Tots tenim dret a canviar d'opinió, espere. Quan fa un parell o tres d'anys vaig començar a llegir J.M.G. Le Clézio, "L'africà", em va resultar un pèl difús, fins i tot avorrit. Però ara que l'he représ, m'agrada. Hi ha un exercici que m'impressiona especialment que és la voluntat de no abstraure de no extrapolar. Les vivències, la seua experiència africana és pròpia i, de cap manera, pretén ser referencial.
Allò que importa és la seua construcció com a persona. Com va influir Àfrica en la seua família i en ell, directament. És aquest, el retrat. I, per això, és fascinant. No assistim a úna narració èpica sinó íntima.
"A Bamenda és on el pare porta la mare després del seu casament [...]. Hi instal.len els seus mobles, els únics que mai van comprar i que s'emportaran per tot arreu: taules, butaques tallades en troncs d'iroko, decorades amb escultures tradicionals de l'oest camerunès, lleopards, simis, antílops. [...]Per a mi, aquells objectes, aquelles fustes esculpides i aquelles màscares penjades a les parets no eren gens ni mica exòtiques. eren la meva part africana, eren una prolongació de la meva vida i, en certa manera, l'explicaven. [...] Vaig sentir sorpresa i fins i tot indignació, quan vaig descobrir, molt de temps després, que tals objectes podien ser comprats i exposats per gent que no havia conegut res de tot allò, per a la qual no significaven res, i fins i tot pitjor, per a la qual aquelles màscares, aquelles estàtues i aquells trons no eren coses vives, sinó la pell morta que sovint s'anomena art".
-J.M.G. Le Clézio, "L'africà", edicions 62, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada