diumenge, 27 de maig del 2012

menstrua, Déu, ensagna’ls els tampons

Ja arriba març. Del vi ja queda el fons
en el banquet on liben els canalles:
llur món feliç ja està a les acaballes,
dels cossos grecs només queden monyons.

Als teus deutors, Senyor, talla els tendons,
massa drogats van rondant les muralles,
crema els carrers, com València en Falles,
menstrua, Déu, ensagna’ls els tampons.”

-“Simfonia per a un estat en coma”, Ramon Ramon, ed. Perifèric, Catarroja, 2011.

Ramon Ramon, solitari incendiari, amb tocs misògins –desconec si per convicció o provocació- i gran rimaire ha fet una altra volta al cargol dels seus poemes. ¿Té sentit, escriure, ara, en metre i rima consonant –rimes que no es repeteixen mai, al llarg de tot el llibre- en un “tour de force” amb ell mateix i les paraules? Ell vota, en una nota final sense desperdici, que sí. I el resultat és, com a mínim, fascinant.
Una estructura mètrica –un poc o un molt rígida- estimula l’escriptura. És un repte i un refugi. Si vols ser transgressor en el fons, hom tendeix a compensar en la forma. I, quan els versos es neguen a fluir i l’autora o l’autor senten que els cal escriure, també poden recórrer a la mètrica i/o la rima.
Jo ho he fet: no hi ha res com un decasíl•lab per a cridar un altre decasíl•lab. No hi ha res com una rima difícil per a tenir el cervell activat al voltant dels poemes. I no hi ha res com una mètrica rígida per a tractar temes d’una forma “arriscada”.
Val a dir que Ramon Ramon ho borda.
Per no parlar de l’aparició “generacional” de Déu (es veu que, amb l’edat, els humans tendim a reflexionar-hi). Amb una perspectiva àcida. I etc. I etc.
(I, per cert, les cometes inicials no falten perquè vénen del poema anterior)
Per cert, el poemari és aspre com una mala cosa i no apte per a llepafils.

dijous, 24 de maig del 2012

Felicitats literàries

Fa uns mesos, vaig escriure una anotació sobre dos bloc/gs que m'agradava mirar. Que solien transcórrer pels camins de la poesia. N'hi ha molts més, però era també un homenatge al compromís i l'entusiasme de les seues mantenidores; persones creatives que busquen llocs per on expressar-se i posar-se a l'abast d'aquells que hi puguen estar interessats.
I ara és el moment de felicitar totes dues "mantenidores": l'Anna Garcia Garay ha guanyat el premi Gabriel Ferrater i properament els seus versos passaran al paper també (la poesia, tan etèria i, alhora, tan física).
I Sandra Domínguez Roig acaba de traure un llibre de poemes que encara duu la calor de la impremta.
Moltes felicitats a totes dues. I molts versos més, i moltes més entrades.

SIGUES PLOR
Saliveja'm la corba.
Ets espera de clímax
que em pretén
rendició.

Degota el cos,
sigues un plor.

Brinda't al sigil
que t'indueix
a la ceguesa.

-"De blanc setí", Sandra Domínguez Roig, ed. Germania, Alzira, 2012.

dijous, 17 de maig del 2012

Poesia i revolució: "For sale" a Alacant, demà divendres

Benvolguts amics i amigues, La propera posada en escena de “For sale”, a la ciutat d’Alacant. Serà aquest divendres, a les 20.15 a la Seu Universitària. Carrer Ramón y Cajal, 4.
Com arribar: http://web.ua.es/va/sedealicante/on-estem.html

dimecres, 16 de maig del 2012

Carlos Fuentes i Agustí Bartra

No solc comentar-ho habitualment, però la literatura sud-americana, especialment aquella que investiga més, la del darrer terç del segle XX, m'agrada. Em va agradar molt, va participar en la meua formació com a lector i escriptor i com a persona i ara m'agrada revisitar-la. Recorde que als meus anys universitaris (finals dels vuitanta) van passar per les meues mans molts autors (Miguel Ángel Asturias, García-Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Sábato, Onetti,...) però la novel·la que més em va impactar, sense cap mena de dubte, és "La muerte de Artemio Cruz" de Carlos Fuentes. Encara ara puc recordar la sensació física que sentia en llegir-la. És una novel·la magnífica, d'estructura gens tradicional però que enganxa igualment. Tota una medicina contra la novel·lística actual, tan antiquada, que ara s'estila. La recomane amb emoció. No com a homenatge, sinó com a necessitat. "La muerte de Artemio Cruz" es va publicar la primera vegada l'any 1962. I aquestes reflexions m'han portat directament a Agustí Bartra qui, l'any 1968 va publicar, en el seu exili mexicà, "La lluna mor amb aigua". Una novel·la d'estructura i fins i tot temàtica molt semblant i que ací va passar desapercebuda. Bartra va tractar la temàtica mexicana en diverses ocasions, però aquesta novel·la d'estructura tan moderna sens dubte anticipa tot el que serà el "boom" dels 70 a casa nostra. I només ha merescut que silenci. O quasi. Hi ha un article de Margarida Aritzeta, «El mite de la Revolució: lectura de La lluna mor amb aigua i La muerte de Artemio Cruz», dins Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (volum I), Barcelona, AILLC / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995, ps. 225-237. També hi ha un article interessant sobre la recepció de Bartra a Mèxic, que és un tema paral·lel, però significatiu de Jaume Aulet.

dimecres, 2 de maig del 2012

Premis Marc Granell

Fa poc, es van atorgar els premis Marc Granell. En aquesta ocasió un dels guanyadors va ser Iban L. Llop, de qui m'agrada molt la seua poesia. M'alegre. I volia compartir aquesta alegria.
Em sent culpable
del dolor que t’habita,
Com consolar-te?
No són unes mans fortes
les meues, faig poemes.
Iban L. Llop