En aquest sentit, la millor novel•la històrica –i una de les millors en general- que he llegit és “Les escales de Llevant”, d’Amin Maalouf (ed. La Campana, 1996). En ella, l’autor parteix del passat per aplegar fins la (una de les) guerra del Líban i aplegar fins un present on l’amor basteix una esperança en forma de futura relació possible (no segura, però possible) entre un musulmà i una jueva.
M’agrada especialment aquell to nostàlgic tan ben portat, quan parla d’un món que va desaparèixer, quan parla de la possibilitat de retrobar un amor antic, guardat amb cura llargament a dintre el cor. I és aquest to que li permet explicar les ferides sense el dolor salvatge que, sense dubte, havien de provocar.
Explique tot això perquè m’acabe de llegir “Ànima” de Wajdi Mouawad (ed. Periscopi, 2014). Aquesta novel•la és exactament l’altra banda del mirall de “Les escales de Llevant”. Comença en el present, amb un crim terrible i salvatge. De manera que aquest present salvatge és qui conduirà el protagonista fins els passat també salvatge –amb uns paral•lelismes terribles- de la guerra al Líban (on el protagonista sobreviu, de xiquet, després d’haver estat soterrat viu).
La novel•la explica magníficament els espais immensos, acivilitzats, de Canadà i Estats Units. És bèstia, dura, salvatge i, especialment, desesperançada: desfà la seguretat de tots els àmbits de l’amor tradicional, familiar: el passat i el present es confabulen per anorrear l’home i deixar-lo al llindar de la vida animal, per a desfer l’ànima.
Només cal afegir que, així com Maalouf és una lectura apta per a tots els públics, Mouawad no: és com fer-se una ferida per a després posar-li sal.
En aquest mateix sentit, m’han emocionat també dues obres de teatre. Així, Helena Tornero amb “No parlis amb estranys” (ed. Arola, 2013), aconsegueix fer-nos viatjar amunt i avall de la història des de la Guerra Civil fins el present i a la inversa amb un seguit d’històries que s’entrellacen fins a mostrar-nos un mosaic de sensacions, més que de fets, que semblen amagades en el present però que hi són. I que existeixen. Només cal saber on mirar. És una de les millors obres de teatre que he llegit als últims temps.
En el mateix sentit, m’ha sorprès “Blut und boden (‘Sang i pàtria’)” de Manuel Molins, que planteja dos plànols temporals per a reflexionar sobre l’abast del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Hi apareixen realitats crues però també filòsofs i discussions intel•lectuals amb un entramat que, en un principi, pot desconcertar però que ràpidament condueix el lector (sí, el lector) cap al desassossec necessari.
Només voldria acabar aquesta reflexió amb una evidència que m’agrada: la dels textos contemporanis que cada vegada són més fragmentaris i menys d’un únic discurs. I que és en la suma de les diferents visions on trobem no la veritat, però sí les preguntes pertinents.
I els enllaços de les editorials:
http://periscopi.cat/antipoda/item/anima
http://lacampanaeditorial.com/llibre-114/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada