Aquest cap de setmana tenim a València capital un munt d'activitats, al Centre Octubre de Cultura Contemporània.
Jo en destacaria unes quantes:
Aquest divendres 20:
18:00h. Aula 1
Presentació del llibre És l'amor que mou el cel i les estrelles d'Antònia Carré-Pons
A càrrec de l’autora i Josep Piera
Convoca: Editorial Meteora
19:00h.Terrat
Presentació del llibre Matar ningú, de Florenci Salesas
A càrrec de l’autor
Convoca: Edicions 3i4
Dissabte 21:
11:00h. Aula 1
Presentació de Gabinet de curiositats d’Anna Moner
Hi intervindran l’autora, Moisès Vizcaino i Josep Martínez
Convoca: Pruna Llibres
12:30h. Saló d’actes
Presentació del llibre La cara B, d’Esperança Camps
A càrrec de l’autora, Maria Josep Poquet i Empar Marco
Convoca: Llibres del delicte
o
12:30h Terrat
Presentació dels llibres El retorn de l'Hongarès, d’Anna Moner i de Les veus i la boira, de Vicent Usó.
A càrrec dels autors
Convoca: Edicions Bromera
19:30h. Aula 1
#VersEnVena. Presentació dels llibres de poemes Ortigues de Lucia Pietrelli i Pluja d'Antoni Clapés
Participen: Els autors i Pau Vadell, editor
Convoca: AdiA Edicions
( He escrit sobre Lucia a: http://saforissims.org/lapresodelaigua/2015/11/19/llibres-que-recomane-lucia-pietrelli/)
Diumenge 22:
11:00h. Aula 1
Presentació del llibre Matí de mort, de Jordi Llavina
A càrrec de l’autor i Laia Climent
Convoca: Edicions 3i4
12:30h Aula 1
Recital musicat Marc Granell recitable
A càrrec de Vicent Camps, rapsode i Miquel Pérez Perelló, guitarra. Amb la presència de l'autor.
Convoca: Edicions 96
18:00h Aula 1
Presentació del llibre Alcohol de romer, de Toni Espí.
A càrrec de l’autor.
Convoca: Edicions 96
De tota manera, tota la informació la teniu a: http://www.placadelllibre.com/p/programacio.html
dijous, 19 de novembre del 2015
dimecres, 11 de novembre del 2015
aquest dijous 12 a Gandia, Gegants de gel.
El pròxim dijous 12 de novembre a les 20.00 hores estarà a Ambra Joan Benesiu, autor del llibre "Gegants de gel" d'Edicions del Periscopi.
Pròleg de Manuel Baixauli. Premi Llibreter 2015
La presentació anirà a càrrec de Francesc Sarrió Bellod.
No em resistesc a citar un fragment de “Gegants de gel” de Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis (edicions del Periscopi, 2015) que ocorre a l’Argentina:
És el taxista qui, quan sap que sóc valencià, fa un gir a la conversa i comença a parlar-me d’història. Em pregunta si conec Xàtiva. Ho pronuncia així, amb la ics inicial i no amb el so castellà de la jota. Li explique, i quan crec que està a punt de dir-me que algun familiar viu a la capital de La Costera i tal vegada demanar-me que li porte alguna cosa, em sorprèn contant-me la història de l’antic nom de l’illa de la Terra del Foc. Algun viatger li va explicar fa cosa d’un mes que la Terra del Foc va rebre durant algun temps el nom d’illa de Xàtiva i que finalment se li havia tornat a posar l’antic nom de Terra de Foc, perquè quan Magalhães havia creuat l’estret que la separa del continent hi havia vist bastants focs encesos pels seus habitants. Del futbol a la història dins d’un taxi pels confins, una conversa perfectament possible a l’Argentina. En efecte, segons vaig comprovar després, el taxista tenia raó. L’illa va estar circumnavegada l’any 1620 per Diego Ramírez de Arellano, un pilot xativí, malgrat els cognoms castellans, en missió reial per veure què havien descobert els holandesos comandats per Jacob Le Mairie, que per primer cop va voltar pel cap d’Hornos (que rep el seu nom en honor de la ciutat holandesa d’Hoorn). Anteriorment a aqueixa data, l’illa no apareixia encara com a tal illa sinó una enorme massa de terra unida al continent antàrtic. Per això Arellano la bateja com a illa de Xàtiva, en substitució de l’antic nom de Terra del Foc. Després de la derrota dels maulets, el govern de Felip V esborra la memòria de Xàtiva tant com pot i fruit d’això desapareix per sempre el nom d’illa de Xàtiva. L’escriptor Toni Cucarella reflexiona al voltant de la metàfora que implica que l’illa anomenada de Xàtiva perda el seu nom pel de la Terra del Foc, passant així Xàtiva dues vegades per les flames en aquell inici del segle XVIII. Imagine per un moment Toni Cucarella dintre del taxi i xalant de futbol per després explicar a aquest atent taxista la història de l’antic nom de l’illa.
M’agrada imaginar Xàtiva com a símbol de la capacitat infinita dels valencians de renàixer, de sobreviure, d’existir.
Això em porta, indefectiblement, a l’apartat més important de tots: com és possible que no estiguem orgullosos d’allò que vam aconseguir, d’allò que hem aconseguit.
dilluns, 9 de novembre del 2015
poesia i actualitat
En són més, com els salvatges,
i empenyen rere mapes i excuses,
rere les lleis, ordenances i misèries,
rere la pols eterna i els huracans perennes.
Les seves veus raspen les pàgines
dels llibres del teu país*.
-Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric, 2014.
*Leurs voix râpant les pages
des livres de chez vous.
Claude Beausoleil, versió d’Antoni Clapés.
(El poema va ser escrit el 2012, va rebre el Premi Manel Garcia Grau el 2013 i publicat el 2014: qui diria que eren les meues paraules exactes per al dia d'avui)
i empenyen rere mapes i excuses,
rere les lleis, ordenances i misèries,
rere la pols eterna i els huracans perennes.
Les seves veus raspen les pàgines
dels llibres del teu país*.
-Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric, 2014.
*Leurs voix râpant les pages
des livres de chez vous.
Claude Beausoleil, versió d’Antoni Clapés.
(El poema va ser escrit el 2012, va rebre el Premi Manel Garcia Grau el 2013 i publicat el 2014: qui diria que eren les meues paraules exactes per al dia d'avui)
dilluns, 26 d’octubre del 2015
Resum d'activitats
Les coses van com van, i s'acumulen. Aquest mes d'octubre vaig presentar el meu "Resurrecció i mort de G.T." a la Llibreria 3i4 de València i a la Llibreria Quart Creixent de Palma. A més, vaig participar al festival Tocats de Lletra de Manresa.
A tots els llocs m'han tractat meravellosament.
Tanmateix, el meu botí ha estat, a més de vi, el de diferents llibres, com la segona novel·la de Lucia Pietrelli ("Qui ens defensarà", Lleonard Muntaner editor), però no he tingut temps de fullejar-ne cap. Ara, el tresor més preuat, perquè Carles Torner és un autor de la meua devoció i per introbable, ha estat "A la ciutat blanca", Llibres del Mall, 1984. Comprat per un euro a la Llibreria Quart Creixent.
Citaré un poema que mostra com la poesia pot ésser interpretada de mil maneres, segons el vent del temps i de les coses. Trobe que no calen més explicacions:
RÈPLICA
Ho dic ben alt
i que valgui d'exemple:
tota AU-TO-RI-TAT
deixa de ser-ho
quan la desobeeixo.
- Carles Torner, "A la ciutat blanca", Llibres del Mall, 1984.
I aprofite per a afegir una foto, per ordre cronològic, de València, Palma i Manresa.
A tots els llocs m'han tractat meravellosament.
Tanmateix, el meu botí ha estat, a més de vi, el de diferents llibres, com la segona novel·la de Lucia Pietrelli ("Qui ens defensarà", Lleonard Muntaner editor), però no he tingut temps de fullejar-ne cap. Ara, el tresor més preuat, perquè Carles Torner és un autor de la meua devoció i per introbable, ha estat "A la ciutat blanca", Llibres del Mall, 1984. Comprat per un euro a la Llibreria Quart Creixent.
Citaré un poema que mostra com la poesia pot ésser interpretada de mil maneres, segons el vent del temps i de les coses. Trobe que no calen més explicacions:
RÈPLICA
Ho dic ben alt
i que valgui d'exemple:
tota AU-TO-RI-TAT
deixa de ser-ho
quan la desobeeixo.
- Carles Torner, "A la ciutat blanca", Llibres del Mall, 1984.
I aprofite per a afegir una foto, per ordre cronològic, de València, Palma i Manresa.
dijous, 22 d’octubre del 2015
dissabte, 10 d’octubre del 2015
Presentació a València: “Resurrecció i mort de G.T.” aquest dimecres
Aquest dimecres 14 d’octubre de 2015, a la Llibreria 3i4 (Carrer Sant Ferran, 12 de València) a les 19:00 hores, presentem “Resurrecció i mort de G.T.”, de Josep Lluís Roig (ed. 3i4).
Hi participaran Juli Alandes, Laia Climent i l’autor.
Us deixe amb un fragment inicial de l’obra:
[…]Feia dos mesos llargs que l’havia coneguda. Temps més que suficient perquè ella deixara créixer mil excuses, si volia. L’Alberg de Heimdalsgata seguia igual que abans. Igual que dos mesos abans. Les tragèdies ocorren. Les institucions perduren. L’Exèrcit de Salvació s’havia recuperat d’uns pocs incidents amb excessiva facilitat, va pensar Guro Tangvald, però qui era ell per a jutjar.
En alguns casos, feien una bona feina. Això era innegable. Però sota les catifes brillants sempre s’amaga la ronya. És connatural a la naturalesa humana. No hi havia res de diví, en això.
Tan bon punt va entrar, Anne ja l’havia vist. L’havia saludat de lluny, li havia fet, des de darrere del mostrador, el gest d’un moment i havia desaparegut dins de la cuina, va suposar. El local no havia canviat gens, en aquells dos mesos, indiferent a les vides anònimes d’alcohòlics, drogoaddictes, esquizofrènics, gent perduda en rutes impossibles i assassins que circulaven diàriament per aquell menjador, per l’alberg adjacent, per les males consciències, sense que ningú volguera preguntar-se massa coses. Anne eixiria en un moment i ell havia d’allunyar-se dels pensaments propis i l’ansietat.
Tardava. Anne tardava. Guro es posava nerviós i comptava els minuts d’un en un sense acabar d’esquivar del tot la impaciència. Repassava com l’havia coneguda, en el procés d’aquella investigació, com ella l’havia mirat malament, com després no; quantes portes obertes entre els dos havien deixat en tancar el cas.
Podia jurar que havia provat de no tornar a vore-la. La diferència d’edat n’era un dels motius. La desconfiança mateixa en la humanitat que ell professava sense anestèsia, com els morts, la predilecció per ofegar les penes i la lucidesa amb l’alcohol, la diferència d’edat i de manera de vore la vida.
Ella li havia deixat totes les portes obertes. Ella, una xica amb una vida en contacte amb gent de religió i amb els invisibles de la societat, l’Exèrcit de Salvació, totes aquelles coses. Ell, policia, intuïtiu, sí, però una mica cabró. I un No Viu. No calia enganyar ningú. Ella i ell, que es deixaven les portes obertes però no. Ell s’hi havia resistit. Però només ho havia allargat. Dos mesos llargs abans de la resurrecció de l’esperit i la carn.
Li va sonar el mòbil quan ja no sabia si s’havia d’esperar o desistir, quan era un bon moment per desaparèixer i no tornar ja mai. Un cas rar, estrany: el necessitaven. Guro ja sabia interpretar els senyals. No li ho havien d’explicar. No en tenien ni puta idea. El sol•licitaven. El necessitaven. A ell, que gairebé parlava amb els morts.
En penjar, es va adonar que la tenia enfront, que s’esperava. Ara tot el no discurs que s’havia preparat ja no aprofitava. Se n’havia d’anar, amb certa urgència. Només cabia un temps curt per a unes poques paraules, però ella li va allargar una targeta, una clau magnètica d’una porta. Amb un número que va reconèixer de seguida. L’habitació on s’havia hostatjat l’assassí o justicier que els havia fet conèixer.
-Tinc pressa. No em puc quedar.
-És igual; vés, ara puge jo –Anne, sense dir res més, va ser clara, fins i tot explícita.
Guro s’hi encaminà amb rapidesa cap a l’habitació. Com per no donar-li temps a la veu interior. Amb rapidesa per no recordar la diferència d’anys, amb rapidesa per no recordar el que ell ja sabia: que l’amor és com una muntanya russa i que a ell no li agradaven gens els parcs d’atraccions. Però per a què hi havia acudit, si no, per què ella l’havia esperat, per què ell sabia, per què tots dos sabien. Per què aquests dos mesos se li havia fet tan dura una solitud acostumada.
Afortunadament, ni la cambra era lluny ni Anne va tardar, perquè, per uns moments, Guro dubtà. Però Anne no es va fer esperar. Apuntalà la porta i el va besar, tendraapassionadament, amb saliva, molt per damunt de les expectatives de Guro. El va estirar sobre el llit estret, de cos i mig, que tenia només el llençol de baix posat. Li tragué els pantalons i calçotets, per separar-se’n.
Es despullà davant d’ell. La llum entrava per la finestra matinal i li envoltava la pell blanca i tèbia. Guro no podia evitar pensar en com l’emocionava aquell cos, quantes voltes l’havia imaginat, amb certes rodoneses lleugerament marcades, uns grams de més, molt millor que uns de menys, aquella certa corba que convidava a recolzar el cap sobre la panxa. Podies imaginar dies de sofà, sexe, televisió i tendresa que regalava futur, no immediatesa. Decididament, es sentia major i vell. Com un alcohòlic davant l’última botella de whisky que quedava al món.
Però ella es despullà i el cervell masculí encengué un cert pilot automàtic per oblidar que l’esperaven, que encenia les urgències. Ella es despullà, se li pujà damunt i el féu entrar.
Guro hauria volgut aguantar més, però els pilots automàtics es van precipitar. Anne es va alçar, per besar-lo llargament a la boca, prendre un parell de tovalloles, allargar-li’n una mentre es netejava una mica –no hi havia bany en aquelles habitacions- i somriure com amb una certa timidesa.
Ell, llavors, s’adonà que. Però ella tenia vint-i-llargs o potser vint-i-escaig i. I ell no. Tot allò li devia córrer amunt i avall, amb rapidesa, per la cara mal afaitada –l’última resistència. Tant, que ella li somrigué, amable. El tranquil•litzà.
– Tens pressa, ves-te’n tranquil. Ha anat molt bé.
– Però… I les precaucions i no sabia i estàs bé…?
Anne el va tallar amb el simple gest del silenci. Amable, tàctil, mentre es tornava a posar la roba, àgil i desitjable. Ja vestida, abans que ell s’haguera incorporat, amb la mà al pany, el va commotranquil•litzar.
– Fa dos mesos que prenc pastilles per a… I també prenc paciència. T’has fet de desitjar.
I es féu fonedissa per la porta com un miracle que mai no haguera existit. Però sí que hi havia existit. Guro va desitjar que alguns moments tingueren la força suficient per canviar les persones.[…]
-Josep Lluís Roig, "Resurrecció i mort de G.T.", ed. 3i4, 2015.
dissabte, 25 de juliol del 2015
Teatre i reflexió sobre el passat
Des de sempre, m'ha semblat el teatre una eina perfecta per a reflexionar sobre el present. El llistat d'obres en català que ho han fet magníficament seria molt llarga. Només com a tast: "Després de la pluja" de Sergi Belbel, "Abú Magrib" de Manuel Molins, "Quid pro quo" de Gerard Vàzquez, "Pare nostre que esteu en el cel" de Meritxell Cucurella-Jorba,...
Però darrerament s'han publicat algunes obres en una línia que m'interessa força: aquella que lliga el passat amb el present... En algun lloc he explicat ja que la novel·la històrica, en general, no m'interessa gaire... no per res, sinó perquè el passat, en abstracte, és això: passat.
Bé, al cas, que volia destacar dues obres de teatre amb una estructura diferent, més complexa, i que, de manera més directa (Helena Tornero) o més indirecta (Manuel Molins) interroguen directament el present, des del passat.
Així, amb "No parlis amb estranys", Arola editors, Helena Tornero entrecreua tot un seguit d'històries que es van alternant les unes amb les altres i que lliguen el passat (una guerra civil mal resolta) amb el present.
Mentrestant, a "Blut und Boden (Sang i Pàtria)", ed. Cossetània, Manuel Molins fa un gir de força per a reflexionar sobre si va estar ben resolta una altra guerra: la II G. M. Així, des d'un plantejament difícil, reflexiona sobre les bases ideològiques del feixisme quin camí pogueren seguir, després de la guerra. Una obra on apareixen personatges reals, on la filosofia és la base... I, tanmateix, malgrat les dificultats pròpies del plantejament, aconsegueix uns resultats brillants.
Així, des del meu punt de vista, malgrat les dificultats i etc, la creativitat del teatre català sembla ben viva. A vore si no la maten, entre tots.
Però darrerament s'han publicat algunes obres en una línia que m'interessa força: aquella que lliga el passat amb el present... En algun lloc he explicat ja que la novel·la històrica, en general, no m'interessa gaire... no per res, sinó perquè el passat, en abstracte, és això: passat.
Bé, al cas, que volia destacar dues obres de teatre amb una estructura diferent, més complexa, i que, de manera més directa (Helena Tornero) o més indirecta (Manuel Molins) interroguen directament el present, des del passat.
Així, amb "No parlis amb estranys", Arola editors, Helena Tornero entrecreua tot un seguit d'històries que es van alternant les unes amb les altres i que lliguen el passat (una guerra civil mal resolta) amb el present.
Mentrestant, a "Blut und Boden (Sang i Pàtria)", ed. Cossetània, Manuel Molins fa un gir de força per a reflexionar sobre si va estar ben resolta una altra guerra: la II G. M. Així, des d'un plantejament difícil, reflexiona sobre les bases ideològiques del feixisme quin camí pogueren seguir, després de la guerra. Una obra on apareixen personatges reals, on la filosofia és la base... I, tanmateix, malgrat les dificultats pròpies del plantejament, aconsegueix uns resultats brillants.
Així, des del meu punt de vista, malgrat les dificultats i etc, la creativitat del teatre català sembla ben viva. A vore si no la maten, entre tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









