Antoni Xumet i Josep Lluís Roig a València i Oliva aquesta setmana

Aquest dijous 29 de gener a les 20 h. a Ca Revolta (C/ Santa Teresa, 10 de València) i divendres 30 a la Biblioteca l'Envic d'Oliva (Passeig Gregori Maians, 36) a les 20'15 tindré el plaer de compartir taula, poemes i conversa amb Antoni Xumet, un poeta mallorquí car de vore, de paraula reposada però directa, que va guanyar el 33é Premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó amb el llibre que ens presenta.
Jo aprofitaré per parlar del meu últim llibre de poemes, també.
Si us ve bé i voleu, estarem encantats de compartir la conversa i els versos amb vosaltres.

Per altra banda, la crítica ha dit:

Així, Estígia és un llibre breu, de pocs versos, però dens, amb voluntat de reflexió i suggeriment. Cal posar de relleu que, tot i la brevetat dels poemes i el seu poder referencial, l’autor ha defugit la mètrica oriental, potser amb la mateixa voluntat de dir allò que ens dol carn endins que va portar els nostres clàssics a abandonar l’occità.
És important constatar que hi ha tres subjectes dels diferents poemes: hi ha un tu, que s’ha perdut: «El teu nom / com un bell crisantem / al cel de la boca.» Un tu estimat, enyorat, que gairebé no existeix però que, tanmateix, és: s’enyora allò que era però que no ha arribat a nàixer. Tanmateix, l’autor és conscient que necessita que algú li preste la veu, per a existir. És per això que també hi ha el jo, que queda com a testimoni de la pèrdua, que és qui sent i qui ens transmet l’existència del tu perdut: «D’estimar-te tant, / t’acariciï / l’os per dins.»
I queda el tercer personatge: Déu. Un Déu no tan benevolent com el de Sònia. I una visió lúcida, dura, d’aquest. Com a resum d’aquesta visió, l’últim poema dedicat a Déu al llibre fa: «Tenim un Déu / d’acord amb la nostra por.»
Clou Estígia un poema d’Antoni Clapés dedicat a Antoni Xumet que acaba de la següent manera: «si la poesia és l’intent / tot just l’intent / de dir l’indicible».
Maria Josep Escrivà
Josep Lluís Roig
(Publicat a la revista Caràcters)

Arribats en aquest punt, Josep Lluís Roig ens ha fet el seu darrer lliurament, Els dubtes i els glaçons (Catarroja, premi “Manuel Garcia Grau”, 2014); un poemari que, al meu parer, suposa una nova clau de volta en el desenvolupament de la seva obra poètica, en el sentit d’aportar-hi elements de síntesi del camí ja fet i, a la vegada, apuntar-ne d’altres que hi prefiguren futurs avenços qualitatius.

A nivell temàtic, potser cal començar per la proclamació de la incidència ben punyent que hi ha tingut la mort en algun poema i de manera més o menys latent en el conjunt del poemari1. Tanmateix, en un suggerent contrapunt, veiem com el desig i el plaer carnal –un erotisme sovint desbridat- s’entrellacen amb aquell rerefons de la mort ( i la malaltia que l’agombola) creant una torbadora melodia on es trenen la disrupció gojosa amb la decadència mòrbida de la carn. Tot això puntejant, d’una manera que m’ha semblat extremadament eficaç, el desplegament de l’eix temàtic del compromís cívic i social –una constant de l’obra rogiana- per conformar així una síntesi o esclat nou, una troballa estilística que Maria Josep Escrivà ha batejat –amb un punt d’afecció juganera- com a “poesia eròtico-financera”.
Carles Mulet
(Publicat a la revista L'aiguadolç)

I un poema de cada autor:

Tot i que vàrem néixer cecs,
no adaptem el nostre tacte
a cada cosa per necessitat,
sinó amb la convicció
que quan esdevingui l’oblit
les mans recordaran.

- Poema extret del llibre "Estígia", Antoni Xumet, ed. 3i4.


Sempre hi ha un abans, una inconsciència,
el moment aquell en què tremolem de desig,
quan fins i tot signaríem una hipoteca
perenne.
Mentre és fàcil
i mentre ella és alegre
anem a vestir-nos i desvestir-nos.

- Poema extret del llibre "Els dubtes i els glaçons", Josep LLuís Roig, Perifèric edicions.