Al seu moment, em va impactar llegir les reflexions de Murakami ("De què parlo quan parlo de córrer")sobre la lluita contra u mateix i l'acceptació del pas del temps reflectit en el fet de córrer, en aquell no lluitar ja per rebaixar el temps, sinó fer tot el possible per evitar que, irremeiablement, augmente al ritme de l'edat.
L'altre dia, també vaig llegir una entrada que reflexionava, a partir del córrer, sobre el destí, amb un títol tan senzill com "Per què córrec".
La veritat és que jo no córrec. Jo passege els gossos. En concret un que corre només per plaer. Quan el traus a passejar i arribes als horts de tarongers en extinció i li soltes la cadena ell comença a córrer sense cap destí concret. Només amunt i avall...
Bé, que me'n vaig per les rames, perquè el que volia explicar és que, malgrat que no córrec, sí que vaig escriure farà un any aproximadament, un conte sobre el fet de córrer. Potser la culpa fou de Murakami i m'he animat a penjar-lo ara pel viatger immòbil.
Potser allò més bonic de la vida i/o de la literatura siguen els atzars que delimiten afinitats.
I, en resum, el conte:
El corredor
Ara el corredor entrena per la platja, descalç. Li agrada córrer, sentir els grans de l’arena entre els dits, com si aquests li mesuraren tant velocitat com distància. Així controla el ritme. Només batec. Cap estridència.
El silenci s’esdevé de sobte mentre ell cau a terra sense l’impuls del cor. Ni el colp se sent, del cos contra l’arena blanca. Li falta l’alè, li manca l’aire. S’ofega mut.
Obre la boca però no. Pensa que ara vorà una llum, la llum, que tot s’haurà acabat. Però no. Veu una paraula. La paraula perfecta que regala tot el sentit a una vida. L’ha de pronunciar. Només que la pronuncie tot tindrà sentit. Però no. Sense el batec, sense el ritme, no ho aconseguirà. Llavors decideix escriure-la. Malgrat la consciència entelada, és fàcil encara moure la mà, crear un món nou, com si fóra déu. Però no. No és déu.
L’equip de salvament, avisat per algú benintencionat que l’ha vist caure, ha arribat amb rapidesa, de manera que encara li queden unes engrunes de vida mentre se l’emporten amb urgència cap a l’hospital. Ha quedat així el mot abandonat sense finalitzar, com un edifici que ha esgotat el pressupost, arruïnat.
A la unitat de cures intensives, intubat entre xeringues i alarmes, només guarda consciència per a recordar la paraula. Dos dies. Fins a la mort. No hi ha llum, no hi ha túnel. Només allò que no és anomenat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada