dimecres, 19 de febrer del 2014

Pau Vadell

M'estime molt la literatura de Pau Vadell. Pense que és una de les ments joves (1984) més lúcides de la nostra literatura. I encara que la lucidesa de vegades aboca al suïcidi,amb actes com la creació d'una nova editorial (AdiA), això no nega la primera premissa: llegir-lo és obligar-se a pensar.
Per posar-li un però, que també moltes vegades em pose a mi mateix, de vegades aquesta reflexió de cap a on ha d'anar la poesia s'imposa a la poesia, en els versos. No és ben bé un defecte, però en alguns poemes es nota en excés.
I, com que de cap manera vull acabar amb un aspecte negatiu (que potser no ho és, però com que em disgusta en mi mateix, tendesc a mirar-lo negativament), acabaré amb un poema seu de fa uns quants anys, que ha passat per les meues mans gràcies a Josep Vicent Cabrera, que demà el recuperarà:

Una lentitud pòstuma,
les convulsions transpassen la pell
i s'afiquen a la humitat dels ossos.

La mirada dels amants
es perpetua recitant fèmurs sencers
de patiment, de coves,

de pluges.
El goig regalima encara
plaent de servar
tots els moviments d'antuvi.

- Pau Vadell i Vallbona, Temple, Edicions del Salobre, 2009.

divendres, 14 de febrer del 2014

Conte inèdit aproximadament amorós o amatori

Desencontres

El cel tenia forma de finestra quadrada però encara no estava il•luminat per la llum interior. Encara lluïa el seu blau diàfan, lleugerament ventós, d’un ponent dens, d’una calor palpable, constatable. Per això la finestra romania tancada mentre ella provava d’encabir unes quantes síl•labes a la lletra d’una cançó que li quedava coixa.
Ella escrivia poemes, però ara s’estimava molt agafar-se la guitarra per provar lletres i ritmes amb notes. Potser es tractava només de nostàlgia. Una nostàlgia que, densa com el ponent, no li cabia als versos, però amb una mica de distància i ironia, podia provar-ho. Creia amb sinceritat que allò que millor definia la literatura, l’art que l’envoltava, era justament aquell toc irònic i naïf que permetia contar les coses amb la simulació que tot allò no importava, malgrat que sí.
Però tot això no l’ajudava a encabir les síl•labes als versos, de manera que va fer allò que solia, en aquests casos: es va autoencabir a dintre d’unes malles ajustades Decathlon i d’una samarreta d’aquelles que expulsava la suor, es va posar la gorra, protector solar i es dirigí cap a la porta, disposada a enfrontar-se amb la calor, disposada a córrer totes les curses d’un decatló.
La calor la va colpejar com si a un home un colp de genoll entre les cames, però tenia tantes ganes de treure’s de sobre aquella cançó que se li resistia que, per començar a concentrar-se, va pensar primer faré els cent metres del decatló.
Això va ser fàcil, malgrat la suor. I es va animar. Els quatre-cents metres llisos tampoc li van suposar cap problema encara que ja notava com el sol li pesava a sobre les espatlles. Però duia gorra i s’havia fet una cua que la protegia del sol i es va aturar davant una font per remullar-se una mica la cara.
Per als cent deu metres tanques li calia una mica d’imaginació, però ella ja en tenia, d’això, de manera que va encarar els bancs del passeig. Córrer en aquella hora tenia l’avantatge que ningú no la prendria per boja, perquè no hi havia ningú. Tothom s’havia refugiat d’aquell ponent tan constatable.
Per a botar els bancs li calia concentració plena i, en acabant, ja notava que l’espurna aquella de la idea genial que li solucionaria les síl•labes començava a rondar-li el cervell, de forma que no li quedà altre remei que encarar els mil cinc-cents metres llisos.
En començar, ja es va adonar que no s’havia agafat aigua, però no volia perdre la línia aquella que començaven a dibuixar-li les neurones. No havia de perdre la concentració. Sabia que cada pas li costava però notava, sentia, que aquell vers de merda començava a quadrar-li, que es podria convertir en una cosa clara i cristal•lina com l’aigua que no duia a sobre.
El cas és que ja no recorda res més, però quan el seu company la va trobar estirada a terra del rebedor de sa casa, amb la lletra de la cançó escrita en un full que duia a la mà, ella no va saber explicar ni com hi havia arribat, ni quan ho havia escrit. Ni si tan sols ho havia escrit.
El cas, però, és que el company l’ajudà a aixecar-se, a beure una beguda isotònica de marca coneguda i a llevar-se tota aquella roba que se li arrapava a la pell, suada; i a entrar a la dutxa.
I ella li ho va agrair. Amb fruïció.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Article sobre l'editorial Germania

Des de fa un temps, Maria Josep Escrivà i jo mateix fem una col·laboració a Caràcters, que és una revista de llibres molt interessant, que aporta una visió de les publicacions que es fan. No només en poesia, que també, sinó en tots els àmbits d'allò que podríem anomenar cultura.
Cert que el disseny (potser intencionadament) sembla antic, amb aquells fulls plens fins al límit de lletretes, però sens dubte és un plaer llegir-la.
Algunes d'aquestes col·laboracions les he "penjades" jo en aquest mateix blog/c, però aquesta està (molt més ben presentada que si ho haguera fet jo) al blog/c de Maria Josep (que, per cert, ja ha tingut moltes visites).

dimecres, 5 de febrer del 2014

aires frescs en poesia

Ahir mateix una persona que ha començat a escriure poesia, a partir de la dificultat d'introduir nous formats en la poesia, m'escrivia: "Ja sé, (ho he après fa poc), que és difícil introduir formats nous. I no comprenc ben bé per què. Sent que l'actual format no arriba al públic, sent que la poesia és llegida només pels propis poetes... per què no intentar nous models? jo pensava que els poetes eren molt més oberts, els poetes!! jo pensava que els poetes estaven disposats a canviar el món, i ja veus, són de format tancat."
Ella prova de mesclar prosa i poesia en un llibre de poemes. I és cert que els llibres de poesia han estat refractaris cap a aquest camp, en general. Tanmateix, també dins de la poesia, he trobat veus que canvien algunes coses, que són un alè de nou. No des de la prosa, però sí des d'altres punts de vista. Així, sense pensar-ho massa, en els darrers anys han aparegut sorpreses diverses. Com per exemple, i només a tall d'exemple, noms com Anna Garcia Garay, que tot partint d'un blog, deixa que el llenguatge directe envaisca la poesia:

ELL MAI NO HO FARIA

Llegeixo ingredients impresos als envasos,
menjo versos blancs i poemes,
i escric receptes de cuina en prosa poètica.
Escolto música per a esses sordes,
callo per no dir res
i gaudeixo de bona punteria.
Encara no he trobat el vermell de les cotxinilles
i no sé cantar-li a la dutxa,
però sí nedar el blau de les piscines.
Adopta'm.
Adopta'm els costums, les aficions,
les dèries i manies;
els gintònics, els dies laborables,
els que es vesteixen de festa
i totes les fotografies.
Saps del cert que jo sí que ho faria.

- Anna Garcia Garay, "Assassins de margarides"

Com també Lucia Pietrelli, des del seu italià matern, deforma la sintaxi i el lèxic fins a formar un món propi, on la nostra part menys racional s'escampa per sobre dels paisatges amb un resultat com a mínim poc convencional.

M’escorreré enmig de l’aigua:
la contaminació dels líquids:
després li direm òvuls,
espermatozous,
i aleshores memòria.

-Lucia Pietrelli, "MORT D'UN AVIADOR TARTAMUT"

(L'única persona a qui he vist deformar la llengua com si fóra estranger sense ser-ho és Sandra Domínguez. Tanmateix, quan vaig llegir el seu llibre publicat, havien desaparegut les sintaxis estranyes. Quan li ho vaig comentar, ella em va explicar que el corrector...)
I aquest parèntesi m'aprofita per a reflexionar la importància de les -petites?- editorials que es rebel·len contra allò establert: editorials com AdiA, Llibres del Segle (Col.lecció Culip), Edicions Terrícola, estan capitanejades per persones, poetes, que senten aquesta necessitat de canvi. Com diria un clàssic: "I, tanmateix, es mou".

dilluns, 3 de febrer del 2014

Josep Iborra a Gandia, aquest dijous



Una persona que mereix tota la meua tenció. Perquè té interès pel món de les lletres, que reflexiona i treballa per aquest món i que és capaç d'escriure coses com aquesta:
M'agrada estar al tant de totes les novetats bibliogràfiques. De totes. No per cap afany erudit o acadèmic, és clar, sinó perquè em sabria molt mal perdre’m un llibre que m’interessa perquè no m’he assabentat de la seua publicació. No llegir un llibre per mandra, o per falta de temps, o perquè tenim coses millors a fer, passe, però no llegir-lo perquè no sabem que existeix… N’hi ha per estirar-se dels cabells! Les oportunitats perdudes per pura i simple ignorància em resulten especialment aflictives.

podeu llegir-ne més a: http://laserpblanca.blogspot.com/