PERFECCIÓ DE L’AMOR
Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.
(Extret del llibre "Històries circulars i altres relats, ed. Brosquil)
dissabte, 12 de febrer del 2011
divendres, 11 de febrer del 2011
Presentació de poetes joves a Burjassot i Xàtiva
La "publicitat" diu:
LA POESIA ENS VESSARÀ PER LA BOCA!
Presentació de les novetats de la col·lecció de poesia jove La Cantàrida al País Valencià
Fúria, de Lucia Pietrelli
Apèndix city, de Pau Vadell
Viatger que s'extravia, de Pau Sif
Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada, de Xavier Serrat
els propers
Divendres 11 de febrer
a les 20 h a Ca Bassot
(C/ Pablo Iglesias, 49. Burjassot)
Dissabte 12 de febrer
a les 20 h a Camot
(C/ Blanc, 9. Xàtiva)
Jo puc respondre per Pau Sif i per Pau Vadell. I no deixaran indiferents.
LA POESIA ENS VESSARÀ PER LA BOCA!
Presentació de les novetats de la col·lecció de poesia jove La Cantàrida al País Valencià
Fúria, de Lucia Pietrelli
Apèndix city, de Pau Vadell
Viatger que s'extravia, de Pau Sif
Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada, de Xavier Serrat
els propers
Divendres 11 de febrer
a les 20 h a Ca Bassot
(C/ Pablo Iglesias, 49. Burjassot)
Dissabte 12 de febrer
a les 20 h a Camot
(C/ Blanc, 9. Xàtiva)
Jo puc respondre per Pau Sif i per Pau Vadell. I no deixaran indiferents.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Un poema de Laia Noguera
Quan dic un altre home
vull dir que em trobava
bocins a la teva
tauleta de nit.
Hi havia casa nostra
i el món de fora,
il·luminat
per la nostra finestra.
Laia Noguera: Parets, Edicions 96, col·lecció "Razef" de poesia, 2011.
vull dir que em trobava
bocins a la teva
tauleta de nit.
Hi havia casa nostra
i el món de fora,
il·luminat
per la nostra finestra.
Laia Noguera: Parets, Edicions 96, col·lecció "Razef" de poesia, 2011.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Laia Noguera a Gandia, aquest dissabte
Recital de música i poesia "Triomf", amb Laia Noguera (veu) i Roger Illa (piano).
Lloc: Saló d'actes. Biblioteca Central-Convent de Sant Roc. Gandia.
Hora: Dissabte 5 de febrer, a les 20 hores.
Laia Noguera és, sens dubte, una poeta central, que arriba al centre des de la perifèria. La lectura de la natura des de la natura feta pedra que llig el móbn. No sé on ens durà, això, però és un camí.
Lloc: Saló d'actes. Biblioteca Central-Convent de Sant Roc. Gandia.
Hora: Dissabte 5 de febrer, a les 20 hores.
Laia Noguera és, sens dubte, una poeta central, que arriba al centre des de la perifèria. La lectura de la natura des de la natura feta pedra que llig el móbn. No sé on ens durà, això, però és un camí.
IDEA PER A UNA HISTÒRIA
Idea per a una història.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca.
- Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62.
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca.
- Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62.
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.
divendres, 28 de gener del 2011
UN POEMA DE MIREIA COMPANYS
CARÍCIES
La ferida és profunda i té llavis roents.
A prop dels marges s'amuntega el tedi,
i la fel obscura de les desfetees,
unides totes en una de sola,
maons ínfims d'un mur innaccessible.
Prop del fons es corrompen els cadàvers
dels dies sense sol i sense lluna,
les carcasses d'un absurd entrevist
rere algunes cantonades esquives.
La ferida és profunda i té llavis roents,
i es nodreix d'obsessions i retrets
i oblits i pors i angoixes i silencis.
La ferida sagna des de fa molt de temps.
Aquest vespre, al contacte d'una carícia,
t'acusaré sense remordiments
d'haver-la obert amb els teus dits perversos.
I ella somriurà, èbria de poder,
i tu emmudiràs sota el so de la sentència.
Mireia Companys Tena, "Perfils de la inconsistència", ed. Viena, Barcelona, 2003.
Una trobada d'escriptors per a què aprofita? Una trobada de joves escriptors per a què aprofita? Per a moltes coses o per a cap. Tot és relatiu i depén. Fa poc, se'n va fer una a Gandia. A mi, fins a l'últim dia m'havia aprofitat per a retrobar-me amb gent que estime. Gent del gremi de les grafies als quals de vegades es fa difícil trobar per molts motius diferents.
Jo he de reconéixer que sóc miserablement tímid i em costa anar a trobar gent nova, les persones que no conec.
Bé, doncs l'últim dia vaig vore com Mireia Companys passava un llibre a una altra escriptora. Sóc tímid, però els llibres em poden. Així que li vaig pegar una ullada a aquell "Perfils de la inconsistència" i em va fer una bona impressió, com quan en una llibreria obris un poemari i compres o no el llibre per un parell de poemes. Jo, en una llibreria, l'haguera comprat.
Com que vivim al país que vivim i al món que vivim, no crec que ho haguera aconseguit, això de comprar un llibre de l'editorial Viena del 2003.
Afortunadament, l'autora me'l va enviar i a mi m'ha agradat. No sé si paga la pena recomanar-lo. O si. Sempre pot aparéixer en algun racó d'una llibreria o en una biblioteca. Té aquella mescla entre realitat i simbolisme que permet contar les anècdotes sense enfangar-s'hi.
I bé, com que no puc recomanar aquest llibre, sempre ho puc fer amb un de paral·lel de la mateixa autora. Un de narrativa: "La incerta topografia dels somnis", publicat a Pagès editors el 2009. El llibre té blog: http://mireiacompanys.blogspot.com/
La ferida és profunda i té llavis roents.
A prop dels marges s'amuntega el tedi,
i la fel obscura de les desfetees,
unides totes en una de sola,
maons ínfims d'un mur innaccessible.
Prop del fons es corrompen els cadàvers
dels dies sense sol i sense lluna,
les carcasses d'un absurd entrevist
rere algunes cantonades esquives.
La ferida és profunda i té llavis roents,
i es nodreix d'obsessions i retrets
i oblits i pors i angoixes i silencis.
La ferida sagna des de fa molt de temps.
Aquest vespre, al contacte d'una carícia,
t'acusaré sense remordiments
d'haver-la obert amb els teus dits perversos.
I ella somriurà, èbria de poder,
i tu emmudiràs sota el so de la sentència.
Mireia Companys Tena, "Perfils de la inconsistència", ed. Viena, Barcelona, 2003.
Una trobada d'escriptors per a què aprofita? Una trobada de joves escriptors per a què aprofita? Per a moltes coses o per a cap. Tot és relatiu i depén. Fa poc, se'n va fer una a Gandia. A mi, fins a l'últim dia m'havia aprofitat per a retrobar-me amb gent que estime. Gent del gremi de les grafies als quals de vegades es fa difícil trobar per molts motius diferents.
Jo he de reconéixer que sóc miserablement tímid i em costa anar a trobar gent nova, les persones que no conec.
Bé, doncs l'últim dia vaig vore com Mireia Companys passava un llibre a una altra escriptora. Sóc tímid, però els llibres em poden. Així que li vaig pegar una ullada a aquell "Perfils de la inconsistència" i em va fer una bona impressió, com quan en una llibreria obris un poemari i compres o no el llibre per un parell de poemes. Jo, en una llibreria, l'haguera comprat.
Com que vivim al país que vivim i al món que vivim, no crec que ho haguera aconseguit, això de comprar un llibre de l'editorial Viena del 2003.
Afortunadament, l'autora me'l va enviar i a mi m'ha agradat. No sé si paga la pena recomanar-lo. O si. Sempre pot aparéixer en algun racó d'una llibreria o en una biblioteca. Té aquella mescla entre realitat i simbolisme que permet contar les anècdotes sense enfangar-s'hi.
I bé, com que no puc recomanar aquest llibre, sempre ho puc fer amb un de paral·lel de la mateixa autora. Un de narrativa: "La incerta topografia dels somnis", publicat a Pagès editors el 2009. El llibre té blog: http://mireiacompanys.blogspot.com/
diumenge, 23 de gener del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)