dilluns, 8 de novembre del 2010

poema d'Aleix Cort

PER HAVER ARRISCAT EL LÍMIT IMPRECÍS DE LA PARAULA

Per haver arriscat el límit imprecís de la paraula,
s'han condemnat els meus ulls a sal. I tot jo a corall.

Lluny del crit, doncs -sorra i peix, ona-,
he entretingut veritats i mentides robant pams al mar,
projectant castells d'ombra.

Aleix Cort, Edicions de la Guerra, 1993

diumenge, 7 de novembre del 2010

novembre, 8

NOVEMBRE, 8

Imperfecta, la llum
silencia la fosca.
(Desaprendre la nit
mutable i perenne.)
I, tu, que et creus fugaç,
ets pertot i en les coses.

Montserrat Rodés, "Interlínia", ed. Proa, 1999

dimecres, 3 de novembre del 2010

Veus de la nova narrativa catalana

Lolita Bosch fa una tria de 41 "narradors" en català (hi ha una versió traduïda al castellà en Anagrama). El llibre té interés i, fins i tot, gràcia. I neix sense voluntat d'antologia. Gairebé com una creació pròpia de l'autora, dels seus interessos, coneixements,...
Tot això em sembla perfecte i perfecte.
Però alhora és un resum del món literari on vivim: com és possible que l'únic narrador valencià que li interesse siga algú que fa anys que viu a Barcelona? I faig constar que Antoni Martí, a qui fa mil·lenis que no veig perquè va marxar a Barcelona i vam perdre el contacte, és una persona que m'interessava ja com a poeta i intel·lectual i a qui apreciava molt. I que mereix ser-hi. Però com pot ser que Lolita Bosch no conega cap valencià de valència. O que, si en coneix algun, cap d'ells li interesse gens?
No ho entenc. Però és així i en tinc turment. I és que es perden tota una visió del món senzillament perquè són/som incapaços de mirar enllà del melic. De les amistats, les recomanacions... Si el futur de la literatura només depèn d'això...
De tota manera el llibre, com ja he dit, és interessant i recomanable.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Més sobre novel·la

El diari "El país" publica un quadern (un full: quatre pàgines) de cultura en "la nostra llengua". Millor això que una genollada als collons, evidentment. Els dijous.
Doncs bé, per casualitat, dijous passat hi van parlar de les dues novel·les que vaig comentar i que eren més estricta novetat: "El crepuscle dels afortunats" i "Conta'm la veritat sobre l'amor".
També hi ha una altra anècdota: per aquests dies també s'ha publicat una entrevista a Ferran Torrent on comenta que ja no és rendible parlar de corrupció.
I crec que té raó, alhora que totes dues novel·les en parlen. Crec que l'encert rau justament en el fet que la corrupció no és la finalitat última de la novel·la. És el paisatge de fons. Que existeix i que, per tant, fa de teló de fons.

dijous, 28 d’octubre del 2010

CANVIS EN LA NARRATIVA VALENCIANA

A la revista del "Cercle" parlen d'autors actuals que ens parlen del passat. Fins i tot hi inclouen algun de valencià que, la veritat, en "Les cendres del cavaller" ho va fer molt bé. Encara no he llegit l'últim llibre de Silvestre Vilapalana, però supose que també estarà bé.
Però el que de debò m'interessa és destacar que en els darrers anys la narrativa valenciana ha arribat a l'actualitat amb diferents tipus de novel·la. A aquest present incòmode d'adossats, urbanitzacions i d'un creixement urbanístic ple de diners sota mà i desestructuració del territori. A mig fer, perquè la crisi no perdona.
D'entre les novel·les, per les similituds però també per les seues grans diferències, en voldria destacar unes poques:
- Silenci de plom, de Salvador Company (ed. 62)
- Neons de Sodoma, de Xavier Aliaga (ed. 3i4)
- El crepuscle dels afortunats, de Juli Alandes (ed. La Magrana)
- Conta'm la veritat sobre l'amor, Santiago Forné (ed. Tria)

Cadascuna de les quatre novel·les és extraordinàriament diferent de les altres, a nivell estilístic, narratiu, fins i tot en el tipus de novel·la. I, tanmateix, comparteixen paisatge i, de vegades, fins i tot excessos.
Comparteixen alguna característica molt peculiar com el fet que totes voregen la novel·la negra sense ser-ho. Morts o raptes, n'apareixen a les quatre. La destrucció del paisatge, els adossats, les urbanitzacions,... El viatge dels nostres autors pel paisatge valencià mai no és exempt de dolor, del sentiment de mancança.
I la realitat social que transparenten és sempre una societat malalta. O mancada. Polítics corruptes o...
A més, totes elles, en algun sentit, són excessives.
"Silenci de plom" és terriblement metaliterària, tancada en ella mateixa. Però la casa del seu protagonista sembla un clon de la casa del protagonista de "Conta'm la veritat sobre l'amor". Adossats des d'on es veuen créixer més adossats o d'altres formes encara menys benignes. Alhora que "Conta'm" esdevé excessiva en la seua obertura: el narrador, filòsof, verbalitza una i una altra vegada els fets, insaciable.
Com un poble de la perifèria de València és també el protagonista de "Neons de Sodoma", però en aquest cas l'excessivitat ve pel fet que recorda, pel to caricaturesc, una verbalització de l'ambient fallero i ranci del cap i casal valencià.
I és amb questa ironia, però refinada, que "El crepuscle dels afortunats" es disfressa de novel·la negra per a parlar dels interessos econòmics d'uns personatges tòpicament capitostos valencianots. I dic refinada, la ironia, perquè l'autor és capaç de bastir una novel·la policiaca sense entretindre's a trobar el culpable. Perquè el culpable concret és indiferent.
A mi, personalment, m'agrada que la realitat, l'actualitat, arribe a les novel·les. I que la seua representació no siga monolítica sinó variada. He gaudit tot llegint les quatre novel·les -amb algun moment de ganes d'assassinar els autors- i amb l'esperança que la collita continue.
Qui vulga sentir com batega la vida valenciana i no haja llegit aquestes novel·les, ja pot començar!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

literatura infantil i juvenil

Aquest nostre país on som i on vivim sembla que, lingÜísticament, només s'assembla a un país normal en ensenyament. I encara. Però sí.
I, com a país normal, això ha parmés l'aparició d'escriptors professionalitzats. O aproximadament professionalitzats. Que viuen d'escriure i perifèries. M'agrada. Vull dir que ens fa "normals" en alguna cosa.
En aquest àmbit de la literatura juvenil, veig que Gemma Pascual s'ho ha pres molt seriosament, que és com s'han de prendre les coses. Així, amb una bona escriptura i una (auto)promoció enstusiasta, demostra que es pot existir des de València. Me n'alegre.

http://italiaeoisagunt.blogspot.com/2010/09/la-ballerina-di-bagdad.html

divendres, 22 d’octubre del 2010

ASSASSINADA PER PUBLICAR UN LLIBRE DE POEMES

Al CENTRE D’ART L’ESTACIÓ de Dénia (C/ Calderón, 2) del 22 d’octubre al 28 de novembre (de 10 a 13 i de 16 a 20 h. tots els dies) es realitza l'exposició que Pepa Espasa ha preparat inspirada en la figura de Nadia Anjuman, poetessa afgana assassinada el 2005 a
conseqüència dels colps rebuts al cap pel marit pel “delicte” d’haver publicat un llibre de poemes, i que s'inaugura avui divendres a Dénia, a les 20 h.
Edicions 96 ha col•laborat en aquesta exposició amb l'edició d'un quadern que conté huit poemes de Nadia Anjuman, traduïts des de l'anglés per Josep Vicent Cabrera.





AUTORA: Pepa Espasa; TÍTOL: LAPIDACIÓ; TÈCNICA: Tela reciclada i tenyida i pedres embenades.