Un poema d'Iban Llop

CALA DI RENA 16
40º 56’ 36.34’’ N
8º 13’ 45.14’’ E

T'has quedat tota sola al menjador.
Ha estat avui un d'aquells dies tristos,
o millor, un desfici que ha anat creixent
i no saps com treure-te'l de damunt.
Hem parlat poc mentre paràvem taula,
la situació ha canviat
molt poc mentre sopàvem. Si haguera dit:
aquestes albergínies, bé que es mereixen 
una cançó, fins i tot un poema.
I de reüll haguera mirat l'obra
completa d'Estellés, la companyia.
Però no t'he dit res, he estat covard,
ben bé que ho sé, no calen més excuses.
T'he deixat tota sola al menjador,
t'he encomanat tot aquest meu desfici
i m'he amagat com un conill a l'estudi
perquè no sé com dir-te que t'estime
sense usar les paraules que ja han escrit
els altres, des de Dante fins Pavese.
Sense oblidar Ferrater, Carner, Riba,
Benedetti, Marzal, Gallego, Rivas.
Seria molt més fàcil que no estigueres
ací a la meua vora, tornar enrere,
quan els minuts no ens bastaven per dir-nos
tot el futur, que sí, que et truque jo,
abans que un clic ens tallarà la veu.
Odiar la cabina, i tot i això,
saber-la fust on poder aferrar-nos.
T'he deixat tota sola al menjador,
per intentar traçar mots en un full
que digueren amor, açò i allò,
sense semblar banal o exagerat.
He contestat abans a alguns missatges:
Ernest igual se'ns va a fer les Amèriques,
li publicaran la traducció
que un professor ha fet de l'Edward Hopper.
El bon amic Gaspar llegirà uns versos
a Burjassot, i Juli continua
lluitant amb la vida en els seus poemes.
Abans de poder escriure el que sent
per tu, vida meua, pegue una ullada
per si trobe un vol que ens porte a València
i poder retre homenatge a Piera.
Mire mil vegades el primer vers.
T'has quedat tota sola al menjador.
I no n'hi ha manera, d'ací no passe.
Sent tots els teus gestos quotidians
abans que no t'agredisquen el fred,
els llençols, el que hauràs de fer demà...
Prou! Podria enviar a fer la mà
tots aquests versos, anar també al llit
i donar-te calor i companyia.
Dorms quan arribe, cansat i frustrat.

Iban L. Llop