Es tracta d'un conte per al llibret de falles de Gandia "Màrtirs". Havia de tractar sobre l'engany:
JUNTES
Havien anat sempre juntes. Primer a l'escoleta, després a l'escola, més després a l'institut i més després encara a la universitat. Una carrera d'aquelles una mica d'economia i de política per a futurs enxufats o per a dòcils al poder.
Marta era la futura enxufada i Joana la dòcil, la que es quedava mig pas endarrere, la que portava els llibres més pesats, la que buscava i redactava els treballs comuns: si els tòpics es conserven és perquè el poder es segueix exercint sense manies.
Així, Marta aprovà amb facilitat unes oposicions municipals de nivell A per a relacions públiques del municipi on vivia de tota la vida i on la seua família havia comprat tradicionalment allò que havia volgut a canvi de favors, contractes, sous.
Adigan era una ciutat menuda, un poble molt gran, un port de pesquers i pocs vaixells de càrrega, una indústria en desaparició, una agricultura en pur estat fòssil, un sector serveis cada vegada més dependent dels capricis del turisme peninsular. Cada vegada més intranscendent, als peus sempre de polítics de segona divisió, amb els ulls enfocats a prosperar a la capital, a fer carrera en política i en les comissions.
Marta no va tardar ni un mes a contractar Joana d'assessora. Així, mentre l'una muntava els dossiers, redactava comunicats i comparava la documentació, l'altra contactava amb els mitjans i els polítics i feia les rodes de premsa i era la cara visible i agradable del consistori.
Un dia, Joana conegué, durant l'elaboració d'un dossier, un dels empresaris locals més importants, que controlava també, per fer-se publicitat, un parell de diaris locals d'aquells gratuïts. Van quedar a sopar, es van caure bé i ella, emocionada, li ho va comentar a Marta, que l'endemà se'n va anar al llit amb ell i, al cap d'una setmana, ja s'havien promés: el casament seria en dos mesos.
Joana va portar el pes dels preparatius de la boda de Marta. Això l'obligà a mantenir el contacte -que la humiliava- amb ell. De manera que, gairebé involuntàriament, Joana s'adonà que la flama aquella inicial no havia desaparegut. Així, quan quedaven tres setmanes i dos dies per a la boda, va quedar a sa casa amb ell per a ultimar els detalls del banquet. Es va vestir preparada per a facilitar-li les coses. Encomanaren sopar, van beure, xarrar, comentar detalls, es van fregar involuntàriament algunes vegades i, com sense voler, es van trobar que es besaven, que les mans d'ell pujaven, que ella separava les cames.
Quan faltava una setmana exacta per a la boda, Joana li telefonà per explicar-li que estava embarassada -no era cert, però això no importava per al seu pla- i que havien de quedar en algun lloc tranquil per a parlar.
L'endemà a migdia dinaven junts, en un restaurant de la Vall de Laguar. Prou lluny i prou prop com per esperar no coincidir amb ningú. Joana plorà desconsoladament alhora que resignada quan ell li demanà d'avortar, que es faria càrrec de tot, que no patira.
Llavors ell es dirigí al servei, amb l'esperança que mentrestant Joana parara de plorar i que es mocara. Fou el moment que aprofità ella per abocar-li a la copa un verí lent que l'acabaria de matar a casa. Difícil de detectar si no se sabia què es buscava.
Quan ell tornà i va pegar un llarg glop a la copa, ella anà al bany per a retocar-se. Va ser el moment en què ell va aprofitar per abocar a la copa de Joana justament el mateix tipus de verí.
Josep Lluís Roig
dilluns, 2 de març del 2015
divendres, 27 de febrer del 2015
Coração do mar
Coração do mar
A unes illes arriben turistes, amb la càmera i els dies organitzats, becaris despistats, aus migratòries, cetacis cap les zones d'aparellament o d'alimentació, vaixells de fusta i mariners. Enmig de l'Atlàntic, a milers de quilòmetres de la costa continental més propera, també trobem al port vaixells a vela, que vénen del Carib i creuers plens de jubilats europeus o americans, que visiten, entre fascinats i cansats, quatre punts turístics de cada illa de l'arxipèlag açorià i imaginen la vida tranquil•la, l'ambient bucòlic, dels habitants. Però a les Açores també arriben elements menys sorollosos. De la platja, entre restes de peixos, l'olor rasposa, trossos de plàstic, petxines, palets destrossats, pots arreplegar, a part de tot el que he dit abans, unes llavors en forma de cor, algunes semblant més bé a castanyes, d'uns sis centímetres, llises i de color marró. D'on vénen, estes llavors? Han caigut d'algun arbre de la riba? Però de quin? En les roques volcàniques, a la vora de la l'aigua salada, creixen pocs arbres. Mullades, les llavors esperen les condicions adequades per germinar. Són llavors que vénen de la mar. Quan els mariners trobaven els cocos fluctuant en el Pacífic, cregueren que eren els fruits de palmeres que creixien sota pams d'aigua, allà en les profunditats; també alguns naturalistes cregueren que estes peces trobades a les platges açorianes provenien de plantes misterioses i aquàtiques. Amb el temps, s'ha sabut que vénen, arrossegades pels corrents oceànics i les ones, de llocs tan llunyans com el Carib, igual que els vaixells que pel maig comencen a omplir el port de Faial, una de les illes centrals de les Açores. Quan Colom visità les Açores quedà sorprés per la troballa —unes quantes llavors a la platja— i diuen que li donaren inspiració. Amb inspiració o no, el cert és que molts mariners amagaven estes llavors en forma de cor a les butxaques, i esperaven que la sort que tenien per creuar l'oceà, tan menudes i indefenses, se'ls encomanara també a ells. En portugués prenen el nom de Coração do mar —que podria ser el títol d'una cançó— fava do mar o castanha do mar, noms que fan referència a la forma. Circulars, més o menys aplanades, amb una cavitat d'aire endins per tal de flotar a l'aigua. Mentre que un vaixell a vela pot tardar uns mesos en arribar a Porto Pim —on els mariners, després d'ancorar-lo, aniran a fer-se una cervesa i a perdre's en un altre vaivé—, a les llavors els costa un poc més, no tenen cap sistema de direcció i viatgen a mercè dels corrents. Gràcies a la seua forma, poden arribar milers de quilòmetres enllà i els viatges poden durar mesos o anys. Milers de corações de mar floten a la deriva per l'oceà des de les costes tropicals americanes, i amb sort, unes quantes arriben fins a alguna illa volcànica o un escull de coral. La planta que dóna esta llavor és l'Entada gigas — de nom comú, escala de mico—, una liana que creix als boscos tropicals, i que plena de verd els troncs dels arbres amb les fulles. Però, el que més es coneix és el fruit, el major llegum de totes les fabàcies, la mateixa família que la de les faves, els pèsols i les garrofes. Quan ja ha arribat a la maduresa, el fruit arriba a un o dos metres de llargària. Imagineu un llegum tan gran com vosaltres. Després, es trencarà en unes deu o quinze parts, que donaran lloc als cors de mar. Solitaris, aquests són els que emprendran un viatge a la deriva. Hi ha un altra espècie del gènere Entada, Entada phaseoloides, que té presència a l'Àfrica, a les illes de la Polinèsia i al sud-est asiàtic. Aquesta espècie és més menuda, més llenyosa i rígida i les llavors tenen una forma més quadrangular. Alguns autors han unificat estes dues espècies amb el nom d'Entada scandens, una liana pantropical; en canvi, altres botànics continuen diferenciant ambdues espècies, considerant que o bé Entada gigas prové de l'altra, o bé les dues tenen un ancestre comú. El transport dels fruits i les llavors per mar és un cas excepcional, només unes poques espècies tenen llavors que són capaces de mantindre la seua viabilitat per un llarg període de temps i mantindre així la possibilitat de germinar quan apleguen a alguna costa llunyana. No és rar, en canvi, usar l'aigua com a vector que duga la diàspora —que és el terme botànic per anomenar la part de la planta que es dispersa— cap a altres terres: els rius, per exemple, on les diàspores poden flotar, tal com farien a la mar, o arrossegar-se pel fons, com fa la castanya d'aigua, originària d'Europa, amb una espècie d'àncores, unes projeccions laterals. Seguint camins diferents a la mar, els corações poden arribar a les Açores, o més al nord, a Noruega. Els ambients són força diferents. Poden prosperar-hi? I és que arribar és només la meitat del problema. Els cocos, per exemple, en la majoria dels casos necessiten la intervenció dels hòmens per germinar, ja que per si sols no poden germinar en medis plens de sals. En altres casos, el problema es resol amb ajuda del vent o d'alguns pardals. Si a la costa la llavor no pot germinar, certs pardals o rates-penades poden transportar-la terra endins, en un lloc més adequat i fèrtil. Els hòmens i les dones han sabut trobar usos per a estes peces que travessen oceans i que apareixen a les platges, entre les pedres volcàniques o a la sorra: les parteixen per la meitat i les buiden, després, en un casos les foraden i hi passen un cordell i construeixen collars, o jocs per als xiquets, com a la Polinèsia, i en altres, sense tancar les dues peces, fan caixetes per al tabac, com al nord d'Europa. Quan parlem de tresors que es troben a les costes, arrossegades i deixades per la mar, com no pensar en estes llavors, poques plantes han viatjat tan lluny, tant de temps.
Maria Salvador LLuch
Tot i que ja no em cal, de tant en tant encara actualitze la meua informació sobre Noruega. La vaig buscar per a redactar "Resurrecció i mort de G.T.". En aquest cas, la informació era sobre Fridtjof Nansen. Hi ha un article interessant a la pàgina http://ulum.es/
Però per sorpresa també hi he trobat un conte (el que va dalt de tot) sobre unes llavors que també vaig trobar a les platges de Kribi, a Camerun, fa molts anys ja. I m'ha pogut la nostàlgia.
A unes illes arriben turistes, amb la càmera i els dies organitzats, becaris despistats, aus migratòries, cetacis cap les zones d'aparellament o d'alimentació, vaixells de fusta i mariners. Enmig de l'Atlàntic, a milers de quilòmetres de la costa continental més propera, també trobem al port vaixells a vela, que vénen del Carib i creuers plens de jubilats europeus o americans, que visiten, entre fascinats i cansats, quatre punts turístics de cada illa de l'arxipèlag açorià i imaginen la vida tranquil•la, l'ambient bucòlic, dels habitants. Però a les Açores també arriben elements menys sorollosos. De la platja, entre restes de peixos, l'olor rasposa, trossos de plàstic, petxines, palets destrossats, pots arreplegar, a part de tot el que he dit abans, unes llavors en forma de cor, algunes semblant més bé a castanyes, d'uns sis centímetres, llises i de color marró. D'on vénen, estes llavors? Han caigut d'algun arbre de la riba? Però de quin? En les roques volcàniques, a la vora de la l'aigua salada, creixen pocs arbres. Mullades, les llavors esperen les condicions adequades per germinar. Són llavors que vénen de la mar. Quan els mariners trobaven els cocos fluctuant en el Pacífic, cregueren que eren els fruits de palmeres que creixien sota pams d'aigua, allà en les profunditats; també alguns naturalistes cregueren que estes peces trobades a les platges açorianes provenien de plantes misterioses i aquàtiques. Amb el temps, s'ha sabut que vénen, arrossegades pels corrents oceànics i les ones, de llocs tan llunyans com el Carib, igual que els vaixells que pel maig comencen a omplir el port de Faial, una de les illes centrals de les Açores. Quan Colom visità les Açores quedà sorprés per la troballa —unes quantes llavors a la platja— i diuen que li donaren inspiració. Amb inspiració o no, el cert és que molts mariners amagaven estes llavors en forma de cor a les butxaques, i esperaven que la sort que tenien per creuar l'oceà, tan menudes i indefenses, se'ls encomanara també a ells. En portugués prenen el nom de Coração do mar —que podria ser el títol d'una cançó— fava do mar o castanha do mar, noms que fan referència a la forma. Circulars, més o menys aplanades, amb una cavitat d'aire endins per tal de flotar a l'aigua. Mentre que un vaixell a vela pot tardar uns mesos en arribar a Porto Pim —on els mariners, després d'ancorar-lo, aniran a fer-se una cervesa i a perdre's en un altre vaivé—, a les llavors els costa un poc més, no tenen cap sistema de direcció i viatgen a mercè dels corrents. Gràcies a la seua forma, poden arribar milers de quilòmetres enllà i els viatges poden durar mesos o anys. Milers de corações de mar floten a la deriva per l'oceà des de les costes tropicals americanes, i amb sort, unes quantes arriben fins a alguna illa volcànica o un escull de coral. La planta que dóna esta llavor és l'Entada gigas — de nom comú, escala de mico—, una liana que creix als boscos tropicals, i que plena de verd els troncs dels arbres amb les fulles. Però, el que més es coneix és el fruit, el major llegum de totes les fabàcies, la mateixa família que la de les faves, els pèsols i les garrofes. Quan ja ha arribat a la maduresa, el fruit arriba a un o dos metres de llargària. Imagineu un llegum tan gran com vosaltres. Després, es trencarà en unes deu o quinze parts, que donaran lloc als cors de mar. Solitaris, aquests són els que emprendran un viatge a la deriva. Hi ha un altra espècie del gènere Entada, Entada phaseoloides, que té presència a l'Àfrica, a les illes de la Polinèsia i al sud-est asiàtic. Aquesta espècie és més menuda, més llenyosa i rígida i les llavors tenen una forma més quadrangular. Alguns autors han unificat estes dues espècies amb el nom d'Entada scandens, una liana pantropical; en canvi, altres botànics continuen diferenciant ambdues espècies, considerant que o bé Entada gigas prové de l'altra, o bé les dues tenen un ancestre comú. El transport dels fruits i les llavors per mar és un cas excepcional, només unes poques espècies tenen llavors que són capaces de mantindre la seua viabilitat per un llarg període de temps i mantindre així la possibilitat de germinar quan apleguen a alguna costa llunyana. No és rar, en canvi, usar l'aigua com a vector que duga la diàspora —que és el terme botànic per anomenar la part de la planta que es dispersa— cap a altres terres: els rius, per exemple, on les diàspores poden flotar, tal com farien a la mar, o arrossegar-se pel fons, com fa la castanya d'aigua, originària d'Europa, amb una espècie d'àncores, unes projeccions laterals. Seguint camins diferents a la mar, els corações poden arribar a les Açores, o més al nord, a Noruega. Els ambients són força diferents. Poden prosperar-hi? I és que arribar és només la meitat del problema. Els cocos, per exemple, en la majoria dels casos necessiten la intervenció dels hòmens per germinar, ja que per si sols no poden germinar en medis plens de sals. En altres casos, el problema es resol amb ajuda del vent o d'alguns pardals. Si a la costa la llavor no pot germinar, certs pardals o rates-penades poden transportar-la terra endins, en un lloc més adequat i fèrtil. Els hòmens i les dones han sabut trobar usos per a estes peces que travessen oceans i que apareixen a les platges, entre les pedres volcàniques o a la sorra: les parteixen per la meitat i les buiden, després, en un casos les foraden i hi passen un cordell i construeixen collars, o jocs per als xiquets, com a la Polinèsia, i en altres, sense tancar les dues peces, fan caixetes per al tabac, com al nord d'Europa. Quan parlem de tresors que es troben a les costes, arrossegades i deixades per la mar, com no pensar en estes llavors, poques plantes han viatjat tan lluny, tant de temps.
Maria Salvador LLuch
Tot i que ja no em cal, de tant en tant encara actualitze la meua informació sobre Noruega. La vaig buscar per a redactar "Resurrecció i mort de G.T.". En aquest cas, la informació era sobre Fridtjof Nansen. Hi ha un article interessant a la pàgina http://ulum.es/
Però per sorpresa també hi he trobat un conte (el que va dalt de tot) sobre unes llavors que també vaig trobar a les platges de Kribi, a Camerun, fa molts anys ja. I m'ha pogut la nostàlgia.
dimecres, 25 de febrer del 2015
La literatura i la mort
No els mentiré: des de mitjans de l'any 2013 no escrivia cap poema. O bé, sí: quatre versos d'encàrrec per a un poema col·lectiu contra la urbanització d'un dels pocs trossos de platja quasi verge que queda per La Safor. I un poema per a un llibre col·lectiu en homenatge -encara secret- a un gran poeta secret. Res més.
Però ahir va morir una amiga. Una amiga de les que no veus sovint però que sempre saps que hi és. Del meu poble, vam coincidir a la Universitat de València, quan vaig estudiar-hi, vam viure al mateix edifici un parell d'anys, mentre estudiàvem, i hem coincidit en molts actes literaris. I ja no ho farem més. La mort, de tan senzilla, és bèstia i salvatge.
Tampoc descobriré ara que la literatura, algunes vegades, aprofita de teràpia. El cas és que, aquest matí, he escrit dos poemes. De moment no vull saber -i ni m'importa- si són bons o no, si s'entenen o no. Ara no es tracta d'això. De vegades, a la vida, les paraules només aprofiten per a tirar endavant, per a viure i acceptar.
I els poemes, no sé si per la urgència, no porten títol:
La paret exterior sembla de pedra rosa,
tènue, envoltada de pins, com una casa
antiga, de jardins frondosos pels anys
i residències àmplies.
A dintre, però, els murs són blancs,
ferits de flors noves, acolorides, de flors
seques, de plàstic, d'artificials,
del lloc exacte entre calor i oblit,
vora les làpides polides i gravades.
No busque el teu nom.
___________________________________________
Ja fa mil anys que no tornarem
a les escales de l'Avinguda Blasco Ibáñez,
però és ara que ho sé, quan puc llegir
la inconsciència feliç d'un primer llibre
de poemes, escalons amunt i avall,
per arribar exactament on som ara:
encara que els torne a llegir,
ja no seran mai els mateixos versos.
Però ahir va morir una amiga. Una amiga de les que no veus sovint però que sempre saps que hi és. Del meu poble, vam coincidir a la Universitat de València, quan vaig estudiar-hi, vam viure al mateix edifici un parell d'anys, mentre estudiàvem, i hem coincidit en molts actes literaris. I ja no ho farem més. La mort, de tan senzilla, és bèstia i salvatge.
Tampoc descobriré ara que la literatura, algunes vegades, aprofita de teràpia. El cas és que, aquest matí, he escrit dos poemes. De moment no vull saber -i ni m'importa- si són bons o no, si s'entenen o no. Ara no es tracta d'això. De vegades, a la vida, les paraules només aprofiten per a tirar endavant, per a viure i acceptar.
I els poemes, no sé si per la urgència, no porten títol:
La paret exterior sembla de pedra rosa,
tènue, envoltada de pins, com una casa
antiga, de jardins frondosos pels anys
i residències àmplies.
A dintre, però, els murs són blancs,
ferits de flors noves, acolorides, de flors
seques, de plàstic, d'artificials,
del lloc exacte entre calor i oblit,
vora les làpides polides i gravades.
No busque el teu nom.
___________________________________________
Ja fa mil anys que no tornarem
a les escales de l'Avinguda Blasco Ibáñez,
però és ara que ho sé, quan puc llegir
la inconsciència feliç d'un primer llibre
de poemes, escalons amunt i avall,
per arribar exactament on som ara:
encara que els torne a llegir,
ja no seran mai els mateixos versos.
dimarts, 17 de febrer del 2015
Albert Garcia i Hernàndez a Poesia per la revolta
Dijous 19 de febrer, a les 20 h, presentació a Poesia per la Revolta del poemari ‘Tres Días/Tres Dies’, d’Albert Garcia i Hernàndez (Editorial Contrabando, 2014).
Més informació a: http://pausif.blogspot.com.es/2015/02/albert-garcia-i-hernandez-poesia-per-la.html
La tarda enfarina d’enyor
qualsevol desencís
i encara així alguna cosa falta.
L’absència ordena flors
entre el vermell i el gris que fon la iconografia.
Aquest és el capvespre resolt a no tenir adreça,
ni carta, ni segell, ni traïdors a Alexandria.
Aquest jorn paga amb nits l’esguard que tanca els ulls
i veu jardins on brolla l’arrasament.
Com un mirall de l’alba trista,
on és vermell i gris, la veu del sol respon:
“Tu no has estat ni a la ciutat ni al dia”.
Poema extret de "Talaies" (Premi Gorgos)
diumenge, 1 de febrer del 2015
Poetes que pateixen i es queixen, amb raó, del tràfic a Oliva
A Oliva han nascut molts poetes. Per edat, Francisco Brines, Joan Navarro, Enric Sòria, Josep Lluís Roig, Àngels Gregori i José Vicente Sala,... Però cap de tots, trobe, ha fet un poema sobre la tortura que és travessar Oliva en cotxe. Potser perquè fa tants anys i tots els governs espanyols ens han menystingut tant que hi estàvem acostumats. Ara, més de cinquanta anys tard, faran (o no) un pedaç. Allò que ells anomenen "chapuza". És evident que millor això que no res. Però tenen delicte.
Mentrestant, alguns poetes que han de travessar Oliva en cotxe, poden aprofitar per escriure poemes, com és el cas de Josep Vicent Cabrera i el seu "Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari", de Setzevents ediotrial (2009). Sí, el llibre és del 2009, s'haguera pogut escriure el 1980 exactament igual i d'ací quatre anys també es podrà escriure... I és que si els polítics s'allunyen dels problemes de la gent, cal canviar els polítics, perquè em negue a creure que la política no serveix per res.
Al cas. Us deixe amb el poema:
Mentrestant, alguns poetes que han de travessar Oliva en cotxe, poden aprofitar per escriure poemes, com és el cas de Josep Vicent Cabrera i el seu "Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari", de Setzevents ediotrial (2009). Sí, el llibre és del 2009, s'haguera pogut escriure el 1980 exactament igual i d'ací quatre anys també es podrà escriure... I és que si els polítics s'allunyen dels problemes de la gent, cal canviar els polítics, perquè em negue a creure que la política no serveix per res.
Al cas. Us deixe amb el poema:
dimarts, 27 de gener del 2015
Antoni Xumet i Josep Lluís Roig a València i Oliva aquesta setmana
Aquest dijous 29 de gener a les 20 h. a Ca Revolta (C/ Santa Teresa, 10 de València) i divendres 30 a la Biblioteca l'Envic d'Oliva (Passeig Gregori Maians, 36) a les 20'15 tindré el plaer de compartir taula, poemes i conversa amb Antoni Xumet, un poeta mallorquí car de vore, de paraula reposada però directa, que va guanyar el 33é Premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó amb el llibre que ens presenta.
Jo aprofitaré per parlar del meu últim llibre de poemes, també.
Si us ve bé i voleu, estarem encantats de compartir la conversa i els versos amb vosaltres.
Per altra banda, la crítica ha dit:
Així, Estígia és un llibre breu, de pocs versos, però dens, amb voluntat de reflexió i suggeriment. Cal posar de relleu que, tot i la brevetat dels poemes i el seu poder referencial, l’autor ha defugit la mètrica oriental, potser amb la mateixa voluntat de dir allò que ens dol carn endins que va portar els nostres clàssics a abandonar l’occità.
És important constatar que hi ha tres subjectes dels diferents poemes: hi ha un tu, que s’ha perdut: «El teu nom / com un bell crisantem / al cel de la boca.» Un tu estimat, enyorat, que gairebé no existeix però que, tanmateix, és: s’enyora allò que era però que no ha arribat a nàixer. Tanmateix, l’autor és conscient que necessita que algú li preste la veu, per a existir. És per això que també hi ha el jo, que queda com a testimoni de la pèrdua, que és qui sent i qui ens transmet l’existència del tu perdut: «D’estimar-te tant, / t’acariciï / l’os per dins.»
I queda el tercer personatge: Déu. Un Déu no tan benevolent com el de Sònia. I una visió lúcida, dura, d’aquest. Com a resum d’aquesta visió, l’últim poema dedicat a Déu al llibre fa: «Tenim un Déu / d’acord amb la nostra por.»
Clou Estígia un poema d’Antoni Clapés dedicat a Antoni Xumet que acaba de la següent manera: «si la poesia és l’intent / tot just l’intent / de dir l’indicible».
Maria Josep Escrivà
Josep Lluís Roig
(Publicat a la revista Caràcters)
Arribats en aquest punt, Josep Lluís Roig ens ha fet el seu darrer lliurament, Els dubtes i els glaçons (Catarroja, premi “Manuel Garcia Grau”, 2014); un poemari que, al meu parer, suposa una nova clau de volta en el desenvolupament de la seva obra poètica, en el sentit d’aportar-hi elements de síntesi del camí ja fet i, a la vegada, apuntar-ne d’altres que hi prefiguren futurs avenços qualitatius.
A nivell temàtic, potser cal començar per la proclamació de la incidència ben punyent que hi ha tingut la mort en algun poema i de manera més o menys latent en el conjunt del poemari1. Tanmateix, en un suggerent contrapunt, veiem com el desig i el plaer carnal –un erotisme sovint desbridat- s’entrellacen amb aquell rerefons de la mort ( i la malaltia que l’agombola) creant una torbadora melodia on es trenen la disrupció gojosa amb la decadència mòrbida de la carn. Tot això puntejant, d’una manera que m’ha semblat extremadament eficaç, el desplegament de l’eix temàtic del compromís cívic i social –una constant de l’obra rogiana- per conformar així una síntesi o esclat nou, una troballa estilística que Maria Josep Escrivà ha batejat –amb un punt d’afecció juganera- com a “poesia eròtico-financera”.
Carles Mulet
(Publicat a la revista L'aiguadolç)
I un poema de cada autor:
Tot i que vàrem néixer cecs,
no adaptem el nostre tacte
a cada cosa per necessitat,
sinó amb la convicció
que quan esdevingui l’oblit
les mans recordaran.
- Poema extret del llibre "Estígia", Antoni Xumet, ed. 3i4.
Sempre hi ha un abans, una inconsciència,
el moment aquell en què tremolem de desig,
quan fins i tot signaríem una hipoteca
perenne.
Mentre és fàcil
i mentre ella és alegre
anem a vestir-nos i desvestir-nos.
- Poema extret del llibre "Els dubtes i els glaçons", Josep LLuís Roig, Perifèric edicions.
dimarts, 20 de gener del 2015
Begonya Mezquita i Teresa Pascual aquest dissabte a Gandia
El pròxim dissabte 24 de gener a Gandia, al Teatre del Raval. A les 20.00 hores els editors presentaran el projecte editorial i el producte, junt amb les autores i una altra poeta, Maria Josep Escrivà, que farà de mestra de cerimònies.
Tant Teresa Pascual com Begonya Mezquita són de les dues veus que trobe que s'han de llegir obligatòriament, per a sentir com batega la poesia. I escoltar-les en directe no és obligatori, però sí recomanable.
I afegir que Edicions del Buc és una nova editorial organitzada per poetes joves de reconegut (i merescut) prestigi i criteri.
Tant Teresa Pascual com Begonya Mezquita són de les dues veus que trobe que s'han de llegir obligatòriament, per a sentir com batega la poesia. I escoltar-les en directe no és obligatori, però sí recomanable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)