Nadià Anjoman

GHAZAL

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?
Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?
No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a qUè hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?
Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.
Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…
Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.
Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.
Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.

- Nadià Anjoman, JO, QUE NO HE VALGUT ELS BUDELLS D'UN GOS, ed. 96