Ahir vam anar a València. Com que anàvem amb els xiquets, vam acabar per dinar en un buffet. Hi havia dues dones majors que parlaven en valencià entre elles i que, a més, no trobaven els plats per poder-se escudellar. Doncs bé, jo el vaig dir “els plats estan darrere, al costat del pilar.
Una de les dues dones, molt atenta, es va girar cap a mi i em va respondre “muchas gracias, muy amable”. En aquest país vivim. No és prou que elles parlaren en valencià i que jo m’hi dirigira en valencià. Jo era un desconegut. Em van contestar en castellà.
Segles de persecució ens hi han abocat. Només declarar oficial una llengua no és prou per solucionar-ho. Caldrien segles de discriminació positiva. Impossible. Crec que per això encara els molesta més que, malgrat tot, sobrevivim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada