divendres, 9 de novembre de 2012

CARÀCTERS 60: REVISTA DE LLIBRES

"CARÀCTERS" "és una revista de llibres" i acaba de publicar el número 60 (estiu 2012, però acaba d'aparéixer).
Realment és, pel que respecta a la crítica, la més lliure de les revistes de literatura. Hi ha ressenyes de tot tipus de llibres (en aquest número parlen d'autors com Susanna Rafart, Xavi Aliaga, Rubén Luzón, Pius Alibek, Josep Pedrals, Jordi Llavina, Josep Maria Castellet, Lluís Calvo, Jo Nesbo, Urbà Lozano, Tísner,...) mostrant així, un ampli ventall de la producció literària en català.
Crec que és una revista imprescindible per a tots aquells que s'estimen la literatura en la nostra llengua.
Per fer-vos-en una idea, quan arribà al número 50, vilaweb en va fer un article: http://www.vilaweb.cat/noticia/3700144/20100310/caracters-revista-literaria-referencia.html
O podeu mirar la referència que hi fa la Universitat d'Alacant.

I com que la distribució en aquest país és una merda, ací teniu la pàgina web de la Universitat de València (que és qui la publica, si no a sant de què, una revista sobre llibres!) on es pot comprar via web: http://puv.uv.es/index.php?cPath=32_11437&osCsid=b0bf4dbcadc92531b6a56d743c22e1cf


Per altra banda, a partir d'aquest número 60,Maria Josep Escrivà i jo mateix escriurem un article on repassarem alguns llibres de poesia que considerem interessants per motius diversos. Com a mostra, tot seguit teniu el nostre article d'aquest número 60 on parlem de Vicent Olaso, Sandra Domínguez i Pau Gener Galin:


AL VENTRE DE LA BALENA

En els últims temps han sorgit col•leccions, editorials modestes, que funcionen al marge dels circuits comercials convencionals, i que reserven, amb atencions quasi devocionals, el seu espai per a la lírica impresa. Segurament això ha passat com a reacció a l’abandó de la poesia per part dels grans grups. N’hi hauria molt a parlar, però una manera d’observar aquest panorama en clau realista podria passar per reconèixer que, possiblement, la poesia torna a ocupar el lloc específic que li pertoca: el d’un gènere no de masses, però sí irrenunciable per a un públic fidel, incondicional. En aquest ventre immens i fecund que podria ser el d’una balena metafòrica, caben molts llibres, i els autors corresponents. Ací en fem una selecció (tres, en aquest cas), que probablement transitaran sense fer massa soroll pels aparadors de les llibreries, però que, al nostre parer, no hauríem de deixar passar de llarg.

Vicent Olaso va accedir a la publicació als 47 anys, i és aquest, quatre anys després, el seu segon llibre. La indicació no és gratuïta perquè en aquest El soroll de la pedra (3i4, 2012) ens trobem un autor que repassa les diferents etapes de la vida (infantesa, adolescència, joventut,...) fins al present de maduresa i acceptació entre serena i feliç de les actuals circumstàncies personals.
El poemari és sobri. El mateix autor s’autodefineix com a home de paraules justes. I, dins d’aquesta sobrietat, el simbolisme es mescla amb facilitat amb l’anecdotari concret, en una de les millors virtuts del llibre. Així, la foscor (del franquisme) s’alia amb les bombetes de potència escassa i les pors infantils per a retratar-nos una infantesa no estimada; una adolescència reprimida pel règim polític i religiós que s’hi fa present sense ésser anomenat (un altre dels mèrits); una joventut, i les ganes de provar-ho tot, els amics desapareguts en aquest intent de forçar tots els límits, els amors (amb llurs desamors); i finalment el temps present, on hi ha la figura de la dona i, per sobre de tot, la filla, en un procés que va des d’un jo clarament referenciat, fins a un tu que defineix l’actitud del poeta, en un procés d’acceptació i de sorpresa per haver sobreviscut.

Sandra Domínguez Roig (Barcelona, 1974) és, en primer lloc, poeta. Després, és una activista cultural: ha muntat, entre d’altres coses, una antologia de poetes actuals, manté un bloc, fa recitals, ... I, recentment, ha fet el pas a la lletra impresa, en un procés que cada cop es repeteix més: del bloc al paper. Una altra constant, si més no, curiosa, aquesta aspiració irrenunciable al paper, a pesar de la multiplicació de l’activitat i de les possibilitats electròniques.
De blanc setí (Germania, 2012) reuneix un conjunt de poemes de temàtica amorosa que oscil•len entre l’erotisme i la innocència, amb una tendresa gairebé programàtica, reivindicativa. Però no ens equivoquem: malgrat que de vegades ho puga semblar, no és un llibre naïf. Sí que hi ha una voluntat de creure en els sentiments, però també hi trobem, a banda dels desenganys inevitables, les matisacions que arriben per sorpresa, com una noia bona que, alhora, et pega puntades, inesperadament, per sota la taula. I pel que fa a la construcció dels poemes, una de les característiques més interessants és el trencament, ocasional, amb la sintaxi tradicional. Una opció atrevida capaç d’alliberar el vers de les seues rutines: “M’irromps/ entre la pell i les calces/ i m’embriaga l’afonia/ fins que acabo/ dient el nom, teu/ de vidre trencat.” Segur que no som justos si expliquem aquesta manera de procedir des del caràcter àgil i des de l’autonomia absoluta que proporciona el format blocaire, però tampoc no ens quedem del tot satisfets si no ho apuntem almenys.
De la mateixa manera que hem constatat des de fa temps que la tirada del, o de la poeta envers l’oralitat atorga als poemes −generalment abocats al destí final d’una impremta, insistim− un caràcter de desinhibició formal, multiplica els recursos sonors o aguditza els efectes de reclam de l’atenció de l’oient-lector. Passava en Sandra Domínguez, però és molt més evident en l’últim llibre de Pau Gener Galin (Sant Celoni, 1977), cinquè ja en la seua producció: Home a l’aigua (Tushita edicions, 2012). Gener Galin és, en denominació que extraiem de la nota biogràfica del llibre, un “trapella” de la poesia, que hauria de conèixer tot aquell que vulga estar al dia de les tendències més enèrgiques i més originals de la jove poesia actual: “L’harmònica plora com si demanés teta”. No espereu poemes a l’ús. Home a l’aigua navega, com pot, determinat per les pròpies circumstàncies i per les del seu temps, des d’un discurs que s’acosta, ara a la poesia, ara a la narrativa. No n’hi ha cap diferència que no hi vulga imposar la pròpia voluntat. I la de Pau Gener és dir, expressar sense embuts, viure sense restriccions, compromès amb el món, amb els seus plaers i amb les seues tares (“Encara més tard la trama seria tenir un govern mundial perquè una elit pugui camelar-se el món com bufar i fer argolles”). Un jove capaç de reconèixer l’herència rebuda dels grans, allà allotjat entre tants a dintre del ventre de la balena: “Amb el temps descobreixes que no ets el primer./ Que n’han fet falta molts per arribar fins aquí./ I això et dóna un sentit i una concòrdia./ De Virgili a Dante./ I Pavese. I altres.” Aquesta demostració d’honestedat és −pensem− una sòlida garantia de futur.

Maria Josep Escrivà
Josep Lluís Roig

Cap comentari: