divendres, 31 de desembre del 2010

BON ANY NOU

Resistència i salut per a tots. I que la nostra Itaca siga la felicitat, i el camí llarg i plaent.

dijous, 30 de desembre del 2010

Udols d'un llop de paper




Hi ha llibres especials i llibres molt especials. El llibre més especial que puc recomanar és de poesia, una traducció. En paraules de l'Associació d'editors:
"Aquesta és sens dubte l’antologia més completa publicada fins ara de la poesia de Tadeusz Rózewicz, un dels noms més importants de la literatura polonesa actual. Nascut el 1921 a Radomsko, la seua precocitat literària va ser frenada radicalment per l’esclat de la II Guerra Mundial, en què participà com a partisà.

Poeta, dramaturg i prosista, lligat a l’avantguarda i sempre innovador, Rózewicz destaca per la seua sensibilitat ètica i descriu l’home en una situació extrema en què només pot sobreviure per l’amor.

La traducció dels poemes correspon a Josep-Antoni Ysern, professor de filologia catalana a la UNED i especialista en literatura medieval i traducció literària.

Una obra imprescindible per als amants de la poesia contemporània que recull, a més, la versió original de cadascun dels poemes".
TÍTOL: Udols d'un llop de paper,de Tadeusz RÓZEWICZ, EDICIONS 96, 2010.

Només afegir que Josep-Antoni Ysern ja n'havia versionat uns poc poemes fa uns anys, que ha estat lector de català a Polònia uns quants anys i que domina els idiomes de partida i arribada. Encara que no són de temàtica nadalenca, a continuació afegisc uns versos de les primeres versions de Josep-Antoni.
Que els reis ens perdonen!



ELS DESERTORS



I
jo home
de poca fe
reso per la pau
d’aquestes ànimes mortals
per les ombres
que no poden
trobar lloc
de descans etern
errants entre el cel buit
i la terra pàtria

jo home de bona voluntat
i de poca fe
espero un monument
al desertor desconegut
de tots els exèrcits
de totes les guerres

un monument dreçat
d’amagat al cel
sota terra
un monument dreçat amb els ulls
de les mares mullers germanes amants
un monument dreçat
de vergonya desesperació por
amor odi
un monument sense nom ni cognom

La valentia del desertor
és difícil de suportar
per al proïsme
qui ha fugit del camp de la glòria
qui ha fugit de l’escorxador
no trobarà perdó
entre els coetanis
ni entre els descendents

qui s’ha apartat de matar
s’ha matat a si mateix
i s’ha soterrat viu
en l’oblit

coronat amb fulles de roure
penjat en la flor de l’edat
de la branca d’un arbre
o d’un fanal
el desertor
déserteur
Fahnenflüchtiger
Landesverräter
fuig fins a la fi del món

pobre d’aquell
que en la flor de l’edat
sense haver satisfet els seu deler vital
ha caigut víctima
d’un punyal desamic
pobre d’ell i pobres de nosaltres
els seus compatriotes
o conciutadans
la seva ànima no coneixerà el descans
es manté entre nosaltres
ultratjada i ferida

II

el poeta resa per l’ànima
del desertor desconegut

Posem-nos a resar
els creients en Déu
i els creients en No-res
per les ànimes mortals
que erren
pels camps boscos vergers
pels carrers de les ciutats
per esglésies i cementiris
Resem tots pels desertors
de la Primera i de la Segona Guerra Mundial
vulgues donar-los Senyor
descans etern
resem tots pels desertors
de les guerres defensives i ofensives
de les guerres justes i injustes
resem tots pels qui renunciaren
a les insígnies als uniformes
a les armes i als estendards
«No mataràs»
digué el Senyor
i calla
«Gott mit uns»
digué l’home
i marxà a la guerra
empunyant
la creu

Jo Us convoco
a l’Homenatge als Caiguts...
Desertors!
De tots els exèrcits del món!
que una companyia d’honor
llenci una salva apuntant
als vostres cors caps
ulls tapats

que els vostres col·legues
afusellin una volta més
els vostres noms
la vostra ombra
el record que ens queda de vosaltres

l’apoteosi dels cabdills
dels generals dels carnissers
dels genocides dura

ells decideixen la guerra
i la pau
el dret a la vida
el dret a la mort
i les mares infanten encara
infanten herois
infanten desertors
infanten persones

pobres éssers humans
els únics mamífers vestits
amb uniformes d’opereta
sota bigarrats estendards
es preparen per a la guerra
per a la guerra per a la guerra

es preparen per a l’última
aparició
en el teatre de la guerra

i jo espero
un monument
al desertor desconegut
de tots els exèrcits del món



Traducció de Josep-Antoni Ysern
Tadeusz RÓZEWICZ, Angoixa, Edicions 96, Carcaixent, 2002


dijous, 23 de desembre del 2010

Estic molt content

A principi d'aquest curs, tenia un grup reduït d'alumnes de segon d'ESO. I se'm va ocórrer que, en lloc d'explicar l'estructura i característiques de la narració, n'anàvem a fer una. Els va semblar bé i vam discurtir l'estructura, el context,... A més, els protgonistes duien els seus noms i s'assemblaven lleugerament als de "veritat".
Pel tipus de text i per alguns dels fets que ocorren al llarg de l'obra, vaig pensar que, amb bona voluntat, es podia presentar a un premi que es diu "Ciutadania i esport", convocat en el marc dels premis de la nit de Santa Llúcia i patrocinat per la Fundació del Futbol Club Barcelona.
Bé, el cas és que me'l van concedir i jo ja he convidat a esmorzar els meus alumnes i els he promés que en les dedicatòries posaré els seus noms i cognoms. Estan supercontents. I jo, també.

http://www.fcbarcelona.cat/web/catala/noticies/club/temporada10-11/12/18/n101217114639.html

dimecres, 15 de desembre del 2010

Hèctor L. Bofill: un poema

Crec que "El retorn dels titans" (ed. Moll, 2009) és el seu millor poemari. On ha aconseguit compatibilitzar la poesia amb una certa visió del món ideològicament marcada. Voluntàriament i buscada. És un poemari que recomane per la qualitat literària i perquè obliga a contestar. És a dir, a pensar.

L'AUDÀCIA I LA PÈRDUA

El mite és l'únic que resta després
de la derrota. En la veritat
de la pèrdua llueix la mentida
del combat: tot va anar sense misèries,
més enllà dels fragments. Sí a la glòria
contra el greix i la ferum de la càrrega,
la història de la porpra per sobre
el renec primitiu. Només la gran
solitud del màrtir abans de caure,
com el primer esquinç que duu al recompte
dels dies i a la fundació
de la plata, com el record
de la tarda indolent i abrusadora
en què junts i perfectes vam saber
que havíem de continuar vivint.


Hèctor Bofill, "El retorn dels titans", ed. Moll, 2009.

diumenge, 12 de desembre del 2010

UN POEMA DE FELIU FORMOSA

Fa uns quants dies, setmanes, va venir Feliu Formosa per Gandia. Un dels privilegis que m'ha regalat el fet de dedicar-me a escriure és poder-me aproximar a tot tipus de persones interessantíssimes. Feliu Formosa forma part dels pesos pesants de la nostra literatura i, alhora, és una persona pròxima i senzilla amb qui és un plaer conversar. Bé, trobe que el millor és deixar-lo paralar a ell, a través d'un poema:

L'ÚLTIM QUARTET
Beethoven
Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra l'hostilitat de les coses; un decantar-se capa una tendresa que retorna des de temps remots; una insòlita minuciositat de la història d'un amor efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers dins d'una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es tracta, en el fons, d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa amb força única: la música.

Feliu Formosa, "Centre de brevetat", ed. Meteora, 2006

divendres, 10 de desembre del 2010

AVUI DISSABTE 11, QUATRE MALLORQUINS I POETES A VALÈNCIA (I A LES 18 H!)

Bon dia! Dissabte dia 11 presentam a València (CA REVOLTA, 18.00h. C/ Santa Teresa, 10 de València) l'antologia 'GRANS ÈXITS' (Ed. Moll, 2010), amb la presència confirmada i gairebé inaudita dels 4 sospitosos habituals que n'aporten els poemes: Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell, Josep Lluís Aguiló i Manel Marí.
Una ocasió vertaderament única d'escoltar quatre grans poetes que no sovintegen les vingudes per València

dimecres, 8 de desembre del 2010

Anna Aguilar-Amat a Gandia

Si us ve de gust, divendres 10 de desembre, a les 20 h, tenim una cita a la Biblioteca Central de Gandia (Antic Convent de Sant Roc, Plaça Rei en Jaume, 10), a la Sala de la Muralla amb Anna Aguilar-Amat i Carles Pastor.

Si teniu ganes de conèixer més a fons el treball poètic d'Anna, podeu consultar la seua magnífica pàgina web, on trobareu la seua bibliografia completa, documents sonors, traduccions, vídeos, i moltes coses més.

http://www.annaaguilaramat.net/

Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962)
Ha publicat Trànsit entre dos vols (Proa, 2001; premi Carles Riba 2000), Música i escorbut (Ed. 62, 2002), Petrolier (Ed. de la Guerra, 2003)

VOLAR

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les oques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama
de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un carnc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

(De Trànsit entre dos vols)

Carles Pastor: el seu primer treball, en castellà, es titula Travellers. L'any 2009 va editar La noia del Nord.
Si voleu escoltar alguna de les seues canços, o tenir-ne més informació, podeu accedir a:

http://www.myspace.com/carlespastor/music

diumenge, 5 de desembre del 2010

JORDI PÀMIAS, BARTOMEU FIOL I JAUME PÉREZ MONTANER aquest dijous a València

RECITAL DE POESIA. TANCAMENT DE L'ANY "APLECS AL MICALET"

El proper dijous 9 de desembre, a les 19.30, hi haurà un recital de poesia que tanca l´any dels APLECS AL MICALET a la seu (Carrer Guillem de Castro, número 73 de València).
Comptarem amb la presència de tres grans poetes:

JORDI PÀMIAS
BARTOMEU FIOL
JAUME PÉREZ MONTANER

Presentarà l´acte Jaume Pérez Montaner.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Poema d'Antoni Puigverd

HO TORNO A DIR

La carn de l'illa,
més enllà de les roques
i les onades.
Callem, entre palmeres:
l'amor és com un búnquer.

Antoni Puigverd, "Curset de natació", ed. Proa, 1992.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Nou llibre d'Àngels Gregori


Divendres dia 26 de novembre a les 20'00 hores
al TEATRE OLÍMPIA d'Oliva (al Carrer Major) presentació de l'últim llibre d'Àngels Gregori:

diumenge, 21 de novembre del 2010

I FI

S'ha acabat el congrés de Joves Escriptors de Gandia. Se n'ha anat la gent i queden les paraules.
S'han acabat les converses amb els escriptors i escriptores i amics i amigues, amb Feliu Formosa a qui puc dir que aprecie moltíssim. O estime. Com tanta gent que es dedica al negoci ruïnós de les paraules i que ens en regalen.
Jo li posaria nota alta a aquests dies: molt bé el premi de poesia per a Anna Montero. No m'he llegit encara el llibre però persones que en saben m'han assegurat que és bo. Molt bé l'actuació d'Ester Formosa que s'alimenta de l'estètica del cabaret i fa allò tan difícil de cantar-actuar sense caure en cap de les dues coses. Entranyables les complicitats amb son pare.
I que trobaré a faltar els josves escriptors: uns pels escarafalls i d'altres per la contenció. No m'ha sobrat ningú, en aquest contra punt.
Tanque amb dos versos de "Peixos d'un mar sec": quan li he donat el llibre a Pau Sif, per tal que se l'emportara a Zadar, s'ha obert per aquest poema. I m'ha semblat el millor dels adéus:
"Des del principi,
viure és separar-se"

dijous, 18 de novembre del 2010

UN ACTE IMPRESCINDIBLE: XIV Homenatge a la paraula (Dissabte a Gandia)

Ester Formosa és una cantant intensa. Per a mi va ser tot un descobriment. I aquest dissabte estarà a Gandia, amb Feliu Formosa, poeta, traductor, cultíssim i de tracte amable. I aquest dissabte estaran tots dos en un espectacle que no caldria perdre's al Teatre Serrano de Gandia.
La publicitat oficial diu (però la recomanació és personal):

XIV Homenatge a la paraula
Concert d’Esther Formosa
«FormoSa per FormoSa (Ester canta Feliu)»
lloc: teatre Serrano, gandia.
Dissabte, 20 de novembre a les 20 h.
els assistents rebran com a obsequi
el llibre editat per a l’ocasió.

FORMOSA per FORMOSA (Ester canta Feliu)
Des dels començaments, en Feliu ha estat pare, autor i traductor de textos,
assessor, col·laborador i amic de l’Ester. Del teatre a la cançó i sempre amb
la poesia com a denominador comú tots dos es complementen. En Feliu ha
escrit, adaptat i traduït una gran part de tot allò que l’Ester descobria i li pro-
posava, fent-lo partícip i a l’inrevés. Des d’una envejable maduresa artística
i fent una ullada a tants espectacles estrenats, la cantant i actriu reivindica
la importància de la fgura del poeta Feliu Formosa.
Al costat de Maurici Villavecchia al piano, Horacio Fumero al contrabaix i
Mathew Simon a la trompeta creen l’atmosfera idònia per gaudir de poe-
mes, melodies i cançons que d’una manera o altre ens acosten a l’univers
personal del poeta, que tots dos han compartit en algun moment i que hui,
ella canta per ell.
Organitza: CEIC Alfons el Vell.
Patrocinen: CEIC Alfons el Vell i IMAB.
ESTER FORMOSA ……………… VEU
MAURICI VILLAVECCHIA …… DIRECCIÓ MUSICAL
I PIANO
HORACIO FUMERO …………… CONTRABAIX
MATTHEW SIMON …………… TROMPETA

dimecres, 17 de novembre del 2010

DISTINCIONS

Estic content perquè dues persones que m'estime han tingut darrerament distincions. I en aquest món de la cultura no sempre passa. No sempre hi ha recompensa i, per això mateix, quan aquesta arriba a aquells que apreciem, l'alegria està justificada.
Per una banda, divendres passat Iban L. Llop va guanyar el premi de poesia dels Premis Ciutat d'Alzira. Me n'alegre moltíssim. Crec que és un autor central en el panorama literari català, tot i que viu lluny físicament (a Itàlia, que caualment és font dels seus poemes).
Iban va guanyar el premi Ausiàs March ja fa uns quants anys gràcies a que Josep Piera, en el jurat, va apostar decididament per ell. Senzillament perquè va trobar el seu llibre ("Llibre de Nàpols") espectacular.
I Josep Piera és l'altra persona de qui vull parlar. Ahir va ser nomenat fill predilecte de Gandia, en una sessió solemne a l'Ajuntament de Gandia. Per unanimitat de tots els grups polítics. Se li reconeixien els mèrits literaris i els d'organitzador de manifestacions culturals (manifasser, que diria ell). Jo voldria destacar el seu entusiasme.
Sense ell, la nostra vida cultural seria més trista. Això segur.
A més de l'impacte que vaig tenir entrobar-me, als anys 80, la seua poesia. Allò que jo escric no seria igual sense ell.És tan senzill com això. N'estic content, de la distinció. Per ell i per tots. Si aquest país és capaç de donar distincions més enllà de la política, potser encara cap un pam d'esperança. Potser.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Poema sense títol de Laia Noguera

És sempre el mateix tronc
el que arrecera.
Els llavis
estretament oberts
del cor de cada cosa.
La fulla que tremola.
I la resposta


Del llibre: "L'U", Arola editors, 2010. Poemes de Laia Noguera, fotografies de Fiona Morrison.

En "Triomf", Laia Noguera em va agradar molt, amb una veu molt madura i un imaginari coherent -pedra, natura- en el qual insisteix en aquest llibre. M'han agradat les fotos, però més encara els poemes. D'alguna manera, les fotos fan transparents els poemes.

divendres, 12 de novembre del 2010

PRESENTACIÓ DE "FOR SALE" A GANDIA


Personalment, trobe que aquest llibre, aquesta antologia de poetes que parlen del territori és un dels llibres més importants que s'ha publicat al segle XXI. De moment, és clar.
Era necessari, convenient. I ara és imprescindible. Hi ha moltes classes de veus, molts tipus de poesia, de visons, de plantejaments.
I l'espectacle -música, recital,...- és espectacular. Més enllà del llibre, paga la pena escoltar-lo.
Vos copie un fragment de la invitació que m'han enviat (el Teatre Serrano està al Passeig Germanies a prop de la Casa de la Marquesa):
Amics i amigues,

Tenim el plaer de convidar-vos al primer dels actes de la SETMANA LITERÀRIA DE GANDIA; l’espectacle poeticomusical FOR SALE, o 50 veus de la terra, basat en l’antologia poètica del mateix títol, publicada per Edicions 96.



Es tracta d’un recital dut a terme per MARIA JOSEP ESCRIVÀ i per mi mateixa, amb l’acompanyament musical de l’acordionista AMADEU VIDAL, el muntatge fotogràfic de NATXO FRANCÉS, i la veu en off de SALVADOR BOLUFER. A l’acte, que serà presentat per ISABEL CANET, presidenta d’Arc de Mig Punt, hi participaran alguns dels poetes antologats (Josep Piera, Àngels Gregori, Josep Lluís Roig, Josep Vicent Cabrera, Jordi Puig i Pep Pastor).


L’espectacle tindrà lloc el dissabte 13 de novembre a les 20 hores al Teatre Serrano (Sala B), i l’entrada és lliure.

dilluns, 8 de novembre del 2010

poema d'Aleix Cort

PER HAVER ARRISCAT EL LÍMIT IMPRECÍS DE LA PARAULA

Per haver arriscat el límit imprecís de la paraula,
s'han condemnat els meus ulls a sal. I tot jo a corall.

Lluny del crit, doncs -sorra i peix, ona-,
he entretingut veritats i mentides robant pams al mar,
projectant castells d'ombra.

Aleix Cort, Edicions de la Guerra, 1993

diumenge, 7 de novembre del 2010

novembre, 8

NOVEMBRE, 8

Imperfecta, la llum
silencia la fosca.
(Desaprendre la nit
mutable i perenne.)
I, tu, que et creus fugaç,
ets pertot i en les coses.

Montserrat Rodés, "Interlínia", ed. Proa, 1999

dimecres, 3 de novembre del 2010

Veus de la nova narrativa catalana

Lolita Bosch fa una tria de 41 "narradors" en català (hi ha una versió traduïda al castellà en Anagrama). El llibre té interés i, fins i tot, gràcia. I neix sense voluntat d'antologia. Gairebé com una creació pròpia de l'autora, dels seus interessos, coneixements,...
Tot això em sembla perfecte i perfecte.
Però alhora és un resum del món literari on vivim: com és possible que l'únic narrador valencià que li interesse siga algú que fa anys que viu a Barcelona? I faig constar que Antoni Martí, a qui fa mil·lenis que no veig perquè va marxar a Barcelona i vam perdre el contacte, és una persona que m'interessava ja com a poeta i intel·lectual i a qui apreciava molt. I que mereix ser-hi. Però com pot ser que Lolita Bosch no conega cap valencià de valència. O que, si en coneix algun, cap d'ells li interesse gens?
No ho entenc. Però és així i en tinc turment. I és que es perden tota una visió del món senzillament perquè són/som incapaços de mirar enllà del melic. De les amistats, les recomanacions... Si el futur de la literatura només depèn d'això...
De tota manera el llibre, com ja he dit, és interessant i recomanable.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Més sobre novel·la

El diari "El país" publica un quadern (un full: quatre pàgines) de cultura en "la nostra llengua". Millor això que una genollada als collons, evidentment. Els dijous.
Doncs bé, per casualitat, dijous passat hi van parlar de les dues novel·les que vaig comentar i que eren més estricta novetat: "El crepuscle dels afortunats" i "Conta'm la veritat sobre l'amor".
També hi ha una altra anècdota: per aquests dies també s'ha publicat una entrevista a Ferran Torrent on comenta que ja no és rendible parlar de corrupció.
I crec que té raó, alhora que totes dues novel·les en parlen. Crec que l'encert rau justament en el fet que la corrupció no és la finalitat última de la novel·la. És el paisatge de fons. Que existeix i que, per tant, fa de teló de fons.

dijous, 28 d’octubre del 2010

CANVIS EN LA NARRATIVA VALENCIANA

A la revista del "Cercle" parlen d'autors actuals que ens parlen del passat. Fins i tot hi inclouen algun de valencià que, la veritat, en "Les cendres del cavaller" ho va fer molt bé. Encara no he llegit l'últim llibre de Silvestre Vilapalana, però supose que també estarà bé.
Però el que de debò m'interessa és destacar que en els darrers anys la narrativa valenciana ha arribat a l'actualitat amb diferents tipus de novel·la. A aquest present incòmode d'adossats, urbanitzacions i d'un creixement urbanístic ple de diners sota mà i desestructuració del territori. A mig fer, perquè la crisi no perdona.
D'entre les novel·les, per les similituds però també per les seues grans diferències, en voldria destacar unes poques:
- Silenci de plom, de Salvador Company (ed. 62)
- Neons de Sodoma, de Xavier Aliaga (ed. 3i4)
- El crepuscle dels afortunats, de Juli Alandes (ed. La Magrana)
- Conta'm la veritat sobre l'amor, Santiago Forné (ed. Tria)

Cadascuna de les quatre novel·les és extraordinàriament diferent de les altres, a nivell estilístic, narratiu, fins i tot en el tipus de novel·la. I, tanmateix, comparteixen paisatge i, de vegades, fins i tot excessos.
Comparteixen alguna característica molt peculiar com el fet que totes voregen la novel·la negra sense ser-ho. Morts o raptes, n'apareixen a les quatre. La destrucció del paisatge, els adossats, les urbanitzacions,... El viatge dels nostres autors pel paisatge valencià mai no és exempt de dolor, del sentiment de mancança.
I la realitat social que transparenten és sempre una societat malalta. O mancada. Polítics corruptes o...
A més, totes elles, en algun sentit, són excessives.
"Silenci de plom" és terriblement metaliterària, tancada en ella mateixa. Però la casa del seu protagonista sembla un clon de la casa del protagonista de "Conta'm la veritat sobre l'amor". Adossats des d'on es veuen créixer més adossats o d'altres formes encara menys benignes. Alhora que "Conta'm" esdevé excessiva en la seua obertura: el narrador, filòsof, verbalitza una i una altra vegada els fets, insaciable.
Com un poble de la perifèria de València és també el protagonista de "Neons de Sodoma", però en aquest cas l'excessivitat ve pel fet que recorda, pel to caricaturesc, una verbalització de l'ambient fallero i ranci del cap i casal valencià.
I és amb questa ironia, però refinada, que "El crepuscle dels afortunats" es disfressa de novel·la negra per a parlar dels interessos econòmics d'uns personatges tòpicament capitostos valencianots. I dic refinada, la ironia, perquè l'autor és capaç de bastir una novel·la policiaca sense entretindre's a trobar el culpable. Perquè el culpable concret és indiferent.
A mi, personalment, m'agrada que la realitat, l'actualitat, arribe a les novel·les. I que la seua representació no siga monolítica sinó variada. He gaudit tot llegint les quatre novel·les -amb algun moment de ganes d'assassinar els autors- i amb l'esperança que la collita continue.
Qui vulga sentir com batega la vida valenciana i no haja llegit aquestes novel·les, ja pot començar!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

literatura infantil i juvenil

Aquest nostre país on som i on vivim sembla que, lingÜísticament, només s'assembla a un país normal en ensenyament. I encara. Però sí.
I, com a país normal, això ha parmés l'aparició d'escriptors professionalitzats. O aproximadament professionalitzats. Que viuen d'escriure i perifèries. M'agrada. Vull dir que ens fa "normals" en alguna cosa.
En aquest àmbit de la literatura juvenil, veig que Gemma Pascual s'ho ha pres molt seriosament, que és com s'han de prendre les coses. Així, amb una bona escriptura i una (auto)promoció enstusiasta, demostra que es pot existir des de València. Me n'alegre.

http://italiaeoisagunt.blogspot.com/2010/09/la-ballerina-di-bagdad.html

divendres, 22 d’octubre del 2010

ASSASSINADA PER PUBLICAR UN LLIBRE DE POEMES

Al CENTRE D’ART L’ESTACIÓ de Dénia (C/ Calderón, 2) del 22 d’octubre al 28 de novembre (de 10 a 13 i de 16 a 20 h. tots els dies) es realitza l'exposició que Pepa Espasa ha preparat inspirada en la figura de Nadia Anjuman, poetessa afgana assassinada el 2005 a
conseqüència dels colps rebuts al cap pel marit pel “delicte” d’haver publicat un llibre de poemes, i que s'inaugura avui divendres a Dénia, a les 20 h.
Edicions 96 ha col•laborat en aquesta exposició amb l'edició d'un quadern que conté huit poemes de Nadia Anjuman, traduïts des de l'anglés per Josep Vicent Cabrera.





AUTORA: Pepa Espasa; TÍTOL: LAPIDACIÓ; TÈCNICA: Tela reciclada i tenyida i pedres embenades.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

A vore si ara sí

Reenganxem. Amb calma però sense pausa. A vore si ara sí.

Per recomençar un poema vell però nou (recuperat)i inèdit:

ABANS O DESPRÉS

Un taxi és una gota perduda al riu del trànsit,
una presó indecisa que ens salva del rellotge.
Les nostres vides són un viatge en taxi cap al mar,
cap al port, cap a un minúscul bot per navegar
o bé ofegar-se.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Jordi Pàmias

Jordi Pàmias és un poeta que m'estime molt. El vaig tenir de professor un curs perrò, a més, era d'aquelles persones que creia en la poesia. A mi personalemnt, el llibre que més m'ha agradat és "Lluna d'estiu". Tinc dos exemplars de l'edició original i de tant en tant en deixe un.
De tota manera, no és l'únic. Ni de bon tros. Dels que hi ha citats a sota, l'únic llibre que jo no recomanaria és "La fuga del mil·leni". Tota la resta són més que recomanables.
Però per no posar-ho en boca meua només, he piratejat de la xarxa un article de David Madueño que en parla:

Descobrir Jordi Pàmias
David Madueño

Amb la mateixa cura, dedicació i fermesa amb què el poeta Jordi Pàmias (Guissona, 1938) ha anat bastint la seva obra al llarg de les dècades, l’editorial Pagès Editors ha arribat al quart volum de l’Obra Completa que aplega llibres publicats i antologies inèdites. I malgrat esdevenir un treball de compendi, el poeta de Guissona no ha deturat la seva tasca creativa, que ens ha ofert els darrers anys un quartet de títols inoblidables: Fuga de mil·lenni (2000), Narcís i l’altre (2001), Terra cansada (2004) i La veu de l’àngel (2009). Així doncs, em pregunto per què als seus setanta-dos anys Pàmias encara és un poeta de culte, conegut per una part petita dels lectors de poesia i reconegut per la comunitat literària catalana, però invisible per a una opinió pública a la qual no li són aliens altres coetanis com Joan Margarit, Màrius Sampere o el desaparegut Martí i Pol.

Voldria que aquestes quatre modestes ratlles servissin per desvetllar la curiositat per la seva obra d’aquelles persones que, pel motiu que sigui, no els sona el seu nom ni coneixen la seva reputació de gran poeta, inspirador i llegible com qualsevol altre dels grans. Diguem, en primer lloc, que es dóna a conèixer el 1969 amb La meva casa (Premi Salvat-Papasseit), i durant la dècada següent treballa la seva veu literària, cristal·litzada a partir de Flauta del sol (premi Carles Riba del 1978), que li permet la plasmació d’un món interior personal, nascut de l’oposició enfrontada entre una formació humanística que cerca la bellesa del món, i un món fosc i fugisser que no respon a les expectatives. A partir de la memòria i la vivència, Pàmias testimonia el pas de la vida en l’àmbit rural, lligat a la naturalesa, les estacions, els costums socials, les relacions familiars. El seu món té unes mesures modestes, però vist des de l’actualitat, amb la deshumanització i la globalització que suposen les grans urbs contemporànies.

Pàmias filtra la tradició poètica catalana i en pren el que més l’interessa per bastir la seva pròpia veu. De Carner i els noucentistes pren el gust per l’obra ben construïda, per la musicalitat i un llenguatge net i essencial; de Maragall, la relació tel·lúrica amb la naturalesa i un pregon vitalisme al qual s’arriba des de la foscor o el dolor, com comenta Miquel M. Gibert al pròleg de Terra cansada:“és freqüent que Jordi Pàmias plantegi els poemaris com un viatge que, a través d’experiències doloroses, porta la veu poètica a una realitat final esperançada”. De Riba, pren el coneixement i l’ús de la tradició grecoromana com a part importantíssima de la nostra cultura, empeltada de cristianisme i paganisme, així com motius simbòlics per al tractament de diversos temes (present en el mateix títol del poemari Narcís i l’altre). Però ni esdevé tan elitista, ni tan elevat, ni tan fredament intel·lectual com cadascun dels esmentats. Com deia abans, la seva és una poesia de mides humanes, que s’enlaira en la recerca de la bellesa immediata, però sense obligar el lector a agafar-se del fil de l’estel per retenir-lo amb la força de la comprensió o per deixar-se arrossegar cap al cel. El seu vol és net, de traços perfectes, però a nivells raonables, idea refermada per l’interès en les formes mètriques populars, contrastades de tant en tant amb altres molt més complexes per als versos de temàtica més reflexiva, però no per això més críptics o incomprensibles.

Finalment, també cal destacar la sensualitat i la mirada sense complexos del poeta, moltes vegades sorprès pel pas del temps i per veure’s allotjat en un cos envellit, que grinyola amb el seu esperit profundament humà, capaç de sentir i viure fora del pes del temps. D’aquí que, com ja hem vist, la seva poesia transiti en tots els seus volums d’una visió pessimista o melangiosa cap a un esperit vibrant, cap a una “joie de vivre” brillant però desapassionada, matisada per la maduresa que dóna aquest mateix pas del temps.

Podeu trobar un grapat de poemes de Jordi Pàmies a la pàgina web del també poeta Lluís Calvo (http://www.sant-cugat.net/daltabaix/pam.htm). A continuació, dos textos extrets del poemari Terra cansada:

Camí

El camí que seguíem, vorejat
de somnis –com un riu amb una verda
filera d’albers,
com una antiga ruta clapada de llambordes–,
ens ofereix, en un revolt,
el respatller d’un banc tot ple de mareselva.

Avui ens acompanya,
no la veu agredolça d’uns dies llunyans,
que han deixat una traça fugissera,
sinó la fresca joventut
d’uns fils, la càndida estatura
que guarda, encara intacta, la bellesa
d’un fris de marbre al temple, debolit, d’Afrodita:
el fruit madur del nostre amor de sempre.




Desig

Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m’abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l’amargor dels dies amb un obscur delit.

De nou

Una negra, irregular i lletja (ho sé perquè l'he vista)pedraa la vesícula biliar va decidir que volia nàixer. I, de regal, ho va fer el dia de la vaga. Així que la van extraure i jo encara n'estic convalescent. A vore si aprofite aquests dies de repòs obligat per posar-me al dia...

dimarts, 28 de setembre del 2010

Un mot mut som,
dits del destí,
despit del dir
d'un mínim món.

Josep Lluís Roig, "Ebri del vi perdut", ed. Aguaclara, Alacant, 2000.

dijous, 23 de setembre del 2010

presentació a València

Benvolguts i benvolgudes,

Aquest dissabte 25 • a les 20.02 hores • i tocant la glòria celestial (al terrat) o l'infern soterrani (al saló d'actes) de l'Octubre-CCC [C/ Sant Ferran, 12 - València] • Presentació de FB [El Cep i la Nansa Edicions] • Una persona i un personatge de veu breu.
Referències a internet:
Bononad,
és un experiment.
Això ho deixa clar l’autor
des de la primera pàgina.
El llibre és, a més, rar en si mateix,
com a objecte. Un llibre estrany.
L’editorial vilanovina El Cep i la
Nansa presenta una edició molt acurada,
magnífica, i l’autor proposa en
prop de seixanta pàgines un exercici
força curiós: emulant la xarxa Facebook
d’internet, enceta un joc de
llenguatge insòlit. Bononad treballa
amb fragments, amb textos breus a
la manera de les acotacions dels internautes.
Les condicions d’escriptura són
d’urgència, de provisionalitat, tal
com s’escriu a internet, deixant el
tema obert, només suggerit, mentre
una altra persona sembla agafar el
testimoni per continuar amb la proposta.
AFacebook es convida el lector
a participar, completant el text
simplement esbossat per l’autor, a
opinar, a interactuarmentre davant
seu es va desplegant un entramat de
temes, de paraules, d’acotacions i
desenvolupaments sempre improvisats.
Hi ha relats i poesia, de vegades
exercicis de metallenguatge, però
sobretot hi ha divertiment literari.
Tal comles noves tecnologies explorenlapsicologiadels
usuaris sense estar
segurs de quin serà el següent pas
a fer, tambéBononad es deixa portar, i
els lectorsambell, sense saberquètrobaremenelpròxim
acotament.Desde
la immersió en el crim de Marta del
Una xarxa de paperCastillo (la jove de 17 anys que va desaparèixer
el gener del 2009) i el desplegament
mediàtic que va significar,
fins a una anàlisi del quadre del papa
Innocenci X que Francis Bacon va fer
sobre l’obra de Velázquez.
Tot serveix a Francesc Bononad
per endinsar-se pel camí de la idea
esbossada, de la pirueta de la paraula
que enganxa el lector i el convida,
el repta, a intervenir ni que sigui de
manera virtual. La manera de presentar
els textos, com una pàgina de
fòrum d’internet, fins i tot incita a
agafar un llapis i anotar la nostra resposta
al llibre mateix.
Navegació virtual
Avançar per les pàgines de Facebook
s’assembla més a navegar perla xarxa que a la lectura convencional.
Naveguem, doncs, sense saber
on anem fins que descobrim que
això no té cap importància. Es tracta
de navegar, de deixar-se portar i
gaudir del viatge. En certsmoments
la mà se’ns en va buscant l’inexistent
ratolí que ens permetria dir la nostra.
El que dèiem: un experiment. Un
agosarat experimentCULTURA AVUI
3 DE JUNY DEL 2010

Facebook
Text: Francesc
Bononad
El Cep i la Nansa
Vilanova i la Geltrú,
2010
Preu: 18 euros
Pàgines: 60

dilluns, 20 de setembre del 2010

TRASLLADADA

Encara no sé si tornar a l'origen suposa
renunciar al desordre, ni si trobaré l'ordre

i haurà caducat.

Sara Bailac, Vénen turbulències, ed. Tria, 2010

divendres, 17 de setembre del 2010

Més novetats de Tria Llibres (presentació divendres 24 a València)

La virtut principal de Tria llibres rau en el fet que la seua aspiració no és de publicar qualsevol llibre que els arribe a les mans sinó, justament, de fer una tria, de seguir una línia editorial reconeixible. De qualitat.
Per això, malgrat que encara no m'he llegit cap de les novetats que presenten, tenen el meu vot de confiança. Per això us pose tot seguit la publicitat de la propera presentació que fan a València.

INVITACIÓ
Tria llibres a València!

Ens faria molta il·lusió poder-te saludar el proper divendres 24 de setembre a les 19:00 a la Sala d'exposicions del Teatre Micalet al carrer Guillem de Castro, 73 de València.

Compartirem un pica-pica i una copeta de cava en companyia dels autors i podràs endur-te un exemplar signat dels llibres.
Conta'm la veritat sobre l'amor, Santiago Forné
Tria de Narrativa, 1
"La gran novel·la valenciana que molts estaven esperant. Una acció trepidant i una trama magistralment bastida"


Vénen turbulències, Sara Bailac
Tria de Poesia, 3
"Les contradiccions del retorn als orígens i dels viatges geogràfics i de l'esperit"


Acompanya'ns a la presentació de les darreres novetats de l'editorial, 4 nous títols que no et deixaran indiferent!


I evidentment, ja pots comprar tots els nostres llibres amb un sol clic!

IB6123 i altres contes, Gerard Vilardaga
Tria de Narrativa,
"Vilardaga desplega, de forma directa i sorprenentment eficaç, temes i actituds inèdites en el panorama literari actual"

Los insaciables, Jakob Gramss
Tria de Narrativa, 3
"La primera obra en castellà de Tria és una novel·la en clau gastronòmico-psicològica que mostra el ventall complet de llums i ombres del gènere humà "

dilluns, 13 de setembre del 2010

Conxa Planells

Fa dos mil anys (no vos penseu: només en tinc tres mil) vaig conèixer Conxa Planells. Cap allà el 1990, per més senyals. Recorde que escrivia poesia, que era més bé menuda i molt entusiasta. Que va escriure un preciós conte infantil que desconec si va arribar a publicar.
Farà uns dèsset anys que no en sé res. Però ara que he estat revisant uns papers per un assaig que estic en train de fer, mentre fullejava una antiga antologia, me n'he recordat del seu entusiasme. I vos copie un dels seus poemes en aquella antologia:

PERFILS

Ombres que la brisa
suaument acarona
en l'horitzó d'una mirada.

Llum d'espelma que projecta
l'obscenitat fràgil
de dos cossos amb ales negres.

Tu tan àngel com jo,
naufragant com la serp
fins podrir un sospir,
ja inexistent.

Conxa Planells
Poema extret de:
-"Envit. Antologia de nous escriptors valencians", Col. Acadèmia dels Nocturns, Universitat de València, 1991

divendres, 10 de setembre del 2010

FLAMES

Crema el paisatge dels avantpassats.
No pateix la natura. Som tu i jo
que no sobrevivim l’edat dels arbres.
Com un tresor enterrat sense mapa
desapareix l’amagatall del llop,
la lleneguera, la font en penombra,
la masia abraçada per crits d’heura.
Però no plora el bosc. Només nosaltres
coneixem el dolor de la nostàlgia
i la longevitat de les espècies:
primer les mosques, després els humans.
Més tard, molt lluny, els pins i les alzines.

Amadeu Vidal i Bonafont, Estevanac, ed. Meteora, Barcelona, 2008.

Aquests dies, encara que he tingut lluny els incendis, el fum era tant que canviava el color del cel i el sol. Amb uns matisos bells i trists.

dilluns, 6 de setembre del 2010

+ Estellés

Respecte de l'inèdit d'Estellés que vam trobar, se'n va fer cert ressò la premsa. Per exemple, a l'avui: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/un_estelles_inedit_78747.php
La notícia de l'Avui té un afegit interessant: hi ha un pdf amb les primeres pàgines del llibre (excepte la de l'adreça, perquè encara hi viuen persones relacionades amb el poeta que han patit amenaces per part de gent intolerant i moltes altres coses pitjors que cal ser per anar de "matón" per la vida) i les últimes, que inclouen un dels millors poemes, que era absolutament inèdit, i la seua signatura. L'enllaç és: http://www.avui.cat/cat/downloads2/estelles.pdf

diumenge, 5 de setembre del 2010

Dresprés del parèntesi

La veritat és que duc tot l'estiu atrafegat i no he fet res del que volia. Ni tan sols les coses que m'havia compromés a llegir. Així que serà qüestió de posar-se les piles.
Això no vol dir que l'estiu no haja estat profitós, ben al contrari. Però ha estat un estiu ben poc literari (respecte les lectures i l'escriptura). Fet i fet, encara em duren, contra la meua voluntat, les dues lectures que vaig encetar en començar l'estiu: "El consol", d'Anna Gavalda i "Miracle a Llucmajor" de Sebastià Alzamora.
"El consol" és trista però m'agrada molt com està escrita. I et fa riure en la seua tristesa. M'agraden especialment les descripcions (de personatges, llocs, pensaments, situacions,...) telegrama que utilitza. No me l'he acabat, però m'atrevesc a recomanar-lo. Un home de 47 anys immers en una família actual, a París.
"Miracle a Llucmajor" és divertida però encara no li he trobat càrrega de profunditat. Potser en té alguna al final. És divertida. És un divertiment. Fa de bon llegir. Si algú en vol saber més: http://www.vilaweb.cat/noticia/3707756/sebastia-alzamora-educacio-sentimental.html

dissabte, 4 de setembre del 2010

Un inèdit de Vicent Andrés Estellés

Fa un any, aproximadament, mentre Maria Josep Escrivà i jo mateix preparàvem una antologia de tots els guanyadors del Premi Ausiàs March de Gandia (per celebrar-ne els 50 aniversari), vam trobar arxivat a Gandia el mecanoscrit (signat pel propi Estellés) de "L'inventari clement" que va guanyar el premi l'any 1966.
Per a sorpresa nostra, era un llibre completament diferent i amb la majoria dels poemes encara ara inèdits.
Ara, amb la col·laboració i bona voluntat de tots (la família d'Estellés ens va facilitar moltíssim la investigació) el llibre serà publicat aquesta tardor.
Per a mi, els millors poemes dels llibres són uns de llargs que van al final i que ja ens mostren aquest Estellés poderós del "Llibre de meravelles", per exemple.
Tanmateix, vaig a posar un sonet que sí que apareix a l'Obra Completa, als poemes esparsos de l'últim volum, amb algun canvi.
2.
De vegades s’ou el xiulit
d’algun tren en la llunyania
com un arbre en meitat del dia,
com un clot al mig de la nit.

Té el tamany just de l’infinit,
té el tamany brusc de l’alegria,
té el dur tamany de l’elegia
massa pueril que no s’ha escrit.

El poeta mira la cuixa
d’una dona que està llavant
en l’aigua tranquil•la del riu.

El poeta, llavors, s’afluixa
el cinturó, mira endavant
i recatadament escriu.
Vicent Andrés Estellés

dijous, 5 d’agost del 2010

POEMA SENSE TÍTOL

Ací, l'aigua és el cel.
I l'arena blanquíssima crucificada d'hotels
i d'hamburgueses.

Josep Lluís Roig, "Peixos d'un mar sec", ed. 3i4, València, 2008.

dijous, 29 de juliol del 2010

dimecres, 28 de juliol del 2010

Aquest dijous, 29 de juliol, poesia a La Font d'en Carròs

La informació l'he copiada de: http://lafontdencarros.blogspot.com/


La Nit de la Poesia: 5 poetes saforencs a la Font d’en Carròs


L’Assoc. Cultural Ramoneta de Vilaragut, de la Font d’en Carròs, recorda que està en marxa la programació cultural “Estiu al Patronat 2010”.
La Nit de la Poesia: 5 poetes saforencs a la Font d’en Carròs
Àngels Gregori
Juli Capilla
Teresa Pascual
Josep Lluís Roig
Maite Insa


Aquest dijous, 29 de juliol, a les 22 h, (Àngels Gregori, Juli Capilla, Teresa Pascual, Josep lluís Roig i Maite Insa) recitaran alguns dels seus poemes al Patronat de la Font d’en Carròs, en una vetlada que convertiran la Font en la capital de la poesia de tot el País Valencià.


Poques vegades hi ha l’ocasió de ‘sentir’ cinc poetes valencians recitant els seus poemaris en la nostra llengua.


Cal recordar també que ESTIU AL PATRONAT 2010 alberga dues exposicions: del pintor Vicent Aunión i de la ceramista Pura Aunión que exposen la seua obra “Els 98, a la Font”

dimarts, 20 de juliol del 2010

la fi d'un món III



Bé, després d'uns dies de gairebé gelor per Navarra i Euskadi (dissabte passat temperatura màxima de 22 i cap a les 12 de la nit teníem 16 graus!) continue amb la sèrie de fotos que va quedar interrompuda pel viatge. Gràcies pels vostres comentaris!

dilluns, 12 de juliol del 2010

El final d'un món


Ara que el País Valencià s'ha decantat políticament cap als serveis, cap a ser la patja de, no deixe de lamentar com s'ha assassinat amb alevosia alguns cultius que podien ser encara viables. Com els tarongers.
Posaré fotos, testimonis inútils, d'un final anunciat. D'una eutanàsia activa.

dijous, 8 de juliol del 2010

Poesia al Jardí Botànic de València, avui i demà.

-Dia 8 de juliol (20h.): "Jardí de versos (I)". Recital de Josep
Pedrals. Lloc: Jardí Botànic (c/ Quart). Entrada lliure. Organitza:
Aula de Poesia de la UV.

-Dia 9 de juliol (20h.): "Jardí de versos (II)". Recital col•lectiu.
Lloc: Jardí Botànic (c/ Quart). Entrada lliure. Organitza: Aula de
Poesia de la UV.

dissabte, 3 de juliol del 2010

UN POEMA SOBRE FUTBOL

POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas I'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il.lusions quan només som
el lleu espill de l'aigua: per fortuna
és que alguns cops l'àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.

Josep Lluís Roig
Publicat a Reduccions, núm 72, any 2002

dilluns, 21 de juny del 2010

AL·LEGAT PACIFISTA

"El poll humà sembla una mena de llagosta de mà en petit, i viu principalment en els pantalons de l'home. Només te'n pots desfer cremant tota la roba que portes. Al llarg de les costures dels pantalons ponen llurs ous, blancs, brillants, com minúsculs grans d'arròs, que produeixen noves generacions de polls a una velocitat espantosa. Penso que, als pacifistes, els seria útils d'il·lustrar llurs pamflets amb fotografies ampliades de polls. La glòria de la guerra, ai las! En les guerres, TOTS els soldats van plens de polls, almenys quan fa prou calor. Els homes que lluitaren a Verdum, a Waterloo, a Flodden, a Senlac, a les Termòpiles, tots i cadascun d'ells tenien polls que se'ls passejaven pels testicles".

George Orwell, "Homenatge a Catalunya"

divendres, 18 de juny del 2010

OLIVA I LA POESIA

La Safor manté un idili amb la literatura que entronca directament amb el nostre segle d'or. No de bades escriptors com Ausiàs March o Joanot Martorell hi estan directament relacionats.
El cas d'Oliva, dins de la Safor, és una miqueta peculiar: de tota la vida només hi havia hagut una carretera plena de retencions, impracticable (que segueix igual, tristament igual), un gran il·lustrat (Gregori Maians) i un matemàtic Regent d'Espanya (Gabriel Císcar).
Tanmateix, en entrar al segle XX, la poesia va prendre Oliva que va començar a ser utilitzada, també, com a rerefons poètic. Des de Francisco Brines, Joan Narvarro, Enric Sòria, Àngels gregori, qui escriu aquestes línies, Jose V. Sala, José Iniesta (que no hi ha nascut però hi viu) i un llarg etcètera de poetes amb qualitat que comencen en alguns casos a poder publicar.
Val a dir que la visió d'Oliva per part d'aquests poetes tendeix a ser positiva o idealitzada. En part és normal: és la pàtria de la infantesa o d'alguns moments màgics. Per això m'ha fet gràcia que algú de prop però de fora en parle com, justament, el lloc de l'embús mític. Vos copie el poema i vos convide a llegir el seu llibre, ple d'un humor que semblaria anglès però resident a La Marina.

IMPOTÈNCIA
En aquests moments de sensibilitat, et poses a recordar i et ve al cap quan havies de travessar Oliva, el desfici i l'agonia que t'entraven; la paciència tan gran que s'havia de tindre; la indignació que et prenia perquè la cosa no anava avant i no podies fer-hi res, només que ofegar la ràbia assegut al cotxe, i esperar, esperar, esperar.

Josep Vicent, "Els hòmens primer, si és home i després les dones i al contrari", Setzevents editorial, 2010.

dijous, 17 de juny del 2010

Fira de Fires Oliva 2010, actes literaris

Dissabte 19 de juny, a les 20'30 h., al Mercat d'Oliva (al carrer Mercat, molt lògicament) hi ha un recital de música i poesia. Hi intervindran María José Marrodan, Begonya Pozo, Alfons Navarret, Elena Escribano, Josep Lluís Roig, José V. Sala, Miquel Sanchis Poquet, Joan Andreu Gascó, Irene Verdú i Pau López Anquela, conjuntament amb el grup de vent ENTRAVESSATS. La idea és crear un espectacle dinàmic tot evitant l'escenari tradicional.

També dins dels actes de la Fira d'Oliva, es presentaran les dos últimes novetats d'Edicions del Bullent. Serà el diumenge dia 20, a partir de les 19h. al Mercat Municipal.

En primer lloc, presentarem per als més menuts Poemes al jardí, d'Irene Verdú amb il·lustracions de Noèlia Conca. Ens acompanyaran les autores, la regidora Rosanna Torres, i estarà amenitzat per Natalia i Felipe, que ens cantaran els poemes del llibre.

Seguidament (a les 20 h.), la novel·la per a adults El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils, amb la presència de l'autora, la regidora Rosanna Torres, i comptarem amb l'actuació de La Sonora del Maurà.


A continuació, vos adjuntem informació al voltant dels llibres:

Poemes al jardí, d'Irene Verdú. Il·lustracions de Noèlia Conca



Quin lloc millor que el jardí per a descobrir la poesia? Un lloc on el temps descansa, satisfet com la sargantana, per a després alçar el vol, lleuger com la marieta.

L’abella, les granotes, els teuladins i caragols, tots tenen els seus racons i els seus jocs, el seu poema.



Irene Verdú va trobar un dia la poesia al seu jardí, la va regar, i amb molt de sol i afecte la va fer créixer. Aquest llibre n’és el fruit.

Noèlia Conca té una flor preciosa, la de la imaginació, i unes mans meravelloses que saben bé tenir cura d’ella.


Vols fer un tast del llibre? Polsa ací per veure el vídeo sobre el llibre en Youtube.

Dades del llibre:
Col. Cavallet de mar, 12
A partir de 5 anys
ISBN: 978-84-9904-16-5 - Preu: 5,95€
32 pàgs 16,5 x 19 cm


El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils



Sinopsi

L’interés per l’escriptora valenciana Maria Cambrils, defensora dels drets de les dones al primer terç del segle XX, constitueix el punt de partida d’una recerca que ajudarà a la protagonista de la novel·la a endinsar-se en la maduresa encarant les inseguretats personals en un món a la deriva. La resistència a la depredació urbanística del territori, el temor per la pèrdua de la identitat cultural, la complexa relació entre amor i sexe, la qüestió feminista i la literatura acompanyen la protagonista en el recorregut pels esdeveniments històrics d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. La riquesa humana dels personatges, rescatats de l’oblit, com el metge Guitart, Maria Cambrils, el ti Fernando Sena, Antonio Abad o Pepa Pons, construeix un calidoscopi de les inquietuds socials i polítiques d’una època marcada per la il·lusió a pesar de les adversitats.




L'autora

Elvira Cambrils (Pego, 1955), professora de filosofia, s’inicia en l’escriptura creativa amb relats breus per al programa Graffiti de Ràdio Lliure (1985-88). Segueix amb els escrits de divulgació filosòfica, cròniques de viatge i contes del programa Estirant el fil de Ràdio Municipal de Pego (2003-2006). L’any 2006, el llibre de relats Mira’m, Amor (2007) guanya el premi de narrativa Blai Bellver de Xàtiva. Amb El bes de l’aigua s’estrena com a novel·lista.

MÚSICA I MÉS, A OLIVA I PEGO

Aquest divendres 18 Hugo Mas actuarà al Mercat Municipal d'Oliva (C/ Mercat) a les 21 h.Hugo Mas és un dels músics més interessants del panorama actual valencià. A mig camí entre cantautor i grup de música, igual canta Baudelaire que Esther Xargay que cançons pròpies.
Paga la pena. I molt.
I el dissabte, a Pego, La gossa sorda, que fan una versió mig rapejada del tàndem Raimon-Espriu que cal no perdre's.
http://www.myspace.com/gossasorda

dilluns, 14 de juny del 2010

POESIA PER LA REVOLTA AQUEST DIJOUS A VALÈNCIA



El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:

Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
ni és ma casa.
Maria Josep Escrivà


Cercle de mots

Perquè l’anècdota és, també, essència,
així com una taca de llum és
la llum, i la conforma i l’acarona
com un amor és qualsevol amor
absolut, únic i cada vegada,
ja se sap, nou.

A la piscina dels somnis, la llum
s’espanta de la llum i del misteri
del cos que la captura amb cercles d’aire:
a cada esclat les perles es desfan
per a deixar el no-res de l’essència:
de tu a mi, els besos que ens confonen.
Josep Lluís Roig

dissabte, 12 de juny del 2010

POEMA SENSE TÍTOL

Cansat, cansat,
cansat, cansat, cansat.
Cada matí comença un nou dia impossible per al meu país.

Josep Lluís Roig, "Sal lenta", ed. 62, 1992.

(Ahir o avui he llegit la notícia que la Generalitat Valenciana ha decidit que ja no s'ha de promocionar més el valencià, que és l'hora de l'anglès, el xinès o el romanès, i que tenen algun principi d'acord per fer classes de cultura búlgara, que evidentment és més important per als valencians que el valencià: al cap i a la fi no importa qui ets sinó en qui et pots transvestir. I ho dic jo, que ja recomane als meus alumnes que aprenguen tantes llengües com puguen, però sense oblidar la pròpia: si no ens respectem nosaltres mateixos difícilment ens respectaran de fora: podem aspirar a ser la platja de Madrid o de Liverpool, els seus criats. I punt. No res més)

divendres, 11 de juny del 2010

OMBRES ESVALOTADES

OMBRES ESVALOTADES
Tan normalment compres l’entrada del cine que ets un espectador més. La sala mig buida, fins i tot pots gaudir de diverses butaques lliures a cada costat, deixar la jaqueta ocupant debades una butaca altra que la teua i recordar plàcidament -restes d’un temps caduc, hui- quan, la sala plena, has hagut de tenir-la damunt teu i t’ha fet por que els veïns pensaren que era per ocultar tèrboles manipulacions.
Una previsible però igualment meravellosa història de personatges durs i sentimentals arrossegats per un fat quasi grec i uns passats una mica foscos -cosa que sempre dóna un agradable halo de misteri.
A mitjan pel•lícula encara no l’ha besada. Millor. Perquè després del primer bes tot serà un vertigen. tan cast com vulgues -perquè són prou ficticis aquests revisitats besos de postguerra- però vertigen.
Ja.
Li ha vingut de sorpresa, ella no en té la culpa.
Això no se sap mai.
Tot allò de la fragilitat de la dona, inconsistència de la busca que sense saber ni com es troba a l’espira més exterior. I gira i gira i gira, apropant-se al centre del vòrtex, i, sense saber ni com, es troba que no sap on es troba: torna a besar-la -i ara no hi ha sorpresa.
Però mai no se sap, concedeixes de nou.
Un laberint de malentesos els separa i et renaix l’esperança que vindrà a tu i sabrà què li convé i ja no la perdràs. Un altre laberint no menys previst els uneix novament i ara ja sí que no i quan torna a besar-la ja tens la jaqueta en la mà i quan se separen les boques un moment i sense deixar d’abraçar-se se somriuen tu t’has alçat i ja dispares un, dos, tres, quatre, cinc, sis, tirs mentre crides puta, puta, puta, i els altres espectadors han adoptat solucions diverses i a tu les llàgrimes t’emboiren els ulls i no veus si cauen mortes les imatges.
Juli Avinent, "Ombres esvalotades", Universitat de València, 1988

(Des que el vaig descobrir, sempre he considerat aquest petit llibre de contes breus una petita joia. Em va agradar molt la primera vegada i totes les altres. I especialment és el conte que presta el títol al recull -aquest- el que més m'agrada. Una llàstima que no he localitzat res més que escriguera l'autor)

dilluns, 7 de juny del 2010

divendres, 4 de juny del 2010

GEORGE ORWELL

Recorde que fa temps que volia llegir-me "Homenatge a Catalunya" d'Orwell. Una de les persones més lúcides que he trobat mai. Quan dus una quinzena de pàgines ja comprens perfectament per què la democràcia va perdre la Guerra Civil, per què la Humanitat va perdre la Guera Civil.
El que més m'espanta d'"Homenatge a Catalunya" és "1984". Cada vegada més ens hi dirigim. En nom de la por, del terrorisme, de la seguretat. "Homenatge a Catalunya" explica el passat com mai no l'hevia llegit en boca de ningú. "1984" anuncia un futur més que possible. Amb tantes variants tecnològiques com voldreu, amb el maquillatge que li adjudiqueu. Per entendre el passat i per saber cap a on anem, és convenient llegir el personatge lúcid (i amb humor!)que és Orwell.
En acabant, obres el diari i se't posen els pèls de punta.

dilluns, 31 de maig del 2010

VERD AIGUA

Ho reconec, no en tenia ni idea. De moltes coses, però en concret del moviment de fronteres entre Itàlia i Iugoslàvia en acabant la Segona Guerra Mundial.
Ho he descobert tot llegint aquest "Verd aigua" de Marisa Madieri. Entenc que a la publicitat del llibre ens expliquen que era la parella de Claudio Magris, però el llibre és una delícia en ell mateix, que viatja del passat al present per explicar allò que l'ha perfeta com a persona.
Serena, delicada però ferma. Així és la seua prosa, que l'editorial Minúscula ens posa ara a l'abast.
Us en copie una entrada de les més breus, relacionada amb el present de l'escriptura, encara que abunden més les relacionades amb el record.
"21 de febrer del 1983
París ha sigut unes vacances breus i joioses, fetes de dies freds i blancs de sol, de llocs encantadors i molta alegria còmplice.
Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algun núvol ha torbat el meu hotizó serè, si els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'alabada i les ombres de la nit."


"Verd aigua", Marisa Madieri, Editorial Minúscula, Barcelona, 2010.

Així a internet com a la vida

Hi ha algun pesat que insereix comentaris amb -supose- finalitat propagandística en uns caràcters xinesos o japonesos preciosos però força incomprensibles per a mi.
Accepte -i m'agraden- les criques, agraesc les lloances i més encara les opinions. No en pense llevar cap, mentre les puga llegir. No pense censurar cap missatge, però no m'interessa col·laborar en la xarxa d'aquells que volen converir internet en un món tan similar al real.

dilluns, 24 de maig del 2010

Presentació de "For sale o 50 veus de la terra"

Presentació de "For sale o 50 veus de la terra", que tindrà lloc el proper divendres 28 de maig a Calp.

En concret serà a les 20.00h al Saló Blau de la Casa de la Cultura.

dimecres, 12 de maig del 2010

poetes valencians contra l'especulació


La gent d'edicions 96 (i és la gent, qui mou les coses), es va proposar de fer una antologia de poetes valencians que reflexionaren sobre la utilització (urbanització)del paisatge valencià (altrament anomenat barbàrie). Hi caben la bellesa, el lament, la reflexió, la descripció, les ganivetades,...
Ja posaré ací alguns dels poemes, més endavant, però el llibre paga molt la pena i canvia la visió que els poetes només som una cosa incapaç de tocar de peus a terra.
La pàgina wb és:
http://www.edicions96.com/col%C2%B7leccions/List/show/for-sale-o-50-veus-de-la-terra-439
I la portada en si ja és espectacular (com la contraportada):

dilluns, 10 de maig del 2010

SOCIOLINGÜÍSTICA VALENCIANA I

Al meu poble (Oliva) l'agricultura ha tingut un paper preponderant al llarg dels últims segles però ara, llastimosament, s'està llançant a perdre. Això, i l'evolució de la poca agricultura que es practica, provoca que determinades paraules desaparesquen. Per exemple "xércol" (variant de cércol) que segons l'Alcover-Moll existeix a Pego i a algun lloc per allà la Ribagorça (coses del repoblament, supose).
Doncs bé, al meu poble s'anomena xércol al cavalló que envoltava la soca dels tarongers.
Tot això ho explique perquè l'altre dia, un amic del meu fill (i el meu mateix fill) no sabien què volia dir xèrcol. Va eixir per atzar, enmig d'una conversa i la frase exacta de l'amic del meu fill va ser "això serà català".
Tan bon punt sa mare va arribar a ma casa, davant d'ell, li vaig demanar si coneixia la paraula. Jo ja sabia que tothom de la meua edat cap amunt la utilitzava. Eren cartes marcades. I li vaig explicar que el seu fill no la coneixia. Llavors / aleshores sa mare va exclamar: "Què poc valencià eres". I fi. La conclusió és tan trista o divertida que potser ja l'escriuré en un altre moment.
(Per cert, entre la llista de paraules perdudes n'hi ha alguna com la de mon pare que engreixava el carro amb sagí (o segí) i ara engrassa el tractor o ma mare que per desinfectar la post feien lleixiu amb cendra i no-sé-què més o la modista que marcava per on tallar amb guix o...)

divendres, 7 de maig del 2010

Joan M. Monjo

Per motius que no fan al cas, mentre buscava alguna ressenya sobre "Oasi breu" (jo no em guarde res de ressenyes i similar, quan em demanen si tinc alguna cosa sobre la meua obra, agraïsc al món l'invent d'internet).
Bé, el cas és que m'he trobat el text que va escriure Joan per la presentació d'"Ebri del vi perdut" a Gandia (http://www.raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/viewFile/65287/101858)
I m'ha tornat de cop la seua presència. El vaig conèixer en persona l'any 1998, i m'atreviria a dir que vam travar una intensa amistat. Jo el coneixia d'abans, com a autor de l'esplèndid "Ducat d'ombres", una novel·la realment redona i cabdal.
Després es dedicà a altres coses, malgrat no oblidar mai del tot l'escriptura narrativa.
Joan era d'aquelles persones a qui la lucidesa de vegades li impedeix l'acció. Però per això mateix la conversa amb ell em produïa un gaudi incessant. Avui me l'he retrobat, gairebé per atzar, en forma de ressenya benevolent, que va fer com a bon amic: ressaltar allò positiu, ser suau amb les arestes.
Ell va ser dels primers a patir la meua escriptura teatral, ell va llegir alguns poemes meus per primer cop. I el millor homenatge que li puc fer és rellegir-lo. I "Ducat d'ombres" és sempre un plaer. Quan arribe a casa el buscaré. Era introbable, però la van reeditar després de la seua mort, per a fortuna dels lectors.

dijous, 6 de maig del 2010

Josep Vicent

Josep Vicent (Cabrera) ha tret un altre llibre. De poesia. Ell, que és un autor a qui li agrada jugar seriosament, no pot -ni vol- evitar que la seua mirada perplexa es refletisca als propis versos, per replantejar-se el món que mira. A mi m'agrada la seua artificiositat tan natural. Amb un títol irreverent, "Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari", ha congriat els versos a l'editorial Setzevents:
http://www.setzevents.cat/autor_josepvicent.html
Alhora que també manté un blog:
http://dospoals.blogspot.com/
I ara insisteix a regalar-nos, als amics (no sé si només els literaris o a tots i totes)els poemes que escriu (que formaran un possible llibre futur), com aquell que fa:

Solcant la buidor
congries incerteses.




Illes sense fi.
La mar és un ornament
dolç de sirenes.




Constel·lacions.
Remotes les esferes,
mamprenc el retorn
insegur dels indicis
vers un futur indulgent.

dimarts, 4 de maig del 2010

A deslloc

Joan Navarro torna a estar en plena forma. Fa poc va publicar "Atlas (Correspondència 2005-2007)" a Tàndem, un llibre magnífic i també bellíssim físicamnet, perquè establia un diàleg poema-pintura entre Joan Navarro i Pere Salinas.
Ara acaba de traure "A deslloc", a la col·lecció de poesia edicions de la guerra, editorial Denes.
I és ell, amb els seus poemes d'un únic -llarg- vers (allò que alguns en deien prosa poètica, el seu amor pels mots i per la complexitat de dir i entendre el món. És ell que torna amb la vitalitat dels seus primers poemes als anys 70, del seu "Bardissa de foc" imprescindible.
Per a aquesta cultura curta de memòria, sembla que cal tornar a escriure per existir. Doncs Joan Navarro ha retornat. Ja no és un secret.
Com a exemple, un poema:
"Els camins de la por. La trama bosquetana del foc. L'enigma del fòsfor oxidat. Sota l'arcada de les turbines, els cossos lluminosos, la tensió de l'ala quieta, el vesc de la matèria sorda que es dilata, aquestes confuses mars de l'interior, el magma del basalt que somieja: L'eco del quitrà: La sintaxi de la pena."
Joan Navarro, "A deslloc", poesia de la guerra, editorial Denes.

dijous, 29 d’abril del 2010

Activitats literàries a València, per a aquests darrers dies d'abril

Aquesta setmana, entre la Fira del llibre, els premis i l'Octubre, hi ha tot d'activitats diverses i ben interessants. Per exemple:

Dijous 29

18:00 POESIA PER LA REVOLTA
Tipus: Recital
Data i hora d'inici: Demà, 29 abril a les 18:00
Dia i hora de finalització: Demà, 29 abril a les 19:30
On: Fira del Llibre. Sala Museu 2. Jardí de Vivers


19.30h.Escriptors al terrat.Pere Joan Martorell i Rubén Luzón
http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1154





Divendres
30.04.2010 |
Acte del Pen Català
19.30h
Acte de presentació de la nova edició del programa “Escriptor refugiat” del PEN Català, amb la participació de la periodista tunisenca i defensora dels drets humans, Sihem Bem Sedrine i l'escriptora Rhodah Mashavave (Zimbabwe).

A continuació, tindrà lloc la taula rodona “Escriptor(e)s, digitalització i mercat literari”
http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1152

30 d’abril a les 19.30 h.
Sala Museu 1 ∙ Fira del Llibre (Jardí de Vivers – València)
Festa i presentació dels 50 números de Caràcters

Hi intervindran:
Vicent Alonso, escriptor i fundador de Caràcters
Maria Josep Escrivà, escriptora
Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes
Eduard Ramírez, director de Caràcters
Pere Antoni Pons, escriptor i membre del consell de redacció de Caràcters
Gustau Muñoz, editor de PUV

Dissabte, si algú sobreviu i matina:
Tria Llibres en la Fira del Llibre de València
On es presentarà el model editorial de llibre sota comanda.
Data:dissabte, 1 / maig / 2010
Hora:11:00 - 12:00
Lloc:València, Jardins de Vivers, Espai d'Activitats 1


Dissabte 1 de maig presentem l'editorial Tria en la Fira del Llibre de València, a l'Espai d'Activitats número 1.
Hi assistirà Josep Lluís Roig, que ens presentarà el seu llibre El cop de la bala / A joc de daus.

dimarts, 27 d’abril del 2010

LLIURAMENT DEL XXX PREMI SENYORIU D'AUSIÀS MARCH

Aquest dissabte es va lliurar el XXX premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March. 30 anys, ja, duu el premi.
L'acte va començar amb la presentació del llibre guanyador de l'any passat: “Sema”, de Jordi Mas (de. 3I4), uns breus poemes que recorden la lírica japonesa escrits per un professor de japonés. Un dels poemes diu:
“amant-te meva
en sal de maniobra
dúctil, tan tendra,
tan tesa, tan atenta
a músiques profanes”
Com va explicar l'autor, al poemari té molta importància l'espai en blanc que gira al voltant dels poemes i que jo, ara i ací, no puc reproduir.
Després hi hagué una actuació de cant d'estil valencià que, francament, va sorprendre molt positivament aquells que no el coneixien.
Després després, parlà el mantenidor de l'acte, amb un discurs que paga la pena de llegir tranquil·lament: http://femunpensament.blogspot.com/2010/04/text-del-mantenidor-als-xxx-premis.html
Després després després arribà, per fi, el lliurament dels premis, on el jurat es va aprofitar de la bona voluntat dels organitzadors del premi i, ja que costa tant de publicar poesia, va tornar a atorgar ex-aqueo el premi, que va recaure en Carles Vicent Siscar i en Begonya Pozo.
Felicitats als guanyadors!

dimarts, 20 d’abril del 2010

Els jugadors de whist

Vicenç Pagès Jordà hi basteix una història que m'ha agrat. Això per endavant. Relatar com de lluny està la realitat dels somnis és complicat. I ho fa molt bé.
També m'ha agrat el model de prosa polièdrica, malgrat que algun dels extrems del poliedre siga perfectament prescindible. Això li serveix de coartada per introduir la veu del narrador dintre la història, una moda que a mi em molesta molt però que ací queda justificada (encara que em segueix destorbant de la mateixa manera: crec que de vegades els escriptors tendim a imitar certes modes que no necessàriament ens afavoreixen).
A més, és un llibre molt contemporani, d'aquells que poden resumir una època. Com "Rayuela", per exemple, que seria un llibre també en la línia "excessiva" d'aquest.
Li costa tancar el llibre, com quan acabes de fer la massa d'una moixàvena, o d'una coca, i no t'ho acabes de traure dels dits. Però és un mal molt menor: després d'haver gaudit de pàgines i pàgines, tant al lector com a l'escriptor els costa admetre que tot s'acaba. Que potser és el resum brillant dels jugadors de whist: tot sempre s'acaba. Sempre.Tot. I els somnis hi estan inclosos.
Altament reconamable.
Els jugadors de whist
Vicenç Pagès Jordà
Ed. Empúries

dijous, 25 de març del 2010

Un llibre imprescindible per a professors, pares i alumnes intel·ligents

El llibre en qüestió és una novel·la i duu per títol "Una barca al bosc". L'autora, PAOLA MASTROCOLA,és una autora ben coneguda a Itàlia però encara poc llegida entre nosaltres. I l'editorial, Edicions 96,és una xicoteta editorial, plena de caràcter, de Carcaixent, al País Valencià.
La novel·la conta tot el procés educatiu d'un xiquet superdotat i les seues dificultats per adaptar-se. La narració és tendra, irònica, brillant. Et rius i plores per parts iguals i et consoles en veure que el sistema educatiu no falla només ací, encara que també.
Hauria de ser de lectura obligatòria per al professorat. Encara que això potser ens faria reflexionar encara més sobre la situació de l'ensenyament. I no crec que convinga a aquells que manen.
Hi ha escenes vertaderament catàrquiques, com per exemple, el moment en què li donen al pobre xic la nota de l'examen de llatí, quan està desil·lusionat perquè ha tret massa bona nota. I això que ell ja no demanava suspendre, es conformava amb un aprovat.
Abans de criticar l'ensenyament, llegiu-vos-el, per favor!
"Una barca al bosc"
Paola Mastocola
Edicions 96

dilluns, 22 de març del 2010

de nou el poefesta a Oliva





Et convidem a...
VI Festival de Poesia d'Oliva a Francisco Brines
(Al carrer Major d'Oliva, al Teatre Olímpia)
Divendres, 26 de març de 2010 a les 20h

I després.....l'AFTER HOURS de la Poefesta amb:
Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, J. Lluís Roig, Josep Piera, Rafael Vallbona, J. Vicente Sala, Joan Navarro... i la cantant Clara Andrés.

LA MALABAR Isaac Albeniz, 34 esq. Menendez y Pelayo, 13 A les 24 h.

Més info: www.poefesta.com

dimecres, 17 de març del 2010

PRIMERA HISTÒRIA D'AMOR

Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Va ser com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats més de mitja hora sense saber ben bé que dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia. O el més manit de que et sembla si anem a sopar i després passegem una estona sota les estrelles.
I la primera opció va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al·lèrgics al pol·len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol·locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem per a demà i per a l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Que tota la fàbrica vessava de comentaris, que qui ho havia de dir, o ja veus, ella de tan bona casa com era. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que visitaren llurs famílies i els van comunicar en to solemne que volien casar-se. I les respectives es van sorprendre per la rapidesa dels fets, però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que els van donar el consentiment i hi van col·laborar de manera desinteressada i totalment altruista als preparatius.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol quan ja començava l’estiu es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, va seguir la festa ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i els van haver de punxar tots i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra i com he pogut viure sense tu i quin cos més perfecte que tens i com m’agrada i va ser llavors, mentres li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que els cabells li tapaven normalment i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.
(d'Històries circulars i altres relats, ed. Brosquil, 2003)

dimarts, 16 de març del 2010

POESIA

La matinada clara
Maria Cabrera
Il•lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet
Editorial Accent, 2009

Maria Cabrera ens sorprén amb un nou poemari on s’empelta de literatura popular per arrodonir i embolcallar aquells tons avantguardistes i orals. Crec que aconsegueix donar una rodonesa indiscutible als poemes.
Roger Costa-Pau la cita al seu blog:
http://blogs.elpunt.cat/rcostapau/2010/02/15/duna-saborosa-actualitat-5/

dijous, 11 de març del 2010

TEORIA DE L'ATZAR

L’home, vestit de verd semàfor, esguarda a banda i banda del carrer i creua, tranquil, amb passa ferma: cap cotxe, cap persona: són les dues o les tres de la matinada a Ciutat. No hi ha ningú pels voltants però sap on trobar la gent. Ho fa gairebé totes les nits: es vesteix amb cura, elegant, tranquil, pausat. S’afaita abans d’eixir: sap que si es deixa barba de tres o quatre dies li dóna més caràcter, però no aguanta l’aparença descurada que provoca la primera nit. Tria bons vestits, o se’ls combina, però sempre amb un toc cridaner: segur com està d’ell mateix no li importa -prefereix- que el miren.Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.(Dins "Històries circulars i altres relats", Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)

Activitats per a avui

El dijous dia 11 de març, inauguració d'una exposició extraordinària amb CARMEN CALVO i FRANCISCO BRINES a les 20'00 hores de la vesprada al Museu Etnològic d'Oliva (C/Tamarit).
L'exposició és per obrir boca abans del Poefesta (poefesta.com).
De tota manera, si algú passa a prop d'Oliva i té una mica de temps, tant aquesta exposició com una visita al museu etnològic, que és a prop, paguen molt la pena. Del museu etnològic és imprescindible la visió de les poques peces que queden a Oliva del Palau que els Centelles s'hi van construir. Un vertader monument al concepte d'Humanisme. Amb peces dignes del més bell Renaixement italià.

A més, a CA REVOLTA, a les 20'30 també hi ha un recital que ens recorda que tots els dies són bons per recordar que homes i dones no som igual però que sí valem el mateix. En aquest cas, valem els nostres versos. I aquests d'avui paguen la pena (fet i fet, jo hi volia anar, però finalment em serà impossible).

dilluns, 1 de març del 2010

UNA MAR DE PARAULES

Un recital de poesia i música a bord d'un vaixell al port de Dénia, símbol de la històrica vocació marinera i cultural de la ciutat. Breu introducció a cura de Tono Fornes. Reciten: Dimas Montiel, Mª Josep Escrivà i Isabel García Canet. Música a cura de Cristina Martí (guitarra) i Paula Pons (viola).
4 de març, 20'30 hores. Al Port de Dénia, Fast Ferry Patricia Olivia.

dimecres, 24 de febrer del 2010

poesia, música i +, aquest divendres a les comarques centrals valencianes

La vitalitat cultural (que no existeix oficialment perquè està feta en vernáculo i al marge de la cultura oficial) d’aquest país de vegades esclata en un munt d’activitats, malgrat no existir. En aquest cas totes són per al divendres que ve, 26 de febrer, a les comarques centrals valencianes, que són, per a qui no ho sàpiga, les comarques del nord d’Alacant i del sud de València. Un altre dia reflexionaré sobre el tema, apassionant, però indique a continuació algun dels actes:
Per a aquells que s’estimen la música, tant Òscar Briz com Hugo Mas són apostes segures. Potser l’Hugo és més desconegut, però no menys interessant. Si no el coneixeu, us endureu una bona sorpresa.
-Òsca Briz actua a Gandia, a l’Espai d’Art, (C/ Fundació Vicent Ferrer). Divendres 26 de febrer a les 20.30 h. Entrada lliure
-Hugo Mas en directe al Tirant de Cançó el divendres 26 de febrer a les 23:00 al Pub Cap i Cua (c/Corretgeria, 5) de Xàtiva
Hi ha dos actes també de poesia:
-A Pedreguer, a la Casa Municipal de Cultura, Maria Josep Escrivà farà un repàs de la seua trajectòria poètica acompanyada per la guitarrista Cristina Martí. El divendres 26 a les 20 hores.
-I al Casal Jaume I-Vall d'Albaida (Parc Mestre Ferrero 19-20 d’Ontinyent) tindrà lloc la Presentació dels llibres "Homèrides" de Vicent Penya i "Correspondència de Guerra" de Manel Alonso a les 20’30.

I de regal, l’Associació Cultural Centelles-Riusech d’Oliva fa la presentació del volum número 7 de la revista Cabdells, editada per dita associació. L’acte serà presentat per Josep Lluís Roig i tindrà lloc el divendres 26 de febrer a les 20’15 hores a la Biblioteca de Tamarit (C/ Tamarit, d’Oliva).
És una revista d’àmbit local que aposta per recuperar la memòria històrica a partir d’articles molt seriosos. Sense passat, es fa difícil d’imaginar un futur. I és gràcies a associacions com aquesta, a persones com aquestes, que puc imaginar un futur per a l’erosionat país on vivim.
Hi ha molt per triar i remenar. Molt i bo!

dijous, 11 de febrer del 2010

bibliografia sobre la poesia catalana del segle XXI (segona entrega)

PERÒ EXISTEIX LA POESIA CONTEMPORÀNIA ?

Existeix una tradició certament sovintejada i que seria ben curiós d’estudiar que consisteix a lamentar-se per la poca quantitat de lectors que té la poesia, si bé crec que el fet és pràcticament consubstancial a aquesta tal com l’entenem avui. M’explique: estem avesats a llegir com a poesia -i no com a cançons- des de la prehomèrica fins als romanços i cançons populars de fa quatre dies. Això inclouria la poesia trobadoresca, els cantars de gesta, els romancers,... És obvi que alguns d’aquests exemples gaudiren de gran acceptació a la seua època. Exactament la mateixa que tenen actualment uns quants prou grups de rock o una llarga filera de cantautors, o... Són els grups de música els hereus de la tradició més popular -que no necessàriament populista- i a ells els és concedida la possibilitat d’arribar a un públic més ampli.
Una altra qüestió és que, justament en quedar escrites les lletres d’aquestes cançons i perdre-se’n la part musical, aquestes queden absorbides per la poesia en tant que text escrit. I trobe que entra dins de la lògica pensar que una part de les lletres -actualment cançons- quedaran inserides a la història de la literatura, una volta s’haja perdut el record d’aquesta música, que passarà, com totes -això si els nous suports tecnològics no fan canviar el decurs de la història, possibilitat no gens menyspreable-.
Seria curiós, també, aclarir en quin moment i com s’allunyen ritme i lletra de la música. Hom tendeix a pensar en un allunyament a partir de la dicció salmòdica o monorítmica fins al punt que es convertira en pur ritme. I el ritme, tots ho sabem, és (o era?) la base de la poesia.
És possible que al llarg de la història de la literatura s’haja produït el miratge que la poesia era majoritària, però res més allunyat de la realitat: posem per cas el Renaixement: la gran acceptació que tenia la poesia és òbvia. Però cal no oblidar que aquesta situació es refereix a la mínima minoria, a l’elit político-cultural, que comptada en números fóra verament inferior a la quantitat de lectors actuals. Però al Renaixement ja li estava bé, així. Malgrat tot, és evident que la poesia, els poetes, cíclicament han fet esforços per apropar-se a la gent -o per apropar la gent a la seua obra-. Esforços generalment no gaire recompensats -excepcions són excepcions-.
Una altra conseqüència de l’allunyament entre música i poesia és que aquesta depèn cada vegada més del paper escrit i passa a poder prescindir de la memòria -de la recitació: del ritme- i per tant les estructures mètriques cada vegada podran ser més disteses fins al punt d’arribar a no dependre necessàriament de la repetició d’estructures sil·làbiques: la poesia, al llarg d’aquest procés que dura segles i en el qual encara hi som, ha aconseguit alliberar-se dels seus lligams, cada vegada ésser més lliure, fins al punt de no dependre de cap dels conceptes inicials de música o ritme. A canvi, però, passa a sotmetre’s més decididament al seu suport -el paper- i cada vegada és un plaer més individual i menys col·lectiu. I més elitista: és gairebé impossible entendre res en un recital de poesia si prèviament no hi estàs familiaritzat. De tota forma, és ben senzill constatar que cada cop la tecnologia obri nous camins, noves possibilitats que potser cal aprofitar.
Així i tot la tradició pesa molt. I, curiosament, malgrat que en qüestions rítmiques s’haja avançat molt, el pes de la tradició és tan feixuc que és ben difícil de superar. I el problema, en lloc de millorar, sembla que empitjora cada cop més: cada vegada hi ha més tradició i cada vegada costa més de posar-se al dia per a un hipotètic lector i, el pitjor de tot, cada vegada els referents que utilitza la poesia tendeixen a quedar-se més allunyats de la realitat. I aquest és el vertader problema.
Efectivament, al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diferents intents -alguns dels quals reeixits- d’actualitzar els referents de la poesia. L’exemple que més fàcilment em ve al cap és Ausiàs March: les famoses comparacions amb les cassoles en forn (allò de bullirà el mar com la cassola en forn), o les múltiples -i buscades- comparacions amb fets o situacions contemporanis (el règim polític dels venecians, els costums d’ell i dels altres cavallers, la por a la fi del món,...). Això sense oblidar la tradició, tot s’ha de dir.
Al s. XX potser hi ha dos exemples bestials d’aquest intent d’actualitzar els referents: Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés, dos casos que, malgrat l’acceptació indiscutible de la qual gaudeixen, no han aconseguit crear una escola o un ambient que aprofite el camí obert. Potser en els darrers anys alguns pocs autors insisteixen per aquest camí. De la resta poca cosa pel que fa a aquest tema. I és curiós, perquè autors tan lúcids com Pere Gimferrer s’acontenten amb reflexionar sobre el tema, fan metaliteratura, però una volta feta aquesta es conformen amb jugar amb els elements, no els interessa gaire el concepte d’avançar. Tampoc no els cal, perquè són brillants. Però de brillants n’hi ha ben pocs. Així ens trobem amb què la majoria de la poesia que es fa -o que es publica- no són més que refregits de tota la tradició occidental i, per tant, tranquil·lament obviables. És clar que existeixen honroses i digníssimes -fins i tot memorables- excepcions dins d’aquesta línia. Però aquestes excepcions metaliteràries no faciliten els nous adeptes sinó que, ben al contrari, voluntàriament o no, esdevenen elitistes distanciadors dels referents actuals. Una vegada vist el panorama no m’estranya que la poesia actual foragite qualsevol lector no predisposat i avesat prèviament. Fins i tot més que en altres temps, que ja és mèrit: entre la mediocritat i l’elit queda poc on triar.
La solució? No sé si n’hi ha. Millor: dubte que existesca una solució real. Potser existeixen pedaços parcials, potser els autors dels 80 seran capaços de superar la seua autoconsciència literària -que fusta n’hi ha, i de sobres-, potser els nous autors que estan -o estem- apareixent hauran assimilat ja autors com Estellés i podran continuar el camí. Potser només continuarem vius entre la mediocritat i el tedi.
Perquè actualitzar els referents de la poesia -que d’això es tracta- no és gens senzill. Perquè sense límits formals fa pànic no aferrar-se a alguna cosa. Pense ara en exemples a la inversa: per a desfer els continguts tradicionals u es sosté en la forma: els alexandrins i decasíl·labs d’Estellés, les sextines de Brossa,... Però això ja està fet. Encara que ja sé que és lògic començar cimentant bases segures cal atrevir-se i donar algun pas més. La sensació és justament mirar al buit i saber que no saps què hi ha a sota el penyasegat (imatge tradicional) i potser paga la pena tirar-se, o potser és preferible provar de vorejar-lo i afegir, a l’estil d’Ausiàs, de Foix, tradició i actualitat. No sé.
Fet i fet, no intente plantejar solucions sinó problemes. Perquè dubte molt que anem per bon camí. Seguim exactament amb els mateixos temes, que ja estan bé, però hi ha nous problemes, nous dubtes als quals no podem deixar en blanc. M’imagine algú mirant-nos des de fora: devem fer una fila d’occidentals panxacontents totalment vomitiva. I en realitat no estic parlant de poesia social o realista ni res de tot això. Senzillament vivim al món i em sembla hipòcrita negar-ho. I més si després pensem queixar-nos perquè no ens lligen gaire. No m’estranya, amb el panorama actual cal tenir estómac per posar-s’hi.
Fins ací arriba un article que vaig redactar l’any 1997. Aleshores ho vaig escriure com ho sentia -i com ho sent- però em vaig decidir a sistematitzar aquestes impressions a partir d’un corpus de 130 llibres publicats des del 1980 fins el1999. Vaig procurar que el corpus fóra per una banda representatiu: autors reconeguts, premis literaris, llibres-clau,... i, per l’altra banda, força aleatori. També, en principi, el corpus limita l’edat dels autors des de l’anomenada generació dels 70 fins als més joves. Això no vol dir, és clar, que no s’hi facen referències anteriors.
Vaig centrar la recerca en quatre aspectes que podien permetre acostar amb més facilitat una obra de poesia a un hipotètic lector. Totes quatre, fet i fet, representen, d’alguna manera, una tornada a l’origen, als inicis, quan la poesia era molt més oral i no escrita. També resulta evident que aquests quatre aspectes no garanteixen en si mateixos la qualitat: una obra poètica és bona o no a banda de la facilitat de lectura que represente.
Els eixos sobre els quals em vaig centrar van ser: actualització de referents, narrativitat, aproximació a la poesia popular i aproximació al llenguatge col·loquial. I ara passarem a analitzar-los individualment.

- Actualització dels referents:
És evident que quan Ausiàs March parla de veles e vents faent camins dubtosos per la mar està parlant dels seus perills de la mar, dels naufragis habituals: creuar el Mediterrani en vaixell era tot un repte, un risc: un perill que res no té a vore amb els plàcids creuers de l’actualitat. Tot aquell famós lleixant a part l’escalf dels trobadors es resumeix en això: trobar imatges que no foren allunyades per als seus contemporanis, trobar imatges pròpies, directes, sense necessitat de coneixements metaliteraris per a la seua comprensió. També és evident que l’obra d’Ausiàs no és només això. I ni tan sols crec que, estadísticament, siguen majoria: perquè a l’hora d’escriure el pes de la literatura llegida, escoltada, el cànon, té un pes indefugible. De tota manera és evident que eixe interés l’ajuda a avançar, a trencar, parcialment, amb els tòpics.
Fet i fet, aquest problema no és patrimoni exclusiu d’ell: és evident que tot escriptor, tot poeta, s’hi enfronta davant del fet de l’escriptura: ha d’intentar no repetir, no repetir-se, contar alguna cosa de nou davant de tanta literatura com s’ha escrit. I aquest camí és molt senzill i molt tradicional, tot i que en la nostra literatura estiga reduït a mínims: és tan senzill com emprar les mateixes imatges, les de sempre, les de tota la vida, però aquestes s’han de basar en el món que ens envolta ara. Un exemple magnífic i que, per desgràcia, encara no ha estat superat, correspondria als sonets de Sol i de dol de J. V. Foix. Tot el llibre és farcit d’aquestes actualitzacions, on, per exemple, la mateixa angoixa que va sentir Ausiàs March és comparada amb la d’un pilot d’avió que sent el perill de l’accident, que és a la vora d’estavellar-se contra un arbre:

Com el pilot que força els governalls
Quan ix del Prat, per salvar un pollanc,
Arrisca, incert, el vol i, en tòrcer un branc,
Tem pel país, ell que menysprea els falls;
[...[[1]
També és evident que aquest procés no és gens excloent respecte de la tradició, sinó que, justament, el que fa és apropar-la als lectors contemporanis, de manera que els recursos i les referències puguen ser més fàcilment comprensibles sense la necessitat de dominar la tradició. Que no es nega la tradició és evident i només cal comparar els versos anteriors amb uns versos d’Ausiàs March -ara tradició però que, al seu temps, va fer el mateix-:

No.m pren axí com al petit vaylet
qui va cerquant senyor qui festa.l faça,
tenint-lo calt en lo temps de la glaça
e fresch, d’estiu, com la calor se met;
[...[[2]
Complemtari a aquest procés, tot i que no l’hem estudiat en aquest article, és el procés que, entre d’altres, Bousoño anomena com a procés d’actualització dels tòpics, que consisteix, en poques paraules, a apropiar-se aquests tòpics mitjançant una sèrie de trampes: és evident que, pel fet d’emprar un tòpic es creen una sèrie d’expectatives que, en trencar-se -o actualitzar-se-, posen de relleu el nou missatge diferenciador [3].
Doncs pel que respecta a aquest tema, l’aspecte és més aviat desolador: el llibre que més s’hi endinsa segueix sent Sol i de dol. Un llibre de 1947! I això tenint en compte que, per no deixar fora determinades expressions, he tingut en compte els mots que estarien relacionats amb el món tecnològic des de la revolució industrial: he comptat paraules com electricitat, tren, metro, cotxe,... El panorama ha estat desolador: a la majoria dels poemaris consultats només s’hi trobava una o dues paraules que poguérem incloure dins d’aquest camp. Poemaris i poemaris que podrien haver estat escrits exactament igual fa cinquanta, gairebé cent anys.
Potser més significatiu encara siga el fet que autors preocupats per l’escriptura, autors que, en alguns casos, han reflexionat sobre l’escriptura, que tenen un domini impressionant de la tècnica, com podrien ser Vicenç Llorca o Isidre Martínez i Marzo o Ramon Guillem deixen de banda totalment l’actualització dels referents -com a molt, film apareix a L’amic desert-. O també autors que han fet recerques tècniques, que podríem qualificar com al marge de la poesia habitual, autors com Miquel de Palol o Aleix Cort[4] no tenen tampoc, pel que fa a aquest tema, cap avanç. Ni una paraula. O autors que s’hagen obert a altres literatures, que les coneguen o utilitzen, que estiguen relacionats d’alguna manera amb l’àmbit universitari, autors com Jaume Pérez Montaner o Anna Montero: res.
Però en la major part dels llibres en què apareix alguna cosa, aquesta alguna cosa sol convertir-se en ben poca cosa: una, dues, tres paraules per poemari -amb els amplis límits que ja he assenyalat-. I aquestes encara es poden englobar majoritàriament en quatre camps:
1- Els nous armaments -és a dir: hem evolucionat i ara ja no utilitzem sagetes per ferir-nos[5]: a banda de l’armament més convencional, apareixen els míssils, els tancs,... fins i tot Vinyet Planella ens parla dels perills nuclears...
2- El món relacionat amb l’automoció: cotxes, autobusos, semàfors, retrovisor, asfalt, ral.li... és, amb diferència, el més emprat, fins i tot amb els noms de marques i models concrets, com el Ford Scorpio, Seat, Jaguar, Porsche... Ací hi hauríem d’afegir els trens, avions,... i, en una ocasió, el jet lang. És, amb diferència, l’apartat més normalitzat. Sembla com si s’haguera acceptat l’omnipresència dels mitjans de transport en aquest veloç món nostre. Un altre assumpte és si, majoritàriament, només són vists com a negatius, perquè sembla que han perdut la bellesa aquella de la qual gaudien en J.V.Foix[6].
3- La televisió, el cine, focus,... i, també, l’element concret que més sovinteja: el telèfon. La televisió va assimilada moltes vegades a la soledat, soledat que ens portaria a un tema sovintejat però que no compta, curiosament, amb gaires paraules noves: la ciutat, una ciutat per la qual corre l’asfalt, els cotxes, la televisió, el metro,... i no sol ser gaire positiva.
4- Les referències a noms propis: ací trobem des d’infinitat de referències literàries o fílmiques -és curiós constatar que apareixen més referències a actors i a títols de pel·lícules que no els noms genèrics de cinema, film, pel·lícula- fins a futbolistes, tot i que predominen els referents culturals -on, per cert, els cantants gaudeixen de força reconeixement-: Chillida, Gabriel Aresti, Kubric, Lolita Haze, Lou Reed, Gandhi, Borges, Bruce S., Tom Waits, Bowie, Juliette Binoche, Maria Callas, Di Stefano, Romário[7], Passolini, Vangelis,... La llista segueix i és tan diversa com aparenta.
Dins d’aquest apartat caldria afegir-hi les referències històriques concretes. Més que res a la II Guerra Mundial i a la guerra de Bòsnia, que sembla que ha afectat, i força, la consciència d’alguns intel·lectuals europeus.
A banda de la classificació, quedarien paraules soltes com condó, abocador, plàstic, ozó, metacrilat, ... i algunes marques com Nike, Aspirina, Kontrol,...
Tot comptat, no és gaire cosa: és evident, obvi i constatable que la poesia catalana té alguns problemes a l’hora de referencialitzar la realitat: fins i tot dóna la impressió que s’ha creat un codi poètic -com va ser el cas de la poesia trobadoresca camí de la fosilització- i costa trencar-lo: és més còmode acceptar-lo. Fins i tot algun autor com Rafa Vallbona[8], quan s’hi atreveix, es justifica explicant al pròleg que són lletres de rock i, en lloc d’índex, té sound-track.
Potser caldria comentar el tema de la dificultat per a publicar a fora del circuit de premis -on sovint és més fàcil triomfar amb l’estàndard-, les línies editorials -quan n’hi ha-,... Però en resum passa el que passa: costa moure’s. I molt. Tanmateix, alguna excepció existeix: Xavier Lloveras[9] intenta escriure el seu propi Sol i de dol -ell n’és ben conscient, i a la p. 25 podem trobar una referència prou directa a J.V. Foix- amb moments reeixits. O autors com Antoni Puigverd, Enric Sòria[10], Jordi Cornudella, Carles Torner... introdueixen més lentament que va fer Lloveras però amb constància i amb força encert noves paraules per revitalitzar un vocabulari noucentista encara -per no dir antiquat-.

-Llenguatge col·loquial:
Evidentment, una forma de captar el lector -per la sorpresa, supose- és utilitzar el llenguatge col·loquial. No és gaire habitual i, més que res, es troba en autors prou joves que han publicat no fa gaire com Sebastià Alzamora -quan abandona els decasíl·labs formals-, Vicent Nàcher o Albert Mestres[11].
Justament perquè no és gaire habitual, quan s’utilitza sol ser molt efectiu i no m’estranyaria que, d’ara endavant, siga més emprat com a recurs puntual, com es pot utilitzar una comparació, una metàfora o una exageració.

-Ús de la literatura popular:
Un dels sistemes més coherents per retenir l’atenció dels lectors no és altre que captar-los com sempre ha estat: musicalitat, ritme clar però senzill,... poesia popular: és curiós que no haja tingut molt de predicament entre els nostres autors perquè aquells que l’han visitada han estat ben vists, en general: Maria Mercè Marçal i Josep Piera han estat mestres en aquesta contesa. I, tot i que no li correspon per edat, en negue a deixar fora del llistat a Jordi Pàmias[12].
- Narrativitat:
Si parlem de poesia èpica tots pensem en els orígens de la poesia. Perquè així és. Tanmateix, si parlem de narrativitat en la poesia contemporània és ja tota una altra cosa: si ens referim a la narrativitat en els darrers anys veurem que és molt diferent que la produïda en els anys que es van anomenar de Realisme social: canvia, bàsicament, la voluntat: hi havia un interés per contar la realitat, tot i que després, com sempre, els grans autors traspassen els límits, miserables sempre: els millors antecedents els podríem cercar en Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés[13].
Fet i fet, malgrat l’existència d’autors[14] indiscutibles com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas o fins i tot Pere Rovira, des del punt de vista estadístic, la narrativitat com a recurs manté un ús gairebé testimonial a dintre la literatura catalana al llarg dels vuitanta i noranta fins a aquests darrers anys. Perquè justament aquest és el canvi, subtil però decisori: la narrativitat no apareix per culpa del tema, sinó que es converteix en un recurs, siga quin siga el tema.
És interessant constatar que autors que comencen sota l’etiqueta del realisme social com Miquel Martí i Pol o Lluís Alpera utilitzen la narrativitat mentre són a dintre l’etiqueta però, en abandonar-la, també baixa l’ús d’aquesta narrativitat.
No serà fins al últims anys en què assistim a una mínima -inicial?-eclosió[15] d’aquesta narrativitat amb autors que ja tenen un pes específic com Enric Sòria, Antoni Puigverd, Carles Torner, Jordi Coca, Vicent Berenguer, Jordi Cornudella, Gaspar Jaén Urban,.... que hi arriben per diferents camins, però on la influència d’Estellés no es fa sentir gaire.
A més a més, apareixen tota una sèrie d’autors, molt joves la majoria, que no només practiquen la narrativitat, sinó que, en molts casos, els agrada demostrar que han rebut influència d’Estellés: autors com Alexandre Navarro, Josep Porcar, Ramon Farrés[16], Jordi Valls, Júlia Zabala,... Per exemple, Alexandre Navarro (1972) titula el seu primer llibre Desgracià la pluja les banderes, prenent-lo d’un vers de V.A. Estellés, o en el darrer llibre[17] comença amb una paràfrasi estellesiana; com també és el cas de Vicent Nàcher en Desig o llibre dels abismes (ed. Columna, 1997) o de Vicent Penya en Desig de terra (ed. 62, 1997). De tota manera, els sobra qualitat i acabaran per trobar una veu totalment pròpia. Per contra, Josep Porcar, Júlia Zabala i Jordi Valls[18] han deixat més ràpidament endarrere els deutes literaris, tot i que mantenen la mateixa línia de joc amb la narrativitat, joc que els dóna alguns resultats brillants. Un cas a banda seria el de Sebastià Alzamora, que ha madurat rapidíssimament i que sap traure tot el joc tràgic a la narrativitat.
Així, doncs, en aquests moments podem dir que alguna cosa es mou, perquè ja tenim diferents generacions d’escriptors, des d’un Joan Margarit a un Jordi Valls[19] o Josep Porcar encara en formació, passant per la generació que ara entra en la seua plenitud, entre els quals destacaria, per l’ús que fan de la narrativitat, Enric Sòria, Carles Torner i Antoni Puigverd.
- Però existeix la poesia contemporània?
Com he provat d’il·lustrar, la major part de la poesia catalana parteix d’una qualitat estàndard indiscutible però, en molts casos, previsible. De vegades avorrida i tot, amb un cànon lingüístic i fins i tot formal molt dominant i que poques vegades es trenca. No és d’estranyar, per tant, que aquest tipus de poesia foragite els lectors que no controlen el cànon. I que els avorresca.
Els motius, malgrat tot, serien difícils d’escatir: per una banda, és evident que no ens trobem davant d’una cultura normal pel que respecta a la formació dels escriptors. Aleshores és lògic que aquests es senten més segurs amb el cànon. També que, vertaderament, és força difícil publicar un llibre de poesia a fora del circuit dels premis, i que aquests, en molts casos, tendeixen a guardonar la mitja, l’estàndard, també la mediocritat, de vegades. Tot i que cal advertir que existeixen importants excepcions. És evident, també, que davant d’aquesta situació els escriptors, conscientment o no, tendesquen a adaptar-s’hi: és llei de vida.
Torne a insistir que estàndard[20], en si, no és dolent, i que s’hi poden escriure obres mestres, tan o més importants com les que no el segueixen. El problema arriba quan aquest ofega les iniciatives que el contradiuen.
Tanmateix, veig símptomes per l’optimisme: en els darrers temps comença a coure’s alguna cosa, un moviment, potser una posada al dia: no tant pel que fa al vocabulari -que això costa i s’ha de realitzar lentament- sinó per aquest moviment diversificador de la poesia que rau, d’una banda, en l’augment de la narrativitat, dels autors que l’empren i, de l’altra, determinats moviments subtils que m’indueixen a l’optimisme -tot i que potser siguen més les ganes-: entre les generacions més joves hi ha un canvi constatable, fins i tot majoritari: com si ells, educats en una quasi normalitat, es sentiren armats per al canvi. I inclús saben guanyar premis sense renunciar-hi.
També entre els autors que ja havien publicat llibres més pròxims a estàndard es noten els canvis[21]. Com són d’agrair els llibres publicats per Antoni Puigverd i Carles Torner[22], per exemple. I més en el cas de Carles Torner, que ja havia escrit un poemari perfecte, bellíssim, dintre de l’estàndard: L’àngel del saqueig (ed. Península / ed. 62, Barcelona, 1990) però que no obria nous camins. En el nou Viure després, en canvi, s’arrisca a eixir de la protecció que li suposava el donimi del que ja havia fet i busca noves vies, busca preguntes o respostes davant del món, davant del món que ha patit. Perquè el nou llibre és una resposta a les noves realitats, més cruels ara, si cal: la guerra de Bòsnia és, potser, el referent més indefugible.
Perquè el món és cruel i pitjor no podia escriure igual. És evident que amb això corria un risc i el pateix: és un llibre desigual on no tots els camins que s’enceten són brillants, però que, quan els encerta, obre portes, finestres, vitralls a l’aire tancat, viciat, de la poesia catalana actual. I això no impedeix que tinga poemes tan o més brillants que a l’anterior.
Així, doncs, a la pregunta si hi ha motius per l’esperança és que si. Però que una flor no fa primavera: tinc molta confiança en els autors joves i, per com estan escrivint els autors amb obra consolidada al darrere, sembla que quedaran unes quantes portes obertes, que hi haurà més llibertat a l’hora d’escriure.
Perquè el perill és fossilitzar-se. I tan sols fa tres o quatre anys semblava que hi ens encaminàvem. L’estàndard semblava inamovible i, tanmateix, es mou.


Josep Lluís Roig.

[1] J.V. Foix, Sol i de dol, ed. 62, Barcelona, 1975; p. 21. També es pot trobar a l’editorial Quaderns Crema. La primera edició del llibre és de 1947.

[2] Ausiàs March, Poesies, volum III, editorial Barcino, Barcelona, 1954; p. 77.

[3] Vaig publicar un breu article sobre aquests temes a “Diàfora, Revista de literatura”, núm 6.

[4] A banda del tipus de poesia, que pot agradar o no, recomane ferventment el pròleg -del propi autor- a: Aleix Cort, Arrel de boig, Edicions de la Guerra, València, 1993.
[5] Això en teoria, perquè les armes quan són reals solen aparéixer actualitzades, però quan són metafòriques no: segueixen sent fletxes, sagetes,... Com a exemple, un llibre que parla de pastilles de frens dels cotxes, i molts altres elements de la quotidianeïtat però porta per títol Buirac d’amor: Lluís Roda, Buirac d’amor, ed. Bromera, Alzira, 1998.
[6] La pregunta clau la trobem a la p. 13 del llibre de Marc Granell, Fira desolada, ed. Columna, Barcelona, 1991: ¿Pot ser bell un camió travessant el pont contra el capvespre?. El llibre no té desperdici pel que respecta al tractament dels probles de l’home davant del món contemporani. Impressionant. Tanmateix, el lenguatge poètic s’adequa força al cànon.
[7] En una imatge que no deixa de tenir el seu què, Antoni Puigverd parla del Romário dels túnels a La migranya del faune, ed. 62, Barcelona, 1995; p. 63.

[8] Rafael Vallbona, Balades de Speed/Poemes destrossats, ed. 3i4, València, 1986.

[9] Xavier Llovera, El test de Rorschach, ed. Empúries, Barcelona, 1992.

[10] Una de les poques referències al món de la informàtica que es poden trobar a la nostra poesia es deu a ell: Enric Sòria, L’instant etern, Edicions Proa, Barcelona, 1999.

[11] De lectura necessària és el pròleg -més que pròleg manifest- al seu llibre: Albert Mestres, A sac, ed. 62-Empúries, Barcelona, 1998.

[12] El millor llibre de Jordi Pàmias, que per a mi no ha rebut l’atenció necessària, mantenia una estreta relació amb la poesia de caràcter popular: Jordi Pàmias, Lluna d’estiu, ed. Proa, Barcelona, 1985.

[13] Hi ha un article molt interessant sobre com alterna Estellés el lirisme i la narrativitat: Lluís Alpera i Joan Lluís Roman, “Les dues expressions poètiques de Vicent Andrés Estellés: el lirisme i la narrativitat”, dins Miscel.lània Joan Fuster, Vol. II, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990¸pp. 297-315. També es pot trobar a: Lluís Alpera, Sobre poetes valencians i altres escrits, Publicacions de l’Abadia de Montserra, 1990; pp. 22-41.
[14] Per a mi, els llibres imprescindibles per entendre històricament el canvi en l’ús de la narrativitat són: - Joan Margarit, La dona del navegant, edicions de la Magrana, Barcelona, 1998; (la primera edició és del 1987) i Francesc Parcerisas, L’edat d’or, Quaders Crema, Barcelona,1982. És interessant llegir el breu pròleg que fan Xulio Ricardo Trigo i Vicente Gallego a la traducció castellana del llibre per vore com ja és llegit com a punt de referència d’aquesta nova narrativitat -que ells, tanmateix, s’entesten a obviar-: Francesc Parcerisas, La edad de oro, Mestral libros, València, 1989.
[15] Tan als darrers anys que Enric Sòria escriu: Per contra, la direcció empresa per Rafael Ventura Melià i sobretot per Gaspar Jaén Urban cap a una poesia més narrativa, afí, en certa manera, a una línia imporant de la poesia castellana actual (o, en català, a la que estaven escrivint, emparats en Vinyoli o Ferrater, poetes com Pere Rovira o Joan Margarit), no va tenir, en un principi, gaire continuïtat entre nosaltres (els valencians) més enllà d’alguna temptativa esparsa d’autors com Vicent Berenguer, Pérez Saldanya o qui açò subscriu. L’escàs desenvolupament d’aquest corrent narratiu sorprèn més si es té en compte que l’obra d’Estellés, molt llegida en aquells anys, n’era un precedent idoni hauria d’haver contribuït enormement a propulsar-lo.
La cita correspon a: Enric Sòria, “Escrit des del silenci. Notícia de la poesia valenciana actual”, dins Caplletra, revista internacional de filologia, núm. 22. Es tracta d’un ben interessant volum monogràfic sobre literatura catalana actual. (La distribueix Publicacions de L’Abadia de Montserrat).

[16] - Ramon Farrés, Trenta-set poemes en forma de finestra, ed. Cafè Central-Eumo editorial, Barcelona, 1997. A la p. 48 trobem una interessant Ègloga que remet directament al model estellesià.

[17] -Alexandre Navarro, Desgracià la pluja les banderes, ed. Germania, Alzira, 1995.
- Alexandre Navarro, Criatura del demà, Cossetània edicions, Valls, 1998.

[18] Josep Porcar va guanyar el darrer premi (1998) Vicent Andrés estellés dels Premis Octubre i ja amb anterioritat havia guanyat el Senyoriu d’Ausiàs March, tot dos publicats a 3i4.
- Júlia Zabala, Raïm de vent, ed. Columna, Barcelona, 1996.
- Jordi Valls, Natura morta, ed. Columna, Barcelona, 1998.

[19] Jordi Valls escriu -esplèndiadament - paràfrasis poètiques de textos narratius -que mantenen d’una manera volguda l’anècdota: en lloc de citar una pel.lícula o un llibre, el conta-. Vicent Nàcher també aconsegueix de vegades aquesta sensació, tot i que no s’hi llença tan decididament.

[20] Preferesc utilitzar, pel que respecta a la literatura catalana, la paraula estàndard a cànon perquè la primera crec que representa una realitat menys flexible, com trobe que és el cas.

[21] Autors com Ramon Guillem o Isidre Martínez i Marzo o qui subscriu aquestes línies estan provant nous territoris poètics.
[22] - Antoni Puigverd, La migranya del faune, ed. 62, Barcelona, 1995.
- Carles Torner, Viure després, ed. Proa, Barcelona, 1998.
Casualment, cap dels dos amb premi

La referència bibliogràfica de l'article la podeu trobar a:
http://openlibrary.org/b/OL17065149M/Col·loqui_Miquel_Martí_i_Pol