A la plaça del temps

Com que era una mica incòmode de mirar a internet pàgina a pàgina això de les proses poètiques, les he copiades en un nou blog que potser més endavant també dedique a altres versos que ja costen de trobar, com per exemple allò de "Per a dansar la llum", que es va quedar a mitges...
El blog en qüestió és:
http://versosdispersos.blogspot.com/

Per cert, Juli Capilla també ha fet allò d'any nou, blog nou. El seu ara és:
http://ventura-adesiara.blogspot.com

Arqueologies

Un bon amic m'ha fet arribar uns textos meus que ha trobat a internet. Són uns textos publicats el 2000 però amb molta més història, que han sobreviscut, malgrat tot.
Com que aquest blog té aspiracions discretes, potser és un bon lloc per retraure aquests poemes secrets i la seua història.
El febrer de 1987 vaig escriure tot un seguit de poemes en prosa. Gairebé malaltissament. Amb dedicació continuada i gairebé exclusiva. La veritat és que va quedar un volum més que correcte per a un llibre. Jo, llavors, era més que prou jove i no tenia cap experiència en el món de la literatura ni en el de l'edició. Així que vaig enviar el llibre a uns quants premis sense cap resultat visible i el llibre va acabar per quedar aparcat en un calaix.
Tanmateix, sempre que hi tornava, em seguien fascinant algunes coses d'aquells texts que havia escrit com si jo no fóra jo.
El fet és que l'any 1990 vaig publicar alguns dels textos a la revista Saó del mes de febrer, crec, tot i que el mes no el puc assegurar (tinc la revista per casa, guardada entre munts de revistes sense organitzar). I la cosa es va quedar ahí.
Però la història dels textos em retornava. Els corregia -vaig traure molts dels textos, en vaig retallar algunes frases o fragments- però mai no els vaig reescriure. Encara ara estan redactats com el 1987.
El cas és que en quedaven massa pocs per esdevenir llibre. Però l'any 2000 va arribar a les meues mans una convocatòria de narrativa curta que també admetia prosa poètica. Més o menys la mida exacta del que s'havia salvat. I també publicaven els finalistes en una revisteta i, posteriorment, en un llibre. Així que m'hi vaig llançar. Trobava impossible que em donaren el premi, però era fàcil que em deixaren finalista per allò de demostrar que també hi cabia la prosa poètica.
Així que finalment sí que el van publicar. I es pot consultar per internet. Hi ha un article inicial sobre els premis:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg015.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-016.pdf
Una mínima entrevista:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-017.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-018.pdf
Una pàgina amb unes fotos dels premis:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-019.pdf
I, finalment, els textos:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-020.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-021.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-022.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-023.pdf

Txema Martínez

Recorde la primera vegada que vaig escoltar Txema Martínez. Vull dir que no recorde el lloc ni l'hora però recorde amb nitidesa el poema del piano, les mans, la germana. És, aquell, un poema perfecte per ser recitat. Narratiu, directe, amb aquell toc nostàlgic que se t'enganxa i et dificulta la respiració.
No l'havia llegit mai, abans. I jo m'ho havia perdut.
Fa relativament poc, va traure "L'arrel i la pluja", que havia guanyat el Carles Riba 2007. Un llibre desolat. No n'havia parlat perquè és un d'aquells llibres que produeixen desassossec, que habita un món desangelat, com possiblement és, però que jo sempre veig amb aquell punt d'ironia lleugerament esperançada que Txema es nega a concedir. Potser amb raó.
Només el recomane per a aquelles persones a les quals els agrade un bany de realitat crua. Bella, però crua.
Bé, el cas és que, després de llegir-lo, vaig reprendre un llibre d'articles publicats a la premsa que duia per títol, ben significativament, "Les cendres". Ja l'havia llegit a trossos i ara l'estic retrobant.
Per una banda, presenta un món tan desolat com el dels darrers poemes però, per l'altra, mostra els relleus on aferrar-se per sobreviure: persones, pel·lícules, records, vides... M'ho estic passant tan bé que no m'importa gens rellegir-me els articles ja llegits. Perquè, malgrat que són publicats a la premsa, no són de caducitat immediata. I parlen del món. I el reflexionen.
Copie un article complet:
LA IMPERFECCIÓ
Jo, que no crec en Déu, sí que crec en gent com Billy Wilder, aquest guionista vienès que va esdevenir director de cine a Hollywood i que ara ha mort per ressuscitar en cada pla deis seus fotogrames. Amb eh s’ha endut cap al record un cinema pràcticament desaparegut, llevat d’algunes destacades excepcions (penso en Woody Allen o Clint Eastwood). Els que tendim a no creure en gaires coses també tendim, que aquesta és la nostra dolça condemna, a sentir-nos propers a aquells descreguts que amb la seva mirada irònica ens presenten rere un somriure o un detall amb prou feines perceptible tot l’horror i la misèria d’aquest món; són aquesta mena d’artistes que d’una forma estranya i reveladora s’allunyen de la realitat tant com poden per lligar-nos-hi després irremeiablement, per ensenyar-nos la semàntica del compromís essencial amb totes les coses. Només amb intel·ligència, sensibilitat i molta tècnica un director dels d’abans pot elaborar obres mestres com les que va fer Wilder, i això després de perdre una mare i part de la família en un camp de concentració i haver de fugir dels nazis fins més enllà de l’Atlàntic. Un altre hauria creat un cinema afectat i massa sincer. Ell, però, posseïa aquella rara fórmula dels grans, la que combina un judici humil i una gran ambició artística, per dirigir comèdies com Sorne Like It Hot (Con faldas y a lo loco o, segons TV3, Ningú no és perfecte) o L’apartament i enlluernar el gènere negre amb Testimoni de càrrec i El crepuscle dels déus. Bé, això deixant de banda altres títols meravellosos, com els que va fer amb la parella perfecta Matthau/Lemmon i aquesta perla anomenada La vida privada de Sherlock Holmes. Amb tanta pedanteria, amb tanta ostentació d’egolatries que volten pel món, Billy Wilder era l’últim artesà viu d’una època en què el director, l’artista en definitiva, tenia un cert control sobre el producte que portava a les mans i sobre les repercussions en el públic, en l’art i en la Història. Ell va preferir plegar l’any 81 abans que abaixar-se e!s pantalons davant dels focs artificials en què s’havia convertit l’ofici que tant estimava, per a contemplar el crepuscle amb un whisky i un puro entre els dits. La feina ja l’havia fet: no va ser el més espectacular, ni el més enrevessat, ni el més venerat, ni el més sostingut. Les seves pel·lícules no van ser les més perfectes, però, com va dir Cocteau de Proust, i Truffaut de Hitchcock, la seva obra continuarà “vivint com e!s rellotges de polsera dels soldats morts”. I com que es veu que hem de creure en alguna cosa, jo, com Trueba i tants altres, prefereixo creure en Wilder i en el que em representa: una manera de fer i de pensar, una subtil i perfecta imperfecció.
Txema Martínez, Les cendres, Editorial Moll, 2005 (pp. 99-100).

Amadeu Vidal i Bonafont

Amadeu Vidal i Bonafont és un poeta que sempre m’ha interessat, agradat, despertat coses. Com preferiu dir-ho. Fa la impressió que, en el món aquest de la poesia, sempre va una mica a la seua, malgrat que això implique massa voltes la necessitat de presentar-se a premis per seguir amb la publicació dels versos. I que el ritme dels llibres siga, en conseqüència, irregular.
Darrerament, havia publicat “Cròniques des de la banyera”, per l’editorial Moll. Un poemari on l’autor esguarda el món amb la distància que li proporciona l’únic espai privat: el bany. Amb alguns poemes veritablement brillants.
Ara ha tret aquest nou “Estevanac”. Encara no me l’he comprat, però ho faré. De moment, els poemes de la pàgina web de l’editorial prometen:

Mosquits
Cau la nit, amor, com un mirall
damunt nostre. Vénen tots de cop.
I sentim l’ànima de la lluna
com ens travessa la pell. Zumzegen
per la volta dels ulls, suïcides,
amb la mirada plena d’agulles
cap al color líquid de la mort.
Tu, porugament reculls la roba
i m’expliques, amb veu rogallosa,
que t’has d’allunyar d’aquí, de pressa,
cap al recer d’una nit benigna,
fumigada, neta de poetes.

Estevanac, ed. Meteora, Barcelona, 2008.

No salvarem el món

Ahir vam anar a València. Com que anàvem amb els xiquets, vam acabar per dinar en un buffet. Hi havia dues dones majors que parlaven en valencià entre elles i que, a més, no trobaven els plats per poder-se escudellar. Doncs bé, jo el vaig dir “els plats estan darrere, al costat del pilar.
Una de les dues dones, molt atenta, es va girar cap a mi i em va respondre “muchas gracias, muy amable”. En aquest país vivim. No és prou que elles parlaren en valencià i que jo m’hi dirigira en valencià. Jo era un desconegut. Em van contestar en castellà.
Segles de persecució ens hi han abocat. Només declarar oficial una llengua no és prou per solucionar-ho. Caldrien segles de discriminació positiva. Impossible. Crec que per això encara els molesta més que, malgrat tot, sobrevivim.

Any vell, any nou

Enguany, en lloc d'una felicitació de Nadal, vaig enviar un poema antinostàlgic, als amics i amigues a qui el meu correu electrònic em va deixar. Com sempre, em van ser retornats alguns correus per motius que desconec i d'altres hauran estat desats amb molta delicadesa al correu brossa. És un poema que correspon a una comanda però que, alhora, també és molt personal. Demanaven que fera referència als anys 70 i deu fer referència als anys 73-74-75. I, efectivament, aquells anys, per a mi, ja ho són, el que diu el poema. També és una forma de dir que les coses poden anar a millor...
Com esperem que aquest 2009 que ja és a punt ens duga un món millor, una mica més habitable, un pessic de felicitat, totes questes coses.


És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d'altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l'escola de Santa Anna, a prop del castell d'Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d'aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem -formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.

Dos primers poemes de "Peixos d'un mar sec"

Cada poema és com un fill. I te'ls estimes individualment. I els escrius individualment. Però, de vegades, tendeixen a formar grups o, si voleu, famílies. De vegades els lligams són evidents, de vegades no tant, de vegades són invisibles. En aquest nou llibre meu, contra tot el que havia escrit fins ara, els poemes estan escrits de dos en dos i, a més, formen un conjunt. Malgrat que són poemes individuals, que es poden llegir individualment. Com persones que formen part d'una família. En formen part i, alhora, tenen una vida independent. Fins i tot poden emancipar-se.
Bé, el cas és que aquests són els dos primers poemes de Peixos d'un mar sec, un llibre encara inèdit però ja amb la promesa de la publicació.

El concepte és secret, ocult.
La paraula, muda; i el signe,
gravat en roca arenosa brillant,
ha perdut el relleu.

Queda el crit i, darrere,
el dolor.



(1)









No cap enlloc, el dolor, que creix i creix
fins a vessar pels dits en gotes de tinta
que escric incessant sense que es buide el pou,
sense esgotar l’aqüífer de color negre
mentre s’omplin els pantans,
mentre s’inunden els rius, mentre el mar puja
precipitadament, en un tsunami de paraules.
Pense, llavors, en el dolor d’altres persones,
que el deixaren escrit en llengües ja oblidades,
en signes que palpem amb els dits a les pedres,
ja incomprensibles, però constants i tan exactes
com cridar a les fosques per a ningú.

Només espere que algun diluvi o el plor esborre aquestes lletres
fins fer-les il·legibles com aquells signes ja oblidats
que amaguen, secrets, aquesta força que ens arrenca la pell
fins que ja no queda carn per separar dels ossos vius.
(1)