Dins la llarga dualitat entre camp i ciutat a la cultura occidental, ens trobem un ramal molt interessant al País Valencià on el camp, la natura, es converteix en símbol tant de resistència o tradició com d’abandó. Els motius en serien múltiples i diversos però potser un de destacable rauria en el fet incontestable que les zones més culturalment valencianes no estan tant a les ciutats més grans com a les zones intermèdies: Gandia – Dènia – La Vila Joiosa – Alcoi – Xàtiva (allò que hom anomena Comarques Centrals Valencianes) que marcarien un dels eixos més importants; l’altre serien les comarques de Castelló.
Així, no hauria de resultar estrany que a l’hora de triar una simbologia reivindicativa, una (po)ètica, existesca tota una línia consistent de reivindicació de la simbologia rural, no per oposició a la ciutat, sinó com a reivindicació pròpia: així un poble pot esdevenir El Poble i el territori és El Territori. Amb l’afegit que és en aquest àmbit –entre resistent i reivindicatiu– pràcticament l’únic on la poesia en català té la voluntat d’interactuar amb els oients i lectors. On la poesia en català existeix sense quedar amagada.
Per a seguir una mica aquest fil caldria destriar entre els llibres d’autor i les antologies, ornades amb una certa urgència, per fer-ho curt.
D’entre els llibres d’autor –i sense voluntat d’antologia– podríem destacar
L’horta nostra de Marc Granell amb fotos de Susi Artal, editat PER L’HORTA, València, 2002, on ens trobem un dels focus de reivindicació contra la ciutat de València pensada pel PSOE i perpetrada pel PP, que ha devorat una de les zones cultivades més fèrtils de la península. Amb poemes breus que interactuen amb les fotografies, però sempre amb l’actitud moral de reconèixer l’esforç, la voluntat:
L’esforç engendra / dolor i triomf / quan el fruit esclata.
Antoni Espí també s’inclouria en aquesta línia, amb el seu
Reconstrucció, Cossetània, 2006 i amb el darrer
El grum i la morca, ed. Meteora, 2014 on ja fins i tot el títol ens remet al vocabulari –ric– d’una ruralitat antiga però alhora resistent: el grum és la flor de l’olivera i la morca el soll que queda en fer oli. Títol on, en la seua línia, empra la simbologia de la natura per a parlar de la vida:
Una escuma blanca i groga, / el grum de l'olivera, / l'esperança.
Tomàs Llopis és, sens dubte, un dels seus instigadors més decidits, i al seu llibre
Sospirs de Babel, El Tall editorial, Mallorca, 2006, dedica una part d’aquest a la temàtica rural:
Floreix la terra, / un dia de fred la sobta. / Hores perdudes. Simbolisme, reivindicació de l’esforç, voluntat de resistir: no és estrany que tot açò trobe eco dins la poesia valenciana. O, com diu Jordi Solà en una ressenya sobre
Serena barca de Maria Josep Escrivà (edicions del Buc, 2016),
el jo poètic es mimetitza amb el territori. Perquè a la seua obra es condensa tant la voluntat de recuperar vocabulari i territori com d’utilitzar-lo per a definir l’altre territori, l’interior, en simbiosi.
També és aquesta la base de l’obra poètica de Carles Vicent Síscar tant a
Carn endins, ed. 3i4, 2012:
A penes et quedes / perquè et respire arrel i terra, / coratge. Com a
Exposició temporal, ed. Bromera, 2016:
L’altra cosa que cruix / mentre mire aquesta meua terra / és la solitud. / Tanta és la força / d’aquesta posta encesa.
Per a acabar aquest llistat amb molta majoria de noms masculins –reflex, potser i innecessàriament, del tradicional repartiment de tasques al camp?– acabarem amb Carles Miret, que ja a
Belleses arbitràries, ed 3i4, 2013, utilitza els elements rurals, agraris si voleu, com a referents majoritaris:
De menuda t'agradava menjar magranes. / Intentava recordar totes les magranes: / sobretot les menjades, però també les penjades, / les tendres, les madures i esclatades, / les caigudes a terra... / Podia arribar a veure'ns tots dos, / menjant la mateixa magrana. / Però l'instant et pertanyia. Una línia que continuarà amb el seu darrer poemari,
Auir, ed. Perifèric, 2016, on a aquestes imatges orgàniques, que continuen, afegeix l’element reivindicatiu, de defensa de la natura i especialment de l’Auir, una zona humida a la costa entre Gandia i Xeraco que estava a punt per a la construcció d’apartaments per a estiuar a prop del mar. Un símbol però també una història concreta, palpable i trista com la història del País, posem per cas.
Però potser el més important ha estat la part reivindicativa de les antologies, que han compartit espai amb les fotografies, amb la voluntat de crear dinàmiques, canvis, d’incidir en la societat. En destacaríem, per resumir, només dues:
For sale o 50 veus de la terra, ed. 96, Carcaixent, 2010, que s’acompanyava, als recitals, de fotos de Natxo Francés. I
Enllà del foc, la Safor se’ns crema, ed. 96, Carcaixent, 2013. Totes dues de títol descriptiu, totes dues acompanyades de fotografies que fan de testimoni a les paraules, totes dues contra la destrucció, per diferents motius, del territori, del país, d’un país on tot pot ser enderrocat.
Josep Lluís Roig
- Publicat a "Caràcters" número 79.
