AL VENTRE DE LA BALENA
Josep Lluís Roig
Maria Josep Escrivà
El sector del llibre viu temps contradictoris, que no apocalíptics. Hem d’assumir que estem immersos en una reconversió, segurament, de la cultura escrita en tots els àmbits. Reconversió vol dir canvi, adaptació als temps nous. Les inquietuds hi són; la gent té altres necessitats i busca altres vies; el dinamisme en les plataformes literàries no decau, sinó tot el contrari. Estaria bé que posàrem en pràctica la condició de creadors, de fabricadors d’idees, de practicants de la literatura, i hi actuàrem en conseqüència.
Dins del món de la poesia catalana hi ha tota una constel•lació de poetes que, entre d’altres solucions, han decidit incidir, en la seua obra, en l’oralitat, en la recitació en públic en diversos àmbits i nivells. Encara que això provoca una tensió molt fèrtil –encara que no completament resolta– entre els textos pensats per a ser recitats i els concebuts per a ser llegits en la intimitat d’un llibre acollidor i silenciós.
Una proposta intel•ligent és la que Mireia Vidal-Conte ens proposa a 5 cm (la cicatriu), publicat a Curbet edicions: sense deixar de banda els recursos més habituals de la seua obra, emparentats amb la tradició avantguardista, l’autora s’atansa a un registre més directe, que interpel•la el lector des d’un dels sentiments més profunds dels éssers humans: la por. A la malaltia, a no sobreviure, la de després, la de les conseqüències. I són aquests darrers poemes, els de les conseqüències, on la veu de l’autora, alhora trencadora, íntima, directa i reflexiva, excel•leix i s’imposa per sobre de qualsevol format –oral o escrit. Així, quan es refereix al procés de descobriment i tractament del càncer, hom podria afirmar que aconsegueix versos directes i feridors que són ideals per a ser recitats, fins i tot per a una dramatització, encara que, ocasionalment, els versos sobre el paper enyoren la veu dolguda que els diu. I que la plenitud dels versos és la posterior, quan s’ha sobreviscut i cal repensar-se, tot demostrant, així, que la literatura oral i escrita són un camí de cohabitació possible.
Ulls, budells, cor, d’Elies Barberà, cerca una altra solució en presentar-se en dos formats: paper i àudio. Es tracta d’una selecció, feta pel propi autor, a partir dels cinc llibres publicats des de l’any 2003. Una poesia no gens complaent envers el món que l’envolta, en general, del poeta de Xàtiva que un dia es va instal•lar a Barcelona amb la intenció de ser actor. 43 poemes són recollits al llibre publicat per Lapislàtzuli; 16 inclosos al Cd on, a més d’Elies, hi intervé Marta Montiel en la recitació, i Ariadna Alsina i Gregori Ferrer en una musicació de caràcter electroacústic que s’adiu molt bé amb una poesia que s’hi imposa a dentellades, i que, amb predilecció pels ambients urbans, es fa ressò de molts dels mals del món modern, i els fa motiu de reflexió i de queixa; amb sorna, de vegades, unes altres amb tendresa, però sempre amb un sentit ètic d’implicació en allò que s’hi poetitza. Només Aixàtiva, Aixàtiva, un llibre marcat per les vivències emotivament pròximes del poeta amb els llocs i la gent que l’han format com a persona, restaria al marge d’aquest estil amb Denominació d’Origen que podria incomodar els lectors –o escoltadors– menys combatius. Bon senyal.
De La llum garbellada (Bromera), de Josep Maria Balbastre, sorprèn que es tracte −només− del segon llibre en solitari. Per la maduresa, per la diversitat de formes poètiques i d’expressions, i per la personalitat d’una veu que tracta de verbalitzar la comunió de l’ésser humà amb el món. Però sense escarafalls. En els vora 50 poemes, distribuïts en vuit seccions, que integren el llibre, n’hi ha per a (quasi)tots els gustos. Però, allà on creiem que Xema reïx, amb aquella poesia que eriça sensibilitats, és en els poemes més breus, concisos, despullats; els que ocupen, d’altra banda, la major part del llibre. Una altra singularitat de La llum garbellada: la multiplicitat de veus d’altres poetes que s’hi congreguen, teixint aquesta xarxa de matisos i d’energies fotòniques d’on s’alimenta aquell que les invoca, i que malda per copsar, dintre de la seua mutabilitat, l’enigma, el misteri d’allò que es debat entre ser dit i ser callat, “no posseïsc la nuesa/ ja-és de la llum/ i encara-no”.
- Publicat a la revista "Caràcters", número 62, publicada per la Universitat de València.
(Té feixbuc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada