UNA LITERATURA INVISIBLE

Supose que és normal parlar dels llibres que hom estima, que el sorprenen, o que troba interessants. I crec que un dels problemes que té la literatura catalana és que no té massa -per no dir cap- altaveu que aprofite per parlar-ne. No queda espai per al diàleg, per a les opinions, per a provar de superar-se.
Vull dir que aquells que escrivim en català gairebé no existim. I no pel fet que siguem millors o pitjors, sinó perquè hi ha tota una pressió per a què no existim. I les persones sí que llegeixen. Però això no es pot reflectir perquè som una veritat amagada.
Cert que hi ha "el escritor catalán" (quatre o cinc, per omplir el "cupo"), de la mateixa manera que existeix el poeta valencià (Josep Piera o, a tot estirar, Enric Sòria) però tota la resta és pura invisibilitat.
I la qüestió és que jo crec que la literatura catalana té una vitalitat increïble, en aquests moments: m'acabe de llegir Jordi Llavina (en prosa i poesia), "Rapala", o "Les tombes blanques" (que ja l'acabe) i són llibres impressionants, que deixarien petjada en qualsevol cultura. I ací no passa res. No es discuteix, no s'exclama. Però els fets hi són, mals que els pese. Poden fer-se els cecs, però la literatrua catalana no té res a envejar, pel que respecta a la producció, de cap literatura occidental contemporània. De cap.
Val que també m'adone que sempre pose pegues, als llibres, però justament perquè són bons i poden anar més enllà. Sempre es pot anar més enllà. Sempre. L'autocomplaença és una cosa terrible.
Dit d'una altra manera, si Ausiàs March alçara el cap, li comentaria uns quants poemes que crec que podria millorar. No perquè no siga un geni, ni perquè jo aprofite com a crític, sinó perquè això obliga a remirar-se les coses.
I, ni que siga perquè sí, o per fotre a la colla de cabrons que s'encabota a no veure'ns, o per superació personal, hem de provar d'anar més enllà, encara que més enllà potser no hi haja res més que silenci.