Al meu gos li agrada més Xavier Aliaga que Teresa Solana

Per motius que no fan al cas, quasi tots els gossos que he tingut han passat una època de lectors. Tani va rosegar "Compàs d'espera" d'Enric Sòria, Monk, "La presó de l'aigua", que com a mínim era del seu amo, i Tard s'ha rosegat "Neons de Sodoma" i "L'hora zen". Faig constar que, aproximadament, tots es poden llegir, però Tard va rosegar amb més insistència "Els neons..."
Jo no dic res més.

Quan Monk va rosegar elS meuS exemplars, vaig escriure un conte basat en fets reals, podríem dir:

Guia maldestra per a salvar paraules
Vivia en un xalet als afores del poble, ell. Hi viva de feia anys, des de just abans de l’especulació urbanística i la llarga transformació de la platja en una successió d’edificis.
Vivia, doncs, en un xalet als afores del poble, a sobre d’un antic hort de tarongers dels pares i enfront d’un parc que, lentament, van condicionar. Li agradava el lloc: una terra feraç, amb l’aigua poc profunda, que havia facilitat la supervivència de les plantes antigues del parc d’enfront de casa i que alimentava les pròpies del jardí descurat amb apassionament.
Un mango plantat després del viatge a l’Àfrica en produïa a cabassos any sí, any no i provocava la sol•licitud de mangos verds per ser menjats amb sal. Un advocat, també, que creixia desmesuradament, com el salze del darrere, que ja era més alt que la casa, malgrat que dos hiverns endarrere li havien tallat vuit metres d’alçada... Però tot això potser no és important per a aquesta història.
Ell hi viu. Li agraden els llibres, escriure. Li agrada llegir i teclejar a la terrassa del davant, cara al parc, als arbres gairebé ja centenaris. Li agraden tant els libres que ha hagut de desplaçar part de la biblioteca familiar a una habitació que han fet a la cotxera, una cotxera, d’altra banda, molt lluminosa perquè el nivell freàtic és tan alt que la van construir ran de terra.
Fa uns anys, va publicar un llibre de poemes. I uns altres anys després, l’editorial li va enviar una amable carta on li anunciava que procedirien a convertir en paper reciclat tots els seus pobres fillets o llibres que no havia venut, excepte un cert romanent. La carta, amb traïdoria, li oferia de comprar-ne tants com volguera a preu d’autor. Ell hi va caure parcialment, i els llibres van acabar a la cambra de la cotxera, lluminosa però allunyada.
Així, doncs, ell, el poeta, mentre llegia un dia a la terrassa, li va semblar veure un cadell de gos. I un altre dia va arribar a la certesa. Era un d’un color bonic, marró clar lluminós. De pèl curt. Entre cadell i jovenet. Els fills i les filles del poeta insistiren amb insistència que calia salvar-lo. Un gos que escoltava les paraules dolces però no es deixava agafar. El poeta, doncs, hagué d’untar-se les mans amb paté per deixar-se-les llepar pel ca de pèl bonic i encara dents de llet. Aquesta senzilla operació permeté l’aproximació i el contacte en forma de placatge. Després calgué rentar-lo, desparasitar-lo per dins i fora, i posar lluny del seu abast plàstics i qualsevol altre objecte que àvidament poguera caure sota el furor letal de les seues dentetes de llet.
I va passar l’estiu, el gos va créixer, començar a canviar la dentició i el poeta va tornar als afers propis, com participar de suport tècnic en un congrés de joves autors que tenia lloc a Gandia.
Un dia que eixia amb retràs i amb pressa de casa perquè feia tard al congrés, no se’n recordà de tancar la porta de la cotxera, de manera que l’animalet va demostrar tenir també molt d’amor pel seu nou amo i per la poesia perquè justament va optar per rosegar tants llibres com va poder dels que una editorial havia publicat i comprat per llàstima el nostre poeta, que en entrar al jardí de casa, el va veure envaït pels propis versos. Va recollir el desastre, el va desar al maleter del cotxe, el va tancar a la cotxera, va tancar la cotxera, va tancar els ulls en passar per davant del gos sol•lícit de pèl curt marró clar destroyer i així va aconseguir arribar a casa sense matar-lo.
Uns dies després, en un recital de mallorquins exitosos a València, en un local al casc antic, a prop de l’institut francés, el poeta s’hi va trobar una jove estudiosa croata i una molt jove i prometedora poeta que coneixia pel congrés coetani del gos rosegador. A la conversa, acabà per aparèixer el tema de l’escriptura, del llibre publicat, del gos rosegador. De manera que el poeta encara va recórrer al maleter per vore si hi havia algun llibre llegible al mig d’aquell desastre, com així va ser: un preciós exemplar que tenia al cantó inferior dret l’absència perfecta marcada per les dents. Un buit semicircular que, tanmateix, no havia arrencat cap mot.
Mai no haguera pensat que un gos podria fer arribar un poemari a Croàcia.