dimarts, 8 de març del 2011

literatura i món i dones i homes i persones

Així com quan jo escric no pense que forme part de la literatura més gran sense estat i altres reflexions similars, sinó que jo escric mentre em baralle amb tota la literatura que tinc al meu abast, així supose que les dones, quan escriuen no es mesuren només amb la literatura escrita per dones, sinó a tota la literatura. I això és símptoma de normalitat i justament això és el que no poden digerir alguns nacionalistes espanyols i alguns homes.
Però de vegades els ultranaciolistes o els homes utilitzen les armes desproporcionadament i sistemàtica. Un exemple trist d'això és:
Nadia Anjuman (aprox. 1980 - 4 de novembre de 2005)
Va estudiar a la Universitat de Herat, moment en què va escriure el llibre de poemes Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), fet que li va proporcionar una gran popularitat, no només a l'Afganistan, sinó també al Pakistan i a l'Iran. Poc després va ser trobada morta a colps i es va considerar culpable de l'assassinat el seu marit, que ja està en llibertat i és el tutor de la filla dels dos.
La seua poesia reflecteix la vida que han de suportar les dones en l'Afganistan: inferioritat envers l'home, negació com a persona, menyspreu de la família per dedicar-se a activitats literàries i publicar-les, entre d'altres.

Cap desig d'obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puc ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
amb aflicció i tristesa.
He anscut per al no-res.
La meua boca hauria d'estar segellada.
Ai cor meu, tu saps que és primavera
i hora de celebrar-ho.
Què hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons des del meu cor,
que em recorden
el dia en què rebentaré aquest gàbia
i volaré d'aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.