Més enllà d’una llunyana novel·la inicial, l’aparició de Jordi Llavina en el món de la poesia va ser fascinant: La corda del gronxador (ed. Moll i ed. Proa) era un poemari fascinant que tenia l’habilitat de fer-nos arribar la història i les emocions completes a través d’una mirada detallista que es fixava, aparentment, en detalls allunyats del centre d’interès.
Per posar un exemple fàcil i que em mig invente sobre la marxa: si allò que ens importa són les sensacions i sentiments de qui es gronxa, aquests sentiments ens són descrits a través del que li passa a la corda del gronxador. I ho fa de conya. És, amb diferència, l’aire més fresc que ha entrat en la poesia catalana en els darrers anys.
Ara fa poc que ha tret un segon llibre, Diari d’un setembrista (ed. Bromera), que va pel mateix camí però que crec que n’abusa. Com deia un poeta relativament major i respectable, “no vols caldo, doncs dues tasses”. Segueix mantenint la gràcia però l’abús d’aquest recurs al macro acaba fent-lo excessiu. Recomanable, però molt per sota de La corda del gronxador. Si heu de triar, llegiu-vos el primer, que és molt molt molt bo. El segon té poemes. I és bo de llegir.
Ara que ho dic, pense que si no tinguera el precedent de La corda... diria que Diari d’un setembrista és un bon llibre i el recomanaria segur. És un problema d’expectatives. Véns d’una cosa fascinant i arribes a una altra que està bé, però de la qual tu n’esperaves més.
Per cert, que també ha tret un recull de contes, Ningú ha escombrat les fulles (Amsterdam llibres), que utilitza aquesta mateixa tècnica del macro per a contar històries. A mi m’ha agradat, encara que abusa una miqueta d’algunes enumeracions (per posar un exemple: de vegades no cal descriure tot el que hi ha en una lleixa, només amb algunes coses és suficient) però això és una cosa que penses justament perquè vols saber cap on tirarà la història, perquè tens pressa per saber-ho. I això és un mèrit del narrador.
El mateix poeta d’abans, relativament major i respectable, trobava que les històries són una mica el que li ha passat a ell: fills, separacions, coses d’aquestes. I això ho veia, ell, com a negatiu, però jo pense que és bo, que la nostra societat actual canvia els models de parella i de conducta social i és lògic i bo que això es reflectesca.
I, a més, trobe fascinant la coherència entre la manera d’escriure prosa i poesia i com ens conta la història amb aquest macro posat. És fascinant de debò.
A més, a mi m’ha agradat.
ESMORZAR
Sobre la fulla
d’un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d’un altre ganivet.
¿Dolç o salat, amor meu, l’esmorzar?
Jordi Llavina, Diari d’un setembrista
3 comentaris:
Josep Lluís, gràcies per les teves paraules. Jo, però, no acabo d'estar d'acord amb la teva apreciació. Crec que "Diari d'un setembrista" és, en conjunt, un llibre més madur i més rodó que "La corda del gronxador". Però vaja, sobre això dels gustos... Pel que fa als contes de "Ningú ha escombrat les fulles", n'estic molt i molt satisfet (i satisfet, encara, de la recepció que han tingut per part d'alguns narradors catalans que més admiro: Josep M. Fonalleras, Joan Pons, Jordi Puntí). Sí que és veritat això que dius del macro (jo acostumo a parlar del zoom narratiu). Però la intenció ja era aquesta. I hi havia, encara, entre altres coses, el desig de crear un cert desassossec en el lector. Tinc la impressió que aquí es llegeix molt poc. Per això quan et llegeix un col·lega la cosa encara fa més gràcia i et recompensa molt. Gràcies, de nou
Ei, quina casualitat! Jo també em vaig fixar en aquest poema de Jordi Llavina el primer cop que el vaig llegir. Té una mena d'encant estrany que atrapa :)
Veieu com sí que es llegeix! Només per açò, pels dos comentaris, ja pagava la pena de muntar tota aquesta història dels blocs.
Jo, d'ací un parell de mesos em tornaré a mirar el diari d'un setembrista, perquè amb els dies les perspectives canvien.
Publica un comentari a l'entrada