JUNTES

Es tracta d'un conte per al llibret de falles de Gandia "Màrtirs". Havia de tractar sobre l'engany:

JUNTES
Havien anat sempre juntes. Primer a l'escoleta, després a l'escola, més després a l'institut i més després encara a la universitat. Una carrera d'aquelles una mica d'economia i de política per a futurs enxufats o per a dòcils al poder.
Marta era la futura enxufada i Joana la dòcil, la que es quedava mig pas endarrere, la que portava els llibres més pesats, la que buscava i redactava els treballs comuns: si els tòpics es conserven és perquè el poder es segueix exercint sense manies.
Així, Marta aprovà amb facilitat unes oposicions municipals de nivell A per a relacions públiques del municipi on vivia de tota la vida i on la seua família havia comprat tradicionalment allò que havia volgut a canvi de favors, contractes, sous.
Adigan era una ciutat menuda, un poble molt gran, un port de pesquers i pocs vaixells de càrrega, una indústria en desaparició, una agricultura en pur estat fòssil, un sector serveis cada vegada més dependent dels capricis del turisme peninsular. Cada vegada més intranscendent, als peus sempre de polítics de segona divisió, amb els ulls enfocats a prosperar a la capital, a fer carrera en política i en les comissions.
Marta no va tardar ni un mes a contractar Joana d'assessora. Així, mentre l'una muntava els dossiers, redactava comunicats i comparava la documentació, l'altra contactava amb els mitjans i els polítics i feia les rodes de premsa i era la cara visible i agradable del consistori.
Un dia, Joana conegué, durant l'elaboració d'un dossier, un dels empresaris locals més importants, que controlava també, per fer-se publicitat, un parell de diaris locals d'aquells gratuïts. Van quedar a sopar, es van caure bé i ella, emocionada, li ho va comentar a Marta, que l'endemà se'n va anar al llit amb ell i, al cap d'una setmana, ja s'havien promés: el casament seria en dos mesos.
Joana va portar el pes dels preparatius de la boda de Marta. Això l'obligà a mantenir el contacte -que la humiliava- amb ell. De manera que, gairebé involuntàriament, Joana s'adonà que la flama aquella inicial no havia desaparegut. Així, quan quedaven tres setmanes i dos dies per a la boda, va quedar a sa casa amb ell per a ultimar els detalls del banquet. Es va vestir preparada per a facilitar-li les coses. Encomanaren sopar, van beure, xarrar, comentar detalls, es van fregar involuntàriament algunes vegades i, com sense voler, es van trobar que es besaven, que les mans d'ell pujaven, que ella separava les cames.
Quan faltava una setmana exacta per a la boda, Joana li telefonà per explicar-li que estava embarassada -no era cert, però això no importava per al seu pla- i que havien de quedar en algun lloc tranquil per a parlar.
L'endemà a migdia dinaven junts, en un restaurant de la Vall de Laguar. Prou lluny i prou prop com per esperar no coincidir amb ningú. Joana plorà desconsoladament alhora que resignada quan ell li demanà d'avortar, que es faria càrrec de tot, que no patira.
Llavors ell es dirigí al servei, amb l'esperança que mentrestant Joana parara de plorar i que es mocara. Fou el moment que aprofità ella per abocar-li a la copa un verí lent que l'acabaria de matar a casa. Difícil de detectar si no se sabia què es buscava.
Quan ell tornà i va pegar un llarg glop a la copa, ella anà al bany per a retocar-se. Va ser el moment en què ell va aprofitar per abocar a la copa de Joana justament el mateix tipus de verí.
Josep Lluís Roig