I els meus amics tenien, si fa no fa, la mateixa edat que jo. Vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou... Una edat poc indicada per morir. Els poetes es poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els “rockers” als vint-i-quatre. Però quan superes aquesta edat, t’imagines que ja tot anirà bé. Ja has passat el mític Revolt de la mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d’avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T’has tallat els cabells i t’afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni “rocker”. Ja no dorms la mona en una cabina de telèfons, ja no beus fins a perdre el sentit i ja no poses els discos dels Doors a tot drap a les quatre de la matinada. En canvi, tens una assegurança de vida que has contractat a un conegut, beus als bars dels hotels i guardes les factures dels dentistes perquè desgraven. Què hi vols fer, ja en tens vint-i-vuit...
(Del conte “La catàstrofe minera a Nova York” dins El salze sec i la dona adormida de Haruki Murakami)