dilluns, 19 de maig del 2014

Homenatge trist a Joan Vinyoli

Com t’esperava, m’he demanat, a la màquina,
un cappuccino d’adjectius desafinats.
El vas, menut, que oscil·lava entre el cartró
i el plàstic, vessava. Era calent. Bullia.
Me l’he acabat mentre obria un clàssic Vinyoli
en edició de butxaca. Ell, el de
la set que no s’acaba mai, que havia escrit
memorables versos ànsia, ell, que ja
de vell podia confondre els límits difusos
que hi ha entre l’orgasme i pixar-se. Ara veig
la seua ment closa, presonera d’un cos
que ja no aguanta. Has arribat, amor; jo
no sabia què fer-ne, de les mans: perquè
tenia els dits bruts de la mà dreta i l’esquerra
sostenia el llibre. Tu m’has besat com plou
quan plou amb alegria. Això ha millorat
les coses. Veig com fuig el tren que t’ha deixat.
Pense que és llavors quan no importen certs desastres.
Arribar a vell de sobte no sembla tan
horrible.

- Josep Lluís Roig, "Els dubtes i els glaçons", ed. Perifèric, 2014.