Així ho va dir. De tirereta. Sense retirar la vista de la paella.
–I aleshores, si t’ensenyen la felicitat, com és que ploren?
–Com és que ploren, xiqueta? I tu com saps que els àngels ploren?
–És que nosaltres en tenim un...
Àngels de nata, Maria Josep Escrivà, Edicions 96, 2013
És un conte tendre per a xiquets i també per a no tant, que a mi em remet un poc a "El petit príncep", perquè mostra la relació entre els humans i entre els humans i totes les altres coses des d'una perspectiva diferent. A mi m'agrada.
Ara es presenta a Gandia i Rafelcofer (visca La Safor! Visca!).
2 comentaris:
Si a tu t'agrada, JL benvolgut, que eres un tot terreny i pelees cada dia no precisament amb angelets... Jo estic pagada, i espere que no sigues l'únic, a qui agrada la historieta, que no és ni més ni menys que una reivindicació de la màgia i del dret a somniar al llarg de tota la vida. Amb l'entusiasme dels infants i la saviesa dels més grans.
Graciesmil, especialment per la teua amistat (ja que ens hi posem, t'ho dic), que és tot un luxe impagable.
Gràcies a tu, per les paraules i l'entusiasme!
Publica un comentari a l'entrada