FOR SALE
De la terra hem arrancat
la vinya. Del riurau, els ulls
de dolç recer.
Sobre els enderrocs hem bastit
nínxols blancs. Amb piscines.
CHRISTELLE ENGUIX
- "For sale o 50 veus de la terra", edicions 96.
Aquesta antologia es va començar a gestar fa cinc anys, pam amunt, pam avall. Recorde que ens van demanar, a moltíssimes de les persones que estem relacionades amb la poesia, un poema inèdit sobre el paisatge valencià. Només això.
El resultat són cinquanta poemes (cinquanta poetes) i una introducció que, majoritàriament, acabaren versant sobre la destrucció. Una destrucció que, com es constata ara, haurà enriquit algunes persones, però que ens ha conduït, com a persones, com a poble, com a país i com a estat, a la ruïna. Moral i econòmica.
És per això que, per desgràcia, aquesta antologia és més vigent que mai. I l'espectacle que han muntat (i que ahir es va representar a Pedreguer) arriba i aplega al públic, sense necessitat que aquest públic siga entés en poesia ni en economia. A això ajuda -i molt- la música en directe i la projecció de fotografies. No sé quantes vegades més es tornarà a muntar però, sincerament, jo faré per no perdre-me'l.
diumenge, 24 de febrer del 2013
dissabte, 23 de febrer del 2013
Avui dissabte a Pedreguer, For sale
La germana bessona de Maria Josep Escrivà ha penjat això al feixbuc:
Fa quasi 3 anys que el llibre FOR SALE, O 50 VEUS DE LA TERRA va veure la llum, i l'espectacle homònim encara roda pel país. Dissabte 23, a Pedreguer. Cada dia més ferms en aquesta afirmació:
"Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja".
Gràcies als 50 del llibre. En aquest cas hi haurà Antoni Prats, Tono Fornes, Tomàs Llopis, Antoni Espí, Carles Mulet, Josep Lluís Roig, Pepe Pastor, Josep Vicent Cabrera, alguns amics artistes de Pedreguer, i M. J. Escrivà. I com sempre, Amadeu Vidal a l'acordió, i Natxo Francés, des de les seues fotografies. — amb Pepe Pastor, Josep Lluís Roig Sala, Tomàs Llopis Guardiola, CarlesMulet Grimalt, Josep Vicent Cabrera Rovira, Bon Dia, Mercè Lloret Llopis, Natxo Francés i Amadeu Vidal.
CENTRE CULTURAL
Carrer Mestre Serrano, 31
Pedreguer
Fa quasi 3 anys que el llibre FOR SALE, O 50 VEUS DE LA TERRA va veure la llum, i l'espectacle homònim encara roda pel país. Dissabte 23, a Pedreguer. Cada dia més ferms en aquesta afirmació:
"Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja".
Gràcies als 50 del llibre. En aquest cas hi haurà Antoni Prats, Tono Fornes, Tomàs Llopis, Antoni Espí, Carles Mulet, Josep Lluís Roig, Pepe Pastor, Josep Vicent Cabrera, alguns amics artistes de Pedreguer, i M. J. Escrivà. I com sempre, Amadeu Vidal a l'acordió, i Natxo Francés, des de les seues fotografies. — amb Pepe Pastor, Josep Lluís Roig Sala, Tomàs Llopis Guardiola, CarlesMulet Grimalt, Josep Vicent Cabrera Rovira, Bon Dia, Mercè Lloret Llopis, Natxo Francés i Amadeu Vidal.
CENTRE CULTURAL
Carrer Mestre Serrano, 31
Pedreguer
diumenge, 17 de febrer del 2013
Poemes i presentacions: Pere Joan Martorell i Begonya Pozo
CARDIOFONIES: POESIA PER LA REVOLTA AMB BEGONYA POZO I PERE JOAN MARTORELL
divendres, 22 / febrer a les 20:00 a C/Santa Teresa, 10 Barri de Velluters (València), 46001
Aquesta vegada va, efectivament, de cors:
Pere Joan Martorell presentarà el seu "Aquest cor" (ed. Proa). Car de vore per aquestes terres, és una bona possibilitat de gaudir de la seua poesia interior. I Begonya Pozo, incansable, que encomanarà el seu entusiasme i presentarà el seu nou "A contracor" (Ultramarina editrorial).
Bé, jo sóc dels que creu que la millor presentació dels poetes són els poemes:
PRESAGI
Serà tota la nit de sang i cendra,
sempre el teu nom pregària en la fosca.
Serà l'alba misteri de la màscara,
desig dels ulls ocults rere la boira.
Sí, concediu-me encara l'esperança
d'una pàtria fèrtil i extingida.
I així serà el mot l'última promesa,
presagi de la teva veu callada.
Serà tota la nit de fang i marbre.
Donau-me temps, més llum, per oblidar-ho.
-Pere Joan Martorell, "Aquest cor", ed. Proa
REVELACIÓ
T’has persignat, atea, davant
del nínxol de ta mare.
Després de tota la filosofia
has entés, ara, de colp,
on són els límits del llenguatge,
on les esquerdes del teu món.
I t’has quedat muda
al bell mig de la frontera,
besant la làpida, en silenci.
Begonya Pozo, "Poemes a la intempèrie", ed. 3i4.
divendres, 22 / febrer a les 20:00 a C/Santa Teresa, 10 Barri de Velluters (València), 46001
Aquesta vegada va, efectivament, de cors:
Pere Joan Martorell presentarà el seu "Aquest cor" (ed. Proa). Car de vore per aquestes terres, és una bona possibilitat de gaudir de la seua poesia interior. I Begonya Pozo, incansable, que encomanarà el seu entusiasme i presentarà el seu nou "A contracor" (Ultramarina editrorial).
Bé, jo sóc dels que creu que la millor presentació dels poetes són els poemes:
PRESAGI
Serà tota la nit de sang i cendra,
sempre el teu nom pregària en la fosca.
Serà l'alba misteri de la màscara,
desig dels ulls ocults rere la boira.
Sí, concediu-me encara l'esperança
d'una pàtria fèrtil i extingida.
I així serà el mot l'última promesa,
presagi de la teva veu callada.
Serà tota la nit de fang i marbre.
Donau-me temps, més llum, per oblidar-ho.
-Pere Joan Martorell, "Aquest cor", ed. Proa
REVELACIÓ
T’has persignat, atea, davant
del nínxol de ta mare.
Després de tota la filosofia
has entés, ara, de colp,
on són els límits del llenguatge,
on les esquerdes del teu món.
I t’has quedat muda
al bell mig de la frontera,
besant la làpida, en silenci.
Begonya Pozo, "Poemes a la intempèrie", ed. 3i4.
divendres, 15 de febrer del 2013
Per la declaració de la platja de l'Ahuir Espai Natural Protegit
Miraculosament, encara queden espais vora mar en un estat pre bombolla immobiliària. Jo, a títol personal, estic d'acord que els hauríem de preservar com la joia que són. Si hi esteu d'acord, podeu signar aquesta petició:
http://www.change.org/es/peticiones/ajuntament-de-gandia-per-la-declaraci%C3%B3-de-la-platja-de-l-ahuir-espai-natural-protegit
(La platja en una visió actual).
I gràcies a Maria Josep per comentar-ho.
http://www.change.org/es/peticiones/ajuntament-de-gandia-per-la-declaraci%C3%B3-de-la-platja-de-l-ahuir-espai-natural-protegit
(La platja en una visió actual).
I gràcies a Maria Josep per comentar-ho.
dimarts, 12 de febrer del 2013
L'INVENTARI CLEMENT cavalca de nou (ara a Dénia)
Presentació de L'inventari clement de Gandia
Original inèdit de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS,
Premi Ausiàs March 1966
Introdueix l’acte:
Pepa Font, regidora de cultura de l’Ajuntament de Dénia.
Amb:
Jordi Oviedo, professor.
Ha treballat en l’ordenació de l’arxiu personal d’Estellés.
Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, poetes.
Responsables de l’edició del llibre.
14 de febrer de 2013, dijous 20.00 hores
Agència Municipal de Lectura Baix la Mar
Ronda de les muralles, s/n DÉNIA
Dels poemes que llegim, n'hi ha un que és perfecte per a ser dit a duo. Copie les últimes estrofes:
COM UN COS D’ELEGIA
[...]
5
Us recorde i us dic, colze d’aquella séquia
−a migdia, amb el sol, i després, al crepuscle−,
moreres del camí i fulles del canyar:
no m’oblide de res!
6
No m’oblide de res. És que, en tot cas, hi ha coses
que no s’hi poden dir: són com una llepassa,
van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos,
ratllant tota una vida.
7
Ratllant tota una vida, com els joncs o les fulles
del canyar, que ratllaven, negligents, insistents,
l’aigua, amb una lentíssima cal·ligrafia obscura
que ara desxifre jo.
8
Sé que no és excessiu si ara jo m’imagine
com una lenta séquia plena d’inscripcions,
d’esgarranys o senyals, de profunds tatuatges
torpement cal·ligràfics.
9
Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel
i s’adorm al remat.
-Vicent Andrés Estellés, "L'inventari clement de Gandia", ed. 96.
Original inèdit de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS,
Premi Ausiàs March 1966
Introdueix l’acte:
Pepa Font, regidora de cultura de l’Ajuntament de Dénia.
Amb:
Jordi Oviedo, professor.
Ha treballat en l’ordenació de l’arxiu personal d’Estellés.
Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, poetes.
Responsables de l’edició del llibre.
14 de febrer de 2013, dijous 20.00 hores
Agència Municipal de Lectura Baix la Mar
Ronda de les muralles, s/n DÉNIA
Dels poemes que llegim, n'hi ha un que és perfecte per a ser dit a duo. Copie les últimes estrofes:
COM UN COS D’ELEGIA
[...]
5
Us recorde i us dic, colze d’aquella séquia
−a migdia, amb el sol, i després, al crepuscle−,
moreres del camí i fulles del canyar:
no m’oblide de res!
6
No m’oblide de res. És que, en tot cas, hi ha coses
que no s’hi poden dir: són com una llepassa,
van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos,
ratllant tota una vida.
7
Ratllant tota una vida, com els joncs o les fulles
del canyar, que ratllaven, negligents, insistents,
l’aigua, amb una lentíssima cal·ligrafia obscura
que ara desxifre jo.
8
Sé que no és excessiu si ara jo m’imagine
com una lenta séquia plena d’inscripcions,
d’esgarranys o senyals, de profunds tatuatges
torpement cal·ligràfics.
9
Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel
i s’adorm al remat.
-Vicent Andrés Estellés, "L'inventari clement de Gandia", ed. 96.
dilluns, 11 de febrer del 2013
HITLER I JO
"Una crisi com l'actual va provocar l'arribada de Hitler al poder. Haurien de sonar totes les alarmes, però no en sona cap."
Imre Kertész
No sé si mai he parlat de política actual en aquest blog/c que vol ser literari. Però de vegades no queda cap altre remei. I només diré que compartesc profundament l'opinió del premi nobel hongarés. Profundament.
I, en el cas de l'Estat Espanyol, que algú repasse la crisi que provocà el bipartidisme al s. XIX (o això no és història d'Espanya?). I la corrupció... cada vegada que escolte els del PSOE o els del PP acusar els seus "contrincants" de corruptes (allò del "y tú más"), a més d'entrar-me ganes de vomitar, perbocar i d'assassinar-los, pense que, en emprar aquest argument, haurien de quedar immediatament destituïts de tots els càrrecs -públics i semi-públics- i se'ls hauria de prohibir acostar-se a qualsevol administració pública. Recórrer al "y tú más" és admetre l'autoculpabilitat i no pretendre solucionar-ho.
I així arribem a Hitler. Perquè, en els temps que corren, constatar que els nostres polítics no es preocupen de solucionar els problemes sinó d'assegurar-se la cadira i les prerrogatives, és fomentar els extrems. Ha de coincidir que algú intel·ligent i amb do de paraula i mentalment desviat puga arribar al poder. Però això ha passat i pot tornar a ocórrer. I, quan més els nostres polítics seguesquen en la direcció actual, més números per a la loteria ens compren. Només espere que no ixca el número Hitler, perquè el número Franco -un colp d'estat des de l'exèrcit- el veig més difícil.
Imre Kertész
No sé si mai he parlat de política actual en aquest blog/c que vol ser literari. Però de vegades no queda cap altre remei. I només diré que compartesc profundament l'opinió del premi nobel hongarés. Profundament.
I, en el cas de l'Estat Espanyol, que algú repasse la crisi que provocà el bipartidisme al s. XIX (o això no és història d'Espanya?). I la corrupció... cada vegada que escolte els del PSOE o els del PP acusar els seus "contrincants" de corruptes (allò del "y tú más"), a més d'entrar-me ganes de vomitar, perbocar i d'assassinar-los, pense que, en emprar aquest argument, haurien de quedar immediatament destituïts de tots els càrrecs -públics i semi-públics- i se'ls hauria de prohibir acostar-se a qualsevol administració pública. Recórrer al "y tú más" és admetre l'autoculpabilitat i no pretendre solucionar-ho.
I així arribem a Hitler. Perquè, en els temps que corren, constatar que els nostres polítics no es preocupen de solucionar els problemes sinó d'assegurar-se la cadira i les prerrogatives, és fomentar els extrems. Ha de coincidir que algú intel·ligent i amb do de paraula i mentalment desviat puga arribar al poder. Però això ha passat i pot tornar a ocórrer. I, quan més els nostres polítics seguesquen en la direcció actual, més números per a la loteria ens compren. Només espere que no ixca el número Hitler, perquè el número Franco -un colp d'estat des de l'exèrcit- el veig més difícil.
divendres, 8 de febrer del 2013
LA MORT MOSSÀRAB
És aquest el títol amb què "Crònica negra" va guanyar el premi Enric Valor de Novel·la, que fa poc ha publicat Bromera.
Necessite explicar que el seu autor, Juli Alandes, va publicar una primera novel·la epistolar a Barcanova el 2004 ("Ultramar"), un magnífic llibre de contes sobre la nostra estimada Guerra Civil i les pre i post conseqüències a Proa el 2007 ("Àcrates!), i una ben interessant i prometedora novel·la negra ambientada a la costa valenciana el 2010 a La Magrana ("El crepuscle dels afortunats"). I em cal explicar-ho perquè no és aquest un país fàcil, literàriament. Si ha aconseguit de publicar tots aquests llibres és per mèrits literaris ben propis i merescuts. Indiscutibles.
I, pel que sembla, Juli Alandes s'ha trobat a gust en el gènere negre. Tant, que ha decidit continuar la saga del seu detectiu (un mosso d'esquadra catalanovalencià ben peculiar) però tot fent marxa enrere. Si a "El crepuscle dels afortunats" ens mostra un protagonista ja format, madur i desenganyat, en aquesta "Crònica negra" ens trobem un xic gairebé barbamec que acaba d'ingressar a la policia. Sí, a la policia i no als Mossos d'Esquadra, perquè a darreries dels anys 80, que és quan situa l'acció, els Mossos encara no s'havien esdevingut.
És aquesta la primera sorpresa: no recorde ara mateix cap novel·la que tracte els anys durs de l'anticatalanisme a València, quan l'Estat Espanyol va decidir que un Levante Unido era molt perillós per als interessos castellans i van invertir molts diners i joc brut per convéncer els valencians que los catalanes eren molt perillosos. Desconec si amb la burgesia que tenim calia tant d'esforç.
Encara que l'època no és exactament aquesta, sinó la de darreries de l'anticatalanisme terrorista, el moment aquell quan només aquells suficientment bojos com per creure que Déu els havia encomanat eliminar els catalans continuen amb una guerra que ja havien guanyat.
I aquest és l'entramat bàsic de la novel·la: un personatge que s'entreté a matar els professors universitaris que han explicat una cosa tan senzilla com que el valencià no té res a vore amb una hipotètica llengua mossàrab que existira -o no- alguna vegada a València.
Respecte del text, és de vegades bèstia, de vegades molt "valencià", una mica en la línia dels "Neons de Sodoma" de Xavier Aliaga. He de reconéixer que m'ha sorprés, perquè l'anterior, "El crepuscle dels afortunats" no ho feia preveure gens. Era una novel·la negra gairebé massa pulcra i tot.
Pegant-li voltes, he arribat a la conclusió que és en parlar del Cap i Casal valencià que les entranyes dels nostres autors es regiren i es mostren a la llum pública. Una mesura ben higènica, d'altra banda, i que, com a mínim en el meu cas, converteixen en molt divertida la lectura. Perquè és aquest, cal reconèixer-ho, un subgènere policíac que hauria de tenir una denominació d'origen protegida i que hauria de ser perfectament exportable, la nostra defensa contra els gurtels, els gurtelets, els gurtelots i els aspirants. L'antídot contra els camps de gúrtels: "Els neons de Sodoma", "Crònica negra", fins i tot aquell primer Ferran Torrent encara incivilitzat que començava magníficament les novel·les i després les acabava, valencianament, com podia.
Bé, torne: Ja era hora que els anys 80 deixaren de ser tabú en la narrativa valenciana. S'ha de ser valent per atrevir-se. Ara falta que la gent s'anime a seguir l'exemple. Aniria bé deixar constància com a les democràcies els importa una merda la veritat si va contra els propis interessos. I si ha de ser en clau d'humor i negra, doncs benvingut siga.
Per tant: jo confesse que m'hi he divertit, que me l'he llegida amb gana i se m'ha fet curta, encara que també he trobat a faltar que aprofundira en la societat d'aquella època (que és un marc tènue, gairebé invisible, a la novel·la) i que la trama es menja massa els personatges. O, dit d'una altra manera, que els personatges només hi són per necessitat de la trama. Que m'he quedat amb ganes de més.
Que paga la pena de llegir-la. Que és divertida i que espere que en seguisquen moltes més.
- Juli Alandes, "Crònica negra", ed. Bromera.
Necessite explicar que el seu autor, Juli Alandes, va publicar una primera novel·la epistolar a Barcanova el 2004 ("Ultramar"), un magnífic llibre de contes sobre la nostra estimada Guerra Civil i les pre i post conseqüències a Proa el 2007 ("Àcrates!), i una ben interessant i prometedora novel·la negra ambientada a la costa valenciana el 2010 a La Magrana ("El crepuscle dels afortunats"). I em cal explicar-ho perquè no és aquest un país fàcil, literàriament. Si ha aconseguit de publicar tots aquests llibres és per mèrits literaris ben propis i merescuts. Indiscutibles.
I, pel que sembla, Juli Alandes s'ha trobat a gust en el gènere negre. Tant, que ha decidit continuar la saga del seu detectiu (un mosso d'esquadra catalanovalencià ben peculiar) però tot fent marxa enrere. Si a "El crepuscle dels afortunats" ens mostra un protagonista ja format, madur i desenganyat, en aquesta "Crònica negra" ens trobem un xic gairebé barbamec que acaba d'ingressar a la policia. Sí, a la policia i no als Mossos d'Esquadra, perquè a darreries dels anys 80, que és quan situa l'acció, els Mossos encara no s'havien esdevingut.
És aquesta la primera sorpresa: no recorde ara mateix cap novel·la que tracte els anys durs de l'anticatalanisme a València, quan l'Estat Espanyol va decidir que un Levante Unido era molt perillós per als interessos castellans i van invertir molts diners i joc brut per convéncer els valencians que los catalanes eren molt perillosos. Desconec si amb la burgesia que tenim calia tant d'esforç.
Encara que l'època no és exactament aquesta, sinó la de darreries de l'anticatalanisme terrorista, el moment aquell quan només aquells suficientment bojos com per creure que Déu els havia encomanat eliminar els catalans continuen amb una guerra que ja havien guanyat.
I aquest és l'entramat bàsic de la novel·la: un personatge que s'entreté a matar els professors universitaris que han explicat una cosa tan senzilla com que el valencià no té res a vore amb una hipotètica llengua mossàrab que existira -o no- alguna vegada a València.
Respecte del text, és de vegades bèstia, de vegades molt "valencià", una mica en la línia dels "Neons de Sodoma" de Xavier Aliaga. He de reconéixer que m'ha sorprés, perquè l'anterior, "El crepuscle dels afortunats" no ho feia preveure gens. Era una novel·la negra gairebé massa pulcra i tot.
Pegant-li voltes, he arribat a la conclusió que és en parlar del Cap i Casal valencià que les entranyes dels nostres autors es regiren i es mostren a la llum pública. Una mesura ben higènica, d'altra banda, i que, com a mínim en el meu cas, converteixen en molt divertida la lectura. Perquè és aquest, cal reconèixer-ho, un subgènere policíac que hauria de tenir una denominació d'origen protegida i que hauria de ser perfectament exportable, la nostra defensa contra els gurtels, els gurtelets, els gurtelots i els aspirants. L'antídot contra els camps de gúrtels: "Els neons de Sodoma", "Crònica negra", fins i tot aquell primer Ferran Torrent encara incivilitzat que començava magníficament les novel·les i després les acabava, valencianament, com podia.
Bé, torne: Ja era hora que els anys 80 deixaren de ser tabú en la narrativa valenciana. S'ha de ser valent per atrevir-se. Ara falta que la gent s'anime a seguir l'exemple. Aniria bé deixar constància com a les democràcies els importa una merda la veritat si va contra els propis interessos. I si ha de ser en clau d'humor i negra, doncs benvingut siga.
Per tant: jo confesse que m'hi he divertit, que me l'he llegida amb gana i se m'ha fet curta, encara que també he trobat a faltar que aprofundira en la societat d'aquella època (que és un marc tènue, gairebé invisible, a la novel·la) i que la trama es menja massa els personatges. O, dit d'una altra manera, que els personatges només hi són per necessitat de la trama. Que m'he quedat amb ganes de més.
Que paga la pena de llegir-la. Que és divertida i que espere que en seguisquen moltes més.
- Juli Alandes, "Crònica negra", ed. Bromera.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Jaume Pons Alorda i Anna Gual de gira per terres valencianes amb INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR
DIJOUS 7 de febrer. A GANDIA
Al bar del Casal Jaume I de Gandia, (C/ Dona Teresa, 2) els poetes Jaume Pons Alorda i Anna Gual ens ofereixen un recital a dues veus, dintre d'una gira que han batejat amb el nom suggeridor d'INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR. Són dos joves enèrgics i entusiastes de la poesia i de l'activisme cultural: molt recomanables.
Encara que el cartell diu a les 20 hores, començarà a les 20.30.
http://www.saforissims.org/2013/01/31/infinita-la-caricia-anna-gual-i-jaume-c-pons-alorda/
I, si ens ho perdem o volem repetir, hi ha dues possibilitats més de vore’ls:
6 DIMECRES-FEBRER A VALÈNCIA
20.00
INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR
Amb Anna Gual i Jaume C. Pons
Organitza: Poesia per la revolta
(C/ Santa Teresa, 10 de València)
Més informació a: http://poesiaperlarevolta.wordpress.com/
DIUMENGE 10 DE FEBRER A TAVERNES DE LA VALLDIGNA (L'ACTE HA QUEDAT POSTPOSAT PER PROBLEMES TÈCNICS)
Jaume C. Pons Alorda i Anna Gual, en companyia de Rubén Luzón i Pau Sif, faran a Tavernes de la Valldigna, al Molí Vell, el pròxim diumenge 10 de febrer a les 12h33. El Molí Vell és una joia de l'arquitectura rural valenciana, un dels quatre molins que el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna administrava per al benefici propi en l'època d'esplendor. La seua data de construcció és incerta, però podem emmarcar-la entre les acaballes del segle XVII i els començaments del XVIII. Hui, després d'una rehabilitació que l'ha salvat de la ruïna, està a punt de reobrir portes.
Al bar del Casal Jaume I de Gandia, (C/ Dona Teresa, 2) els poetes Jaume Pons Alorda i Anna Gual ens ofereixen un recital a dues veus, dintre d'una gira que han batejat amb el nom suggeridor d'INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR. Són dos joves enèrgics i entusiastes de la poesia i de l'activisme cultural: molt recomanables.
Encara que el cartell diu a les 20 hores, començarà a les 20.30.
http://www.saforissims.org/2013/01/31/infinita-la-caricia-anna-gual-i-jaume-c-pons-alorda/
I, si ens ho perdem o volem repetir, hi ha dues possibilitats més de vore’ls:
6 DIMECRES-FEBRER A VALÈNCIA
20.00
INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR
Amb Anna Gual i Jaume C. Pons
Organitza: Poesia per la revolta
(C/ Santa Teresa, 10 de València)
Més informació a: http://poesiaperlarevolta.wordpress.com/
DIUMENGE 10 DE FEBRER A TAVERNES DE LA VALLDIGNA (L'ACTE HA QUEDAT POSTPOSAT PER PROBLEMES TÈCNICS)
Jaume C. Pons Alorda i Anna Gual, en companyia de Rubén Luzón i Pau Sif, faran a Tavernes de la Valldigna, al Molí Vell, el pròxim diumenge 10 de febrer a les 12h33. El Molí Vell és una joia de l'arquitectura rural valenciana, un dels quatre molins que el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna administrava per al benefici propi en l'època d'esplendor. La seua data de construcció és incerta, però podem emmarcar-la entre les acaballes del segle XVII i els començaments del XVIII. Hui, després d'una rehabilitació que l'ha salvat de la ruïna, està a punt de reobrir portes.
diumenge, 3 de febrer del 2013
GALERADES I ECOGRAFIES
Trobe que no seré excessivament original si explique que moltes vegades els autors ens mirem els nostres llibres com si foren fill(e)s. I tampoc no ho seré si compare les galerades amb les ecografies. De tota manera, com a pare, en aquests moments l'interés major és que tot ixca correctament. I explicar que estic content: ja queda poc per al part i espere que tot vaja molt bé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)