diumenge, 31 de maig del 2009

DEFINICIÓ (INTERPOSADA) DEL NACIONALISME CATALÀ

Mohács és una paraula clau que fa que els hongaresos s'inflin d'orgull obstinat: és un mot que suggereix el diluvi i la vida després d'aquest, és el nom d'una antiga batalla que ens deixa cicatrius perdurables i una glòria amarga. El 1526, en una petita població que es deia Mohács, a la vora del Danubi, a la part sud de Budapest, els turcs van aniquilar l'exèrcit hongarès de cavalleria i infanteria, i du­rant els pròxims cent setanta-quatre anys Hongria fou una província de l'Imperi Otomà. En aquest període, prop de la meitat de la població del país morí de gana, o de les epidèmies, o se'ls endugueren als mercats d'esclaus del nord d’Àfrica. No obstant això, l'Imperi Otomà ja no existeix, però Hongria sí. Per als hongaresos, aquest és el fet més important de la història i la política, i ho aprenen quan en­cara són criatures, molt abans d'anar a l'escola. Vaig sentir parlar per primera vegada del desastre de Mohács i de la desaparició posterior dels nostres conqueridors als pares franciscans, que van ser expulsats més tard del monestir per la Policia de Seguretat, seguint ordres de Rússia. Però això no ens va fer oblidar la mortalitat dels imperis.
Com deia Lajos Kossuth, el líder de la revolució del 1848, els hongaresos tenen una personalitat històrica: això vol dir que pensen en termes històrics, en segles i mil·lennis per donar-se coratge davant les potències invasores del moment. No solament poden mirar mil anys enrere d'his­tòria escrita com a nació, sinó que a més ha estat sempre la mateixa història a través dels temps, de manera que fins i tot un imbècil se'n recordaria: és una historia de pèrdues i resistència. La historia de les seves derrotes i supervivència és una mena de religió per a ells, com per als jueus; tenen el cap ple d'unes calamitats que no aconsegueixen destruir-los.

Ja hem estat castigats
pels nostres pecats passats i futurs

diu l’himne nacional, expressant la desafiant autocompassió que fa dels hongaresos uns personatges tan inquiets i rebels, per molt sovint que els aixafin. Els seus moments de triomf han estar massa escassos per sostenir el seu or­gull, però es vanten d'haver sobreviscut a la invasió tàrtara (1241), l'ocupació turca (1526-1700), l'ocupació austríaca (1711-1918) i l'ocupació alemanya (1944-1945). Els ciutadans­ dels estats grans tendeixen a creure que les victòries són per sempre; els hongaresos enfoquen les seves ments envers la decadència del poder, en la inevitable caiguda ­dels victoriosos i el ressorgiment dels vençuts. És per això que pocs de nosaltres vam pensar mai que els russos ha­guessin de durar per sempre; la qüestió era quan se n’anirien i com.

Stephen Vizinczey, “Elogi de les dones madures”, ed. La Magrana, Barcelona, 2007.

2 comentaris:

DE TOT UN POQUET ha dit...

Sí... pot ser una manera d'entendre les coses (i nosaltres ens hi assemblem bastant -crec-)

Josep Lluís Roig ha dit...

Jo també ho crec... Em va fer molta gràcia llegir-ho...