Noves novel·les històriques imprescindibles

Una novel•la històrica que no aposta, com a mínim, per un risc literari –apostar, ni tan sols cal encertar-, pot estar molt ben escrita però com a màxim pot aspirar a ser un entreteniment alliçonador, una lectura d’ESO per a ensenyar tanta història com no coneixen als nostres alumnes.

És per això que m’ha sorprés l’aparició de novel•les històriques que tracten el període entre la pre i la post Guerra Civil Espanyola d’una manera diferent a la tradicional: "Després vénen els anys" de Maria Folch, Llibres de la Drassana, 2014 (recomanació de Pau Sif), "Màxima discreció" de Vicent Sanz, Edicions Saldonar, 2015 (recomanació de Sebastià Benasar), "Trencatenebres" de Juli Alandes, ed. 3i4, 2015 (autorecomanació).
Les tres tenen reflexió lingüística, dubten que existesquen bons i dolents sense matisos i, sense pretendre ser "Crim de Germania" tècnicament, són innovadores.
"Màxima discreció" és la més clàssica, formalment. Però té una estructura trepidant de novel·la negra i un ús del col·loquial de Maestrat digne de reflexió, als diàlegs. Impossible deixar-la si t'agraden les novel·les d'acció. I, a més, l'acció aprofita per a fer un fresc de la postguerra al Maestrat i Vila-real.
Les altres dues tenen diferents perspectives narratives. Tres en el cas de "Després vénen els anys" i molts en "Trencatenebres" que, d'alguna manera, ens fan adonar-nos de com de complicat és fer-se una idea real de les situacions històriques -la Guerra Civil, l'exili,...
Maria Folch té una reflexió més teòrica sobre el llenguatge i Juli Alandes esmola el registre oral -que ja brillava als llibres anteriors- dels seus personatges.
I tots dos fan un mosaic on és el lector qui ha de traure les conclusions. Les dues novel·les són molt diferents i semblants. La de Maria Folch vestida de relacions humanes, de sentiments i la Juli Alandes, molt diversa de veus, obliga a abocar-se al vertigen dels anys anteriors i primers de la Guerra Civil, vestida de novel·la negra i humor, però dures totes dues, que ens mostren vessants de la història als quals no estàvem acostumats. Imprescindibles, les dues.
I ara que ja no té solució, la cosa, em pregunte qui em manava a mi clavar-me en això de la novel·la negra vestida d'històrica o a l'inrevés... Ai!
Només espere que el meu "Resurrecció i mort de G.T." estiga a l'alçada de les circumstàncies quan ixca d'ací un mes.