La literatura i la mort

No els mentiré: des de mitjans de l'any 2013 no escrivia cap poema. O bé, sí: quatre versos d'encàrrec per a un poema col·lectiu contra la urbanització d'un dels pocs trossos de platja quasi verge que queda per La Safor. I un poema per a un llibre col·lectiu en homenatge -encara secret- a un gran poeta secret. Res més.
Però ahir va morir una amiga. Una amiga de les que no veus sovint però que sempre saps que hi és. Del meu poble, vam coincidir a la Universitat de València, quan vaig estudiar-hi, vam viure al mateix edifici un parell d'anys, mentre estudiàvem, i hem coincidit en molts actes literaris. I ja no ho farem més. La mort, de tan senzilla, és bèstia i salvatge.
Tampoc descobriré ara que la literatura, algunes vegades, aprofita de teràpia. El cas és que, aquest matí, he escrit dos poemes. De moment no vull saber -i ni m'importa- si són bons o no, si s'entenen o no. Ara no es tracta d'això. De vegades, a la vida, les paraules només aprofiten per a tirar endavant, per a viure i acceptar.
I els poemes, no sé si per la urgència, no porten títol:

La paret exterior sembla de pedra rosa,
tènue, envoltada de pins, com una casa
antiga, de jardins frondosos pels anys
i residències àmplies.

A dintre, però, els murs són blancs,
ferits de flors noves, acolorides, de flors
seques, de plàstic, d'artificials,
del lloc exacte entre calor i oblit,
vora les làpides polides i gravades.

No busque el teu nom.



___________________________________________

Ja fa mil anys que no tornarem
a les escales de l'Avinguda Blasco Ibáñez,
però és ara que ho sé, quan puc llegir
la inconsciència feliç d'un primer llibre
de poemes, escalons amunt i avall,
per arribar exactament on som ara:
encara que els torne a llegir,
ja no seran mai els mateixos versos.