El corredor tenia molt bon ull per alfarrassar les arroves de taronges. Travessava l’hort en diagonal i no s’enganyava mai. A més, havia tingut l’habilitat de convertir aquest do en un negoci. Perquè no només sabia la quantitat sinó que també en capia la qualitat, de manera que, en lloc de treballar per a algun empresari, actuava pel seu compte, com un intermediari que comprava les taronges als llauradors per posteriorment revendre-les a diversos comerços, tot aprofitant per ajustar característiques amb preus.
Li anava bé. Tant, que havia pogut dedicar-se a la seua segona passió, que també havia aconseguit convertir en un negoci: els cotxes. En comprava a Alemanya, d’esportius de gamma alta de segona mà, per emportar- se’ls cap al poble. Sempre en tenia un parell.
El negoci va començar gairebé per accident. O el negoci va començar accidentalment. Algun amic que li demana pel cotxe que duu, ell que diu tant, l’altre que queda encantat. Tant que, a partir d’aquell moment, comprava els cotxes, els utilitzava una temporada i els revenia amb sobrepreu i satisfacció per totes dues parts. A més d’un do, gaudia de bon ull per als negocis.
No tenia un especial interés per la cultura, però ràpidament hi va veure una font de diners. Només calia tenir paciència. Saber quins fils moure. De segur que, amb un mínim d’habilitat, tot allò es convertiria en una font de diners i distinció. Perquè els diners hi ajuden, però tot, tot, encara no ho són.
Fet i fet, aquell nou negoci va començar per accident, accidentalment, si voleu. Una de les vegades que tornava d’Alemanya amb cotxe nou i parella nova, li va pegar per visitar els castells del Loira. Un amic li havia parlat de Relais et Chateaux i especialment d’un chateaux hotel impressionant on la seua parella no el voria com una persona panxudeta, baixeta, lleugerament calba i amb una certa i relativa edat, sinó com l’entrada a un món de meravelles. Tot depén del color de les ulleres que duem posades.
També tenia previst visitar un parell dels castells més espectaculars per allò de demostrar una amplitud de mires, més enllà dels cotxes i les taronges. Un d’ells el de Chambord. El va trobar pretensiós. Obra d’algun rei a qui li calia demostrar que. Això resultava evident. Encara que tenia racons deliciosos per a besar-se pels racons amb la parella i unes dobles escales circulars que ell no havia vist mai encara.
En arribar a la primera planta la va vore. I va saber que ho havia d’aprofitar. En eixir de la doble escala circular, se la va trobar de cara. En un primer moment li va semblar de veres. Una prestatgeria plena de llibres antics en un castell no havia de ser gens insòlit. Però en atansar-s’hi s’adonà que no. Era una escultura. Una escultura de fusta, amb llibres esculpits en fustes de diferents colors i textures. En alguns casos inclús utilitzava l’escorça com a llom del llibre. Senzillament espectacular.
Llavors va tenir la idea. Tanta gent com comprava prestatgeries i llibres només per decorar, tanta gent que es gastava els diners en coses que no li interessaven gens, que acumulaven pols i envellien malament. Perquè els llibres, encara que no els obrires, envellien. El paper s’esgrogueïa, els lloms es descolorien, indiferents a la matèria que els constituïa: foren de tela, papers diversos o fins i tot de pell, envellien amb massa facilitat i calia restaurar-los. La fusta agafava color amb l’edat. Els llibres en perdien.
De manera que va demanar a la seua parella que es posara vora l’escultprestatgeria per fer-li un munt de fotos, on ella canviava cada vegada de postura.
La resta d’escultures estaven interessants però massa modernes per als seu gust, encara que havia de reconéixer que l’escultor, fóra qui fóra, havia aconseguit que no desentonaren en aquell context de pedra antiga. Però tot i això, eren massa modernes per a ell.
Quan es disposaven a abandonar el chateau, encara li va fer una darrera foto a la seua parella vora el cartell que anunciava l’exposició: un tal Manolo Valdés que després va aclarir que era valencià, encara que vivia a Nova York. Esperava que això no li portaria problemes amb els drets d’autor. Ja ho miraria, com també, tan bon punt va tornar, començà a estudiar com dur a terme el seu pla.
El corredor (2)
La dona mirava, feliç, el corredor. El resultat era, amb tota certesa, espectacular. Quan va veure la prestatgeria a la botiga de mobles es va quedar impactada. Més que una prestatgeria es tractava d’una escultllibreria. Allò era exactament el que li calia per omplir aquell corredor excessivament llarg, ample i buit que l’arquitecte d’estil Calatrava li havia deixat al xalet amb vistes al mar. Primera fila, sector 5, acabat d’urbanitzar, cada metre quadrat una fortuna, indiferent a la crisi. Sempre existeixen persones amb els suficients recursos com per agrair una urbanització tranquil·la, davant la mar, quilòmetres de platja i arena. Un lloc impagable a un preu que ella podia pagar.
A la botiga de mobles ja la van avisar: peça única. En pot encomanar més però el temps que tarda i el preu... Però el preu no era un problema i el temps exactament tampoc perquè tenien un problema amb l’estructura del xalet: l’arquitecte havia ideat tot el primer pis com una balconada que s’abocava al menjador i la seua espectacular paret tota de vidres. I, rere les cristalleres espectaculars, la mar més espectacular encara.
Però ara semblava que els pilars els havien de reforçar i ja començaven a tocar-li els ovaris, encara que ara respirava millor perquè ja sabia amb què ompliria tot l’espai buit que li deixava el corredor del primer pis. Amb l’avantatge que no li havia calgut prendre’s la molèstia d’haver de recórrer llibreries a la recerca de lloms bonics que feren joc entre ells i el color de la paret. El color fusta va bé amb tot. I les escultllibreries es vorien des del menjador. Llavors els visitants no sabrien si els llibres eren de debò, moment en el qual ella es declararia pionera en el món dels mobles escultura.
Però els problemes amb els pilars s’allargaren tant que encara arribaren primer les escultllibreries que la finalització de l’edifici. Quedaven els pintors i rematar un parell de coses més. De manera que hi va parlar per tal que acabaren primer el primer pis. Al cap d’un parell de dies ja hi tenia dipositades les seues obres d’art personalitzades.
Les va cobrir amb plàstics per si de cas, encara que no hi havia perill. Tota aquella part de la casa havia quedat pintada i ben pintada. Havent enllestit la part de dalt, els pintors omplien de tons dolços el menjador, d'un lleu crema quasi rogenc, tènuement vermellós. De manera que en nàixer o amagar-se el sol, els tons del mar s’emmirallarien a la paret.
Però tot això no hauria de tenir cap importància per a la història si no fóra perquè a la dona, ara que arribava l’estiu, ja la inundaven les ganes de tenir-ho tot enllestit, de manera que, ara i adés, s’hi passava a controlar. Amb tanta mala fortuna que, una de les visites, en entrar ella al seu futur paradís, un dels pintors que havia pujat al pis de dalt per a que no se’l trobaren fumant a dintre, va llençar la burilla que va aterrar, gairebé apagada del tot, vora un dels plàstics.
Amb la mala fortuna afegida que, com que ja era tard, tothom va marxar abans que es declarara l’incendi. Un incendi molt localitzat però que, en estar situat justament sota d’un dels pilars que havien estat insuficientment reforçats, aquest va cedir i, amb ell, tota l’estructura.
Curiosament, l’edifici, en la seua caiguda, va apagar el foc. De manera que els bombers, en arribar, ja no tenien res per apagar. Així que l’endemà, mentre vigilaven que no es revifaren les flames entre els enderrocs, a un d’ells li van cridar l’atenció les restes parcialment carbonitzades de l’escultllibreria. Mentre en prenia un tros, que semblava un llibre, entre les mans i valorava el lloc amb les circumstàncies, va comentar amb un altre company que es jugava un ou (els dos no, però un sí) a que, si en lloc d’una biblioteca amb llibres de fusta, haguera segut de llibres vertaders, el foc no hauria cremat amb tanta virulència i el pilar no haguera cedit. La fusta crema molt millor que els llibres, va exclamar per acabar.
- Josep Lluís Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada