De vegades llig els llibres amb una mica d’endarreriment. No m’agrada viure exactament a l’ombra de l’actualitat, tot i que procure estar al cas de les novetats. Així, faig un any tard a llegir “La paraula i el món. Assaigs sobre poesia” de Lluís Solà, encara que és un llibre atemporal: podria haver-se escrit igual fa deu anys que d’ací deu anys. M’ha semblat magnífic. Puc no estar d’acord en tot, però trobe absolutament necessari reivindicar els nostres clàssics del segle XX.
Resulta evident que trobe inconcebible que no hi entre cap autor valencià, perquè n’hi ha algun d’absolut com Estellés. A més que, així com es pot reivindicar Alcover, igualment Teodor Llorente. Però també resulta evident que tots els noms que hi són, hi són indiscutiblement, encara que en alguns casos siguen víctimes d’algunes llacunes en l’actualitat.
Bé, el cas és que Agustí Bartra (juntament amb Jordi Pàmies, de qui sempre que puc reivindique, per exemple, “Lluna d’estiu” com un magnífic llibre) és un dels meus referents personals, que “El comte Arnau” de Maragall em va fascinar a la tendra edat de 17 anys i que potser jo hauria d’haver reivindicat més aquests autors. Aleshores, he recordat un article (absolutament introbable) de fa vint-i-quatre o vint-i-cinc anys que vaig escriure sobre les versions de "Nausica" de Maragall i Bartra. Recorde que a Vicent Berenguer li va agradar, aleshores i a mi m’ha sorprés positivament en el present, perquè llavors jo era molt jove.
Així que m’he pres la llicència, després de treure-li una mica de pols i polir alguns detalls, de copiar-lo ara i ací. Com que és una mica llarg, m’he estalviat les cursives, que cansen una mica la lectura. L’article està publicat a la revista “Daina”, núms. 11 i 12, Hivern 1993-94, pp21-26:
La visita dels autors clàssics per part dels més moderns o dels contemporanis ha estat sovintejada. En aquest cas, però, no ens interessa tant l’ús individual sinó la comparació que fan d’un mateix personatge Joan Maragall i Agustí Bartra. Que Bartra es va interessar per l’obra de Maragall és clar. Només cal pensar, per exemple, en el Comte Arnau. Ni tan sols ens interessa si si Bartra s’havia llegit –o no- la Nausica de Maragall. No importa massa. El que sí és obvi és el seu interés pels mites: pels propis –el Comte Arnau, posem per cas- i pels universals –Ulisses, per exemple-.
Fet i fet, d’aquest interés pels mites podem torobar-ne evidències també més exòtiques, com Quetzacòatl: Bartra sempre va estar interessat per la cultura del lloc on li ha tocat viure. S’interessa per la cultura mexicana i, fruit d’això, naixerà una recreació del mite mexicà feta pel poeta.
Així, doncs, no ens ha d’estranyar que fera una aproximació a l’Odissea. El llibre porta per títol Odisseu –publicat per primera vegada a Mèxic el juliol de 1953- i està plantejat com una sèrie d’estampes, de visions parcials de l’Odissea que configuren un mosaic gens uniforme, tant en extensió com en estil, fins i tot de gènere: teatre, poesia, prosa,... Però les estampes són molt lliures, tant que apareixen fragments inventats com, per exemple, el dedicat a la mort d’Ulisses.
És dins d’aquest llibre que trobem un capítol dedicat a Nausica. Cal no oblidar que el llibre no segueix estrictament el fil argumental de l’obra sinó que només en recrea fragments. Això facilita una lectura separada de cada fragment. Complementaris però independents.
Tant la Nausica de Maragall com la de Bartra estan escrites com a obres de teatre. I és, pràcticament, el primer dels textos teatrals que apareix a Odisseu. A més, l’esperit del protagonista masculí és pràcticament el mateix en totes dues. El mateix que també podem trobar a El Comte Arnau. En paraules d’Anna Murià, Bartra, en fer-ne una nova versió el que volia era un Arnau modern, un exiliat, un “home sobre-home”.
És lògic, de fet, aquest interés per l’obra de Maragall que glossa la força de l’home marcat pel seu destí: els condicionants històrics de Bartra –l’exili, tants anys d’exili-, el seu interés per arrelar, per l’Home total, amb majúscules, que identifica amb Ulisses, la Dona-Mare-Terra que és aliment i força: la Nausica que es deixa trepitjar per ell; la mar, la terra, l’amistat. L’exili, l’esperança del futur, la voluntat del retorn. Com torna a explicar Anna Murià: mentre “Odisseu” iniciava l’impuls de Bartra cap al món, la política internacional li destruïa l’esperança de la tornada a Itaca. Tan senzill com això. Tan dur com això.
Per tant, no ens ha d’estranyar la casualitat del tema: Ulisses, tant en Maragall com en Bartra, és un home més marcat encara pel futur que pel passat: un home fort com el Com te Arnau que reinterpreta Bartra.
Encara que, malgrat la coincidència del tema i que totes dues estan escrites en forma de teatre i que, a més, se centren en Nausica com a protagonista; les diferències –bàsicament pel que respecta a la relació entre els personatges- són notables.
Carles Riba, en l’estudi introductori a l’edició de l’obra de Maragall, parla de les fonts d’aquest, comunes en bona part a tota l’obra maragalliana. En concret, Goethe i un Nietzsche molt matisat, tamisat. Per contra, a Bartra el que més li interessa és la part vitalista, nietzschiana, si cal.
Però en realitat el tema de Nausica és el de l’Home, l’Heroi, marcat pel seu destí –tot i que s’entreté a realitzar-lo- davant la dona que és instrumentalitzada, usada, voluntàriament per l’Heroi: ella se sacrifica perquè estima i és conscient que no pot res contra el destí de l’Heroi. En paraules de la Nausica de Bartra:
Què podia jo contra el seu món encadenat, de tenebra armada, de força tenaç i rampant vers el cim d’una vasta cançó?
El futur indefugible, la força de la cançó: elements comuns que en Maragall són clars però en Bartra prenen plena volada i els dóna caràcter d’elements viscuts des de la seua experiència d’exiliat, condemnat a un retorn que s’alenteix i que, alhora, va enriquint-lo.
Per altra banda, si en Maragall el paisatge perd la força que tenia en Goethe –un paisatge viscut a Sicília-, en Bartra el paisatge, la mar especialment, són centrals. Fet i fet, la seua Nausica s’inicia amb una llarga i poètica descripció del mar que funciona com una teòrica acotació teatral que precedeix les paraules de Nausica. La mar és, doncs, allò que uneix i separa l’Home del seu destí. Tant a Ulisses com a Bartra. En Maragall és un símbol, en Homer i Bartra, a més, és realitat.
Si el viatge de Maragall és interior -com explica Carles Riba, es tracta del retorn “a la pròpia ànima com la més antiga pàtria”-, el viatge de Bartrra és exterior, com el d’Ulisses; però tots dos poden contar-se, formalitzar-se de la mateixa manera. Més encara, el fet que l’exili no siga metafòric, no implica cap pèrdua de simbolisme, sinó que el ressalta en aprofitar una història culturalment comuna a tota la cultura occidental: no es tracta d’unes memòries, sinó d’un procés creatiu de simbolització a partir de la realitat, que és posada en relleu per l’ús de la vella història homèrica.
Ara bé, coincideixen en la idea de la noia, la noia amb la veu viva, que redimeix, com al Comte Arnau: a la Nausica de Maragall, després de sentir la seua veu, després del seu sacrifici, Ulisses és redimit: el viatge ja veu la fi. En Bartra, si bé Ulisses quasi ni arriba a saber el nom de Nausica, és aquesta qui fa d’àngel, de redemptora. La diferència rau a fer-se notar o no, però el paper és gairebé el mateix: Nausica se sacrifica conscientment, sabent que no podrà tenir recompensa pràctica pels seus actes. Però se sacrifica per la persona estimada i, així, la redimeix.
És cert que Bartra, a Odisseu, no presenta només questa classe de dona. En realitat, Nausica és a la tercera part del libre que està dedicada, d’alguna manera, als diferents tipus de dones que s’entrecreuen a la vida de l’Heroi: ella és, com hem vist, la noia amb la qual no hi ha cap tipus de relacions físiques i, en aquest cas, Ulisses quasi ni se n’adona, de la seua existència: és, senzillament, un instrument.
Per altra banda, Circe és la dona de tots: sense aplegar a prostituta, és la dona que té diversos homes. I Ulisses s’hi fixa per obligació encara que, és cert, després li agafa el gust. Encara que igualment acabarà per deixar-la: també ha estat, senzillament, un instrument. Després Calipso és l’amant: només per a ell. I és cert que li costarà un poc més deixar-la, però també ella té la consciència de ser-li un instrument. Ni tan sols Penélope se salvarà d’una certa consciència de ser instrumentalitzada pel marit: el seu paper era tenir-li a punt el destí. Que Itaca no traira Ulisses. Però en Bartra, fins i tot Penélope, la muller, que a l’Odissea és la fi del trajecte, queda superada per un últim trajecte: el de la mort. Així, podem confirmar que, en Bartra, tot i que l’amplia, segueix apareixent el model maragallià.
Perquè en el fons, el tema de Nausica, en els dos casos, tracta de la pietat: de la pietat fins al sentiment de grandesa: entre inconscient i lúcida, sap que ha de complir el seu paper, el somni. Sap que ha de fer el sacrifici i li importa, però per res deixaria de fer-lo: en contra dels altres tres tipus de dones (Circe, Calipso, Penélope), no intenta retenir Ulisses al seu costat: és com una sacerdotessa que sap necessari el seu sacrifici.
Pel que fa a la consciència d’Ulisses, el paper és ben diferent: a Maragall és conscient del sacrifici que es fa per ell i, fins i tot, arriba a emocionar-se, a estar temptat de quedar-s’hi. I, sabent que no pot fer altra cosa sinó marxar, ho farà agraït.
En canvi, l’Odisseu de Bartra és molt més inconscient i, també, més irrellevant: a penes si apareix a la fi de la història en forma de veu que es perd a la llunyania i que ni tan sols s’ha adonat del sacrifici que s’ha fet per ell. Ha de tornar i els instruments quasi ni li importen. Encara que justament per això posarà de relleu la grandesa de Nausica: l’important a l’obra de Bartra no és saber si Ulisses arribarà o no a la i del seu viatge –al cap i a la fi sabem que no pot fer res més que arribar- sinó la grandesa del sacrifici de Nausica, sacrifici que, a l’obra de Bartra ve ressaltat pel fragment següent que duu per títol La cançó de Nausica, cançó de clares ressonàncies maragallianes on la nia assumeix, amb recança, el seu paper. No només el de sacrifici, sinó també el de veu que canta, que redimeix un heroi que ni tan sols s’ha adonat del seu sacrifici.
En Maragall comparteixen el paper central Nausica i Ulisses. Serien allò que se’n diu coprotagonistes; en canvi, en Bartra no: Ulisses a penes si és l’excusa per al sacrifici de Nausica. Ulisses peca d’inconsistència i és Nausica qui, quasi en un monòleg a penes trencatper observacions de la mare i les germanes, ens conta la història, complaent-se en la descripció de les accions, alentint-les.
I açò ens porta a una de les diferències més grans, pel que fa al caràcter formal de l’obra, que diferencia les dues nausiques: Maragall s’adequa als esquemes més tradicionals del teatre. Les seues acotacions són molt més adients a l’esquema tradicional teatral que no la brillant –però poc convencional- acotació introductòria a la Nausica de Bartra. Amb Maragall hi ha diàleg i l’acció evoluciona damunt l’escenari. En Bartra no: l’aparença formal és teatral, però és un teatre on la protagonista, en un monòleg que ni les intervencions de la mare i les germanes acaben de trencar, ens conta gairebé tots els fets en passat, amb unes connotacions clarament narratives. Però encara hi ha més: les metàfores, els símbols, els actes simbòlics, ens porten cap als límits de la poesia. Més encara, a més, el lector ha de sobreentendre bona part de la història. D’una història que ens és contada justament en el moment en el qual s’acaba.
Així, pel que fa a la forma, tenen poc a veure, totes dues. Molt menys que en el següent fragment, La cançó de Nausica, on els versos, la sonoritat, fins i tot el to, recorden Maragall, però més d’El comte Arnau que no als decasíl•labs de Nausica. Potser això té l’explicació en el fet que Bartra està molt més interessat a trencar els límits dels gèneres literaris. De manera no ens ha d’estranyar llegir-li una obra de teatre amb un discurs narratiu ple d’imatges poètiques.
De tota manera, malgrat les òbvies divergències tècniques, el tema del retorn hi és ben present. Tant com en Maragall. De nou en paraules de Carles Riba:
La repatriació d’Ulisses és pagada, còsmicament, al preu de la irrealització d’un infinit anhel, que és el de Nausica.
Bartra se centra només en el sacrifici, el sacrifici de Nausica. Mentre que el resultat d’aquest, tan clar en Maragall, s’evidencia parcialment en Bartra en posteriors fragments, ja allunyats de Nausica.
En realitat, la diferència més clara respecte d’Ulisses en Maragall i Bartra és que el primer mostra el pas i el retorn de l’heroi: un pas que li provoca patiments i un retorn facilitat per Nausica, mentre que el segon només se centra en el sacrifici que es fa per l’heroi, un sacrifici per a la seua tornada. Una tornada que, de tota manera, no queda completament garantida, de la mateixa manera que Agustí Bartra tampoc no la té, malgrat tots els sacrificis perquè justament mentre escriu el llibre i qual el publica és quan comença l’acceptació del règim franquista per part de les potències internacionals. I si, com diu ell mateix al pròleg, s’identifica amb l’heroi, aleshores és lògic que el sacrifici potser no obtinga resultats. Parla Bartra al pròleg:
L’heroi d’Homer, tan fèrtil en ginys, em guanyà, m’imposà la seva vigència immortal, quan vaig comprendre que la meva vida, com a ell el seu destí, m’havia convertit en un esclau de la tornada.
Doncs això: que en acabar Nausica, l’heroi maragallià ja té garantit el retorn, mentre que el de Bartra no sap quan acabarà el seu viatge de regrés sempre interromput. Encara que els dos mantenen en comú el tret d’ésser esclaus de la tornada: no hi ha res que justifique detenir-se mentre no s’haja arribat a la fi del trajecte. Encara que això, en el context de Bartra, el que fa és garantir –en un període indeterminat- la tornada a Itaca, a la seua Itaca.
En resum, que si deixem de banda el que fa referència al caràcter tècnic, les similituds entre totes dues obres són moltes. Els referents immediats són, és ben lògic, diferents: per a Maragall és l’ànima catalana, ben semblant a una Itaca platònica: la seua Itaca és abstracta, però una noia amb la veu viva la pot fer renàixer. Mentre que, per a Bartra, la seua Itaca és ben real i la seua condemna és un viatge que sempre tempta el retorn.
Però això són els referents immediats, referents que, si bé sempre queden superats per l’obra literària, en aquest cas, a més, també queden superats perquè s’emmarquen dins d’una història mítica, identificant-s’hi: no es tracta de fer, de contar, una experiència individual sinó col•lectiva.
Semblances n’hi ha. I moltes. Com ja hem vist, tantes com diferències. I si la visió del personatge de Nausica és pràcticament igual, el d’Ulisses és diferent. Però això podria ser explicable pel tipus d’exili, ben diferent, que viuen: no és el mateix un cert exili interior, que li permet viure una vida normal, amb un Ulisses que viu, que va enamorant-se, gaudint de la vida, malgrat que se sap condemnat a una causa més alta; mentre que Bartra, exiliat sense pal•liatius, foraster en un llarg viatge que desitja el retorn, no pot gaudir del viatge de la mateixa manera que l’heroi maragallià.
Així, doncs, tenim dues lectures de Nausica semblants però amb matisos molt diferents, matisos que afecten, bàsicament, l’heroi, Ulisses, mentre que la visió de Nausica, la noia, és pràcticament coincident.
Ací s’acaba l’article. Afortunadament, els clàssics no caduquen mai. De manera que torne a insistir que el llibre de Lluís Solà és, per això mateix, atemporal. I ara que no m’escolta ningú, hauria d’afegir que tot açò em recorda que mai no pots entrar al mateix riu dues vegades. Mai no podràs tornar a escriure el mateix llibre perquè, encara que repetesques exactament les mateixes paraules, ja en seran unes altres: més arcaiques, actualitzades, passades de moda,...
Som ara i ací. Irrepetibles. Encara que aniquilen la nostra llengua, encara que ens facen callar per sempre, encara que tot, no podran negar el present. Un present fascinant. Ningú ens podrà furtar això. En tot cas, els genocides seran ells.
Josep Lluís Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada