre van acabar en mans de dictadors amb l’excusa –real, d’altra banda- d’acabar amb la corrupció. I sí, compte com a dictadors els reis que volien ser absolutistes en contra dels vents dels temps.
Ara, en l’actualitat, han apregut dos partits nous, un d’esquerres i l’altre de dretes, però amb un perfil ideològic baix, trobe. Estil lerrouxista, em torne a atrevir. I llavors podem recordar que l’última vegada que a Espanya va ocórrer aquest experiment la cosa acabà en Guerra Civil i dictador. De manera que, si mirem la història d’aquest tros de món tenim dues opcions que es resumeixen en dictador o dictador.
No ens ha d’estranyar, per tant, que tota una sèrie de persones, conscientment o no, reflexionen sobre el passat i el present, amb l’esperança que la història no estiga condemnada a repetir-se eternament. Amb l’esperança que els polítics i militars espanyols no siguen tan prehistòrics com els seus antecessors. Però això és cosa del futur: un camp molt allunyat –espere- de la novel•la històrica.

divendres, 1 de gener del 2016

MARAGALL I BARTRA: Una línia contínua que es pot llegir a través de Nausica (publicat a la revista “Daina”, núms. 11 i 12, Hivern 1993-94, pp21-26)

MARAGALL I BARTRA: Una línia contínua que es pot llegir a través de Nausica

De vegades llig els llibres amb una mica d’endarreriment. No m’agrada viure exactament a l’ombra de l’actualitat, tot i que procure estar al cas de les novetats. Així, faig un any tard a llegir “La paraula i el món. Assaigs sobre poesia” de Lluís Solà, encara que és un llibre atemporal: podria haver-se escrit igual fa deu anys que d’ací deu anys. M’ha semblat magnífic. Puc no estar d’acord en tot, però trobe absolutament necessari reivindicar els nostres clàssics del segle XX.
Resulta evident que trobe inconcebible que no hi entre cap autor valencià, perquè n’hi ha algun d’absolut com Estellés. A més que, així com es pot reivindicar Alcover, igualment Teodor Llorente. Però també resulta evident que tots els noms que hi són, hi són indiscutiblement, encara que en alguns casos siguen víctimes d’algunes llacunes en l’actualitat.
Bé, el cas és que Agustí Bartra (juntament amb Jordi Pàmies, de qui sempre que puc reivindique, per exemple, “Lluna d’estiu” com un magnífic llibre) és un dels meus referents personals, que “El comte Arnau” de Maragall em va fascinar a la tendra edat de 17 anys i que potser jo hauria d’haver reivindicat més aquests autors. Aleshores, he recordat un article (absolutament introbable) de fa vint-i-quatre o vint-i-cinc anys que vaig escriure sobre les versions de "Nausica" de Maragall i Bartra. Recorde que a Vicent Berenguer li va agradar, aleshores i a mi m’ha sorprés positivament en el present, perquè llavors jo era molt jove.
Així que m’he pres la llicència, després de treure-li una mica de pols i polir alguns detalls, de copiar-lo ara i ací. Com que és una mica llarg, m’he estalviat les cursives, que cansen una mica la lectura. L’article està publicat a la revista “Daina”, núms. 11 i 12, Hivern 1993-94, pp21-26:

La visita dels autors clàssics per part dels més moderns o dels contemporanis ha estat sovintejada. En aquest cas, però, no ens interessa tant l’ús individual sinó la comparació que fan d’un mateix personatge Joan Maragall i Agustí Bartra. Que Bartra es va interessar per l’obra de Maragall és clar. Només cal pensar, per exemple, en el Comte Arnau. Ni tan sols ens interessa si si Bartra s’havia llegit –o no- la Nausica de Maragall. No importa massa. El que sí és obvi és el seu interés pels mites: pels propis –el Comte Arnau, posem per cas- i pels universals –Ulisses, per exemple-.
Fet i fet, d’aquest interés pels mites podem torobar-ne evidències també més exòtiques, com Quetzacòatl: Bartra sempre va estar interessat per la cultura del lloc on li ha tocat viure. S’interessa per la cultura mexicana i, fruit d’això, naixerà una recreació del mite mexicà feta pel poeta.
Així, doncs, no ens ha d’estranyar que fera una aproximació a l’Odissea. El llibre porta per títol Odisseu –publicat per primera vegada a Mèxic el juliol de 1953- i està plantejat com una sèrie d’estampes, de visions parcials de l’Odissea que configuren un mosaic gens uniforme, tant en extensió com en estil, fins i tot de gènere: teatre, poesia, prosa,... Però les estampes són molt lliures, tant que apareixen fragments inventats com, per exemple, el dedicat a la mort d’Ulisses.
És dins d’aquest llibre que trobem un capítol dedicat a Nausica. Cal no oblidar que el llibre no segueix estrictament el fil argumental de l’obra sinó que només en recrea fragments. Això facilita una lectura separada de cada fragment. Complementaris però independents.
Tant la Nausica de Maragall com la de Bartra estan escrites com a obres de teatre. I és, pràcticament, el primer dels textos teatrals que apareix a Odisseu. A més, l’esperit del protagonista masculí és pràcticament el mateix en totes dues. El mateix que també podem trobar a El Comte Arnau. En paraules d’Anna Murià, Bartra, en fer-ne una nova versió el que volia era un Arnau modern, un exiliat, un “home sobre-home”.
És lògic, de fet, aquest interés per l’obra de Maragall que glossa la força de l’home marcat pel seu destí: els condicionants històrics de Bartra –l’exili, tants anys d’exili-, el seu interés per arrelar, per l’Home total, amb majúscules, que identifica amb Ulisses, la Dona-Mare-Terra que és aliment i força: la Nausica que es deixa trepitjar per ell; la mar, la terra, l’amistat. L’exili, l’esperança del futur, la voluntat del retorn. Com torna a explicar Anna Murià: mentre “Odisseu” iniciava l’impuls de Bartra cap al món, la política internacional li destruïa l’esperança de la tornada a Itaca. Tan senzill com això. Tan dur com això.
Per tant, no ens ha d’estranyar la casualitat del tema: Ulisses, tant en Maragall com en Bartra, és un home més marcat encara pel futur que pel passat: un home fort com el Com te Arnau que reinterpreta Bartra.
Encara que, malgrat la coincidència del tema i que totes dues estan escrites en forma de teatre i que, a més, se centren en Nausica com a protagonista; les diferències –bàsicament pel que respecta a la relació entre els personatges- són notables.
Carles Riba, en l’estudi introductori a l’edició de l’obra de Maragall, parla de les fonts d’aquest, comunes en bona part a tota l’obra maragalliana. En concret, Goethe i un Nietzsche molt matisat, tamisat. Per contra, a Bartra el que més li interessa és la part vitalista, nietzschiana, si cal.
Però en realitat el tema de Nausica és el de l’Home, l’Heroi, marcat pel seu destí –tot i que s’entreté a realitzar-lo- davant la dona que és instrumentalitzada, usada, voluntàriament per l’Heroi: ella se sacrifica perquè estima i és conscient que no pot res contra el destí de l’Heroi. En paraules de la Nausica de Bartra:
Què podia jo contra el seu món encadenat, de tenebra armada, de força tenaç i rampant vers el cim d’una vasta cançó?
El futur indefugible, la força de la cançó: elements comuns que en Maragall són clars però en Bartra prenen plena volada i els dóna caràcter d’elements viscuts des de la seua experiència d’exiliat, condemnat a un retorn que s’alenteix i que, alhora, va enriquint-lo.
Per altra banda, si en Maragall el paisatge perd la força que tenia en Goethe –un paisatge viscut a Sicília-, en Bartra el paisatge, la mar especialment, són centrals. Fet i fet, la seua Nausica s’inicia amb una llarga i poètica descripció del mar que funciona com una teòrica acotació teatral que precedeix les paraules de Nausica. La mar és, doncs, allò que uneix i separa l’Home del seu destí. Tant a Ulisses com a Bartra. En Maragall és un símbol, en Homer i Bartra, a més, és realitat.
Si el viatge de Maragall és interior -com explica Carles Riba, es tracta del retorn “a la pròpia ànima com la més antiga pàtria”-, el viatge de Bartrra és exterior, com el d’Ulisses; però tots dos poden contar-se, formalitzar-se de la mateixa manera. Més encara, el fet que l’exili no siga metafòric, no implica cap pèrdua de simbolisme, sinó que el ressalta en aprofitar una història culturalment comuna a tota la cultura occidental: no es tracta d’unes memòries, sinó d’un procés creatiu de simbolització a partir de la realitat, que és posada en relleu per l’ús de la vella història homèrica.
Ara bé, coincideixen en la idea de la noia, la noia amb la veu viva, que redimeix, com al Comte Arnau: a la Nausica de Maragall, després de sentir la seua veu, després del seu sacrifici, Ulisses és redimit: el viatge ja veu la fi. En Bartra, si bé Ulisses quasi ni arriba a saber el nom de Nausica, és aquesta qui fa d’àngel, de redemptora. La diferència rau a fer-se notar o no, però el paper és gairebé el mateix: Nausica se sacrifica conscientment, sabent que no podrà tenir recompensa pràctica pels seus actes. Però se sacrifica per la persona estimada i, així, la redimeix.
És cert que Bartra, a Odisseu, no presenta només questa classe de dona. En realitat, Nausica és a la tercera part del libre que està dedicada, d’alguna manera, als diferents tipus de dones que s’entrecreuen a la vida de l’Heroi: ella és, com hem vist, la noia amb la qual no hi ha cap tipus de relacions físiques i, en aquest cas, Ulisses quasi ni se n’adona, de la seua existència: és, senzillament, un instrument.
Per altra banda, Circe és la dona de tots: sense aplegar a prostituta, és la dona que té diversos homes. I Ulisses s’hi fixa per obligació encara que, és cert, després li agafa el gust. Encara que igualment acabarà per deixar-la: també ha estat, senzillament, un instrument. Després Calipso és l’amant: només per a ell. I és cert que li costarà un poc més deixar-la, però també ella té la consciència de ser-li un instrument. Ni tan sols Penélope se salvarà d’una certa consciència de ser instrumentalitzada pel marit: el seu paper era tenir-li a punt el destí. Que Itaca no traira Ulisses. Però en Bartra, fins i tot Penélope, la muller, que a l’Odissea és la fi del trajecte, queda superada per un últim trajecte: el de la mort. Així, podem confirmar que, en Bartra, tot i que l’amplia, segueix apareixent el model maragallià.
Perquè en el fons, el tema de Nausica, en els dos casos, tracta de la pietat: de la pietat fins al sentiment de grandesa: entre inconscient i lúcida, sap que ha de complir el seu paper, el somni. Sap que ha de fer el sacrifici i li importa, però per res deixaria de fer-lo: en contra dels altres tres tipus de dones (Circe, Calipso, Penélope), no intenta retenir Ulisses al seu costat: és com una sacerdotessa que sap necessari el seu sacrifici.
Pel que fa a la consciència d’Ulisses, el paper és ben diferent: a Maragall és conscient del sacrifici que es fa per ell i, fins i tot, arriba a emocionar-se, a estar temptat de quedar-s’hi. I, sabent que no pot fer altra cosa sinó marxar, ho farà agraït.
En canvi, l’Odisseu de Bartra és molt més inconscient i, també, més irrellevant: a penes si apareix a la fi de la història en forma de veu que es perd a la llunyania i que ni tan sols s’ha adonat del sacrifici que s’ha fet per ell. Ha de tornar i els instruments quasi ni li importen. Encara que justament per això posarà de relleu la grandesa de Nausica: l’important a l’obra de Bartra no és saber si Ulisses arribarà o no a la i del seu viatge –al cap i a la fi sabem que no pot fer res més que arribar- sinó la grandesa del sacrifici de Nausica, sacrifici que, a l’obra de Bartra ve ressaltat pel fragment següent que duu per títol La cançó de Nausica, cançó de clares ressonàncies maragallianes on la nia assumeix, amb recança, el seu paper. No només el de sacrifici, sinó també el de veu que canta, que redimeix un heroi que ni tan sols s’ha adonat del seu sacrifici.
En Maragall comparteixen el paper central Nausica i Ulisses. Serien allò que se’n diu coprotagonistes; en canvi, en Bartra no: Ulisses a penes si és l’excusa per al sacrifici de Nausica. Ulisses peca d’inconsistència i és Nausica qui, quasi en un monòleg a penes trencatper observacions de la mare i les germanes, ens conta la història, complaent-se en la descripció de les accions, alentint-les.
I açò ens porta a una de les diferències més grans, pel que fa al caràcter formal de l’obra, que diferencia les dues nausiques: Maragall s’adequa als esquemes més tradicionals del teatre. Les seues acotacions són molt més adients a l’esquema tradicional teatral que no la brillant –però poc convencional- acotació introductòria a la Nausica de Bartra. Amb Maragall hi ha diàleg i l’acció evoluciona damunt l’escenari. En Bartra no: l’aparença formal és teatral, però és un teatre on la protagonista, en un monòleg que ni les intervencions de la mare i les germanes acaben de trencar, ens conta gairebé tots els fets en passat, amb unes connotacions clarament narratives. Però encara hi ha més: les metàfores, els símbols, els actes simbòlics, ens porten cap als límits de la poesia. Més encara, a més, el lector ha de sobreentendre bona part de la història. D’una història que ens és contada justament en el moment en el qual s’acaba.
Així, pel que fa a la forma, tenen poc a veure, totes dues. Molt menys que en el següent fragment, La cançó de Nausica, on els versos, la sonoritat, fins i tot el to, recorden Maragall, però més d’El comte Arnau que no als decasíl•labs de Nausica. Potser això té l’explicació en el fet que Bartra està molt més interessat a trencar els límits dels gèneres literaris. De manera no ens ha d’estranyar llegir-li una obra de teatre amb un discurs narratiu ple d’imatges poètiques.
De tota manera, malgrat les òbvies divergències tècniques, el tema del retorn hi és ben present. Tant com en Maragall. De nou en paraules de Carles Riba:
La repatriació d’Ulisses és pagada, còsmicament, al preu de la irrealització d’un infinit anhel, que és el de Nausica.
Bartra se centra només en el sacrifici, el sacrifici de Nausica. Mentre que el resultat d’aquest, tan clar en Maragall, s’evidencia parcialment en Bartra en posteriors fragments, ja allunyats de Nausica.
En realitat, la diferència més clara respecte d’Ulisses en Maragall i Bartra és que el primer mostra el pas i el retorn de l’heroi: un pas que li provoca patiments i un retorn facilitat per Nausica, mentre que el segon només se centra en el sacrifici que es fa per l’heroi, un sacrifici per a la seua tornada. Una tornada que, de tota manera, no queda completament garantida, de la mateixa manera que Agustí Bartra tampoc no la té, malgrat tots els sacrificis perquè justament mentre escriu el llibre i qual el publica és quan comença l’acceptació del règim franquista per part de les potències internacionals. I si, com diu ell mateix al pròleg, s’identifica amb l’heroi, aleshores és lògic que el sacrifici potser no obtinga resultats. Parla Bartra al pròleg:
L’heroi d’Homer, tan fèrtil en ginys, em guanyà, m’imposà la seva vigència immortal, quan vaig comprendre que la meva vida, com a ell el seu destí, m’havia convertit en un esclau de la tornada.
Doncs això: que en acabar Nausica, l’heroi maragallià ja té garantit el retorn, mentre que el de Bartra no sap quan acabarà el seu viatge de regrés sempre interromput. Encara que els dos mantenen en comú el tret d’ésser esclaus de la tornada: no hi ha res que justifique detenir-se mentre no s’haja arribat a la fi del trajecte. Encara que això, en el context de Bartra, el que fa és garantir –en un període indeterminat- la tornada a Itaca, a la seua Itaca.
En resum, que si deixem de banda el que fa referència al caràcter tècnic, les similituds entre totes dues obres són moltes. Els referents immediats són, és ben lògic, diferents: per a Maragall és l’ànima catalana, ben semblant a una Itaca platònica: la seua Itaca és abstracta, però una noia amb la veu viva la pot fer renàixer. Mentre que, per a Bartra, la seua Itaca és ben real i la seua condemna és un viatge que sempre tempta el retorn.
Però això són els referents immediats, referents que, si bé sempre queden superats per l’obra literària, en aquest cas, a més, també queden superats perquè s’emmarquen dins d’una història mítica, identificant-s’hi: no es tracta de fer, de contar, una experiència individual sinó col•lectiva.
Semblances n’hi ha. I moltes. Com ja hem vist, tantes com diferències. I si la visió del personatge de Nausica és pràcticament igual, el d’Ulisses és diferent. Però això podria ser explicable pel tipus d’exili, ben diferent, que viuen: no és el mateix un cert exili interior, que li permet viure una vida normal, amb un Ulisses que viu, que va enamorant-se, gaudint de la vida, malgrat que se sap condemnat a una causa més alta; mentre que Bartra, exiliat sense pal•liatius, foraster en un llarg viatge que desitja el retorn, no pot gaudir del viatge de la mateixa manera que l’heroi maragallià.
Així, doncs, tenim dues lectures de Nausica semblants però amb matisos molt diferents, matisos que afecten, bàsicament, l’heroi, Ulisses, mentre que la visió de Nausica, la noia, és pràcticament coincident.

Ací s’acaba l’article. Afortunadament, els clàssics no caduquen mai. De manera que torne a insistir que el llibre de Lluís Solà és, per això mateix, atemporal. I ara que no m’escolta ningú, hauria d’afegir que tot açò em recorda que mai no pots entrar al mateix riu dues vegades. Mai no podràs tornar a escriure el mateix llibre perquè, encara que repetesques exactament les mateixes paraules, ja en seran unes altres: més arcaiques, actualitzades, passades de moda,...
Som ara i ací. Irrepetibles. Encara que aniquilen la nostra llengua, encara que ens facen callar per sempre, encara que tot, no podran negar el present. Un present fascinant. Ningú ens podrà furtar això. En tot cas, els genocides seran ells.

Josep Lluís Roig