Un conte inèdit (El diccionari)

El diccionari

Primer fou una paraula. En aquell punt entre el dormir i el despertar, aquell punt fangós i enganxós com uns llençols en estiu quan s’ha dormit excessivament poc, allí, trobà el primer mot. Bell, preciós, perfecte.
El primer problema, però, fou la grafia, per no oblidar-se’n. Recórrer a l’alfabet fonètic internacional era ben trist, allò de posar símbols entre barres que s’interposaven en el camí de la comprensió. Escriure així era com reconèixer que no tenia res a dir, que només era un so rere un altre, que el significat no importava, com un exèrcits de televisors que envaïen constants les cases, finestres, armaris, taules, habitacions, altets, autobusos, trens, cotxes, restaurants, sales d’espera, sales d’espera dels dentistes, aeroports, vaixells, avions, cambres, aparadors, passeigs, cervells.
El seu idioma tindria prohibit aparéixer a la televisió. Com a màxim, quan les diverses cadenes el cridaren meravellades davant l’abast del nou invent, ell l’explicaria en aquelles llengües antigues que empraven, però no hi diria cap frase, no el prostituiria.
Aquesta decisió el va confortar i animar a tirar endavant. La fama l’afectaria només a ell, no a la seua creació, que només donaria a conèixer a persones elegides, triades per les seues qualitats intel·lectuals, així com socials i, per què no, també dineràries, que no només de paraules ha de viure l’home.
Així, es va concentrar en la seua tasca ingent. Tant, que a poc a poc no li va quedar res més que treball i la seua Tasca, perquè allò que va nàixer com un entreteniment, prompte es convertí en una obsessió; perquè allò que va començar com un joc, esdevingué d’una complexitat tan elevada que li exigia tots els recursos mentals.
Potser podríem afirmar que la seua feina i la Tasca arribaren a fusionar-se, d’alguna manera. Perquè ell treballava com a programador informàtic. Ja d’habitud treballava a casa i només passava escadusserament per la seu de l’empresa, però ara estava tan obsedit que no podia permetre’s el luxe d’eixir al carrer. Via telemàtica corrien els programes, les correccions,... i ara també tot el que tenia de relacionat amb la vida quotidiana: el banc, la compra, els rebuts, el menjar (preparat i no),... Tot, per tal de poder dedicar més temps a la Tasca.
Primer van ser decisions relativament simples: si volia assemblar-se més a una llengua germànica, romànica, semítica, si havia de no parèixer-se’n a cap. A la fi, va optar per les llengües romàniques com a base, però sense renunciar a d’altres possibilitats com, per exemple: ja que ell no volia crear un llenguatge sexista, amb l’esperança que això faria canviar els seus parlants, va decidir que tots els objectes eren neutres i només allò sexuat tindria, efectivament, sexe, indicat amb la lletra alfa (masculí) o omega (femení), al començament de la paraula. D’aquesta manera, podia posar a la fi de la paraula el numeral que indicaria exactament la quantitat (0,1,2,3,...) o el signe pi per a indicar si es tractava d’una quantitat indeterminada.
Una vegada arribat al llenguatge alfanumèric, li va resultar fàcil idear els subíndex i superíndex per marcar els sintagmes, quines paraules formaven part del mateix conjunt. Com que per al llenguatge parlat no calia, no li va importar que a l’hora de llegir un text fóra un poc repetitiu, això d’anar explicant alfa(paraula)1sub dos (espai) alfa(paraula)1 sub dos (espai) i així successivament.
Més tard s’enfrontà amb l’estructura pròpiament gramatical, amb els verbs i els temps verbals i molt més tard encara, hagué de construir el diccionari: una tasca ingent perquè aquesta llengua havia de ser superior a totes les altres i, d’alguna manera, les havia d’incloure: des de la paraula “neu” estrictament mediterrània als diversos tipus de neus que anomenaven els esquimals, tot hi havia de cabre.
Caldria explicar que, al llarg de tots els llargs anys de dura i intensa feina, no va trobar a faltar ningú en la seua vida. Havia acabat per no abandonar mai el pis. Tota la seua relació amb l’exterior es reduïa a obrir la porta als transportistes quan li arribaven amb les comandes. O com a màxim, a deixar els diners a sobre la taula de la cuina per a l’assistenta que acudia dos cops per setmana per a endreçar allò.
Així, a la feina estaven contents amb ell perquè complia i no donava problemes, ni feia olor de suat encara que es dutxara cada cert temps, quan havia d’emprar la màquina de tallar els cabells per treure’s tant de pèl com li destorbava per la cara. Aprofitava per pelar-se, alhora, barba i cabells i d’aquesta manera no havia d’abandonar la construcció del diccionari ni rebaixar-se a vomitar aquella vulgar llengua romànica, tan inferior a la seua creació.
Gosaríem afirmar que, en tots els anys que durà l’edificació del vocabulari, la gramàtica,... no es posà mai malalt o, si ho estigué, ni se’n va adonar. Tampoc no el van destorbar els successius canvis als governs, perquè ja no mirava la televisió ni llegia els diaris, ni tan sols s’assabentà d’un referèndum sobre la independència que gairebé va acabar amb els tancs pel carrer. Res de tot allò no tenia importància.
També, per no perdre el temps, va portar-se el matalàs a l’estudi on treballava. D’aquesta manera quan, esgotat, ja no suportava més la pantalla de l’ordinador, es deixava caure al matalàs per somiar nous mots possibles, noves categories gramaticals que els parlants mortals ni tan sols imaginaven.
Així, arribà un dia en què va considerar la seua Tasca acabada en un primer estadi. Com tota llengua, amb l’ús evolucionaria però, de moment, era perfecta. Ara només li calia triar quines persones serien les elegides per a mostrar-los el nou idioma, aquell que les convertiria, definitivament, en superiors.
Però això podia esperar un poc. Tant de treball, tants anys esmerçats, bé es mereixien unes vacances: cinc minuts per baixar al bar de sota a fer-se una cervesa. Abans, però, es va passar la maquineta per tot el pèl i els cabells i es va dutxar per esbandir-se les picors. Es va posar roba neta, es va mirar a l’espill i, content tant amb l’aspecte com amb la tasca realitzada, es va encaminar cap al bar de sota, que estava tancat. No només això, sinó que ara es tractava d’un banc que també estava tancat, d’un local en venda.
Una mica més enllà, però, n’hi havia un de nou on es va dirigir sense dubtar-ho. Semblava més luxós que el que abans tenia a sota de casa, però corria el temps i la Difusió de la Tasca l’esperava. A més, una cervesa no podia ser tan cara. Aquest pensament li va descobrir que no portava diners a sobre. No hi havia pensat. De manera que retrocedí sobre els seus passos quan ja es disposava a empényer la porta del nou bar, per tornar fins a la portalada de sa casa, un edicifi d’aquells de quinze plantes amb deu pisos per nivell.
Llavors es va adonar que no duia claus, tampoc, ni documentació ni res de res. Havia baixat verge, sense omplir-se les butxaques. Esperà que algun veí entrara per passar ell al darrere però dins de sa casa no hi havia ningú. De manera que ningú no li obrí.
Lleugerament preocupat, baixà al carrer per demanar l’ajut d’algun policia, però es va adonar, amb sorpresa, que era com si el seu cervell haguera esborrat les altres llengües, tan inferiors, i només li eixia la seua Obra Magna. De manera que el policia no el va entendre i ell, desconcertat, va vagar pel carrer adreçant-se a la gent, que l’esguardava amb cara d’espant, que li fugia.
Fou en el seu vagar atzarós que, en passar per davant de dos supermercats veïns –un Aldi i un Consum-, una senyora el va confondre amb un captaire i li va allargar el solt, unes poques monedes, com a almoina. De manera que allí es va quedar: de dia capta i de nit dorm al pàrquing. Mai, però, parla amb ningú.

Josep Lluís Roig