Ara que el Poefesta ja s'ha acabat i ha segut un èxit, aprofite per adjuntar un conte que vaig escriure fa uns mesos i que aprofita una anècdota real: vaig tenir un accident (el cotxe va parar a la ferralla) just el dia que començaven els actes de la Poefesta 2011.
L’accident
- Merda! –va encertar a exclamar ell en veure el cotxe que se li venia al damunt. Aquesta simple exclamació inconscient que després no recordaria va aprofitar al seu fill per aferrar-se al cinturó de seguretat i esmorteir el xoc, alhora que es disparaven els airbags i els pretensors pirotècnics dels cinturons de seguretat. En aquell moment era difícil preveure que el cotxe acabaria a la ferralla, però fàcil que el dolor lateral i el del cinturó es convertirien en unes marques morades que s’allargarien en el temps. Com tampoc no va pensar en aquell moment que no podria col•laborar com d’habitud amb Àngels en el Poefesta de cada any. Àngels tenia aquella habilitat per interactuar i trucar a les portes que calguera que ell no tenia gens. Llavors tampoc no podia preveure que, justament per l’accident i llurs seqüeles, divendres al matí passejaria per Oliva amb la filla i María Eloy, una poetessa andalusa fascinant i jove, prima com una mala cosa, indissoluble d’una cervesa a la mà que mai no acabava de beure; que havia estat capaç de convertir un tiquet de supermercat en un poema. Com tampoc no podia endevinar que acompanyarien una estona Josep Tero, que s’havia passat una bona estona col•locant el tamboret davant el micro com si això li regalara la seguretat que les coses eixirien bé, mentre esperaven el cotxe, que ell no podria conduir pel dolor de les cervicals, per dirigir-se al restaurant on dinarien; una espera farcida d’anècdotes lingüístiques i olor de flor de taronger, i etcètera fins arribar al recital del dissabte per la nit, sense poder conduir pel dolor però bé per caminar tranquil, per arribar fins el Teatre Olímpia, un nom d’allò més original per al teatre municipal, ple de gom a gom, més de quatre-centes persones a punt per a escoltar els poetes que recitarien. Ell, adolorit, va seure cap endarrere i el recital se li va fer curt. Pels comentaris del públic, des de velletes a jovenetes i jovenets, era una impressió general que desmentia el rellotge. Tanmateix, quan l’accident, no podia saber això, com tampoc que, el diumenge, quan ja no quedava gairebé ningú a l’hotel edificat en la barrera litoral de la Marjal de Pego-Oliva, amb una platja magnífica i solitària, el diumenge, els pocs que quedaven van acordar un dinar improvisat. Un dinar on tots, Àngels, Ramon, Pep, les parelles i ell van estar relaxats i tranquils, perquè el festival havia anat molt bé, perquè senzillament podien gaudir del menjar i la conversa, però tot això no ho podia saber ell, en aquells moments de colp i fum a dins del cotxe, quan va provar d’obrir la porta del conductor però no va poder perquè estava encaixada i acabà per eixir per la del copilot, per on havia escapat el seu fill per, una vegada a fora, preguntar-li- Estàs bé? Com ha anat?
El seu fill es va espolsar un poc el fum de sobre la roba, es va mirar les mans, va esguardar els dos cotxes destrossats –el que s’havia botat l’estop a una velocitat excessiva i el propi- i va exclamar, tot allargant les os:
-Mooola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada