El laberint de les girafes

El laberint de les girafes

Feia una calor geològica, com nascuda del magma, inaturable. Refugiats a l’aire condicionat de la casa, havien defugit tot el dia el carrer. Els parts meteorològics prometien un canvi a gregal per l’endemà, que faria baixar els termòmetres dels quaranta graus que sobrepassaven ara. No és que els trenta-cinc foren una cosa excessivament desitjable en abstracte, però en aquells moments els esperaven com un descans.
En el desfici, s’havia acabat ja El laberint de les girafes, una novel•la d’aquelles que es podrien incloure perfectament dins de la tradició de la narrativa catalana actual. Allò que se’n diu el corrent principal del cànon. Obres que ell s’estimava i odiava alhora, però que no el deixaven indiferent i que, el que trobava més interessant, tenien certes peculiaritats que la convertien en una narrativa única. Des de contistes com Monzó o Pàmies fins a Llavina, per exemple, des de narradors com el Palol del Jardí dels set crepuscles a la narrativa circular de Baixauli o Company, des de Teixidor o Jaume Cabré a Jordi Cabré i Alzamora, Bofill & Cia... tot aquell tipus d’obres que l’entusiasmaven i alhora, en moments determinats, li produïen una terrible voluntat assassina envers llurs autors.
El narrador fa constar que ha permès aquesta digressió només per explicar el fet que, després de molts dies de reprendre i abandonar El laberint de les girafes, el nostre protagonista finalment l’ha acabada amb aquesta mateixa sensació ambivalent de meravella amb tocs de voluntat eutanàsica. Però l’ha acabada. Just abans de sopar.
De manera que s’anima a encendre el foc per a torrar i encara, mentre creixen les brases, se’n va a comprar la carn, les cebes tendres, una orada, uns espàrrecs, com també una botella de cava d’Anna de Codorniu, que tenien d’oferta. De vi no n’agafa, però ha posat a refrescar abans d’eixir, un merlot de Nova Zelanda que va comprar l’altre dia per pura curiositat vitivinícola.
Sobreviu a les brases, a l’infern que devora el greix, que endolceix les cebes, que condecora en suor la samarreta. Sobreviu.
En acabant, quan ja tothom dorm i la suor s’ha començat a assecar més per la immobilitat que no perquè la nit siga tendra, decideix que vol banyar-se al mar. A la mar. Que la necessita amb urgència, que ja tarda a arribar. Potser un altre dia aniria en un passeig, des de casa, però ara ho vol ja.
Tan bon punt ix de la cotxera que ja nota com algú el segueix. En aquell moment gairebé li és igual. Podria preferir-ho, fins i tot. Aparca vora la sorra, es treu la samarreta, les sandàlies. Comença a córrer per la voreta. Nota com que algú el segueix. Són mínim dues persones. Ell alenteix el pas. Els altres l’atrapen, l’avancen. Continuen.
Es nota suat. S’endinsa en la mar, que l’acull càlida com un cos d’oli dolç. Es deixa acompanyar per les ones. No nada.
Quan torna enfora, la brisa, tèbia, el refresca en assecar-lo. Camina lent fins al cotxe. No vol tornar a suar. No vol patir mai més, encara que sap que això és del tot impossible. Absolutament.
Arriba al cotxe. Arrenca. Uns altres fars, darrere, l’acompanyen.

Josep Lluís Roig