dimecres, 26 d’agost del 2009

Un llibre

EX-LIBRIS
Un llibre és una destral
una causa oberta un fuet d’espígol
una foguera un anatema un rastell una rauxa
un ullal de finestres capgirant l’ordre establert pels cínics
aquell cop de ràbia o de consciència
amb què algú que vol un poc més digna vida
sanglota damunt la taula en posar-s’hi cada dia o cada nit
a escoltar o a proclamar la fulgència del sol o de la mort.

Un llibre és un infern
un rostre d’home un rastre dels sentits
un paradís perdut una rosa dels vents
un llampec al bell mig de la tempesta dels cors i dels ultratges
un escandall de coralls i carboncles ben estranys o nemorosos
un farcell d’estralls o de diamants o d’heretgies
enmig de la més profunda i irreductible de les devastacions.

Un llibre és un raig
un doll de cadenes i cendres un estigma una gangrena
un senyal de foc esculpit entre la carn i el terror dels mots
aquell glop de verí o de mixtura que algú,
indòmit o ingenu, es pren durant hores receloses
per fer de la paraula el ceptre més sagrat damunt de la terra.

Manel Garcia Grau
Anatema, editorial Bromera, 2001.

Manel Garcia Grau va morir, jove, fa un poc de temps. Llavors no en vaig escriure res. Crec que la millor manera en què puc recordar-lo és mentre en faig relectures. Per a mi sempre va ser autor d'un únic llarg poema. És bell pensar que, en rellegir-lo, és talment com si encara estiguera viu.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada això de la relectura. Fuster ja va fer l'elogi de la relectura al seu dia (la millor manera de llegir és rellegir, deia si fa no fa). És un bon mètode per fugir de les presses de les novetats. També ho és la, diem-ne, lectura tardana. Darrerament he gaudit amb "Quina lenta agonia...", de Cucarella, i "Jardí vora el mar", de Rodoreda, alhora que Larsson em furtava un temps preciós.
Diuen que tots els poetes escriuen sempre el mateix poema. Potser, en García Grau açò és més evident, però el fet no li lleva ni una engruna de força.
Gràcies pel poema. No el coneixia. El buscaré.

Josep Lluís Roig ha dit...

Crec que tens tota la raó. M'agrada esquivar les novetats gairebé "obligatòries".
I "Quina lenta agonia..." és un llibre excel·lent, que sap copsar un temps i lloc i alhora fer-los universals.
I Manel és tota força apassionada. El llibre és relativament antic (15 anys aprox.) però no té sentit que l'allau de novetats es menge el pòsit de les obres que paguen la pena.