He assistit amb interès, els darrers anys, a l’aparició d’un nou gènere cinematogràfic que, des del meu punt de vista, ha resultat d’una frescor i creativitat com feia anys que no ocorria al món del cinema amb certa pretensió comercial: el fals documental.
Aquest “semigènere” juga amb desimboltura el paper de documental (pretén explicar una vida, unes situacions, circumstàncies,...) i segueix tots els cànons d’aquest però està rodat per actors o, en tot cas, persones que representen per a la càmera, que actuen, al cap i a la fi.
Resulta evident que això facilita explicar una història, explicar, paradoxalment, la “realitat” a partir de la ficció. Molt més que no només amb imatges preses sense “actors”.
Hom replicarà ara que aquest gènere ja el va emprar amb tot l’esplendor Truman Capote amb llibres del tipus “A sang freda”, però no es tracta d’això: ell provava de literaturitzar la realitat; per contra, ací es tracta d’utilitzar personatges “inventats” que hom posa al mig de la realitat per a contar-la: per a descriure com són “realment” les coses, hom utilitza personatges de ficció.
Escric tot açò perquè darrerament m’he llegit Malabo i les cendres de Gemma Freixas (editorial Meteora, 2015). No puc afirmar que és una novel•la, en el sentit estricte. En tot cas, entraria directament en la docunovel•la o com vulguem anomenar-ho. Si no la llegim com una novel•la stricto senso, la trobe fascinant: la finalitat darrera del llibre és descriure com és Malabo. Com és la vida allí, com és el seu clima, la seua gent, les aromes, el dia a dia, les classes socials, les llengües, els diferents pobles que hi viuen, que hi sobreviuen als dictadors, exèrcits, als estrangers a sou, als interessos d’americans, xinesos, al poder que atorga el petroli.
Per a contar tot això, Gemma Freixas crea un personatge negre que ha viscut tota la vida a Espanya i que va per primera vegada a Guinea per a dipositar les cendres d’un amic-guia-curador espanyol que va marxar de Guinea quan Espanya abandonà la colònia. I és en seguir el devenir d’aquest personatge que el lector copsa tant el sentit del paisatge com què significa viure al paradís sota la mà ferotge i salvatge d’un dictador que ho controla tot.
Així, doncs, el gran mèrit –i, per a mi, indiscutible- és que, amb l’aparença d’una novel•la, l’autora aconsegueix que ens fem una idea del lloc i les circumstàncies. Cert que els personatges no són gaire profunds, però no calia que ho foren perquè el fresc és magnífic.
En realitat, puc garantir que m’ha recordat el viatge que vaig fer, fa molts anys, a Camerun, convidat per una amiga que era lectora de castellà a la Universitat de Yaunde. L’obra m’ha recordat vívidament aquells dies. L’ús de la llengua colonial per sobre de les pròpies, els controls policials,... L’única cosa que no hi havia aleshores eren els xinesos.
Reconec que jo vaig eixir impactat de Camerun: tanta riquesa, tanta dignitat i tanta misèria humana concentrada en unes poques mans.
També, mentre llegia el llibre, no em podia traure del cap les paraules de la meua amiga, que després de lectora a Yaunde va treballar com a assessora cultural de l’ambaixada espanyola a Malabo: a Camerun, si tens una granja de gallines, apleguen uns policies i s’enduen unes dotzenes d’ous, arriben uns soldats i s’enduen unes altres dotzenes d’ous i, depén de la quantitat de controls que passen per la granja aquell dia, pots arribar a tenir beneficis i tot.
A Guinea Equatorial tu muntes una granja i apleguen els soldats, s’emporten tots els ous i totes les gallines i, si et queixes, et destrossen la granja.
L’altra anècdota fa referència al colp d’estat que Aznar va veure amb bons ulls –o va col•laborar o el que siga- i que va acabar amb un avortament setmesó: fatal. Llavors, a Malabo, que és una illa, van menjar peix congelat durant mesos perquè l’exèrcit va enfonsar totes les barques de pescadors (i de no pescadors també) per a evitar que els colpistes fugiren. Evidentment, ningú no va pagar la reparació d’aquelles barques.
En resum, que si voleu entendre una mica com funciona aquell tros de món, llegiu-vos Malabo i les cendres, que us posarà els pèls de punta. Un excel•lent exemple de docunovel•la.
http://www.editorialmeteora.com/libro/malabo-i-les-cendres/197
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada