REFLEXIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL
Hi havia una pregunta que em voltava sense una resposta clara: per què justament ara hi ha tota una sèrie d’autors que escriuen d’una manera o altra sobre la Guerra Civil –i el just pre i post- sense buscar el bé i el mal, sinó perquè desitgen contar anècdotes, moments, vivències sense jutjar-les, però amb la voluntat de deixar constància. Potser em picava especialment perquè jo m’hi sent implicat, en tant que autor, però n’hi ha d’altres com Juli Alandes, Vicent Sanz, Maria Folch, Helena Tornero,Hèctor Bofill,... Autors nascuts a darreries dels seixanta, molt principis dels setanta amb una manera molt semblant d’enfocar la realitat.
Així, Juli Alandes aprofita per explicar-nos els detalls sentimentals d’una família benestant valenciana lligats al devenir dels anys 20 i trenta del XX a “Trencatenebres”, mentre aprofita per fer un toc policial a l’obra, amb la investigació d’un assassí en sèrie mesclat amb les quintes dels anarquistes, mentre que Vicent Sanz (“Màxima discreció”) ens conta com alguns exrepubicans havien de renunciar a qualsevol criteri moral per sobreviure. Maria Folch (“Després vénen els anys”) ens explica, per exemple, les vicissituds de l’hospital republicà de reraguarda de Benicàssim; Helena Tornero crea una obra de teatre (“No parlis amb estranys”) farcida de detalls entrecreuats, anecdòtics si voleu, com una dona major que explica, només en un moment, que un dels Corte Inglés de Barcelona està al lloc que ocupava una presó de dones al llarg de molts anys de la dictadura, amb només una mínima placa que ho indica. O Hèctor Bofill (“L’edat dels homes”) que conta les desventures i ventures (poques) de l’avi matern que va començar la guerra al bàndol republicà i acabà a Rússia amb la Divisón Azul feixista (ara que escric això, no puc deixar de remarcar com Maria Josep Escrivà ha estat també involucrada en la creació de la biografia de Joan Climent: “Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX”, d’Ignasi Mora; on ella em comentava les entrevistes, per acabar d’arrodonir la informació, amb una Adelina Bataller, viuda de Climent, assetjada per l’Alzheimer, que recordava molt millor el passat que no el present. Com Escrivà, d’alguna manera, era conscient que era l’última oportunitat de traure informació directa sobre la vida d’aquell poeta que començà la guerra civil al bàndol republicà i que, després de ser fet presoner, l’acabà al bàndol “nacional”; així com Bofill també comença a escriure la seua història en el moment que s’adona que la seua àvia, vídua del protagonista de la seua història també deixa de poder valdre’s per ella mateixa, alhora que, involuntàriament, amenaça de conduir a la mort, amb ella, totes aquelles petites històries, aquells grans drames íntims que involuntàriament formaren part de la gran història).
Escric tot això perquè jo també he escrit una novel•la una mica en aquesta línia, on apareix, per exemple, un hospital infantil que Noruega va construir durant la guerra civil, i del qual no en vaig tenir ni idea, malgrat haver jugat allí de menut, fins el 2012, quan vaig començar a escriure la meua història. El cas és que el 2012 cap d’aquestes obres havia estat publicada i, el pitjor de tot, quan s’acabava el termini, el 2014, del premi que em van donar només estava publicada l’obra de teatre d’Helena Tornero però cap de les altres.
Resulta obvi que tot allò no era una casualitat. És per això que, en escoltar (els valencians no tenim cap ràdio en la nostra llengua, en una democràtica decisió del partit al poder a l’Estat Espanyol) en una entrevista un autor que presentava una novetat (2015), jo me l’havia de comprar: una novel•la que mesclava una mica ficció i no ficció i on s’explicaven les vides durant la guerra civil i la postguerra de quatre germans, quatre xiquets (un dels quals son pare) que queden separats dels pares i acaben recollits en un poble francés a prop dels Alps. Però el que més em va interessar era que l’autor va adduir durant l’entrevista que havia escrit la novel•la perquè el seu pare ja era molt vell: decididament, no existeixen les casualitats.
Bé, el cas és que l’autor és Martín Abrisketa i la novel•la “La lengua de los secretos”. Així les coses, no puc estalviar-me copiar un tros del pròleg (el subratllat és meu, amb paràfrasi de Lluís Roda, com a homenatge). Les conclusions són òbvies i, per tant, me/us les estalviaré:
He esperado más de cuarenta años para permitirme escribir esta historia. Siempre supe que debía contarla, pero también que no podía enfrentarme a ella hasta haber sufrido lo suficiente como para comprender su verdadera dimensión. Por fin ha llegado el momento. Me encuentro al borde del abismo, el lugar perfecto. Ecribo, pues, para intentar salvar la vida, pero sobre todo para revelaros que hay algo puro y bueno en todos nosotros, un secreto que desconocemos. Sí, lo hay, aunque lamentablemente todo se olvida y volverá a suceder de nuevo aquello que sucedió, y alguien, como yo, pensará entonces que debe recoger su recuerdo, sufrirá por ello y habrá mucho dolor entre sus líneas, pero también amor, admiración, sonrisas y esperanzas.
Si queréis imaginaros cómo era mi familia mientras leeis los hechos, encended el televisor. Algún canal emitirá imágenes de refugiados huyendo. En la mirada de esas personas aterradas está escondido mi padre. “Somos nosotros”, me dijo cuando vio a la gente escapar desolada de las aldeas de Bosnia durante la guerra que destruyó la antigua Yugoslavia. “Sé cómo huelen, sé lo que sienten, éramos así, la misma ropa, los mismos piojos, idéntica miseria.” ¿Quién pierde en las guerras? le pregunté un día. Esperaba que respondiera “Los niños”, por lo que le había tocado vivir. Sinembargo, i aita dejó pasar un rato, luego susrró: “Los padres”. Se miró las manos y continuó hablando con una mirada velada hacia adentro. “El ser humano”, dijo, “puede superar la muerte de sus padres; es ley de vida, son mayores que tú. Pero imagina que pierdes a cuatro hijos en la guerra... Eso no lo supera nadie”.
Se me hizo un nudo en el estómago al escuchar su corazón. Años atrás, él mismo había perdido a su hija, mi hermana Izaskun, sabía lo que decía. En la guerra no se salva nadie. Mueren todos.
També es pot optar per la versió d’Hèctor Bofill –sense conclusió, igualment:
[...] mentre prenia cos el neguit de saber més sobre la història del meu avi. Es va aixecar en mi la urgència d’aixecar acta d¡algunes d’aquelles vivències, de provar de concedir a aquells moments evanescents una oportunitat de perdurar. [...]
Escriure sobre el meu avi havia estat la meva promesa fins aleshores incomplerta. Mentre caminava per la carretera de Sants també va comparèixer un altre record que feia molt de temps que estava sepultat.
En Lluís veia que, de petit, m’agradava escriure contes i il•lustrar-los [...]. Així, una tarda, durant la sobretaula d’alguna celebració [...] em va preguntar:
- ¿Algun dia, Hèctor, escriuràs una novel•la sobre la guerra del teu avi?
Vaig fer que sí amb el cap, circumspecte, plenament conscient que l’encàrrec era d’una magnitud superior a les meves llibretes il•lustrades [...].
Després va afegir un segon repte, en aparença més fàcil de satisfer, però que exigia la consecució d’un fet ben trist i renyit amb l’alegria que envoltava la reunió:
- Quan l’avi es mori, Hèctor, ¿li portaràs flors?
Josep Lluís Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada