Les Comarques Centrals Valencianes —des d’ara CCV— comprenen les comarques a cavall entre les “províncies” de València i Alacant, que són: la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina, el Comtat, l’Alcoià i la Canal de Navarrés. És, aquest, un projecte nascut a l’empara de la cultura però que, alhora, també ha demostrat que només amb la cultura no n’hi ha prou: calen plataformes per a fer visible —i viable— la idea. Així, partim de la base que aquestes comarques són les que millor han mantingut la llengua i tradicions pròpies amb una vitalitat i una constància que, després, no veuen reflectides quan es traslladen a les capitals de “província”: ni València ni Alacant presten cobertura a aquesta “valencianitat”. Els avantatges i inconvenients d’aquest projecte d’una quarta província, mancomunitat o com finalment es decidisca anomenar es veuen molt ben reflectits al llibre Comarques Centrals Valencianes. Un nou marc cap al desenvolupament territorial sostenible de Joan Ignasi Cervera, Universitat de València, 2011, que Carles Miret (revista Mètode. [València], núm. 76, Hivern 2012-13) sintetitza de manera molt encertada:
L’edició d’aquest valuós treball sobre ordenament a les Comarques centrals valencianes (CCV) ha tornat a posar sobre la taula la vigència d’aquest projecte de vertebració territorial […] al marge de la divisió provincial. L’assumpte, llargament debatut i estudiat en els darrers quinze anys en els organismes comarcals, […] havia arribat a assolir un elevat coneixement sectorial en el marc del País Valencià […]. Malgrat això, una certa atonia i la manca de polítiques d’aplicació eficaces havien fet passar moments difícils al projecte. Era inevitable pensar que el consorci de les CCV havia estat subtilment arraconat i bandejat de la primera línia de les reivindicacions sobre planificació territorial. El desinterès de la Generalitat Valenciana per les polítiques territorials és palès. L’anul•lació de la pulsió més dinàmica del sector turístic i de l’economia industrial productiva o agrària, juntament amb la crisi financera actual, han afegit encara més entrebancs a la implantació d’infraestructures que puguen ajudar a racionalitzar l’ús dels recursos i vertebrar les comarques centrals. La pèrdua del sistema financer i bancari valencià, així com la domiciliació d’empreses a Madrid, ha accentuat la dependència respecte al capital privat no valencià, relativament indiferent a les seues necessitats logístiques. L’aparició d’aquest llibre ha demostrat la vigència i la idoneïtat de les polítiques de programa, com a motor econòmic, com a reforç d’un poderós «clúster cultural», segons l’expressió de Pau Rausell, com a complement als requeriments funcionals de l’eix mediterrani en la seua via de desenvolupament econòmic, social i turístic. […] A aquest respecte és cabdal agrupar diverses comarques sota un mateix pla d’acció territorial estratègic que supere el fraccionament secular municipal, a escales intermèdies, és a dir, supracomarcal. […] La incapacitat de crear un marc estructural ha produït un desequilibri molt gran entre la costa i l’interior (demogràficament, de model econòmic, etc.), però també entre les vies tradicionals costaneres (inconnexió entre Gandia i Dénia com a paradigma).
El repte, aleshores, consistia a comprovar si, més enllà dels conceptes generals, la literatura s’hi manifestava d’alguna manera. Així, en poesia podem trobar moltes referències poètiques a ciutats de l’àmbit de les CCV com Xàtiva (Joan Baptista Campos, Elies Barberà,…) Oliva (Francisco Brines, Àngels Gregori,…) Dénia (Isidre Martínez, Tono Fornes,…) Gandia (Josep Piera, Teresa Pasqual, Maria Josep Escrivà,…) i així fins on es vulga, en una clara demostració de vitalitat cultural. Tanmateix, no es pot esperar dels poetes que, per pròpia iniciativa, mostren itineraris diversos per les CCV, encara que sí ho han fet a bastament per llurs contrades. Aleshores, vam optar per analitzar la literatura juvenil que, al cap i a la fi, és la que més públic lector té i la que més pot influir en –o descriure- el procés. Aleshores, vam triar un corpus d’11 novel•les juvenils escrites per autors nascuts a les CCV, que no foren històriques ni fantàstiques, i publicades des del 1996 ençà, quan ja el concepte podria considerar-se consolidat. Més dos llibres més que també podrien considerar-se com a juvenils, però que són d’autoria múltiple i que tractarem a banda. Els motius de la selecció havien de ser, també, relativament aleatoris, dins dels paràmetres. Motiu pel qual vam recórrer només a llibres que es trobaren a la biblioteca d’un institut. Bé per donació de la Conselleria, bé per compra del propi centre, bé per donació de les editorials quan els llibres són posats com a lectura. De manera que el simple fet de ser-hi implica una certa existència de lectors –obligats o no, això ja és una altra qüestió. Així, els autors estudiats són: Xavier Aliaga (2013), Lucía Arenas (2012), Vicent Enric Belda (1998), Toni Cucarella (1996), (2007), Lluís Miret (2007), Gemma Pasqual i Escrivà (2001), (2008), Josep Lluís Roig (2013) i Silvestre Vilaplana (1999), (2000). A aquests, cal afegir els dos llibres que suara comentàvem: Conte contat (1999) i Llegendes de la Costera (2012). De tots aquets llibres, n’hem analitzat els moviments dels personatges, les referències a d’altres llocs, per tal de comprovar si els moviments humans segueixen l’estela del concepte de les CCV. Així, el que primer sobta és que les capitals —Alacant i València— solen veure’s de manera negativa. Així, Gemma Pasqual (2001) dóna una visió terrible de València des del progrés asèptic tot reforçant la imatge d’antagonisme camp / ciutat que semblava superada ja. La protagonista, en arribar a València des d’Oliva, enyora l’olor de llar de la seua casa, s’incomoda pel ritme ràpid d’una València que, a més, és molt cara. Una ciutat on no coneix els veïns i odia els grans magatzems, els centres comercials,… Però no hem de llegir tant aquesta visió negativa de la ciutat com una reivindicació de la ruralitat, sinó de la pròpia cultura. Així, també trobarem una crítica a la ciutat en Toni Cucarella (2001), on la mare de la família mostra la seua voluntat d’abandonar la ciutat per anar a viure prop de Xàtiva. A més, en els casos en què aquesta no està descrita d’una manera negativa, als personatges els hi solen ocórrer desgràcies diverses: un incendi mentre són al cinema, amb lesió inclosa (Xavier Aliaga) o unes vacances d’estiu tancat en un pis fosc per l’ingrés hospitalari de l’avi (Josep Lluís Roig), per no parlar d’aquells que, directament, prescindeixen de les capitals: Alacant només existeix en tant que seu universitària (Silvestre Vilaplana, 1999) o Lucía Arenas no necessita cap referència a la capital per a la seua història. Un cas a banda, són les obres que busquen deliberadament no inserir-se en cap espai real concret. Així, tant Lluís Miret com la segona novel•la de Gemma Pasqual descriuen molt detalladament l’institut —un institut— però no el situa en cap ciutat en concret. Encara que en el cas de Lluís Miret trobem algunes mostres de vocabulari que ens condueixen –com a analistes, no com a lectors- cap a Gandia. El motiu resulta ben evident, en tots dos casos: en el primer els protagonistes són alumnes que fan de detectius i l’autor busca facilitar la identificació dels lectors i en les segon Gemma Pasqual parla de l’assetjament a les aules i el missatge possiblement no és cap altre que això —l’assetjament— pot ocórrer en qualsevol lloc. A més, també ens trobem amb dues “excepcions” més, però per altres motius ben diferents, relacionats amb les CCV, encara que també globals, com moltes altres històries, com moltes altres vides. Al text de Vicent Enric Belda trobem, en un temps indeterminat però que aplega al S. XX, i en un lloc sense noms, un comerciant nòrdic que arriba a un port no massa gran —podria identificar-se amb Gandia o Dénia amb facilitat— per, tot endinsant-se una mica en el territori, comprar conyac —que encara es produeix en alguns llocs de les CCV— i endur-se’l a Oslo. La costa, els paisatges interiors,… Els problemes. En el cas del segon llibre de Toni Cucarella (2007), que tampoc no transcorre en cap lloc real concret, ens parla d’un dels problemes de les CCV: el pes demogràfic s’ha desplaçat decididament cap a la costa i, aleshores, molts pobles s’han quedat en perill d’abandonament. Per això tampoc no cal posar noms: és un mal comú a molta de la geografia mediterrània. La resta de llibres, no per casualitat, mostren aquest moviment cap a la costa i les relacions entre aquestes comarques que, com no podia ser d’una altra manera, també es corresponen amb la realitat. Així, Xavier Aliaga amb “El meu nom no és Irina” crea una xarxa complexa de relacions —possiblement siga una de les novel•les juvenils més aconseguida dels darrers anys— tant territorials com literàries: El protagonista estudia a Vila-roglet, un nom fictici per a un poble situat entre Xàtiva i Alzira. Allí coneix una xica russa que ha crescut a Sagra —prop de Dénia—, cosa que aprofita per a parlar dels diferents accents valencians. Però també s’hi constata una de les deficiències de les CCV: per a trobar intimitat i anar a un cinema “lluny” del poble van a València. En tren. I és l’únic lloc on poden anar perquè no hi ha intercomunicació per ferrocarril. Lucía Arenas, nascuda a Benigànim, fa transcórrer la seua obra a Gandia, bàsicament. I utilitza el transport públic quan pot —autobús a la platja de Gandia, el pare arriba amb autobús,…— però dota a la protagonista d’un nuvi amb cotxe, la qual cosa li permetrà moure’s no només d’est a oest —de l’interior a la costa—, sinó també de nord a sud —de Gandia a Dénia—, un moviment també natural, malgrat la inexistència d’un transport públic que el facilite. Així, aquesta serà l’obra més detallista pel que respecta al territori. Hi podem trobar una llarga llista de llocs: des del port de Gandia a la platja de Xeraco, des de restaurants, tot el centre històric de Gandia, barris adjacents com Benirredrà, pobles de l’interior com Vilallonga, fins i tot el Port de Dénia i alguna de les seues patges… Toni Cucarella, com ja hem comentat, a Ulysses i el fantasma foraster no situa físicament l’acció en un lloc exacte, però sí que ho havia fet a El lledoner de l’home mort, que situa l’acció exactament “a la Vall de Bixquert, en terme de Xàtiva”. Els protagonistes viuen a València i utilitzen el tren per anar a Xàtiva i fins i tot estan disposats a vendre un apartament a Moncofa (platges de Castelló) per restaurar i anar a viure a aquest lloc, farts de València: una apologia en tota regla no de la ruralitat, sinó de la valencianitat en tant que recuperació del passat. Lluís Miret, per contra, encara que a Felip Marlowe i la banda dels barracons procura ésser molt realista en els detalls, els noms dels llocs concrets on passa l’acció —cafeteries, barrancs,…— però “evita” el nom dels pobles, encara que alguna paraula del vocabulari que utilitza l’empeny involuntàriament cap a Gandia. Gemma Pasqual, a Marina utilitza la Safor com al paradís —rural— perdut. Ja a les primeres pàgines ens explica que Marina, quan arriba a València, enyora aquella “olor de llar de la seua casa d’Oliva”. A la introducció ja ho comentàvem. Però tota l’acció del llibre transcorre a València. Josep Lluís Roig, per la seua banda, situa el centre de l’acció a Guadallús, nom en la ficció de Benigànim, un poble situat entre Xàtiva i Gandia, els únics llocs on els protagonistes —sense cotxe— poden anar en transport públic. En aquesta ocasió, Gandia i Xàtiva apareixen com a referents habituals i València com a ciutat de referència, encara que, com en el cas de Xavier Aliaga, també toca la Ribera Alta i també utilitza València com a ciutat de referència. A banda d’això, cal afegir que totes dues novel•les són les més complexes estilísticament, amb la introducció del metadiscurs i la reflexió metalingüística. Amb naturalitat, però totes dues ens mostren narradors diferents amb la diversitat lingüística que això provoca. De manera que potser siguen les més indicades per a introduir els alumnes en la reflexió tant del narrador com la de la sociolingüística. Així, són les obres que més poden enriquir la reflexió dels alumnes sobre la pròpia llengua i cultura. Potser per això, serien més recomanables per a 4t d’ESO. Silvestre Vilaplana utilitza espais molt similars a La mirada d’Al-Azraq i a Els dimonis de Pandora: l’acció se centra a Alcoi, una ciutat descrita a bastament, al llarg de les dues obres, però ens centrarem en la primera: en aquest cas és Alacant la ciutat de referència, a penes trepitjada. I tota l’acció se centra a Alcoi, excepte una escapada a Dénia per la Vall de Gallinera: com en tots els casos, d’oest a est. I sense trepitjar “província” de València. Els límits provincials en alguns casos encara semblen molt forts. Però és en la segona novel•la on Vilaplana apunta cap a un dels problemes majors de les CCV: a la p. 78 s’inventa un diari, “Ciutat” que subtitula “DIARI DE L’ALCOIÀ, EL COMTAT I LA VALL D’ALBAIDA”. I és que sense uns mitjans de comunicació que recolzen la idea, aquesta, per molts literats i per molta cultura que s’hi pose, difícilment aplegarà a la totalitat de la població.
Josep Lluís Roig Sala
(Aquest article està relacionat amb la comunicació que vaig fer al II Congrés Internacional Geografies Literàries, que va tenir lloc l’any passat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada