"El sentit d'un final" i "Dies de frontera"

“El sentit d’un final” de Julian Barnes m’ha reconciliat amb un tret que em molesta prou de la narrativa catalana actual: em provoquen urticària els narradors intervencionistes, que es mostren orgullosos al llarg de les pàgines. Em poden agradar les històries contades, fins i tot la manera com són contades, encara que el fet que el narrador es passege per les pàgines com un personatge més però amb la facultat d’intervenir dins la història em recorda el pitjor Pérez Galdós.
Potser la culpa és haver cursat filologia i sóc jo que tinc la mirada deformada. Potser.
Bé, el cas és que a “El sentit d’un final”, monsieur Barnes provoca que el narrador revise contínuament la història que ens conta a partir de les noves dades que obté, de les dades que havia oblidat i ara és obligat a recordar. Així, aquest intervencionisme es converteix en l’eix de la història.
He de reconèixer que també m’ha fet gràcia –sí, m’ha provocat el somriure- la manera com tracta el sexe: amb la voluntat que no siga una cosa seriosa i decisiva, amb voluntat d’un sexe festiu però alhora, en llegir-lo, el lector és conscient que no és així.
Afortunadament, he començat a llegir “Dies de frontera” de Vicenç Pagés Jordà DESPRÉS de Julian Barnes. Perquè aquestes dues característiques que té “El sentit d’un final” han evitat que enviara una carta bomba a l’autor Vicenç: perquè havia llegit “Els jugadors de whist”, una de les millors novel•les catalanes des de la postguerra, i ara no podia amb el narrador de “Dies de frontera”. Que no és tan bona com l’anterior però que, una vegada et deixes portar pel sentit de l’humor del narrador intervencionista, manté el tipus d’escriptura i et captiva... fins que el narrador torna a trencar l’encanteri.
De tota manera, “Dies de frontera” segueix essent recomanable.

-Julian Barnes, “El sentit d’un final”, Angle editorial, 2012.
- Vicenç Pagès Jordà, “Els jugadors de whist”, La Butxaca, 2011.
- Vicenç Pagès Jordà, “Dies de frontera”, ed. Proa, 2014.