dilluns, 21 de desembre del 2009

TERESA PASCUAL, A LA RECERCA D'UNA NOVA IDENTITAT (REFLEXIONS SOBRE CURRICULUM VITAE)

La poesia, com moltes altres coses en la vida, es divideix en dos tipus bàsics: recomanable o no recomanable. Res de poesia femenina ni masculina ni hòsties. I aquest llibre de poemes entraria directament dins del territori recomanable sense cap altra ajuda que els seus versos. Ja sé que faig aquesta reflexió davant un llibre escrit per una dona i que no es sol fer davant d'un llibre escrit per un home i em sap greu, perquè potser significa que encara no veiem la igualtat com a normal -en tant que acostumada-. Però ho hauria de ser. I, quan m’enfronte a un text, per a mi ho és. Només constate amb una alguna preocupació que es segueix mantenint un cert desequilibri tenint en compte si qui escriu és home o dona -un mer accident davant del paper en blanc-. Així, doncs, si parle d'aquest llibre, Curriculum vitae,(Eumo editorial-Cafè Central) no és perquè l'autora siga autora i jo haja de rentar la meua Ànima, sinó perquè el llibre m'ha agradat i pense que mereix tota l'atenció.
Curriculum vitae
He d'admetre que esperava el nou llibre de Teresa Pasqual amb ganes però amb una mica de por: els seus anteriors llibres (Flexo, ed. Gregal, 1988; Les hores, ed. 3 i 4, 1988; Arena, ed. Alfons el Magnànim-IVEI, 1992) eren, com els seus títols indiquen, llibres intensos però senzills, que reflectien el pas ferotge del temps, i de la vida, però no del Temps i de la Vida amb majúscules sinó del temps i de la vida quotidianes, intimes, personals, amb la bellesa íntima i precisa, impressionant, de les coses quotidianes. Per altra banda, també s’hi traspuava el cansament i una autoconsciència de l'esgotament del discurs. M'explique: feia la impressió com si eixe món íntim i, justament per això, reduït l'aclaparava, com si també les possibilitats d'innovar el seu discurs -el seu món- es tancaren en elles mateixes i tinguéssim la impressió, en el següent llibre, que ja haguéssim llegit gairebé tots els poemes als textos anteriors: que serien variants d'un cercle ja tancat i condemnat a repetir-se.
Però no: a Curriculum vitae amplia el cercle d'una manera molt senzilla: amplia els referents, utilitza, a més de la vida, la literatura com a font de literatura. Amb tot el dret del món, per altra banda. Tampoc no calia anar molt lluny per a adonar-se'n: a Flexo, Teresa Pasqual dedica el llibre als seus pares, a Arena el dedica a Marc Granell (que, a més de gran poeta és una grandíssima i immerescuda persona sempre amatent i sempre preocupat per aquest món nostre, tant civilment com literàriament. Una persona que es deixa conèixer i que, al cap i a la fi, seguiria formant part d'aquest món íntim i precís de Teresa Pascual). A Curriculum vitae, per contra, el llibre va dedicat a Ingeborg Bachmann. Però no només hi va dedicat, sinó que, a més, en pren el títol del llibre, el cita i n'utilitza versos sencers als seus poemes.
Fet i fet, el llibre comença a l'estil de tots el anteriors, com per no espantar el lector: als primers poemes trobes el que hi esperaves trobar: Una casa amb els murs de pesats de pedra / i finestres que donen al present, / l'ombra d'un lledoner a la terrassa / i una encara possible eternitat/per darrere del gris de les muntanyes.
Un món entre seré i terrible que sembla acollidor però que esdevé dolorós i anihilador i on I'amor -I'amor?- a penes si intuït no amoroseix el colp: (...) jo em vaig quedar sempre a la part més fosca, / la part de dins que tota ficció anul.la. Així fins arribar a la fi d'aquesta primera part on, a l'últim poema, s'autodescobreix nova, igual però diferent, serena.
La segona part ja comença amb una cita d'Ingeborg Bachmann i assistim a l'ampliació del cercle. És cert que alguns -pocs- poemes encara grinyolen suaument, com astorats pel canvi, però tampoc no es pot quedar indiferent el lector davant del canvi sobtat que ha operat a penes una cita: passar del concret al genèric no és qüestió de noms i he d'admetre que a mi, personalment, m'ha sobtat la decisió i la facilitat amb què fa el canvi: Allò que el vespre crema / forma gavells de cendra / a l'esquena dels hòmens. /Ni el mirall ni la nit/podran ser innocents/quan algú els pregunte.
És cert que per al canvi es recolza en les cites, fins i tot en la intertextualitat, podríem dir. Però això, per a mi, és un mèrit: no podem pretendre ser innocents i escriure com si milers d'anys de literatura no ens contemplaren des de darrere, no podem escriure com si mai no haguérem llegit. He d'admetre que m'ha emocionat la delicadesa amb què utilitza les cites dins del propi text, com les marca, les posa en cursiva sense forçar-les, com és capaç de jugar amb les cites -ninguna debades, per cert-. Supose que aquest aspecte m'ha interessat més a mi personalment com a autor perquè hi estic molt interessat: crec que tots tenim dret a utilitzar el que han escrit els altres i ho han publicat (un concepte molt clàssic, d'altra banda: no cal recordar que tant Bernat Metge, com Roís de Corella, com Joanot Martorell o qui fóra, com etc., etc., etc. es van dedicar a saquejar altres textos per a crear els propis). Ja sé que des del Romanticisme i tot allò de l'exaltació de l'individu es parla molt d'originalitat i d'altres coses similars, però ser originals és justament això: ser capaços de crear la nostra veu: és igual que aquesta s'alimente de mil o de deu mil fonts, o d'una: el que importa és el resultat final. Així, doncs, jo que utilitze textos -versos, paraules, fragments- d'altres autors he gaudit veient com Teresa Pascual bastia alguns dels seus poemes al voltant de versos, paraules, idees, d'Ingeborg Bachmann: una lliqó impagable que recomane.
En aquesta segona part, doncs, arriba fins al punt d'arribar a admetre el dolor, aquest dolor, aquesta part fosca que li anul·lava la ficció com un element més: del món i de la seua poesia: Contra el dolor i a favor del dolor, / real com una cosa anomenada, /com un grapat d'arròs, com llit, com vell, aquest viure insegur que ara s'acosta (...). I hi arriba gràcies, justament, a haver estat capaç d'abstraure'l, de distanciar-se'n per a després tornar-hi des del cantó més proper.
Exactament com el que farh amb la seua poesia a la tercera part i última del llibre: tornar al seu model de poesia d'abans, la més directa, concreta, però ja passada, transfigurada per I'abstracte, també per la influència explícita d'I. Bachmann. Però no és només això: també ix com reconfortada per la vida, com més disposada a acceptar-la, a viure-la amb més gaudi, malgrat el dolor -la soledat- explícit a l'últim vers -que fa referència a antigues llunyanies-: no hi ha el desencís incert d'antics poemes.
I, ja per acabar: fixeu-vos en I'ús que fa dels títols dels poemes: no hi són per obligació sinó que, quan hi són, són emprats com un element expressiu més: no cal imposar-se posar o no posar títols: són, com la vida -com la vida als poemes de Curriculum vitae- circumstàncies que, si cal, poden esdevenir categoria.
Josep Lluís Roig

Article aparegut originalment a “Reduccions”, Vic, núm. 69-70 (1998, Novembre), p. 121-124.
Crec que, després del seu darrer llibre, cal tornar a reivindicar tota la seua obra. I rellegir-la, és clar!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Presentació d'una nova editrorial a Barcelona

Benvolguts amics i amigues:Aquest desembre trac un llibre de teatre en aquest nou projecte que es diu Tria Llibres. Amb aquest motiu, aniré aquest divendres a Barcelona, juntament amb els altres autors que inauguren el catàleg. adjunte la "publicitat" per si de cas us abelleix i podeu anar-hi:

Hola amics i amigues,
Després de mesos i mesos de preparatius, finalment l’Editorial TRIA Llibres es presenta en societat amb una petita festeta a Barcelona per als amics. Volem compartir la il·lusió que ens fa el llançament d'un apassionant projecte cultural predestinat a fer-se sentir!
Volem explicar-vos en persona qui som, què fem i per què us demanem la vostra complicitat. Els cinc primers títols de Tria acabaran de sortir del forn, i podreu fullejar-los en primícia juntament amb els seus autors i editors.
Aquesta és la informació de l'acte:
divendres, 18 de desembre de 2009Hora: 18:30 h - 21:30 hLloc: Bento in&outAdreça: Balmes, 186, Barcelona
Segurament al gener també hi haurà un acte de presentació a València, però ja us informarem dels detalls.
I a tots aquells que patiu el vici de l'escriptura, us recordem que estarem encantats de rebre els vostres textos!
Salutacions

http://editorialtria.com/web/

dilluns, 14 de desembre del 2009

Qualitat

La nostra literatura té una qualitat “que tomba de tos”, que dirien al meu poble. Enguany estic de jurat en un premi de poesia: ens reunim aquesta setmana tot i que l’entrega dels premis serà més tard. Doncs hi ha, al meu parer, vuit bons llibres perfectament publicables (més dos que ja han guanyat altres premis i s’han retirat), dels quals quatre d’excel·lents. Guanye qui guanye serà un digne guanyador i serà injust per als altres. Aquesta política de premis on habitem és millor que el no-res, però deixa més llacunes i més buits i més injustícies que. Potser és un bon reflex del món on vivim.

divendres, 11 de desembre del 2009

Entre callar o parlar massa

“La perfecció no existeix”. És per això que des del seu blog La presó de l’aigua, el poeta d’Oliva Josep Lluís Roig (1967) s’atribueix el pecat d’egolatria, i es postula en la recerca d’una poètica que elideixi sistemàticament, llibre a llibre, allò que avui dia anomenem escriptura del jo, subjecta a l’anàlisi i l’expressió de les circumstàncies personals més o menys comprensibles. Sense anar més lluny, Joan Vinyoli expressava el seu temor al desequilibri entre la formalitat estètica del poema i la visceralitat catàrtica que hi exposa el creador: “temo que em manqui «invenció formal», que el pas de la«vivència» a la «forma» sigui massa directe, que la «passió» utilitzi un «vehicle massa comunicatiu»”. Pocs mesos després que Roig formulés aquests dubtes, guanyava el Vicent Andrés Estellés dels Premis d’Octubre 2008, i d’alguna manera es rescabalava d’aquesta manca de confiança en seguir un camí que, tot i la impossibilitat d’assolir la perfecció, marxi en la direcció que hom consideri més adequada. Peixos d’un mar sec n’és el resultat, un exercici poètic de base simbolista que neix dels dubtes expressats pel poeta, però no pas com un gir radical cap a l’abstracció incomprensible, sinó cap a noves vies d’expressió que no voregin l’autocontemplació creativa, interrogant-se i sobretot interpel·lant el propi objecte d’estudi, la poesia.

“La perfecció no existeix”, afirma en una nota prèvia, i sobretot “el concepte és secret, ocult”. És evident que tanta constatació d’impossibilitats dificulta la feina creativa. Davant d’aquestes restriccions el llenguatge esdevé una eina limitada, així que Roig decideix prendre el rol de músic: tocant les tecles del piano en diferents tons, pretén accedir a la diversitat dels àmbits poètics. El poemari, doncs, es divideix en seccions encapçalades pels termes presto, forte-piano, tenutto... Tanmateix no n’hi ha prou, els resultats corren el risc d’esdevenir massa inconcrets o massa explícits. I davant del dubte, el poeta tria les dues lents d’observació alhora, que a partir d’aquí esdevindran complementàries: els poemes s’agrupen en binomis, i cadascun d’ells exerceix la funció de plantejament –art menor, versos escadussers que condueixen a la síntesi de la lírica japonesa– o d'ampliació ­–represa del tema esbossat, concretant-lo en imatges metafòriques i reflexions.

Així mateix, el recull també progressa des d’un plantejament conceptual, però aquest cop des del concret fins al més general: en comptes de simultaniejar les lents, les va substituint des de la mirada microscòpica de la gènesi poètica fins al discórrer del temps i les implicacions que la creació literària té en la nostra vida. Pianissimo 6/8, és a dir, tot tocant amb suavitat, ens parla de la dificultat de desvetllar el món a través de la paraula, sobretot per la imprecisió que implica el llenguatge humà (“només escrivim els signes que ja s’han esborrat”). Tanmateix, és l’únic mitjà aproximatiu que tenim per aprehendre el món i fer-nos-el una mica més entenedor: “Són aquestes, les paraules, i no d'altres, / les que fan que les coses tinguen cos”. El poeta hi accedeix a través del silenci, però en el contacte “hi deixe un rastre de sang involuntària”. L’antítesi que suposa Forte-piano 4/4 (tocar fort i suau a la vegada) metaforitza l’esforç del poeta. L’amor també serveix de símbol de l’aproximació a la poesia (“Escric la teua pell / amb tinta color carn”, “com el primer contacte, etern, / d’uns segons fugissers / que precedeixen la set i l’aigua”), i a la vegada constata la unió entre l’experiència personal i la desvetlla poètica. Roig, però, evita la concreció, com s’havia proposat. Amb Decrescendo 4/4 sorgeixen les primeres constatacions negatives: els humans aspirem a l’eternitat i hi accedim a través dels records, però aquests esdevenen una matèria flonja, molt difícil de fixar: “Hi ha l’ara i l’ara i l’ara / i mai no la dutxa, més tard, / amb gotes on escric / aquestes paraules fracassades”.

El poemari segueix amb passa ferma i introdueix l’escenari urbà a Tenuto 4/4, l’”animal perillós” i la inutilitat de reviure el record a Legato 2/4, les geografies personals a Presto 8/8, la mort i la dificultat de viure a Marcato 4/4. L’amplitud temàtica del poemari li atorga una varietat i una profunditat molt enriquidora. Abans d’acabar, però, Roig encara té temps d’afegir unes quantes paraules al silenci recordar-nos, tot resumint, que la poesia és un diluvi inesperat, una infecció sota la ferida tancada o “un mot amagat sota el silenci”. Al poeta, doncs, li pertoca decidir si romandre callat o parlar, tot buscant un camí que eviti excedir-se en la paraula, i aconseguir que els mots escollits fulgeixin com peixos d’un mar sec, animalons fora del seu hàbitat, petites mostres fragmentàries de la bellesa, el medi d’on han estat pescats pel poeta.

David Madueño Sentís


Josep Lluís Roig, Peixos d'un mar sec
Premi Octubre de Poesia 2008
3i4, València, abril 2009

Extret de:
"Caràcters", número 49, octubre 2009, p.12

De veres de debò que quan vaig començar a escriure ací, en aquest blog, ho feia gairebé com un secret, com una cosa només per a mi que algú, hipotèticament, podria trobar-se per casualitat: la típica agulla en un paller.
Fet i fet, no faig publicitat d'aquest blog, no l'he afegit al meu correu electrònic i no ho explique als amics ni a les amigues. Trobar-se'l és un acte atzarós. Em semblava bell, així.
Tanmateix, he constatat que hi ha persones molt hàbils en tots aquests temes i m'he endut sorpreses importants, respecte de gent que l'ha trobat.
I més encara, aquesta és la segona ressenya -que jo tinga controlada- on es cita el blog. Hom tria uns camins i la vida imposa els seus. Fins i tot els blogs saben ser metafòrics!

dijous, 10 de desembre del 2009

Gal•la Lírica benèfica València per la reconstrucció del conservatori de L'Aquila


Gal·la Lírica benèfica València per la reconstrucció del conservatori de L'Aquila, afectat pel terratrèmol del 6 d'abril de 2009. 17 de desembre 2009 - 20:15 h - Palau de la Música de València Presentador de la gal·la: l'actor valencià Alex Gadea Música de W.A. Mozart, R. Leoncavallo, P. Mascagni, G. Puccini, G. Verdi Director d'orquestra: Donato Renzetti Solistes: Elena Pankratova, Alejandro Roy, Javier Franco Alumnes solistes dels conservatoris de L'Aquila/ i de València Orquestra València - L'Aquila/ Entrada: 20€. Disponible en taquilla Palau de la Música, El Corte Inglés, Servientrada de Bancaixa Exposició fotogràfica del Conservatori "Alfredo Casella" de L'Aquila/ Autor: Andrea Buccella 17.desembre fins a 20.desembre Sala: Lucrecia Boria (Palau de la Música) Donacions: "València per al Conservatori de L'*Aquila/" Banc de València - iban ES 47 0093 0162 9600 1001 3121 / BIC VALEESVV