Crec que hem de ser exigents amb nosaltres mateixos. No autocomplaents. Ho dic perquè en aquesta història parle dels llibres que m'agraden, dels que m'interessen. I em seria fàcil parlar dels punts positius i obviar els dubtes. Com tothom. Crec que és impagable que algú opinara obertament el que pensa. Des del respecte, però també des de l'exigència. Que és l'única manera d'avançar que conec (bé, la casualitat de vegades també hi té coses a dir...).
I crec que estem molt a prop de canviar alguna cosa, de fer un pas important per eixir d'aquesta societat postromàntica i adolescentoide on vivim o que ens habita.
A vore: em sembla perfecte que ens barallem amb el present de cartró pedra que ens acull, però com fer-ho sense que semble un llistat de deutes pendents? Crec que hi hauríem de barallar-nos. I Porcar, per exemple, que escriu de conya, s'ho hauria de plantejar. jo ja sé que sap escriure i que ho fa molt bé. Però pot anar més enllà. Donar-li un sentit al conjunt més enllà de les putades quaotidianes. I si jo dic que el llibre té grandíssims poemes i que és correcte diria la veritat. Però seria benevolent. I em negue. Em negue. I em negue. Ni ell ni jo ens ho mereixem.
I jo mateix, suara he explicat que "Càries" és un llibre que no em satisfà, que no hi vaig ser capaç d'aconseguir el que pretenia. i això no vol dir que no me l'estime.
I Jaume Subirana es mereix tots els meus respectes perquè, després del Carles Riba i tota la història, es va atrevir a cercar un nou camí. I s'ha de tenir collons i ambició per a atrevir-s'hi. I jo crec que ja l'havia trobat, el camí, però que ell encara estava en aquell punt de recerca que li impedia adonar-se'n. I ho he dit. Perquè el respecte moltíssim i m'agrada el que escriu. Trobe que ens cal poder dir les coses. I tant que sí.
Perquè anem cap a la fi de no-sé-què amb dubtes i el que siga (Amadeu Vidal trobava que no, però jo trobe que sí) però ens movem, que és molt. I els dubtes i les certeses tenen dret a coexistir. I a barallar-se.
Així que benvinguts a un lloc on es parla d'allò que s'estima, però on sempre es demana anar una mica més enllà.
4 comentaris:
No hi ha res més ridícul (i pretensiós) que un poeta "criticant" altres poetes, i més si són coetanis.
Josep Lluís, un consell: a aquest no li facis ni cas. Creu que és el Déu de la Catosfera i que només ell té el "poder" per criticar els altres i dictar a la resta de bloggers allò què s'ha de dir o s'ha de fer.
Bitxo:
Molt simpàtic, el teu comentari. Tu seràs amiga d'un tal Sanosa?
Crec que la literatura catalana està en ple procés de canvi. I no he criticat els autors, sinó que pense que estan tan a prop d'aconseguir-ho! Perquè són molt bons i perquè no sé si jo seré capaç d'anar eixe una mica més enllà que cal. Tant Porcar, com Subirana, com Llavina, com Gregori, com Escrivà (i més) estan tots al voltant del canvi. I l'escriuen. Potser hi manca la consciència.
No vull criticar. Són molt bons i molt possiblement millors que jo. El que jo vull és estimular. "Picar", per dir-ho així. I sent com un honor poder compartir amb ells lectures i escriptures.
Publica un comentari a l'entrada